Yo con sed y el agua lejos

Ara que es podia fer-se el “xulo” davant els altres, ja que gaudia de les flors més boniques i delicades del jardí. Ara que les abelles li feien pesigolles amb les potetes i reia tot el dia fins que es ponia el sol. Ara que tenia companyia des del moment que els seus petits ocupes, els ocells, s’havien mudat sobre seu i li alegraven els matins amb els seus dolços cants. Ara que per fi havia aconseguit un troç de felicitat, de cop i volta s’ha esfumat tot.

Primer va començar a sentir els cops a la porta que li feia el vent quan s’enfadava, l’avisava de que un gran canvi s’aproximava. Però el pobre inocent no s’esperava que tot d’una canvies tant el seu món. Seguit van caure les flors i es va quedar apagat, trist, sense color. Més tard les fulles i amb elles els ocells que fugien per trobar una altra casa més segura i calenta. Finalment els núvols han cobert el seu cel i sembla que no volen marxar fins d’aquí una llarga temporada. Ell s’aferra als feliços instants del passat proper i el mantenen en peus a les nits més fredes i solitàries. No sap si és ell que no ha estat a l’altura de les circumstàncies o si ha sigut obra del destí que ha escollit aquesta etapa, en el seu nom. Però sap que no passarà ràpid, que haurà de ser fort i esperar a que el temps faci la seva feina, fins que pugui tornar a ser l’arbre amb les flors i els colors més bonics del jardí, acompanyat dels millors amics i el millor sol de cada matí.

Alba