“…justícia consisteix a no transgredir les disposicions legals de la ciutat en la quan hom viu com a ciutadà. Així doncs, un home practicarà la justícia en gran benefici propi si davant testimonis observa les lleis com a sobiranes; però sense testimonis, els dictàmens de la natura. Car els preceptes legals són imposats, els de la natura, obligatoris: els preceptes legals són producte d’un pacte, no innats; els de la natura són innats, no producte de cap pacte.
Així doncs, si hom, en transgredir les disposicions legals passa desapercebut als qui han establert el pacte, es veu lliure d’ignomínia i de càstig; si no passa desapercebut, no. Si hom fa violència, més enllà del que és possible, a les lleis que la natura ha establert, encara que passi desapercebut als homes, el mal no és pas inferior, ni superior si tothom el veu. Car hom no és danyat en relació a l’opinió, sinó a la veritat. La nostra indagació és principalment en raó dels següents motius: moltes de les disposicions legals es troben en conflicte amb la natura. Efectivament, hom ha establert lleis per als ulls sobre el que han de veure i el que no, per a les orelles, sobre el que han de sentir i el que no, per a la llegua, sobre el que ha de dir i el que no, per a les mans, sobre el que han de fer i el que no, per als peus, sobre on han d’anar i on no, per a la ment, sobre el que ha de desitjar i el que no. Tanmateix, no és més amigable ni més pertinent a la natura allò de què les lleis aparten els homes, que allò a què acosten.”
Papir d’Oxirrinc XI (s.III d.C.)
