“Atès que aleshores desitjava dedicar-me només a la recerca de la veritat, vaig pensar que em calia fer precisament el contrari i rebutjar com a absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el més petit dubte, per tal de veure si després d’això quedava en la meva convicció alguna cosa que fos completament indubtable. (…)
Però immediatament em vaig adonar que, mentre volia així pensar que tot era fals, calia necessàriament que jo, que ho pensava, fos alguna cosa. I, advertint que aquesta veritat, «penso, ergo existeixo», era tan ferma i tan segura que ni totes les més extravagants suposicions dels escèptics eren capaces de fer-la trontollar, vaig jutjar que la podia admetre sense escrúpols com el primer principi de la filosofia que cercava.
Després, examinant atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no podia pas fingir per això que jo no existís, sinó que, al contrari, del fet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les altres coses, se’n derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó de creure que jo existís; a partir d’aquí vaig conèixer que jo era una substància tal que tota la seva essència o naturalesa no era sinó pensar, i que per a existir no necessita cap lloc ni depèn de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i encara que el cos no existís, l’ànima no deixaria pas de ser tot allò que és”.
René DESCARTES. Discurs del mètode, 1637.
“Cosa que de cap manera no semblarà estranya als qui, sabent quants autòmats diferents o màquines mòbils pot fer la indústria humana utilitzant només molt poques peces en comparació de la gran multitud d’ossos, músculs, nervis, artèries, venes, i totes les altres parts que hi ha en el cos de cada animal, considerin aquest cos com una màquina que, havent estat feta per les mans de Déu, és incomparablement més ben ordenada i té moviments més admirables que cap de les que poden ser inventades pels homes.
I ací m’havia parat particularment a fer veure que si hi hagués unes màquines tals que tinguessin els òrgans i la figura exterior d’un simi o d’algun altre animal irracional, no tindríem cap mitjà per a reconèixer que no fossin en tot de la mateixa naturalesa que aquests animals; mentre que, si n’hi hagués que fossin semblants als nostres cossos i que imitessin els nostres actes tant com fos moralment possible, tindríem sempre dos mitjans molt segurs per a reconèixer que no serien, per això, veritables homes. El primer és que mai no podrien usar paraules ni altres signes, component-los com fem nosaltres per a declarar als altres els nostres pensaments. (…) I el segon és que, encara que fessin algunes coses tan bé o potser millor que cap de nosaltres, fallarien infal·liblement en d’altres, en les quals es descobriria que no actuen per coneixement, sinó només per la disposició dels seus òrgans. Perquè, mentre que la raó és un instrument universal que pot servir en tota mena de circumstàncies, aquests òrgans tenen necessitat d’alguna disposició particular per a cada acte particular; d’on resulta que és moralment impossible que n’hi hagi en una màquina prou de diferents per a fer-la actuar en totes les circumstàncies de la vida de la mateixa manera que ens fa actuar la raó”.
René DESCARTES. Discurs del mètode, 1637. pp151-152
“Dels animals a l’home, la transició no és gens violenta; els veritables filòsofs hi convindran. ¿Què era l’home abans de la invenció dels mots i del coneixement de les llengües? Un animal de la seva espècie, que amb molt menys d’instint natural que els altres, dels quals no se’n creia pas rei, i no es distingia del simi i dels altres animals sinó com el simi se’n distingeix, vull dir per una fisonomia que anunciava més discerniment. (…) Els mots, les llengües, les lleis, les ciències, les belles arts han anat venint i per elles finalment el diamant en brut del nostre esperit s’ha anat polint”.
METTRIE, J. O. de la. L’home màquina, 1748.
“Crec el pensament tan poc incompatible amb la matèria organitzada que sembla que en sigui una propietat, igual com l’electricitat, la facultat motriu, la impenetrabilitat, l’extensió, etc.”
METTRIE, J. O. de la. L’home màquina, 1748.
