Un bon canvi de rumb

Tot va començar un dia a principis d’any quan vaig ser informada d’una oportunitat que em canviaria la vida: la possibilitat d’aconseguir una beca per estudiar primer de Batxillerat a Canadà. Desprès d’exàmens, proves, nervis i més exàmens van sortir a la llum els resultats. Cent adolescents serien els afortunats, cent estudiants d’entre més de 4.000. El meu nom estava escrit a la llista, no m’ho podia creure.

Així doncs, el 26 d’agost de 2013 vaig marxar de casa amb dues maletes més grans que jo i una motxilla penjada a l’esquena. Vaig dir adéu als meus amics i familiars amb tristesa, però il·lusionada per la nova vida que m’esperava. He d’admetre que també estava una mica espantada. Tot i això, penso que és completament normal, què esperar d’un canvi tan gran?

Actualment, ja porto més de dos mesos a Canadà, a l’altra punta del món completament allunyada del meu entorn habitual. Moltes persones, maneres de fer i tradicions han entrat a formar part del meu dia a dia. M’he hagut d’adaptar a una nova cultura, així com a l’anglès, que no és la meva llengua materna.

Visc amb una família d’acollida, la millor que els organitzadors de la beca em podrien haver assignat. La família està formada pels pares, que es diuen Mark i Marisa, i la seva filla de 10 anys, la Noelle. Des del primer moment m’he sentit com un membre més de la seva família, i això ha estat un dels aspectes més importants de la meva adaptació. No podria estar més contenta.

En canvi, el menjar ha estat un dels punts més difícils. La manera de menjar que els canadencs tenen és molt diferent a la que tots nosaltres estem acostumats. Vaig haver de canviar el dinar pel sopar com a àpat principal, igual que també vaig haver de canviar els horaris. Seria estrany sopar a les cinc de la tarda, oi?

D’altra banda, l’institut ha estat un gran canvi. El sistema educatiu canadenc és completament diferent al català: el curs escolar es divideix en dos semestres, i durant cada semestre cada estudiant cursa un màxim de quatre assignatures, les quals poden ser lliurament escollides. A més, el sistema que utilitzen els professors per ensenyar està dirigit a ajudar als alumnes a créixer com a persones, a part d’ensenyar, clar.

Encara que us hagi explicat tot això, no trobo les paraules per descriure com em sento. Mai m’hauria imaginat l’emoció que comporta ser un estudiant internacional. Sóc conscient que aquesta serà una de les millors experiències de la meva vida, només viuré aquest any una vegada, així que estic més que disposada a aprofitar-lo.

Xènia Caballero