“El vincle instintiu que comprèn i uneix grups socials més o menys nombrosos va ser també el requisit per a la creació del llenguatge parlat. La pregunta sobre què va existir abans, el pensament racional o la parla, en el fons, és tan inútil com la que es refereix a l’ou i a la gallina. De tota manera, el pensament racional és possible sense la parla, però el fet contrari resultaria problemàtic. En tot cas, sense el simbolisme de la parla, no es podrien construir conceptes comuns i assequibles per a molts individus”.
LORENZ, K. L’acció de la naturalesa i el destí de l’home.
“Al començament del mes vint-i-tres l’infant ha desenvolupat una mania d’anomenar coses, de comunicar als altres els noms d’aquestes o de cridar la nostra atenció sobre les coses que està examinant. Mirarà, assenyalarà o posarà la seva mà sobre les coses; dirà el seu nom i mirarà els seus companys. Una actitud com aquesta no seria comprensible si no fos perquè el nom ha de realitzar una funció capital en el desenvolupament mental de l’infant. Si, quan està aprenent a parlar, l’infant tan sols hagués d’aprendre un cert vocabulari, imprimir en la seva ment i en la seva memòria una gran massa de sons artificials i arbitraris, estaríem davant d’un procés purament mecànic. Seria veritablement feixuc i esgotador, i exigiria un esforç massa conscient que sens dubte provocaria resistències per part de l’infant, atès que se li estaria demanant quelcom totalment desvinculat de les seves necessitats biològiques reals. La fam de noms que apareix a certa edat en tots els infants normals i que ha estat descrita per tots els estudiosos de la psicologia infantil, prova tot el contrari. Ens posa de manifest que ens trobem davant d’un problema ben diferent. Quan aprèn a anomenar coses, no afegeix una llista de signes artificials al seu coneixement previ d’objectes empírics acabats; més aviat aprèn a formar el concepte d’aquests objectes, a entendre’s amb el món objectiu. D’aquesta manera l’infant es troba en un terreny més ferm; les seves percepcions vagues, incertes i oscil·lants, i els seus tènues sentiments comencen a adoptar una nova forma. Podem dir que cristal·litzen al voltant del nom com el seu centre fix, com un focus del pensament”.
CASSIRER, E. Antropologia filosòfica, 1944.
“Los signos lingüísticos, al igual que todos los demás signos, funcionan en el proceso de la comprensión intersubjetiva, fuera del cual pierden su carácter de signos y no son otra cosa que objetos materiales. Al funcionar en el proceso de comunicación humana, constituyen un elemento indispensable del pensamiento (nos referimos al pensamiento humano, es decir, abstracto) que no puede darse con independencia de un determinado tipo de signos. Radicalizando esta tesis, podríamos afirmar que en el proceso de pensamiento aparecen signos de todo tipo, si bien son los signos lingüísticos la condición de todo pensamiento. Dicho de otro modo, sostengo que el pensamiento específicamente humano es de naturaleza verbal. (…)Entre el pensamiento y el lenguaje, unidos siempre en un todo indisoluble, se establece, además, una relación de influencia recíproca. El pensamiento abstracto posee un carácter generalizador, en la medida en que es desarrollado con ayuda del lenguaje de los signos lingüísticos, que impone al pensamiento su carácter abstracto y generalizador. Pero, por otra parte, el lenguaje de los signos lingüísticos tiene un carácter semejante en la medida en que viene condicionado por los significados de los signos, que resultan identificables con el pensamiento”.
Adam SCHAFF. Ensayos sobre la filosofía del lenguaje, 1968.
“Que un llenguatge és en certa manera una teoria o una visió de les coses es fa prou palès en tots els refranys, en totes les dites i frases fetes que utilitzem ja com a “blocs semàntics” i que varien sensiblement d’una llengua a una altra, d’un país a l’altre. Es tracta d’expressions que comporten ja una certa concepció del món – més o menys pragmàtica o irònica, més o menys assenyada o agosarada – de manera que podríem dir, sense exagerar massa, que n’hi ha prou amb aprendre’n la llengua per adquirir quelcom de l’esprit francès, de l’humour anglès o del seny català… D’aquí també que tota traducció no pugui ser gaire més que una aproximació a l’original. És clar que podem traduir al castellà “ploramiques”,”primmirat”, o “somiatruites” per “quejica”, “meticuloso” o “fantasioso”, però de seguida veiem que en aquesta “versió” d’una llengua a l’altra se’ns han vessat molts matisos pel camí. Avui mateix, quan venia cap aquí, el taxista que em duia, indignat perquè el tràfic era atapeït i anava molt lent, m’ha dit literalment: “esa colla de perezosos ya se afañan más ya, a la hora de plegar”. “Colla”, “plegar” i “afanyar”… mots pels quals no hi ha una correspondència estricta en castellà. (…)
…en posar-nos a parlar, sia del que sia, reprenem tot l’arsenal i tot el llast d’experiència dels nostres avantpassats; uns instruments que ells van deixar-nos i que nosaltres hem de reprendre, per tal de fer-los nostres i passar-los als nostres fills.
Fixeu-vos que he dit arsenal i llast, és a dir, medi i alhora límit. I és que aquí (…) és el mateix allò que ens ajuda o potència i allò que ens lliga o limita”.
Xavier RUBERT DE VENTÓS. Per què filosofia?, 1983.
