“Alguns jocs o institucions inclouen posicions convencionals d’autoritat, que permeten a qui les ocupa promulgar normes (donar ordres). Les regles del joc determinen qui, i quan, està en posició d’autoritat: l’àrbitre al futbol, el policia de trànsit en la circulació, el jutge en el dret processal, el president elegit en la democràcia, el Papa a l’Església Catòlica, el pare a la família patriarcal, el germà gran en algunes formes de família, etc. Molts jocs o institucions inclouen també sancions per als jugadors o membres que infringeixin certes normes. El càstig o penalti del futbol sanciona certes faltes contra les regles del joc. Qui jugui a futbol, acceptarà aquestes sancions, atès que formen part de les regles del joc. Els jocs de pilota mesoamericans prehistòrics incloïen entre les regles del joc la mort del jugador que cometia certes faltes (o que perdia). I les institucions legals de l’Estat inclouen penes pecuniàries, de presó i en ocasions fins i tot de mort per a qui infringeixi les seves normes.
De tota manera cal distingir clarament entre les sancions internes al joc, que accepta lliurement qui decideix participar-hi de forma voluntària, i la possible pressió externa (pressió normativa) que s’exerceix sobre la gent per obligar-la a jugar a aquest joc, tant si vol com si no. Des d’aquest segon punt de vista podem diferenciar entre jocs o institucions o codis voluntaris i jocs o institucions o codis forçosos. Un club privat és una institució voluntària. Si me’n faig soci, estic obligat a pagar la quota, i si no la pago, puc rebre la sanció corresponent (per exemple, el recàrrec o l’expulsió). Però ningú em força a fer-me soci del club. Si sóc soci és perquè vull. L’Estat, per contra, és una institució forçosa. Si sóc súbdit de l’Estat, estic obligat a pagar impostos i, si no ho faig, puc rebre la sanció corresponent de recàrrec, multa o presó. Però així com ningú no m’obligava a ser soci del club, ara sóc súbdit de l’Estat perquè em forcen a ser-ho. L’Estat és un club forçós i el seu aparell policial i judicial exerceix sobre mi una pressió normativa violenta i ineludible. El joc del ping-pong és completament voluntari. Jugo si vull, i si no, no jugo. Ningú no exerceix sobre mi una pressió normativa al respecte. El joc automobilístic definit pel codi espanyol de la circulació és forçós per a tots els automobilistes que circulen per les carreteres espanyoles. No poden triar entre aquest joc i l’anglès, per exemple, ni inventar noves formes pel seu compte. Tots els automobilistes s’han d’atenir forçosament al codi de circulació espanyol, i la funció de la policia de trànsit consisteix a dur a terme la pressió normativa pertinent. També hi ha casos intermedis, com els dels codis morals, les tradicions socials, les modes, les normes d’etiqueta i bones maneres, etc. Aquests codis no són forçats, no són imposats per l’aparell repressiu organitzat. Però tampoc són completament voluntaris, ja que qui no hi juga acaba sotmès a la marginació i la reprovació de la resta de la comunitat. Un bon costum tradicional demanda que ens rentem amb certa freqüència o que responguem a les salutacions que els demés ens adrecen. Si no em rento mai i vaig fent pudor i si a més no retorno cap salutació, la policia no em detindrà i el jutge no em condemnarà, però em costarà de trobar feina o companyia, i la gent em criticarà, em farà el buit. L’amenaça latent d’aquesta reprovació i marginació social exerceix evidentment una considerable pressió normativa.”
Jesús Mosterín. Grandes Temas de la Filosofía actual, 1981
