[slideshare id=910707&doc=3-plat-1231781595438670-1]
LA REPÚBLICA (llibre VII) versió castellana
LA REPÚBLICA (extractes dels llibres II, IV, VII) versió catalana
Fernando Savater, la aventura del pensamiento. Capítol dedicat a PLATÓ
Algunes idees per començar
Sobre la possibilitat d’un coneixement amb garanties absolutes de certesa
Plató, impressionat per l’exactitud i precisió de les demostracions dels geòmetres, així com pel rigor i la contundència dels seus arguments incontrovertibles, no podia acceptar la idea segons la qual la veritat no és altra cosa que l’opinió més convincent. Hi havia quelcom en aquelles demostracions que s’imposava no ja en funció de l’eloqüència de qui les exposés, sinó per la força interna que conduïa inexorablement de les premisses a la conclusió. Es tractava, doncs, de coneixements vertaders en sí mateixos. La retòrica, la bellesa del discurs no era la “causant” de la veritat. Els coneixements havien de ser vertaders o falsos en funció de la seva pròpia naturalesa i no pas com a resultat de l’habilitat de l’orador a l’hora d’enlluernar el seu auditori. Com a molt, l’orador habilidós podia aconseguir que als seus oients els semblessin vertaderes coses falses o a la inversa, però la seva destresa no podria aconseguir mai que les coses vertaderes falses, ni al contrari.
Així doncs, segons Plató ho planteja, la meva major o menor convicció respecte de la veracitat o falsedat d’un enunciat no el farà pas ni més vertader ni més fals del que ja és.
Sobre els diversos tipus de coneixements, en relació amb la naturalesa de la realitat
Cal recordar, però, quin era l’origen de la idea dels sofistes segons la que tot coneixement és opinió. Partien de la idea que tot allò que sabem ho hem après a través de la nostra experiència sensible. Tot seguit constataven que tal experiència no ens mostra altra cosa que un constant canviar de qualitats i quantitats: Ara fa sol, ara és núvol, ara plou, ara sóc feliç, ara em sento deprimit, ara estic eufòric. La realitat que els sentits ens mostren sembla talment com Heràclit l’havia descrit: canvi incessant. És raonable pensar que a partir d’una tal realitat constantment canviant difícilment podrem construir altra cosa que coneixements igualment canviants: opinions.
Plató veu, però, que no tots els enunciats són del tipus “fa sol”, “estic enfadat”, enunciats la veritat dels quals no és universal (ja que són vertaders tan sols ara i aquí, tenen una data de caducitat) ni necessària (ja que fa sol però no és pas impensable el contrari: podria perfectament no fer sol). Juntament amb aquest tipus d’enunciats, veu Plató, n’hi ha d’altres del tipus “els angles d’un triangle sumen dos angles rectes” o també “dues coses iguals a una tercera són iguals entre sí”, la veritat dels quals és universal (no hi ha data de caducitat), i necessària (la seva negació és simplement impossible, absurda. Seria com dir “hi ha triangles que no són triangles”).
Així doncs, no tot coneixement és opinió: hi ha coneixements que destaquen precisament perquè la seva “veracitat” s’imposa de forma ineludible, no importa ni la cultura, ni l’època, ni les creences religioses del qui s’hi enfronta: són els únics coneixements que mereixen, en rigor, el qualificatiu de “vertader. Plató s’interessa especialment per aquest tipus de coneixements, una mostra dels quals són, com dèiem més amunt, els coneixements matemàtics.
Representacions particulars i universals
Un repàs a la nostra forma de representar-nos les coses aboca a Plató a una posició igualment crítica respecte dels plantejaments dels sofistes: al costat de representacions concretes, fugisseres i canviants com aquesta o aquella percepció (representacions d’una realitat igualment canviant), topem amb representacions molt més estables (representacions d’una realitat ben diferent). Així, la bellesa inassolible d’un crepuscle (fugacitat irrepetible) enfront del que Plató anomena la “bellesa en si” (i que em permet trobar quelcom de comú en el crepuscle, en el rostre que admiro, en la música que em meravella… Aquestes són tan sols “ara i aquí”, mentre que aquella roman estable.
Certament, argumenta Plató, si no conegués la “bellesa en si” no podria pas dir del crepuscle, o del rostre, o de la música, que són bells. Sembla doncs que el coneixement de la bellesa en si és necessàriament anterior al coneixement de les coses belles, que no podria pas qualificar de “belles” sense aquell previ coneixement. D’altra banda, les coses belles tard o d’hora deixen de ser-ho, mentre que la bellesa segueix essent la mateixa cosa, d’una forma semblant a com una alzina pot deixar de ser-ho per esdevenir un munt de llenya, o de cendra, però “ser una alzina” o “ser un munt de llenya” o “ser un munt de cendra” sembla ésser sempre el mateix. Talment com argumentàvem abans, també aquests coneixements (universals, estables) els hem de suposar necessàriament anteriors als coneixements de les coses (particulars, canviants) de les quals els diem. Com, si no, podríem dir “això és una alzina”, sense una noció prèvia del que és una alzina? Tornant a la confrontació amb els sofistes, Plató recupera el seu argument bàsic: no és cert que tot coneixement, que tota representació, sigui canviant, sigui opinió, a no ser que reduïm el coneixement a les representacions dels nostres sentits, ignorant així un tipus de coneixements que no podem obviar ja que se’ns mostren no tan sols més sòlids i vertaders sinó fins i tot previs a qualsevol altre coneixement.
Conclusió
En la seva anàlisi d’aquests coneixements “universal i necessàriament vertaders”, Plató topa ben aviat amb una situació força paradoxal. Mirem d’esquematitzar-la:
1.- Si la realitat fos tan sols el que els sentits ens mostren, aleshores es caracteritzaria per la seva absoluta inestabilitat, pel seu canvi incessant.
2.- Si la realitat fos incessantment canviant, tot coneixement seria opinió i no n’hi hauria cap d’universal i necessàriament vertader.
3.- ¿Com podem explicar aleshores l’existència de coneixements que no són meres opinions, sinó veritats universals i necessàries, com ara els matemàtics?
Tan sols sembla quedar una sortida al problema, així plantejat:
a) La realitat no pot ser tan sols el que els sentits ens mostren
b) L’experiència sensible és font d’alguns dels nostres coneixements, no pas de tots (rebuig de l’empirisme
c) Ha d’existir una realitat no sotmesa a la generació ni a la destrucció, fonament dels nostres coneixements universal i necessàriament vertaders.
Alguns interrogants
Resten oberts, a partir d’aquí, un seguit de nous interrogants referits tant a la naturalesa del nostre coneixement com a l’estructura de la realitat.
– Si les representacions universals són prèvies a les representacions particulars, i no posteriors (la noció de bellesa -Bellesa en si- no pot haver estat construïda a partir de la contemplació de coses belles, recordem-ho, ens cal la noció de bellesa precisament de poder indicar quines coses són belles), ¿com i quan hem adquirit aquestes representacions?
– Atesa la diferència fonamental entre unes i altres representacions (unes fugisseres i canviants, les altres estables i sòlides: “un rostre bonic” / “la Bellesa en si”), ¿de què són representacions?. D’una altra manera: ¿són coneixements de la mateixa realitat, o bé de realitats diferents?
– Si ens cal suposar l’existència d’una realitat diferent de la que els sentits ens mostren (conclusions 3.a i 3.c), ¿quina és la naturalesa d’una i altra?. ¿Què és autènticament real?
– Podem estendre el model de coneixement que la matemàtica representa (segur, sòlid, indubtable i no experimental sinó especulatiu) a altres àrees de coneixement o és exclusiu de la matemàtica, atesa la peculiar naturalesa de l’objecte d’aquesta ciència?
– Si és cert que la veritat no és l’opinió més convincent, el savi no serà aleshores l’orador eloqüent, capaç de trastocar les opinions del seu auditori amb la màgia de les seves paraules. ¿Quins són aleshores els requisits de la saviesa i de l’home savi?
– Si és cert que (conclusió 3.b.) el coneixement mitjançant els sentits és la font d’alguns dels nostres coneixements, no pas de tots: tan sols dels més insegurs (opinions), ¿quina és la font dels nostres coneixements “segurs”?.
– Si algú considera que un rostre és bell i algú altre considera el mateix rostre lleig (i això no és tan estrany), presumiblement tenen nocions diferents de “Bellesa”. ¿Significa això que la “Bellesa en sí” és inexistent o que un dels dos està equivocat perquè desconeix la veritable naturalesa de la Bellesa? (apliqueu el mateix raonament amb just/injust, vertader/fals, bo/dolent, etc.)
– Si tots els coneixements són fruit de l’experiència sensible i aquesta és diferent per a cadascú (fonament del relativisme, ¿com expliquem la contundent universalitat dels coneixements matemàtics?
– Però si no és cert que tots els coneixements són fruit de l’experiència, ¿això significa que quan naixem ja tenim algun tipus de coneixement?, ¿que el nostre enteniment no és una pissarra neta que l’experiència va omplint d’informació?, ¿que en aquesta pissarra ja hi ha coses escrites abans de qualsevol experiència?.
– Si aquest fos el cas, ¿quina seria la naturalesa d’aquestes informacions innates? ¿són innats els coneixements matemàtics? ¿com explicaríem aleshores l’aparent “buidor” del nostre enteniment – pissarra en el moment de néixer?
