Las mascotas

Publicat el 8 juny 2013 per

Las mascotas son vistas como parte de una familia normalmente, e incluso en algunos hogares pueden ser incluso los que toman las decisiones, los que dominan con sus actos.

No hay duda que una mascota aporta alegría a la casa, su empatía, fidelidad y compañerismo llenan a los miembros de la familia, empezando por los más pequeños. Para mí, mi mascota es mi compañía en momentos de soledad, un simple lametón puede hacerme sonreír cuando más triste estoy. Es decir, las mascotas traen consigo un cariño que no siempre pueden aportar los humanos.

No solo aportan compañía, muchos animales, mascotas, desempañan labores muy importantes, que nosotros no podemos, como por ejemplo la búsqueda de víctimas. Esto puede ser criticado, ya que se puede hablar de explotación, abuso, etc. Pero desde mi punto de vista, es una utilidad más que se le da a nuestras mascotas o animales.

Si hablamos de experimentar con ellos, sí pienso que en la mayoría de las ocasiones se podía haber disminuido riesgos, pero en algunas otras se han podido obtener curas para enfermedades humanas, llegando a la conclusión de que solo había ese modo para obtenerla.

Por esto mismo creo que las mascotas desempeñan un aspecto muy positivo para la sociedad, no solo por el amor que nos dan, la fidelidad que tienen con sus amos, si no por lo útiles que pueden ser para nosotros en muchas funciones, siempre y cuando no se sobrepase la línea del “ abuso”.

Míriam

Publicat dins de Mascotes, Míriam Sanmartín | Deixa un comentari

Sobre rodes

Publicat el 8 juny 2013 per

Ara ja fa dues setmanes que he començat a entrenar a unes nenes petites. La veritat és que estic il·lusionada ja que a mi sempre m’ha agradat tractar amb nens petits. Tot i això mai hauria pensat que elles també m’ensenyarien a mi. En principi fer d’entrenadora suposa ensenyar a un grup de nens o nenes, però m’he donat compte que no només ensenyo jo, si no que elles també m’alliçonen sense que vulguin.

Des de ben petita el meu entrenador m’ha volgut ensenyar els salts, les piruetes, aguantar l’equilibri i el sol fet de desplaçar-me sobre vuit insignificants rodes. Però no només això. Ell m’ha volgut inculcar una sèrie de valors que per ell són importants per a una persona: valentia, seguretat, companyonia i perseverança. M’ha ensenyat a lluitar jo sola fins el final per aconseguir bons resultats per molt difícil que sigui, a perdre la vergonya, a mantenir els nervis i a confiar en mi mateixa. Quan era petita creia que era molt dur i em feia bastanta por, però ara m’adono que tot i que de vegades ens sembli exigent, el que fa o ens fa fer és perquè ell creu que ens pot anar bé, no només per caure amb les quatre rodes d’un patí sense perdre l’equilibri o saltar mentre dones voltes, sinó també per nosaltres mateixes com a persones i pel nostre futur.

Ara tot això m’agradaria que les nenes també ho aprenguessin. És veritat que són massa petites, però ho poden anar agafant poc a poc, i encara que ara no es vegi a simple vista, ni en dos o tres anys, d’alguna manera els influirà per quan siguin grans. I mentrestant elles ho aprenguin, m’estaran ensenyant el mateix a mi, veient-les millorar cada dia, gracies a la constància, a la valentia que poc a poc van guanyant i a la pèrdua de por i de vergonya.

Laura

Publicat dins de Aprendre, Ensenyar, Entrenadors, Laura Sagarribay, Patinatge | Deixa un comentari

L’últim escrit

Publicat el 8 juny 2013 per

Ara si que si, això s’acaba! Només queda un mes de curs. Un últim mes de tortura i ja hauré acabat, tot haurà acabat. En tinc moltes ganes; vull tornar a tenir la sensació de no saber què fer. Aquest any ha sigut tant estressant que aquesta sensació ni se m’ha passat pel cap.

Bé, al que anava, aquest és el meu últim escrit al blog i he pensat que podria fer una reflexió sobre tot el que ha significat per a mi haver de seure davant d’un full en blanc i posar-me a escriure. Tot va començar a quart, me’n recordo del meu primer escrit. No sabia de que fer-lo, fins que el mateix dia que l’havia d’enviar em vaig discutir amb la meva germana. Llavors el tema va sortir sol, vaig encendre l’ordinador i vaig començar a escriure. Recordo que vaig quedar satisfeta però segur que si ara el tornés a llegir veuria moltes errades i coses que es podrien canviar i per això no l’he tornat a llegir. He escrit de temes molt diversos, alguns més encertats que d’altres, però és el que passa quan es va escassa d’inspiració. No ha faltat dins del meu repertori el típic escrit que gairebé tothom ha fet: escriure sobre que no se de què escriure. Crec que a mida que anava deixant els meus pensaments al blog i em forçava a escriure he anat agafant pràctica i he anat millorant la meva escriptura. Ara, mentre vaig fent coses vaig pensant: “això ho podria escriure al blog” i vaig agafant idees, això em passa sobre tot a l’estiu. Suposo que l’any que ve aniré pensant en idees i temes sobre què escriure però ja no tindré aquest espai. Així que m’hauré de treure aquest costum d’anar traient idees de sota les pedres. He de reconèixer que aquest any amb tota la feina que havia de fer no tenia gaires ganes d’escriure però m’he obligat a mi mateixa ja que m’agrada fer la feina i volia acabar el curs amb tots els escrits fets. Tot i això, els he escrit bastant tard, però com diuen: millor tard que mai, oi?

En fi, m’ha agradat escriure per al blog i fins i tot m’he acostumat a trobar ràpid un tema per escriure. Sincerament, no em fa molta pena que aquest sigui el meu últim escrit però tampoc em sento com si m’hagués tret un pes de sobre. Ho veig com si fos una feina que he de fer (però que faig amb molt de gust) i que deixo amb el mateix gust que la vaig començar. Així que ara que ja s’acaba, només em queda acomiadar-me. Adéu! I ja no és fins al pròxim.

Andrea

Publicat dins de Andrea Morell, Comiat, Escrits | 1 comentari

Sóc una persona positiva

Publicat el 8 juny 2013 per

Sé que sóc només una petita part d’aquest immens món, i tot i així confio totalment en que l’univers em recolzi en el sentit més positiu, tot el que pugui arribar a tenir o necessitar ja és aquí esperant-me, només he de aconseguir-ho.

En aquest planeta hi ha més diners dels que mai podré gastar, més roba de la que mai podré comprar, més gent de la que mai podré conèixer, més amor del que mai podré sentir, aquest món té tot el que necessito i desitjo.

La meva ment em diu que sí, que no perdi el temps en pensaments ni fets negatius, que aprengui de cada pas que dono en el camí, escullo les meves afirmacions amb cura i trio la opció de veure’m i veure la vida de la manera més positiva , en conseqüència, dic que “sí” a les bones oportunitats que em presenten i aparto de la meva vida tot el que crec que no em convé. Sóc una persona positiva que viu en un món que respon afirmativament i forma part del meu univers positiu, i m’agrada que sigui així.

Quan ens acceptem totalment ens convertim en éssers més íntegres i sans, la majoria dels nostres problemes provenen perquè rebutgem parts de nosaltres mateixos. Ens hem d’acceptar quan actuem bé i quan no ho fem tan bé, quan ens espantem i quan demostrem el nostre amor, quan fracassem i quan guanyem. Cada vegada que faig una cosa que vull fer, em succeeixen coses meravelloses, dir que “no” a algú pot fer-me més forta. La felicitat és sentir-se bé amb un mateix.

Cristina

Publicat dins de Cristina Mayans, Felicitat, Optimisme | Deixa un comentari

Ja s’acaba

Publicat el 8 juny 2013 per

Ja s’acaba això, per fi s’acaba! Arribem ja al final de dos anys lluitant per a poder aconseguir una nota que ens vagi bé per a poder entrar a la carrera que hem escollit o que encara estem dubtant si fer o no fer.
Han estat dos anys de constant lluita amb els pares i amb nosaltres mateixos, una lluita entre sortir de festa cada cap de setmana o quedar-nos a casa estudiant per poder tenir en el futur tot el que hem somiat, un treball que ens agradi, una casa, fills,…

En aquest moment puc dir que jo per exemple he intentat donar molt de mi per poder assolir els coneixements del batxillerat, tot i que he tingut algunes èpoques de més treball i altres de menys, he intentat tenir una constància de treball durant tot el curs. També s’ha de dir que al principi va costar molt adaptar-se aquests nous hàbits d’estudis ja que a l’ESO no és el mateix. Al principi era tot molt frustrant, estudiava moltíssim i res donava els seus fruits, però a poc a poc he anat intentant que la cosa millorés.

Ara ja arribat casi el final puc dir que l’esforç ha valgut la pena, i que reconec que si hagués treballat potser una mica més, ara podria anar més descansada amb els exàmens finals. Per acabar vull dir que espero poder acabar bé el curs i poder seguir lluitant com he fet fins ara pels meus somnis com per exemple el somni de ser infermera.

Míriam

Publicat dins de Esforç, Estudis, Míriam Álvarez | Deixa un comentari

Acabant

Publicat el 8 juny 2013 per

Diuen que el temps passa més ràpid quan t’entretens o t’ho passes bé, i més lent quan no tens res a fer. Suposo que serà per l’avorriment, però el que està clar es que aquest curs m’ha passar volant.

Encara me’n recordo com si fos ahir de quan vam començar el curs 2012 – 2013, i ara només ens queden un parell de setmanes per acabar les classes. De fet, encara m’equivoco en alguns exàmens escrivint 2012 a la data, i ja estem al maig del 2013… El que va començar com un any ple de projectes i treballs, està apunt d’acabar amb la selectivitat. Ja hem enllestit i presentat el treball de recerca, hem superat dos trimestres, i es podria dir que hem acabat ja tots els temaris. Tot i que hem estat molt preocupats i estressats durant tot el curs, no crec que m’equivoqui en dir que ara és on ens ho juguem tot. Les classes ja han acabat, pràcticament, i només queda la setmana última d’exàmens i la preparatòria per a la selectivitat. Se’m fa estrany pensar, que hi ha professors que ja no els tornaré a tenir mai més, i companys als que ja no veuré.

Sis anys veient la mateixa gent, els mateixos professors, les mateixes parets taronges, les mateixes taules verdes, i tot s’acabarà en un mes. Per ser sincera, no crec que ho trobi gaire a faltar, però si que es veritat que he viscut moltes experiències a l’INS Jaume Almera que ja mai podré oblidar. Per sort, crec que la majoria dels meus companys podrà superar l’any, i entrar a la Universitat que vulgui per poder cursar la carrera que desitgi.

En definitiva, estem apunt d’acabar tota una etapa de la nostra educació, una etapa que, si més no, ha durat sis anys, i que ens ha portat a créixer com a persones. Ens hem format, hem après, i ens hem indignat; i tot i que estic desitjant acabar tots els exàmens, la selectivitat, i marxar de vacances, em farà llàstima deixar l’institut.

Kim

Publicat dins de Canvis, Estudis, Final, Kim Rodríguez | Deixa un comentari

“Solo un segundo puede cambiar tu vida”

Publicat el 8 juny 2013 per

Acabo de veure un vídeo, aquest vídeo comença dient tots els segons que té un dia, i apareix la imatge de un noi i una noia esperant a que els atenguin en una gelateria, el noi mira a la noia, i li diu alguna cosa, i ella el mira, riu, i li contesta. Es presenten. El vídeo continua dient els segons que te una setmana, i apareixen imatges d’ells dos, ja amics, parlant i divertint-se. A continuació diu els segons que te un mes i tornen a sortir imatges, ja de la parella que han format, desprès diu els segons que té un any, i surten imatges de tot l’any que han passat, i al final diu quants segons te tota una vida i tornen a sortir moltes imatges d’ells dos, de tota la seva vida, i de sobte torna a la situació inicial, en el moment que ell la mira, i decideix parlar-li, però no ho fa, i ella recull el seu gelat i marxa, tornen a sortir totes les imatges però en sentit oposat, tot a l’inrevés, fins que tornen a estar en la posició inicial, tot seguit diu “un día tiene 46.400 segundos, cada uno contiene opciones incontables, posibilidades y decisiones, de las cuales solo una puede emergir. Cada uno con la habilidad de crear una vida y borrar otra.” Desprès torna a sortir el moment en que ell li parla i finalment diu: “Un día consiste en 46.400 segundos, y este es uno de ellos.”

Encara em costa entendre com pot ser que sol un segon de la nostra vida pot portar-te per un camí o un altre, i això es una qüestió que sempre em mantindrà inquieta..

Núria

Publicat dins de Núria Sánchez, Temps, Triar | Deixa un comentari

Un rayo de luz entra por la ventana

Publicat el 8 juny 2013 per

Empiezan a aparecer los primeros claros del verano. Uno de ellos se cuela por la ventana y logra romper la oscuridad de la habitación.
Aquel rayo luz empieza a rayar las baldosas, una por una, hasta llegar a los pies de la cama. Antes de escalar por la madera antigua de la cama, el rayo tropieza con parte de las sábanas que han caído al suelo.
Afuera, más allá del estrecho balcón, suenan los cantos de los petirrojos. Contentos, ya deben llevar un par de horas levantados. En cambio yo apenas llevo un cuarto de hora levantada, el tiempo justo para ir a la cocina y volver con una taza de café y un par de tostadas de mermelada. Cada vez hay más luz. Nada que ver con la oscuridad del pasillo.

Aquel hilo de luz que se coló entre las ventanas ha conseguido, no sin esfuerzo, llegar a la cima de la cama. Poco a poco atraviesa lo que queda de las sábanas y se adentra en la aventura. Recorre la geografía, de una forma acelerada, de aquellas piernas blancas. Sube por los gemelos, luego las rodilla y sigue por el muslo. Aquella luz tan típica de las mañanas de verano ahora juega por mi piel. Después de deslumbrar casi todo el cuerpo, se dispone hacer el último paso.

Llega a los labios que esbozan una sonrisa tímida. Cojo una tostada del plato mientras aquel tímido rayo que se había colado por la ventana llega hasta mi frente.

Andrea

Publicat dins de Andrea Fernández, Matí | Deixa un comentari

La fal·làcia del deute heretat

Publicat el 6 juny 2013 per

El debat sobre la viabilitat econòmica de la independència és molt present ara per ara, fet que ja és cabdal ja que fa només uns mesos era tabú. Un dels arguments que més utilitzen els analistes contraris a la independència de Catalunya és el del deute espanyol: “si Catalunya s’independitza haurà d’assumir el 20% del deute espanyol (que és del 80% del PIB o 800.000 milions d’euros) sumat al del 21% del PIB que ja té la Generalitat, alçarà el deute català per sobre del 100% del PIB i farà que Catalunya sigui financerament inviable perdent accés als mercats financers internacionals”.

Aquesta frase ha estat pronunciada o escrita per economistes, catedràtics d’economia, professors de comptabilitat i polítics de diferents colors. Només té una petita contra: falta de sentit. Els motius són els següents:
En primer lloc, tot i que aquestes dades dels 200.000 milions i el 100% del PIB es van repetint una i altra vegada, resulta que són mentida. Segons el Banc d’Espanya, ni l’administració central de l’Estat té un deute del 80% del PIB, ni aquesta és de 800.000 milions, ni la població catalana és el 20% del total (és el 16%). La dada del 80% del PIB (o els 800.000 milions) correspon al deute total que inclou el de les comunitats autònomes. Per tant, els que utilitzen l’argument del deute contra la independència exageren perquè comptabilitzen el deute autonòmic dos cops. El deute de l’administració central de l’Estat es, en realitat, de 617.731 milions d’euros. El 16% d’aquest deute que “correspondria” a Catalunya serien 98.800 milions que és menys de la meitat dels 200.000 dels que es parla amb tanta alegria. Si a aquests 98.800 milions els hi sumem els 42.000 de deute que té ara la Generalitat, surten 141.000 milions. El deute català, seria del 70% del PIB, un deute perfectament assumible entre altres coses perquè està molt per sota del que té l’Estat Espanyol en el seu conjunt actualment i molt per sota del deute mitjà de la Unió Europea. O sigui, si volem ser seriosos, comencem per no exagerar les dades.

Segona, i passant al terreny dels arguments, és curiós que els mateixos que diuen que, en cas d’independitzar-se, Catalunya hauria d’assumir una part proporcional del deute, diguin que la independència és inconstitucional i que no hi ha cap llei que tingui previst un procés de secessió. Això és veritablement curiós perquè, si no hi ha lleis que prevegin el procés d’independència, ¿com saben que la llei obligarà Catalunya a assumir el 20% del deute? La realitat és que el deute va ser assumit pel govern d’Espanya i els mercats el van a reclamar a aquest govern. Si després Espanya li passa una factura a Catalunya proporcional, ja es veurà si l’assumeix. Això dependrà del procés de negociació política i de les contrapartides que hi hagi. Per exemple, els catalans argumentarem que nosaltres hem pagat uns 300.000 milions de més des de que va entrar en vigor la democràcia (un 8% del PIB anual). Si Espanya s’ha gastat aquesta quantitat i a més ha augmentat el deute, és un problema del que els catalans no són responsables (inclús es podria argumentar que Espanya li ha de tornar a Catalunya aquests diners). En qualsevol cas, el que està clar és que el deute l’ha demanat i firmat el govern espanyol i els mercats el reclamaran a aquest govern.
Tercera, curiosament l’argument exposat a dalt, únicament parla de que Catalunya seria responsable dels deutes o els passius d’Espanya, però no es parla dels actius. En cas de divisió, suposo que la mateixa llei imaginària que diu que Catalunya ha de responsabilitzar-se del deute també dirà que té dret a la seva quota d’actius. Entre aquests, per exemple, hi ha empreses públiques com AENA i Loteries de l’Estat o propietats com el hipòdrom de la Zarzuela, el museu del Prado o el Coto de Doñana. Lògicament també hi ha els béns públics que l’Estat té a Catalunya. Finalment, estan els fons de la Seguretat Social, l’or que resta a les arques del Banc d’Espanya, el Fons Monetari Internacional o les accions que Espanya té al Banc Central Europeu (per cert, si Catalunya es propietària del 16% de les acciones espanyoles del BCE, Catalunya automàticament forma part del sistema del BCE que inclou l’Euro). Si Espanya li passa el 16% del deute a Catalunya, també li hauria de passar el 16% de tots aquests actius fet que faria que Catalunya podria vendre’ls immediatament i recuperar una part dels diners per reduir encara més el seu deute.

Quarta, si bé no sabem si Catalunya haurà d’assumir una part del deute espanyol si s’independitza, el que sí sabem es que haurà d’assumir-lo si forma part d’Espanya. Fixem-nos amb l’argument: “si Catalunya se’n va, pagarà el 20% del deute espanyol i si es queda no. Per tant, si se’n va, perd molts diners”. ¡Quina fal·làcia! És possible que si Catalunya marxa, hagi d’assumir una part del deute, però si es queda també. Si Catalunya segueix a Espanya, pagarà els mateixos impostos que paga i una part d’ells pagaran el deute del govern espanyol. Conseqüentment, en el pitjor dels casos, estaria igual tan si s’independitza com si no, pel que utilitzar l’argument del deute és una autèntica bajanada. Dic que en el pitjor dels casos, Catalunya estaria igual. En el millor, sent independent es lliuraria del deute espanyol i, a més, s’estalviaria el 40% dels impostos que paguen els catalans i que ara desapareix pels fons de solidaritat.
I cinquena, és curiós que es digui que si Catalunya s’independitza serà financierament inviable i perdrà l’accés als mercats financers. Al•lucino que hi hagi tanta gent capaç de veure el futur. Jo com no sé predir el futur em limito a observar la realitat actual. Aquesta és que una Catalunya dins d’Espanya i amb aquest sistema de finançament autonòmic, sí que es financerament inviable i no té accés als mercats internacionals. Si l’argument és que el que s’ha d’evitar es perdre l’accés al mercat financer costi el que costi, Catalunya ha de deixar de pertànyer a Espanya com sigui.
Resumint, celebro que l’argument del deute heretat d’Espanya estigui tenint tan impacte entre analistes. Ho celebro perquè si la decisió de si Catalunya ha d’independitzar-se o no, depengués del deute, la decisió racional seria clarament la d’independitzar-se: és a dir, des del punt de vista del deute i de l’accés als mercats financers, Catalunya, sense Espanya, estaria millor.

Àlex

Publicat dins de Àlex Mercadé | Deixa un comentari

Nova llei pels universitaris

Publicat el 3 juny 2013 per

A tres quarts de vuit vaig baixar al menjador a esmorzar. Com cada matí vam engegar la televisió i vam sintonitzar TV3 per estar al corrent de les primeres notícies del dia i sobretot per saber el temps que ens acompanyaria durant la setmana.

Habitualment la majoria de les notícies que emeten estan relacionades amb la política i l’economia. Com ja estic avorrida de que sempre parlin del mateix normalment no paro atenció al que diuen, prefereixo pensar en les meves coses.

Per la meva sorpresa ahir després de que la presentadora repassés els primers titulars, vaig sentir que deia quelcom relacionat amb les carreres universitàries, i com que aquest és un tema que trobo important i que si tot va bé d’aquí a uns anys m’incumbirà, vaig prestar atenció. La noticia deia que “Els universitaris no es podran titular sense dominar una llengua estrangera”,  és una llei que va anunciar el conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell i que requeria als estudiants universitaris un cert nivell de llengua estrangera, equivalent al First Certificate o al B2 amb la intenció d’aconseguir que els titulats universitaris finalitzin els seus estudis amb uns bons coneixements d’una tercera llengua, ja sigui  d’anglès,  francès, l’alemany… També deien que tots els alumnes universitaris que ja tinguin una certificació externa a la universitat del seu nivell de la tercera llengua estrangera podran convalidar-la, mentre que els alumnes que no la tinguin hauran de passar un examen a la mateixa universitat.

Personalment penso que aquesta nova llei està molt bé perquè avui en dia és molt important tenir coneixements de diverses llengües, quants més idiomes saps, més facilitats tens en trobar feina i en estar ben considerat. Per als joves també és un benefici saber una llengua estrangera a més a més del català i castellà, perquè veient com va el país, el futur que ens espera és bastant desconegut, però pel que
sembla no es presenta gaire esperançador, per tant, l’avantatge de saber una llengua internacional ens obre les portes per anar a treballar o estudiar a l’estranger, que sembla tenir un futur una mica més pròsper.

Marina.

Publicat dins de Estudis, General, Idiomes, Marina Boguñá | Deixa un comentari

No ho puc entendre

Publicat el 18 maig 2013 per

Estic a la cantina estudiant el meu proper examen d’història. No puc distreure’m perquè la setmana que ve m’examino de gairebé totes les assignatures. Mentre llegeixo quins van ser els principis de la dictadura franquista, em crida l’atenció el que diu la presentadora de les
notícies, que connecta amb la corresponsal dels Estats Units. Totes dues semblen preocupades i les seves cares empitjoren a mesura que informen de la notícia. Apareix a la pantalla del televisor la imatge d’un home que és definit com el “salvador”.

Charles Ramsey es trobava dinant en un McDonald’s quan va començar a sentir crits de l’exterior. Sense pensar-s’ho dues vegades, va trencar la porta de la casa d’on una noia jove demanava auxili. Aquesta va aprofitar que el segrestador no estava a la casa per demanar ajuda. Resulta que ella no és la única noia que porta tancada deu anys, sinó que hi ha dues més i a part, la seva filla. El segrestador, un home de Cleveland de cinquanta-dos anys i originari de Puerto Rico, havia tingut a les tres noies tancades durant una dècada. La major part del temps, les noies estaven lligades i en habitacions separades. Una d’elles, va patir cinc avortaments, provocats pel propi segrestador.

La notícia em fa posar la pell de gallina. No entenc en quin cervell entra un comportament com aquest. Per molt que intento assimilar la notícia no ho aconsegueixo, sóc incapaç. Quina mena de persona pot fer una cosa així? Agafo el resum de l’examen i torno amb el franquisme, però no puc deixar de pensar-hi. No hi ha dubte que aquest fet portarà cua.

Anna

Publicat dins de Anna Benítez, Barbaritat | Deixa un comentari

Experiencias en el lago

Publicat el 4 maig 2013 per

Era la segunda o la tercera vez (no recuerdo bien) que tenia el placer, si se le puede llamar así, de visitar ese enorme lago. Después de dos largas e intensas horas de viaje en coche, llegamos. Íbamos toda la familia, todos mis tíos, mis primos… en general toda la gente que puntualmente se reúne para verse y para recordar viejas experiencias.

Justo al salir del coche, mi primera impresión fue que el lugar estaba impregnado de una humedad que se te pegaba de un modo asqueroso sobre la piel. Si sumamos eso al frío primaveral que nos persiguió durante todo el día, mi primera visión de la velada no fue muy agradable. Nos sentamos en unas sillas poco estables y poco hermosas, las cuales estaban heladas. Constantemente tenía la sensación de estar sentada sobre un horrible bloque de hielo.

Cuando llegó la hora de comer, nos pusimos a devorar unos bocadillos, tengo que decir que probablemente ese hecho fue lo mejor del día. Mi bocadillo era grande, tierno, gustoso, pero no dejaba de estar helado, como el ambiente general que nos envolvía.

Cuando ya todos habíamos acabado de comer, fuimos a dar una vuelta rodeando el lago. El camino era de tierra y estaba lleno de hormigas y bichos desagradables. En general tenía la sensación de que era un lugar horrible y que no tenía ningún tipo de gracia visitarlo. Al mirar el agua, solo observabas un fondo verde, mohoso, viscoso, una cosa asquerosa que me hizo plantear qué le vería la gente a ese sitio tan famoso. El color del agua era entre azul y verde oscuro, un color francamente desagradable a la vista, por no hablar de la cantidad de mosquitos y insectos que flotaban sobre el lago. Repugnante… esa seria la palabra que englobaba todo ese paisaje.

En general el resto del día no fue mal, fue un día tranquilo, rodeado de la gente que supuestamente te quiere, aunque la horripilante lluvia que nos visitó mientras estábamos comiendo no fue especialmente bonita. Odio la lluvia, hace que el cielo se tiña de un color gris oscuro muy poco favorecedor que no deja ver el hermoso sol. Cuando volvimos a coger el coche, siguiendo un camino irregular que me pareció demasiado largo, deseé, con todas mis fuerzas, que a nadie se le ocurriera jamás organizar otra reunión familiar en ese horrible lago.

Sandra

Publicat dins de Excursió, Família, Llac, Sandra Muñoz | 1 comentari

Què és més important, guanyar o millorar?

Publicat el 4 maig 2013 per

No sé per què però a principi de temporada ens van donar l’opció a escollir entre jugar a una lliga de nivell superior a la nostra, cosa que implicaria que ens hauriem d’esforçar molt per estar a l’alçada dels altres equips, o jugar a una lliga del nostre nivell en que els equips estan més igualats i mantenir-nos a la meitat de la taula de les classificacions.

Ara gairebé a final de temporada ens hem adonat tots els companys d’equip que ens varem equivocar triant la opció difícil, no hem sapigut estar a l’alçada  i competir per mantenir-nos en aquesta lliga. Tots pensaven que no teníem el nivell necessari per què un equip de poble com nosaltres pugués competir amb equips seleccionats d’una comarca.

Però aixó no és el que ens ha fet perdre tots els partits. Perfectament hem estat al nivell de quasi tots els partits, el que ens ha faltat és cada vegada l’empenta final, per poder aconseguir la victòria que en alguna de les ocasions hem estat a punt. També cal dir que en algun dels partits que hem estat a punt de guanyar els àrbitres no ens han afavorit gaire, però això són infortunis que tothom es troba pel camí.

Sé que encara que ja no serveixi de res, hauríem de haver jugat a una lliga inferior degut a que la qualitat i força dels altres equips era desmesuradament superior a la nostra. Però de tot se n’aprèn.

Com ens diuen temporada rera temporada “el que esteu fent aquest any només és un entrenament per l’any que ve”.

Marc Méndez

Publicat dins de Errors, Esport, Marc Méndez, Repte | 1 comentari

Remuntada Lliga de Campions

Publicat el 4 maig 2013 per

Tant a Madrid com a Barcelona es parla de remuntada, sincerament veient els partits d’ anada no entenc gaire com hi ha gent que hi creu en aquesta remuntada…

En el cas del Real Madrid és una mica més assequible perquè marcant tres gols sense rebre’n cap accedirien a la final, però en el cas del Barça, marcar-li cinc gols al Bayern sembla tota una bogeria.

Els dos equips alemanys es van mostrar molt superiors en tot moment, i crec que seran els justos finalistes si es compleixen els pronòstics.

Avui al Santiago Bernabéu sortirem de dubtes en poc menys  d’ hora i mitja començarà el partit de tornada, i espero que el Borussia de Dortmund pugui aguantar el resultat aconseguit a l’anada.

És veritat que sempre et pot sortir un partit excel·lent i al rival un partit horrible, però sembla difícil de creure que dos partits en dues setmanes siguin tant diferents com per parlar de remuntades.

D’altra banda el Barça rep demà al Bayern al Camp nou, i tot i que remuntades més increïbles s’ han vist, la de demà sembla gairebé un miracle. En els propers dies sortirem  de dubtes.

Ricard

Publicat dins de Aficions, Futbol, Ricard Julià | Etiquetat com a | 1 comentari

Incertesa

Publicat el 4 maig 2013 per

La incertesa es podria definir com la manca de certesa que alguna cosa és vertadera o succeirà. Es troba sobretot en aquelles situacions que no pots controlar, que no estan al teu abast. Per exemple, el futur. No hi ha cap manera de predir què passarà exactament, i com més llunyà sigui, menys possible és encertar-ho. Bé doncs, odio aquesta sensació, em poso realment nerviosa al no saber què estaré fent d’aquí un any i si molt m’apures d’aquí mig any.

“Hi ha dies que penso que no vull que passi aquest temps perquè tinc por que les coses canviïn massa o prendre les decisions equivocades”

A hores d’ara, només tinc plans fets per un futur pròxim. Sé el que m’espera d’aquí al mes de juny i també tinc mig planejades les vacances d’estiu. I la veritat és que tinc moltes ganes que arribi finals de juny, però també em fa una mica de respecte. És com una barreja de sentiments ja que durant aquests dos mesos no pararé de fer coses entre les quals n’hi ha que em fan especial il·lusió com ara l’últim festival de ballet. Ara bé, l’estrès que suposa un final de curs fa que m’ho miri tot des d’una altra perspectiva. Hi ha dies que penso que no vull que passi aquest temps perquè tinc por que les coses canviïn massa o prendre les decisions equivocades.

Dintre de tot però, el que no m’agrada gens és no tenir controlat l’any vinent. No saber on viuré, què estudiaré… Masses canvis en massa poc temps. Per començar, una de les meves millors amigues marxa a l’estranger a estudiar i crec que això ja serà el primer canvi important. Després, el canvi de residència. A casa ja m’han dit que si l’any que ve entro a Barcelona me’n vaig a viure allà, i si em toca una altra ciutat doncs tampoc tindré cap altre més remei que mudar-me. Es podria dir que això em fa molta il·lusió perquè servirà per independitzar-me una mica. L’altre tema important és la universitat. Realment vaig molt perduda, tinc massa clar què vull fer però si no entro no tinc segones opcions.

En resum, aquest 2013 serà un any ple de canvis. Estic segura que serà molt gran, l’any dels esperats 18. Així que tot i la por d’afrontar-lo amb total incertesa, l’encaro amb il·lusió i optimisme.

Laura

Publicat dins de Decidir, Futur, Incertesa, Laura Fernández, Por | 1 comentari

Con todo mi respeto

Publicat el 4 maig 2013 per

Hay un chiste que dice: “esto es una profe que entra en clase y anuncia a sus alumnos:
-Chicos, hoy vamos a hablar de democracia.
En esto que un alumno pregunta:
-¿Por qué señorita?
Y la señorita responde:
-¡Porque lo digo yo!”

Pues esto es un claro ejemplo de lo que está pasando, no sólo en las aulas, tambiés en otros ámbitos. Dar órdenes y obligar de forma impulsiva se está convirtiendo en un mal hábito. En las escuelas, los alumnos debemos mostrar respeto a los profesores, simplemente por el hecho de serlo. (Pero parece que últimamente son ellos los que deberían mostrarlo un poco también). Yo pienso que el respeto se gana; se siembra y se recoge. En todas parte hay profesores de todo tipo: simpáticos, bromistas, divertidos, algunos con los que puedes hablar con toda confianza, pero sólo porque se lo ganan; profesores que se enfadan, que gritan y, por supuesto, que faltan al respeto, critican, insultan, juzgan y algún que otro racista también. Imagino que es por su forma de ser y cada uno es como es. Pero todos (alumnos, profesores, padres, empresarios) debemos tener unos principios y también, de vez en cuando, tragarnos el orgullo, cosa que hemos hecho todos alguna vez. ¿Qué pasa si un profesor insulta a un alumno? El alumno no debería decir ni mu, porque el alumno le debe respeto al profesor. Pero… ¿no es una falta de respeto insultar al alumno, provocarlo y hacer que pierda los nervios? A veces, los conflictos en las aulas se podrían evitar por ambas partes. Así que os doy un consejo, profesores: si le tenéis manía a algun alumno o no lo soportáis, lo mejor sería hablar con él, fuera de las horas de clase. Hablando se entiende la gente.

También conozco algún profesor racista, que empieza el curso muy bién, haciendo bromas y echando alguna que otra risa. Pero, yo le diria: no seas tonto, ¡no hagas chistes ni bromas racistas cuando tienes un alumno marroquí en el aula! Sencillamente, por lo que os he hablado antes, el respeto. Así se pierde, no sólo el del alumno imigrante hacia el profesor sinó también el de los demás. Porque a nadie le gusta ver como otro que exige respeto y buen comportamiento insulta así al alumno involucrado involuntariamente. Por último, a los profesores que dan órdenes, que se alteran y que gritan, yo les diría que no estamos sordos ni estamos en Guantánamo. Un ejemplo que yo mismo he vivido en mi clase hace apenas unas semanas:

“-Fulanito, lée el siguiente apartado.
-Es que me duele el cuello.
-¡Va, lée!
– Pero que me duele el cuello.
-Da igual, lée!”

Y lo acabó leyendo… Esto es solo un pequeño ejemplo, pero, desde mi punto de vista, estamos volviendo poco a poco al pasado, sin castigos corporales, de momento.
Aunque también hay profesores buenos, incluso muy buenos! Profesores que se convierten en amigos, incluso. A todos estos que se ganan el respeto de los alumnos e incluso el cariño, les diría que ojalá todos fueran como vosotros. Y, con todo mi respeto, gracias.

Álex Giménez López

Publicat dins de Àlex Giménez, Alumnes, Professors, Respecte | 1 comentari

Rutina obligada

Publicat el 4 maig 2013 per

Fa dos dies em van donar la pitjor notícia que em podien donar, m’han de tornar a operar del genoll. Fins a la data de l’operació el metge m’ha dit que faci musculatura de la cama. I per tant m’he apuntat al gimnàs.

En principi hi aniré tres cops a la setmana, principalment faré piscina, però també aprofitaré per fer peses i màquines, per perdre pes. Suposo que els primers dies no aguantaré molt. Tinc molts amics que hi van, aquest fet farà que no sigui tan avorrit, el contrari, divertit.

Em conec i sé que em costarà, sóc una persona amb no molta força de voluntat, però aquest cop estic mentalitzat. Serà dur, ja no dic després de la operació sinó també abans. Veure els meus companys fer tot tipus de esport sense cap problema, em mata per dins, sóc una persona moguda…

Demà començo el gimnàs, estic amb energia i amb forces per afrontar el que em ve sobre. A la vegada em sento afortunat, tinc el consol de la meva família i de persones molt especials, i sé que estaran allà sempre.

Avui hi he anat per primer cop, he fet piscina. Al principi estava com descol·locat, no m’imaginava que acabaria en un gimnàs. En entrar al vestuari, he tingut problemes amb la taquilla per obrir-la, he hagut d’esperar fins que ha entrat una persona i m’ha pogut ajudar. Al entrar a la piscina tenia la sensació que tothom m’estava mirant, un cop dins l’aigua m’he oblidat de tot i no ha passat res especial.

M’ha agradat, intentaré anar-hi sempre que pugui, sort que fer piscina m’agrada. Espero recuperar-me aviat perquè tinc unes agulletes, bona nit.

Carles.

Publicat dins de Carles Martin, Gimnàs, Lesió, Rehabilitació | 1 comentari

La magia de las letras

Publicat el 4 maig 2013 per

Algunas palabras quedan en la memoria, pero nuestro cerebro es demasiado pequeño para guardar tantos recuerdos. Hay palabras que cuando alguien las dice, simplemente, suenan de otra manera. En cambio hay otras te pueden hacer llorar, despiertan aquellas emociones que pensabas que estaban escondidas y otras que pueden hacerte ser la persona más feliz del mundo. Algunas las quieres guardar para siempre, que cada día pudieras oírlas, pero todo se pierde y nada permanece.

“escribir para ti, es darte mi vida en pequeñas palabras que salen de mi corazón”

Sencillamente, son sólo palabras que se perderán en el tiempo, pero pueden marcar toda una vida. Por eso quiero regalarte mis palabras sobre un papel, para que siempre las recuerdes y siempre que lo desees estén allí para recordarlas. Para que cada letra de este papel te recuerde a mí, a todo lo que me gustaría escribir; pero en ocasiones las palabras faltan para describir lo que más quieres. Sabes que para mí, escribir es vida. Y escribir para ti, es darte mi vida en pequeñas palabras que salen de mi corazón. Son solo para ti. Porque quiero que cada palabra, sea una pequeña vida.

Andrea

Publicat dins de Andrea Fernández, Escrits | 1 comentari

Trànsit mental d’una hora

Publicat el 3 maig 2013 per

Davant del full en blanc faig aquella ganyota amb el llavi que m’agrada tant imitar d’aquella actriu. A vegades m’imagino que tinc la seva cara i provo de somriure com ella. Llavors em miro en un mirall i ric al veure les meves faccions de sempre contraure’s en gestos tan forçats i antinaturals. Plou, fa hores que plou i em sorprèn que encara no s’hagin buidat els núvols. Què passaria si deixés un dibuix acabat de pintar sota la pluja, estirat al terra del terrat? Seria bonic veure com les gotes dilueixen la pintura i barregen els colors. M’imagino els carrers solitaris i l’aigua que regalima per les parets de les cases i les enfosqueix. Des de la finestra veig el plàtan resistint contra el vent mentre subjecta les seves fulles amb força perquè no s’escapin. Estic cansada, avui em pesen els ulls.

M’agrada pensar que sota les capes opressives hi ha una cosa que brillarà quan les aparti i li pugui tocar la llum

M’agradaria deixar de pensar durant una estona o pensar en una sola cosa i prou. Aquesta allau de coses diverses que em passen pel cap contínuament em fan sentir inestable. Estic intentant escriure tot això que penso però costa. Tan bon punt miro la pantalla em distrec i últimament la meva memòria és tan idiotament selectiva que em fuig tot. Sovint em veig a mi mateixa com un diamant en brut. Bé, si no és un diamant, una altra pedra, però que encara s’ha de polir per poder demostrar que és quelcom important. M’agrada pensar que sota les capes opressives hi ha una cosa que brillarà quan les aparti i li pugui tocar la llum. Qui sap. Sona un moment el telèfon, és la meva àvia. Em frustra pensar que és impossible conèixer al cent per cent una persona. Sempre, per més que convisquis, conversis, preguntis i analitzis, sempre s’escaparà algun detall, i això sense comptar que no et pots introduir al seu cervell. No sabràs mai com pensa del tot. Per això la gent se sorprèn tant quan descobreix que el seu veí era un psicòpata i diu als periodistes: Semblava tan bona persona! I era molt amable. La superfície és la superfície. Quan penso en la vida que tinc al meu davant sento vertigen i tot. Quantes situacions que podré viure, quantes coses que descobriré del món i de mi mateixa! Per això no puc morir-me ara, ni d’aquí a vint-i-cinc anys. Què passarà si queda tot a mitges? Jo no sé cap a on tirar i vull experimentar tant com pugui, però per això necessito temps, dies, anys. En faig divuit d’aquí a res. Divuit anys i encara no entenc res. Vull seguir una ètica, una filosofia, arribar a la fi dels meus dies i sentir-me satisfeta d’haver complert amb els meus ideals. Vull inventar-me un sentit per la meva vida però hi ha tantes possibilitats! I si després de seixanta anys de reflexió segueixo igual de desorientada que ara? Fa setmanes que tinc la nota mental de tornar a veure aquella pel·lícula i avui me n’he adonat que estic aprofitant l’excusa de la feina per evitar-la. És violenta i incòmoda però té com una estranya bellesa. La vaig veure en idioma original, suec, i subtitulada en rus i em va commoure tot i que realment no vaig entendre cap diàleg. Vaig imprimir el guió i quan el vaig llegir aquella mateixa nit vaig plorar. Ho deixaré aquí i pujaré a l’habitació a escoltar-me per centèsima vegada la cançó que vaig descobrir la setmana passada. Quan me’n cansi, ja en trobaré una altra.

Júlia

Publicat dins de Júlia Xaubet, Sentiments | 1 comentari

A las columnas de mi templo

Publicat el 3 maig 2013 per paulafornells

No es sencillo recordar todos los instantes que ha estado a mi lado, pero pondría la mano en el fuego y diría que todos los segundos que llenan mi vida, desde que mi existencia era discutible al ser una simple célula hasta el último movimiento de mi dedo, todos estos segundos, ella ha estado conmigo. Es inimaginable la dedicación que supone estar todos los segundos de diecisiete años sin alejarte lo más mínimo de algo o alguien, sin equivocarte, sin caer, sin vacilar ni preguntarte en ningun momento si realmente ese es el lugar donde debes estar. Pero una mujer como ella es capaz de convertir toda esta dedicación en magia.

Solía pensar que era la persona más fuerte del mundo, que nadie podia hacerla caer, que su corazón era de hierro y que su mejor virtud era luchar. Pero el tiempo me ha hecho comprender que no todo es lo que parece. Sé que debajo de esa fuerza incalculable que usa como protección hay un corazón que late sensibilidad y cariño, en vez de sangre. He aprendido que, como todo ser humano, la vulnerabilidad se apodera de ella en muchas ocasiones, que ella también suspira y que sus ojos también lloran. He aprendido que su corazón no es de hierro, pero pesa como si lo fuera por lo immenso que puede llegar a ser. Y he aprendido que su virtud no es luchar, su virtud es querer con la locura que la lleva a luchar con tantas ansias.

“He aprendido que, como todo ser humano, la vulnerabilidad se apodera de ella en muchas ocasiones, que ella también suspira y que sus ojos también lloran”

Y de esta manera, mi madre se ha convertido para mi en una diosa inmortal con la misma fragilidad que una amapola. La mujer más poderosa del mundo, la que irradia más luz, pero con el único poder que solo las madres pueden controlar, el único poder que no puede ser robado, ni comprado, ni fingido… el amor. Porque solo ella ha sido capaz de enseñarme a amar, a amar con sabiduría y respeto, a amar con el corazón, y con la mente, los dos elementos que me permitiran poder ser, algun dia, una mujer tan poderosa como ella. Y esa es mi mayor aspiración, poder utilizar su palabra como escuela, su luz como camino y sus recuerdos como ejemplo para poder ser lo que ella me ha enseñado a ser. Mamá, tú eres la alfarera, yo tan solo barro entre tus manos.

Paula

Publicat dins de Amor, Mare, Paula Fornells | 2 comentaris

Remors a la biblioteca

Publicat el 2 maig 2013 per

Són les 16’50 i ja sóc a la biblioteca. Ara no és res extrany ja que ultimament paso més per aquí que per casa, però fa uns mesos m’hagues considerat com a boja jo mateixa. Com una amiga i jo diem: d’aqui poc em faran el pase vip.

Deixant bromes a part, us parlaré sobre un noi que tinc al costat. És un noi que entre semana no ve gaire sovint,  però no és la primera vegada que coincidim. Doncs bé, deu tenir vint-i-dos anys aproximadament i deu estar estudiant fort per la semana d’examens que l’espera, ja que el sento de tant en tant suspirar. Jo estic en les mateixes condicions tot i que segurament amb menys dificultats que les d’ell. Tot i així necessito un mínim de concentració per estudiar i assolir els coneixements que estic intentant aprendre. Però el meu problema és precisament aquest noi. No per que tingui una bellessa extrema i destorbi la meva concentració, sinó que està escoltant alguna cosa i té el volum dels cascs molt fort. A més sona una espècie de música musulmana que encara em distreu més ja que no estic acostumada a sentir melodies d’aquest tipus. Potser està mirant algún video del YouTube que li han passat uns amics o simplement escolta una cançó per donar-se un capritx i descansar uns minuts.  El motiu no el sé, el cas és que ja m’he creuat la mirada amb altres perones que están al meu costat i crec que pensen el mateix. Per sort, no es tracta d’una obsessió que m’ha agafat de sobte.

Per tant el meu objectiu és avisar des d’aqui, com ja he fet en algún altre cas, que si alguna vegada escolteu algún tipus de melodia en un espai on regna el silenci, siusplau assegureu-vos de que la gent del vostre voltant no sent el que esteu escoltant.

Alba

Publicat dins de Alba Soria, Molèstia, Música | 1 comentari

La llibertat capitalista existeix fins que…

Publicat el 2 maig 2013 per

El diumenge passat van passar un programa per TV, el 30 minuts, que anava sobre la immersió lingüística a Catalunya, qui la vol i qui no.

Penso que aquest model educatiu que ha donat tants èxits no només socials (ha creat una societat cohesionada), sinó estudiantils també (els alumnes de les universitats catalanes són els 4ts al mon que més i millors articles publiquen a les revistes més prestigioses de les seves àrees d’estudis respectius).

Al documental sortia moltes opinions diferents; des del pare que no la volia fins als tutors i educadors que creien que sí, passant pels jutges espanyols i el ministre que tampoc la volien fins arribar a diferents estudiants que hi estan completament d’acord. El que em va cridar més l’atenció va ser que quan va néixer una de les primeres escoles on usaven la immersió aquella escola estava plena a rebentar d’alumnes i de pares que volien portar els seus alumnes allà (i era a Santa Coloma de Gramanet, no a Vic o Olot).

Els arguments dels que deien que havia de canviar era totalment perquè opinen que els pares han de tenir la LLIBERTAT d’escollir l’idioma que volen per al seu fill. I aquí, tant els partits polítics espanyolistes com la justícia espanyola fan aigües per tot arreu, ja que si tanta llibertat volguessin per a tothom no prohibirien la immersió al País Valencià, on més de 125000 famílies ho volen, ni imposarien decrets rancis sobre l’avortament que fa que la dona no pugui prendre decisions sobre el seu propi cos, imposar religió cristiana a les escoles ( sabent que en primera instància la constitució diu que Espanya és un estat laic i que és molt possible que altra gent vulgui fer una altra religió)… i així es poden dir mils d’exemples, passant per totes les contradiccions dels capitalistes al llarg de la seva història, com per exemple donar suport a diferents cops d’estat perquè no governessin socialistes (ells van matar al president Allende per donar suport el cop d’estat de Pinoxet, a Xile), la venda d’armament a Sadam Huseín per combatre a IRAQ i després que aquest sigui el principal objectiu nord-americà, que venguéssin armes a Franco durant la Guerra Civil espanyola i que gràcies a ells poguessin entrar als diferents organismes internacionals…

El més curiós i visual és la defensa que fan de l’expropiació de les terres dels pagesos del costat de les autopistes, per exemple, per augmentar-la i que després no es paguen (benefici a les empreses) contra l’expropiació de parcs d’habitatges buits per part d’entitats financeres rescatades amb diners públics, empreses dels sectors estratègics en mans d’usurpadors…(benefici per al poble)

Però tornant al tema principal que és el documental de TV3, el que més ràbia em va fer és un puto argentí que fa 10 anys que va arribar a Catalunya i ha presentat un seguit de denuncies contra el català a l’escola perquè segons ell les seves filles no aprenen gramaticalment bé el castellà per culpa del català. Senyor, a part de ser un cabró i un egoista que vol canviar el sistema educatiu d’una nació per interessos propis, hauria de saber que a Andalusia i Extremadura les notes de llengua castellana són més baixes que a Catalunya, i que jo sàpiga no fan cap altra llengua que no sigui el castellà. Aquest tio es mereix una bona visita, no menys que l’advocat de Convivència Cívica Catalana, un xulo piscines espanyol que només sap rajar del sistema educatiu català. Amb Terra Lliure això no passava.

Per tant, per intentar sintetitzar una mica l’escrit en calent que he fet, que no us enganyin; el capitalisme, amb les diferents formes que pugui agafar (PP, UE, BCE, FMI…) no busquen que cadascú actuï amb total llibertat, sinó que pugui triar sobre un ventall de possibilitats que a ells ja els va bé i qualsevol cosa que surti d’aquest ventall serà il·legal i tindrà els poderosos en contra.

Preparem-nos per defensar-nos com sigui, que aquests són molt forts i no cedeixen.

David

Publicat dins de David Barnet, Llengua catalana, Llibertat | 1 comentari

La llamada

Publicat el 2 maig 2013 per

Su llamada se ha convertido en algo rutinario e inconscientemente me he ido acostumbrado. Desde hace unos meses cada tarde me llama, podemos pasarnos largos minutos sin parar de hablar o sencillamente unos segundos. Me cuenta sus inquietudes, sus alegrías, sus miedos, sus sueños, o simplemente me explica lo que ha hecho esa misma tarde. La verdad es que ahora los días sin esos minutos no serían lo mismo.

Llevábamos yendo juntas al colegio desde pequeñas, todavía recuerdo las tardes en las que jugábamos a muñecas o en las que nos entreteníamos mirando una película. Recuerdo los días en los que quedábamos para dormir después de volver del entrenamiento de baloncesto y nos sentábamos en su magnifico sofá nuevo a mirar la televisión. Al subir al instituto, nos cambiaron de clase, y cada vez nos veíamos menos. Poco a poco, nos fuimos distanciando hasta el punto de únicamente saludarnos al vernos por los pasillos.

Todo cambió en el cuarto curso. Era el último en el que estábamos todos juntos ya que mucha gente se iba a hacer el bachillerato a otro sitio o simplemente se iba a hacer un módulo. Teníamos que organizar el esperado viaje de fin de curso, y para ello teníamos que preparar muchas actividades para ganar entre todos la mayor cantidad de dinero posible para así rebajar al máximo el precio del viaje. Gracias a estos preparativos y toda la organización que conlleva, ella y yo nos fuimos uniendo de nuevo. Además, en cuarto hacemos el llamado proyecto de recerca, que es un previo al gran trabajo de recerca de segundo de bachillerato. Este proyecto se hace en grupos y aunque no íbamos a la misma clase, lo hicimos juntas. Volvimos a reencontrarnos las cuatro.

Ahora, en primero de bachillerato, nos hemos vuelto bastante inseparables, y en parte todo esto se lo debo al proyecto de recerca y al viaje de cuarto. Ahora, volvemos a quedar por las tardes para sentarnos en el sofá a ver una película, volvemos a quedar para dormir… volvemos a hacer lo que hacíamos, con la diferencia de que en cambio de jugar a muñecas, ahora nos vamos de fiesta.

Marta, gracias por estar ahí, y gracias por esa llamada.

Paula

Publicat dins de Amistat, Paula González | 2 comentaris

La perfección de todo lo imperfecto

Publicat el 2 maig 2013 per

Le escribo a ella. Una vez más. Supongo que no me ha echado mucho de menos. Durante estos meses su vida ha cambiado bastante y lo último que ha pasado por esa cabecita adolescente ha sido pensar en mí, y en mi inusual ausencia.

Pero yo sé tan bien como ella que le hago falta. Desde esos ojos marrones veo su mundo tan cambiado, tan diferente a la última vez que hablamos, que me doy cuenta de lo importante que es que ella descubra esta carta, y que la lea con atención.

“Querida:
Siempre me he preocupado por ti, ya lo sabes, tanto que a veces mi desmesurada sobreprotección te ha alejado de personas que probablemente te hubieran hecho feliz.

No te preocupes, pequeña, las dos sabemos que tu felicidad nunca ha dependido de nadie, y que así seguirá siendo mientras no te separes nunca más de mí.

Te haces mayor y has encontrado tu camino. Te ves capaz de seguirlo algún día, y lo eres, créeme, pero todavía sigues estancada en la búsqueda del valor que te obligue a empezarlo. Nunca dejes de buscarlo, porque como ya sabes, en ese valor escondido en tu gélida coraza, reside el secreto de tu felicidad.

Querida, no te pido que te deshagas de tu hielo interior, porque sé que ese hielo te daña tanto como te protege. Lo único que intento es que no le temas tanto al calor, porque por mucho que adores la noche, tarde o temprano va a salir el sol. Y lo que jamás permitiré es que huyas de él.

Yo te ofrezco una oscuridad que imite a la noche. Hasta que encuentres el valor del que hemos hablado anteriormente, puedes sumergirte en ella. Allí encontrarás tus energías de nuevo, y cuando eso ocurra, las dos sabremos el sendero que deberás seguir.

Vamos a llevarte hasta allí, pequeña. Tu único equipaje será un alma, y un corazón, que es lo único necesario para descubrir lo perfecta que puede llegar a ser la imperfección. Allí solo hablarán los sentidos, y cuando veas que por una vez, eres capaz de sentir, agradecerás que nos hayamos encontrado de nuevo.

Kialo.”

Publicat dins de Carta, Laura Pallàs | 1 comentari

La Murga, pel dret per un habitatge digne

Publicat el 2 maig 2013 per

Aquest març va finalitzar la 17a edició del camp de treball La Murga, pel dret a un habitatge digne. És un projecte d’Escoltes Catalans que es proposa millorar les condicions de pisos de persones que estan en risc d’exclusió social. Jo hi vaig participar juntament amb 42 pioners més dels agrupaments AE Montcabrer, AE La Floresta, AE Espluga Viva, AE taciplÀ i AE Alosa.

Nomes vull dir-vos que ha sigut l’experiència més màgica que he viscut mai. Simplement m’ha canviat la vida i la forma de veure les coses. Només pel petit somriure d’agraïment que et regala aquesta gent que ha tingut una vida tan difícil val la pena viure. Jo vaig fer la Murga al pis d‘una pobre iaia que vivia sola al centre de Barcelona, aquesta dona ha patit molt al llarg de la seva vida, se li han mort tots els familiars i és la última de la seva família. Quan varem arreglar-li totes les parets i varem pintar-li totes les portes, la seva cara d’agraïment va ser màgica, tots estàvem molt satisfets de la feina feta i teníem aquell nus a la gola de l’emoció. Jo crec que tothom hauria de fer projectes d’aquest tipus ja que, quan els fas, a part de canviar la vida d’aquestes persones també t’ajudes a tu mateix a obrir els ulls i adonar-te que totes les coses materials no tenen importància que la base de la nostra vida és la felicitat i que tothom hauria de tenir aquesta oportunitat de poder somriure i d’afirmar “Sóc FELIÇ”.

Cinta

Publicat dins de Cinta Hosta, Felicitat, Solidaritat | 1 comentari

Tot el treball del curs representat en 2.40 minuts

Publicat el 23 abril 2013 per

D’aquí a poc més de dues setmanes un dels meus somnis es farà realitat.

Tot va començar el setembre de l’any passat quan em van seleccionar per formar part d’un grup de competició de hip hop, i des d’aquell moment fins ara portem entrenant cada cap de setmana i aprenent coreografies.

Sempre he pensat que algun dia competiria, i per fi, aquest dia ha arribat. Però encara que tinc moltes ganes de fer-ho també tinc por ja que s’ha de ballar davant d’un jurat que t’avalua i si t’equivoques perjudiques a tot el teu grup, però tot i així, crec que ho podem fer força bé.

L’època de competicions ja ha començat encara que nosaltres no debutem fins el 21 d’abril, que és quan es fa “La Rock Dance Center” a Cornellà del Llobregat. A partir d’aquesta primera competició, cada cap de setmana en tindrem una diferent a varis llocs ( Moià, Vic, Badalona, Sabadell…).

El meu grup està format per nou components i ens diem “Groovy Shakers”; ens avenim bé entre tots i formem un bon equip; tots tenim ganes de competir i estic segura que ho donarem tot a l’escenari, o almenys, això espero, encara que l’important és que gaudim i ens ho passem el millor possible fent el que ens agrada, en aquest cas, ballant.

Crec que serà una bona experiència que em quedarà sempre marcada i un repte aconseguit que em servirà personalment per “enfrontar-me” a l’escenari, davant de tot el públic i també del jurat.

Pau

Publicat dins de Dansa, Pau Hernández | 1 comentari

Lo eres todo, albóndiga

Publicat el 22 abril 2013 per

Ella es una chica con el pelo castaño y ondulado, con unos ojos enormes y llenos de vitalidad, una sonrisa sencillamente perfecta, una nariz puntiaguda y pequeña y la piel blanca (aunque no tanto como yo). Tiene una cara casi perfecta, seria perfecta del todo si no fuera porque la perfección es imposible. Ella está llena de alegría y vitalidad, siempre que está de buen humor te regalara la mejor de sus sonrisas y de vez en cuando te da un abrazo.

Ella es una de las personas más importantes de mi vida, es sencillamente una de mis mejores amiga: mi compañera de fiesta, mi compañera de gimnasio, mi compañera de risas… Ella lo es todo. Se podría decir que somos iguales… ¡compartimos tantísimas cosas! Nuestras ansias de fiesta las veinticuatro horas del día, nuestra pequeña obsesión con maquillarnos durante toda la tarde, nuestras ganas de reír e incluso de llorar. Podría estar diciendo lo mucho que nos parecemos, lo mucho que nos queremos, lo mucho que hemos vivido juntas…

Porque te quiero, y porque quiero que sepas que no soy nada sin ti, por eso te dedico este escrito, para que veas que aunque muchas veces soy borde contigo, te quiero un montón, y que la una sin la otra no seríamos nada. Y quiero darte las gracias por la cantidad de cosas que has hecho por mi, por ayudarme en los buenos y en los malos momentos, porque en esos pequeños detalles se puede ver lo buena persona que eres y la fantástica amiga que puedes llegar a ser.

Te quiero mi media albóndiga,

Sandra

Publicat dins de Amistat, Sandra Muñoz | Deixa un comentari

La mateixa història

Publicat el 22 abril 2013 per toniestrada

L’any passat, a aquestes alçades de la temporada, a Can Barça, la màxima preocupació era saber si Pep renovaria el seu contracte o marxaria. Cada roda de premsa de Guardiola començava amb la mateixa pregunta, qualsevol gest del tècnic anava acompanyat de mil interpretacions sobre el seu futur però ningú sabia res. Ni els jugadors, ni els seus col·legues de vestuari, ni la seva família, ni el president … En realitat, el mateix Guardiola tampoc tenia clara la seva decisió final. Així que el barcelonisme va viure uns mesos amb el temor que el màxim artífex del millor Barça de la història abandonés la nau. Un any després, el Madrid està vivint la mateixa situació. Mourinho no és comparable a Guardiola però actua com ell. No diu res. Un dia es va a Londres de visita, un altre critica al seu club i l’endemà critica els jugadors… Fins i tot ahir va sortir el president del Canillas, club en el qual juga el seu fill, i ens explica que fa temps que Mou li va dir que se n’anava. Potser es tracta d’una tàctica per tenir sempre als seus jugadors en alerta però ni Pep al seu dia ni ara Mourinho donen la sensació de pensar més en l’entitat que representen que a ells mateixos. Davant l’inesperat anunci de Guardiola, el Barça va actuar amb rapidesa i a sobre l’aposta de Tito Vilanova va sortir rodona. El Madrid, però, ho té més difícil. Karanka no li arriba a la sola de les sabates a Tito, per tant, Florentino té un problema de difícil solució. Si Mou se’n va, cal tirar de talonari per fitxar un nou entrenador i si es queda, a seguir empassant. Qui sap si icones del Madrid com Casillas o Ramos acabaran marxant…

Toni Estrada

Publicat dins de Entrenadors, Futbol, Toni Estrada | Deixa un comentari

Seguir endavant

Publicat el 22 abril 2013 per

Tots nosaltres, en néixer, coneixem una sèrie de coses, d’aspectes bàsics per a la supervivència, però al mateix temps naixem sense saber-ne moltíssimes més, i les hem d’anar aprenent a mesura que passa el temps. I això ho fem per adaptar-nos al món que ens envolta; a aquests aspectes que desconeixem i que volem aprendre o canviar (segons el nostre punt de vista), ho anomenem aprenentatge. Però hi ha diferents tipus d’aprenentatge, ja que per exemple, hi ha coses que les aprenem fàcilment, sense gaire esforç (o sense cap ni un), però n’hi ha d’altres que ens costen molt de fer i que fins i tot poden no sortir-nos mai del tot bé.

Aquest punt seria el possible vessant d’una frustració, on potser el que faríem seria desistir. En aquests casos hauríem de pensar i tenir en ment que aprendre requereix la capacitat de tolerar la frustració, d’aguantar-la sense sentir-se insegur davant d’aquesta adversitat.

“Hem de seguir endavant com sempre hem fet, provar coses noves i no estancar-nos”

Però tot i així no hem d’oblidar que som persones, i com a tals tots hem desistit, sense patir greus conseqüències, davant d’alguna cosa que no hem sabut tirar endavant, i no per això hem deixat d’aprendre, de viure o de ser com som.

Amb tot això podria dir que el que en realitat hauríem de ser capaços de fer, no és deixar de banda alguna cosa que no puguem continuar endavant o no fer-ho, sinó que la clau estaria en no demorar-nos davant aquesta adversitat amb la qual ens hem topat i la que ens ha fet replantejar-nos el no seguir fent-la; a no sentir-nos malament per haver abandonat una cosa que en un principi havíem volgut realitzar. Hem de seguir endavant com sempre hem fet, provar coses noves i no estancar-nos durant molt de temps en pensar sobre aquestes coses que no ens surten i que ens provoquen malestar al no aconseguir-les. Hem de continuar provant coses noves, provar allò que sabem fer però també allò que no i que ens costa, doncs ningú podrà triomfar sense haver fallat abans.

Júlia

Publicat dins de Esforç, Fracassar, Frustració, Júlia Reina, Tenacitat | Deixa un comentari

Planejant les vacances

Publicat el 22 abril 2013 per

Cada any es compliquen més els estudis, t’has d’esforçar més en treure bones notes, i has de mirar que tot això repercuteixi de manera positiva en el teu futur. És per això, que els cursos cada vegada passen més ràpids, suposo que a causa d’aquest estrés continu. Però també és cert que cada vegada hi ha més ganes que arribi l’estiu.

Aquests tres mesos crec que són els més feliços de tot l’any ja que no m’he de preocupar dels exàmens, de l’hora que toca el timbre, dels deures… Per contra, vaig a la platja, quedo amb les amigues, me’n vaig a dormir tard i al matí dormo més estona. Doncs aquest any no serà diferent! Estic segura que agafaré l’estiu encara amb més ganes! En primer lloc, dormiré fins les 10h aproximadament, seguidament aniré a la platja i prendré el sol després d’haver-me banyat durant una bona estona. A continuació, dinaré i a la tarda quedaré amb les amigues o tornaré a anar a la platja, ja que cap al vespre no toca tant el sol i s’està molt tranquil. I finalment, miraré la televisió fins tard o sortiré a donar una volta. Així seran una bona part dels dies,  però evidentment, també hi haurà temps per fer alguna sortida per la costa o alguna caminada per la muntanya i no ens podem oblidar del treball de recerca, al qual també hi dedicaré una estoneta cada dia.

I aquest serà el pla de cada dia fins que sortim de vacances a fora de Vilassar de Dalt, on també gaudirem molt del viatge.  Però, malauradament, tot s’acaba i haurem de tornar a l’institut, d’altra banda encara falta molt perquè arribi aquest dia. Per tant, penso que serà un bon estiu i molt ben aprofitat!

Jennifer

Publicat dins de Descans, Estiu, Estrés, Jennifer Coenen, Vacances | 1 comentari

Una nota de color

Publicat el 21 abril 2013 per

Sabeu aquella sensació d’admiració, plaer i enveja a la vegada? Diuen que l’art és solament art, i es produeix no com a manera d’escapament d’aquell qui el realitza ni tan sols pel plaer que proporciona al públic. L’art neix sense objectius de res, fem art per fer tan sols art. El més curiós de tot, és que quan no vol provocar absolutament res en mi; m’aporta calma, estabilitat,satisfacció, l’estres desapareix i estic tranquil·la, callada i molt quieta. És molt especial, fa màgia. Em concentro en com es mouen els teus dits al ritme dels meus pensaments, els batecs del meu cor, i la circulació de la meva sang. És increïble la potència i alhora la delicadesa amb la que et mous. Així és com tu crees la melodia que es fon en el meu cos i la meva ment.

“Em concentro en com es mouen els teus dits al ritme dels meus pensaments, els batecs del meu cor, i la circulació de la meva sang”

Cada nota sorgida de la caixa d’aquell vell piano de cua, seguida d’altres que l’acompanyen suaument, es filtra a la partitura com l’aigua en el paper. Cada una d’elles és important, totes conten. Però la verdadera importància ets tu i la teva capacitat de crear música del no res, la teva agilitat, flexibilitat i força que et prové des de que eres ben petita, la naturalitat i l’harmonia que has anat adquirint amb el pas del temps…Tot això es veu reflectit a l’art, almenys jo ho percebo.
Vull dir-te que tens un do, que tens un poder interior sobre mi, em tens totalment controlada i dominada, ets capaç de guiar les meves emocions,sensacions i pensaments.

Sabeu la típica frase de “amor al arte”? Jo estic enamorada del teu. T’admiro molt, segueix així i que no et faci vergonya demostrar el que pots arribar a fer i del que vals. T’estimo.

Mireia

Publicat dins de Amor, Art, Mireia Tesua | Deixa un comentari

És possible viure sense ordinadors avui dia?

Publicat el 15 abril 2013 per

Últimament he estat preguntant-me si és possible viure sense ordinadors avui dia, més concretament, sense Internet. És obvi que poques persones actualment ho ignoren, estem dia i nit enganxats a la tecnologia i ens perdem la nostra vida real.

D’entrada, crec que ara és massa tard per iniciar una vida sense ordinadors o Internet puix que les nostres vides depenen bastant d’ells. No obstant això, els nostres avis han viscut tota la seva vida sense la presència d’ordinadors o Internet i crec que han gaudit més de la vida que les noves generacions.

D’altra banda, reconec que, de fet, no puc viure sense Internet ja que m’ajuda amb a la rutina acadèmica –deures, etc.- i també em permet estar actualitzada d’allò que està passant o fer vida social. Estem sentenciats a la xarxa, i cada cop hi ha més facilitats per estar-hi –noves tecnologies, mòbils amb Internet…-.

L’estiu passat era a la platja amb els meus amics i mentre estava prenent el sol, al meu costat hi havia una mare jove i la seva filla d’uns dos anys. La criatura no parava d’intentar cridar l’atenció de la seva mare però aquesta, inconscientment, la ignorava mentre anava atenent al mòbil. Quan vaig veure la situació que estava patint la nena, em vaig adonar que jo de vegades també li faig el mateix a la meva germana petita quan em demana que jugui amb ella o que l’ajudi.

En resum, és trist acceptar que avui dia, és impossible viure sense ordinadors o Internet, són la nostra rutina i estic totalment convençuda que si no existissin o no tinguessin la importància que ara tenen, tindríem més temps per a les persones i hi hauria menys soledat en aquest món, causada per perfils falsos de les xarxes socials -plens de mentides- que ens xuclen el nostre temps i ens obliguen a estar connectats tota l’estona.

Judith

Publicat dins de Dependència, Informàtica, Judith Hernández, Tecnologia | Deixa un comentari

El lago azul

Publicat el 15 abril 2013 per

“El lago azul” és una de les meves pel·lícules preferides. I considero que tinc la sort d’haver pogut veure les dues versions que s’han fet.

La primera versió, de 1980, és la meva preferida. Els protagonistes són dos nens, Emmeline i Richard, i el cuiner d’un vaixell. Ells són els únics supervivents d’un naufragi, el qual els arrossega pel mar fins a una illa deserta. Poc després, el cuiner mor i els nens han de sobreviure sols. Amb el pas del temps, Emmeline (Brooke Shields) i Richard (Christopher Atkins) creixen i comencen a experimentar els canvis propis de l’adolescència i la maduresa. Durant de la pel·lícula, podem veure com els nens s’han de convertir en adults, molt ràpid, sense que ningú els hagués explicat el que això implica. El final del film és més trist del que em vaig imaginar  i des de que la vaig veure per primera vegada, m‘he imaginat altres finals i moltes continuacions.

Però finalment l’altre dia la meva imaginació va poder aturar-se. Havien fet una continuació, titulada “Regreso al Lago Azul”. I he de dir que va ser tota una sorpresa per mi. En aquest cas, els dos joves protagonistes de la primera versió decideixen marxar de l’illa junt amb el fill que van tindre. Els dos nàufrags moren deixant sol el seu fill de dos anys a la barca. I el nen és recollit en alta mar per un vaixell de mariners, on Sarah Hargrave, que viatja amb la seva petita filla, es fa càrrec d’ell. Però es declarar una epidèmia de còlera i per evitar una mort casi segura, Sarah i els nens marxen en una petita embarcació que, després de diversos dies a la deriva, arriba a la mateixa illa deserta on va néixer i viure el nen petit. En morir Sarah, els joves es queden sols i hauran de lluitar per sobreviure. D’aquesta manera la història es torna a repetir, tot i que, hi ha algunes variacions les quals prefereixo no explicar-vos perquè així m’asseguro que mirareu la pel·lícula. Si us crida l’atenció esclar.

Però l’objectiu d’aquest escrit no és explicar-vos “El lago azul”. Sinó diferenciar-la de la segona versió de l’any 2012, titulada “El lago azul: el despertar”, la qual no ha sigut ben rebuda pel públic. I ho entenc. Opino que el seu defecte principalment ha sigut, des del meu punt de vista, escriure una nova historia que no lligues bé amb l’argument inicial. La nova versió tracta de dos adolescents que acaben en una illa després d’un accident durant un viatge escolar a Trinitat, al sud del Carib. En Dean és un noi solitari a l’escola i l’Emma és una estudiant perfecta. Els joves exploren i aprenen no només l’un de l’altre, sinó que també aprenen sobre si mateixos.

Si que és veritat que la idea principal de naufragar en una illa la té, però després l’han convertit en una versió totalment americana. M’explico, segur que tots sabeu a que em refereixo amb “americana”. Típics films en els quals sempre hi ha una noia o un noi els quals algun dels dos és popular i l’altre és un marginat. I sempre acaben igual, derrotant les critiques socials i mantenint un relació amorosa. Considero que no és una bona nova versió. I que només haurien d’haver-la modernitzat, sense canviar la història inicial.

Per acabar, a la gent a qui els agrada les pel·lícules “típicament americanes” us recomano la nova versió (2012) i pels que vulgueu veure més detalladament un bona historia d’amor, de noves experiències, d’aprenentatges i de superacions, us recomano la versió de l’any 1980. En resum, la primera és la bona!

Aquí us deixo els tràilers per si us animeu a veure-les. Espero que us agradin!

http://www.youtube.com/watch?v=fuA55wlgTek

http://www.youtube.com/watch?v=BVS1rw8THvk

http://www.youtube.com/watch?v=0pMqAbdvrfo

Marta

Publicat dins de Cinema, Marta Montoya | Deixa un comentari

Un altre cop no!

Publicat el 15 abril 2013 per

Com ja sabeu fa exactament tres anys em vaig trencar el lligament creuat del genoll dret. Dons ara, farà tres setmanes que em vaig fer mal a l’altre genoll.

Tot va començar durant un partit de bàsquet en el que jo anava a agafar un rebot amb totes les meves forces i al caure vaig impactar fortament contra el meu amic, en Xavier Almendros. Tot just després del xoc vaig anar directament cap al terra, tot va passar tan ràpid que immediatament em vaig portar les mans al genoll, en aquell moment sabia que m’havia fet alguna cosa bastant greu. Una anècdota curiosa d’aquell moment va ser quan tot els companys de l’equip em van venir a preguntar-me si estava bé, en dir que sí tots van donar una passa enrere. Es veu que a la caiguda em vaig obrir el llavi i tenia tota la boca plena de sang, amb els trossos de pell penjant del llavi superior.
Ara després de varies setmanes ja sé què tinc però encara han d’acabar de confirmar-m’ho. Les proves diuen que tinc el lligament creuat trencat com l’altre genoll… però no saben si totalment o parcialment, estic a l’espera. Mentrestant estic fent rehabilitació tres cops a la setmana i haig de fer deu sessions, més que res per no perdre musculatura i així que el genoll no pateixi tant. Tot això ha significat que hagi de deixar el bàsquet…

En fi, ja vaig passar tot això per una cama i és molt dur per un jove. Estic trist i sense ganes de res, no sé què fer, espero i desitjo que tot acabi bé i poder gaudir d’un bon estiu.

Carles.

Publicat dins de Bàsquet, Carles Martin, Lesió | Deixa un comentari

Connexions mentals

Publicat el 15 abril 2013 per

Fa cosa d’un mes que em costa dormir per les nits, potser penseu que “va a èpoques” com diu la meva mare, però la meva obsessió amb els somnis ha arribat a un punt àlgid quan avui a filosofia ens hem plantejat la pregunta de: ‘com sabem que no estem somniant?’. Em passa sovint que quan m’obsessiono molt amb un tema concret, sembla que aquest mateix m’acabi perseguint; i així ha sigut amb els somnis i les falses realitats aquesta vegada. Finalment he arribat a la temporal conclusió que les coincidències no existeixen i que el seguit de somnis, malsons i classes de filosofia han de tenir alguna relació en comú.

Des de l’antiguitat s’ha cregut que somiar és obrir les portes de la ment, totes les esperances, pors, desitjos, ambicions… resideixen allà, constitueixen una via d’accés a realitats que estan més enllà de la lògica. Som conscients que els somnis són únics, per tant cap altre persona pot viure’ls donat que no té els nostres antecedents, emocions o experiències; i per això diem que cada somni connecta amb la seva pròpia “realitat”.

De vegades somio que arribo a entrar a d’altres ments, aquestes tenen una característica peculiar i única que les fa especials. Fa poc em va passar amb la vida d’una nena adolescent, jo tenia la funció que faria la seva ment (o realitat). La seva peculiaritat era que estava capficada en el fet que el seu entorn, no l’aportaria cap efecte positiu, no confiava en ningú, només repetia constantment aquest mateix monòleg:
-Aquesta gent són persones cerebrals, molt calculadores i jo només puc actuar emocionalment amb ells, per tant en certa part tinc les de perdre. Acostumen a ser gent solitària o amb relacions molt superficials i tenen una espècie de ‘millor amic’ que sovint és algú submís o emocionalment necessitat que els aporta companyia i el suport emocional que la resta del món no els ofereix.

Després d’aquesta petita reflexió ella es va estirar al llit, preparant-se per dormir i jo vaig obrir els ulls per veure la meva realitat, per tractar de buscar el significat d’aquelles paraules que tant m’havien sorprès a la matinada d’un dimecres que jo creia qualsevol .

Paula Benzal

Publicat dins de Paula Benzal, Realitat, Somnis | Deixa un comentari

Ansia

Publicat el 15 abril 2013 per

Ansia: desear algo con mucha fuerza e intensidad.
Desde hace unos meses solo pienso en una cosa: verano. Es típico que todos los adolescentes tengan estas ganas de que llegue, pero estoy segura que en segundo de bachillerato estas ganas aumentan. Día tras día pienso en cómo será: olvidar el estrés, tumbarse en el sofá, mirar la televisión, ir a la playa, jugar a cartas… en definitiva: tranquilizarse y no tener que pensar en nada más que disfrutar, relajarse durante un tiempo; dejar mi mente en blanco. Eso es lo que necesito ahora.
Este verano es el que quizá he planeado más, tal vez porque es “El verano de los 18” y todos esperamos que sea especial, único. Uno de los temas de los que oigo hablar más, vaya donde vaya, es el del verano. Ciertamente queda muy poco, las ganas aumentan y los días que quedan disminuyen. La obsesión es tal que me paso los días contando cuánto queda para acabar el bachillerato. Poco para que por fin llegue el esperado 15 de junio, cuando todo se acabe. Todos sabemos que queda lo más intenso del curso y, probablemente lo más duro, pero siempre intento pensar en positivo y estoy segura que todo el “sacrificio” de ahora, se verá recompensado más adelante. En este momento solo quiero irme, marchar de este pueblo durante unas semanas, cambiar de rutina… De momento tengo dos viajes planeados con amigas, ¿qué más se puede pedir?

En definitiva, queda un mes duro, pero lo mejor que se puede hacer en este momento es pensar en lo que vendrá después de esto. Seguro que algo mejor.

Marta

Publicat dins de Ànsia, Estiu, Marta Jareño | Deixa un comentari

Nuestro pedacito de mundo

Publicat el 2 abril 2013 per

Estoy esperando coger el avión que nos lleve de regreso a casa. Y ahora es cuando después de dos días, donde el tiempo se ha congelado, donde las agujas del reloj se han adelantado para poder tener una hora más de ti; me siento, pienso y reflexiono procesando toda la información poco a poco. Vuelvo a empezar, revivo momentos y me atrapo porque en ellos quiero quedarme. Ahora pienso en la gran ola que vino y pudo con nosotros, nos dio un golpe seco y nos hizo caer.

Hoy hemos dejado aquella embarcación que nos ahogó y reuniendo fuerzas y sueños nos hemos atrevido a coger una pequeña barca, con dos remos y dos cuerdas para poder controlar la dirección. Nos hemos sumergido en un gran viaje; corto, pequeño pero inmenso. Con el tiempo necesario y justo para ver que mundo sólo hay uno. Un mundo enorme e imposible de recorrer, pero el que me llevó hasta ti.

Y grito contra el viento y contra toda la corriente que pueda llevar, que quiero ser libre y volar muy alto en esta vida, pero cuando gire mi cabeza, quiero verte a ti. Cuando abra los ojos para apagar el despertador, quiero verte a ti. Cuando quiera hablar, quiero que tú me escuches. Cuando me equivoque quiero que me encamines en la dirección correcta. Quiero que seas uno de los remos de nuestra pequeña barca.

A veces la vida te pone a prueba en el momento en que te sientes más rico y crees tenerlo todo. Pero verdaderamente no somos ricos por lo que tenemos, sino por lo que es nuestro sin poseerlo. A nosotros nos puso a prueba y creo que lo único que nos ha hecho todo esto es hacer nuestra ancla más fuerte y resistente.

Andrea

Publicat dins de Andrea Fernández | 1 comentari

Un esport bonic i perillós

Publicat el 2 abril 2013 per

Tot i no considerar-me una persona esportiva m’agrada veure tot tipus d’esports, sobretot en directe. Últimament  he experimentat un interès cap a un esport que, tot i ja conèixer-lo, mai m’havia cridat l’atenció. Es tracta del horseball, que es podria definir com un bàsquet a cavall (a diferència del polo, una mena de hockey a cavall).

“El cavall galopant amb el genet al seu llom, coordinats, avançant a un ritme constant, lluitant per la pilota, actuant com un de sol, com intercanviant pensaments a cada moviment”

El dissabte passat vaig anar a veure un partit de horseball on s’enfrontaven els equips de Camprodon i de Malla, i on hi participava la meva germana i la meva cosina. És veritat que havia vist moltes vegades a la meva germana entrenant a casa amb el Caramelo (el seu cavall), però mai havia assistit a un partit en directe. La veritat és que abans del partit no em cridava gens l’atenció el horseball i trobava que era un esport com qualsevol altre. No obstant, durant el partit, em va fascinar. El cavall galopant amb el genet al seu llom, coordinats, avançant a un ritme constant, lluitant per la pilota, actuant com un de sol, com intercanviant pensaments a cada moviment. Cada cop que mirava cap al camp m’imaginava la sensació de llibertat i l’adrenalina que el genet ha d’experimentar muntant el seu cavall. Era un espectacle bonic de veure, però perillós.

Acabat el partit vaig veure els de categories més grans i encara van ser més emocionants i espectaculars. Personalment, crec que el horseball és un esport tan perillós i brutal com la boxa, ja que en els dos hi ha contacte físic i els combatents lluiten amb tots els seus mitjans per assolir el seu objectiu. No sé si es veritat però hi ha qui diu que alguns esports tenen màgia; sigui com sigui, definitivament, el horseball n’és un d’ells.

Xavier

Publicat dins de Horseball, Xavier Cañellas | 1 comentari

Fins on som capaços d’arribar?

Publicat el 23 març 2013 per marcneonazza

Si em donessin un euro per cada cop que he sentit la frase “aquest cop m’esforçaré mes”, seria ric.

Normalment quan veiem el resultat final dels nostres treballs ( en qualsevol àmbit) ens adonem de que podríem aconseguir millors resultats. Això és perquè realment no coneixem els nostres límits i les nostres capacitats.

Un exemple són les notes del institut. Durant l’època d’exàmens creiem que estem fent tot el possible per estudiar al màxim i treure la millor nota possible. Però un cop rebem les notes realment ens adonem de que podíem haver fet més, encara que sigui una mica.

Jo sóc un exemple d’aquest cas. Des de ben petit em deien que feia el mínim esforç per aconseguir el que volia. És ara, quan he crescut i he “madurat”, que m’adono del que puc arribar a fer i de les meves capacitats però segueixo sense donar el màxim de mi.

En aquesta època és quan la majoria de persones, sobretot adolescents, intenten treure el màxim de si mateix per encarar la recta final del curs i poder treure bons resultats acadèmics.

Des de el meu punt de vista la clau per aconseguir els millors resultats d’un mateix és fer les coses sense pensar. No és que no hagis de pensar per fer-les, sinó que no has de pensar en haver-les de fer. Un exemple clar: has d’estudiar per un examen però estàs estirat al sofà mirant la televisió; si comences a pensar que has de estudiar et farà més mandra i faràs el possible per estar-te una estona més al sofà, és per això que no has de pensar en fer-ho, sinó fer-ho directament.

Sincerament, l’única manera d’aconseguir les coses és esforçant-te.
Nosce te ipsum

Marcos Giménez

Publicat dins de Actuar, Esforç, Estudis, Marcos Giménez, Pensar | 1 comentari

Aquella olor que tant havia somiat tenir al meu costat

Publicat el 23 març 2013 per

Estava nerviosa. Era el primer dia que quedava amb ell. Em preguntava tota l’estona si li agradaria tal i com ell em deia, o era simplement una mentida piadosa per tal de quedar amb mi. Portava dos hores pentinant-me i vestint-me i m’ho vaig provat tot però res em convencia, però s’havia fet tard i havia de sortir tal i com anava, amb una senzilla camiseta, uns texans i unes bambes molt cares. El pentinat el duia com sempre.

Estava pel carrer, caminant, i no deixava de pensar en ell, com sempre. Eren les festes nadalenques i veia moltes famílies comprant els regals. Veia famílies felices, veia com les parelles passejaven junts, abraçats, i es feien petons, veia com els pares s’agafaven de la mà i duien a la mà que els sobra el nen.. M’encantava veure això, però volia ser jo el protagonista. I volia ser-ho amb ell, el Dídac

Duia un any enamorat d’ell, però no sabia com dir-li. Se’m notava quan la veia, ja que em posava molt nerviosa. L’havia desitjat dia si, dia també. És ell la persona que em fa feliç, la persona que habita al meu cap minut rere minut, segon rere segon. En ell havia descobert el que es l’amor, havia descobert el que és dependre absolutament d’una persona, havia descobert el que és transmetre sentiments per mitjà d’una simple abraçada..

Tant pensar i pensar, se m’havia fet molt curt el trajecte. Em vaig frenar en sec, vaig mirar-me al retrovisor d’una moto, i em vaig corregir els errors causats pel vent i que havien distorsionat el meu cabell, vaig cordar-me el cinturó, que se m’havia afluixat de tant caminar, i em vaig eixugar les mans de la suor que m’havia causat el pensar que en molt poquet veuria el noi de la meva vida el noi dels meus somnis.

Però vaig ser forta, i vaig girar la cantonada, i vaig mirar ràpidament el punt de trobada, però no hi era encara. Vaig mirar l’hora i vaig entendre perquè no hi era. Encara quedava mitja hora. No se que m’havia passat, no sé si eren els nervis, però m’havia confós.
Vaig anar a un bar, i em vaig prendre un tallat descafeïnat de màquina i em vaig encendre un cigarret per tal de calmar els nervis.

Vaig seguir pensant, pensava en com seria l’encontre, com seria el moment en que es trobaríem, el moment en que els nostres ulls es creuin.

Volia que el moment en que ens trobéssim fos exactament igual que el que havia somniat i duia somniant aquest últim mes. Volia que els nostres sentiments es submergeixin en un petó on les paraules no serveixin i que els sentiments d’un i de l’altra es transmetin per mitjà d’aquest petó, d’aquesta unió.

De sobte, vaig deixar de pensar en el que estava pensant, la memòria se’m va quedar en blanc, no podia pensar en res més, estava descol·locada. Acabava d’olorar la seva olor, aquella olor que tant havia somiat tenir al meu costat.

Laura

Publicat dins de Amor, Laura Buireu, Olor | 1 comentari

Borinot

Publicat el 23 març 2013 per

Els pensaments s’emboliquen i recargolen. Espirals de reflexions, records i problemes brunzeixen i col·lapsen els timpans. Ja no neixen solucions i la tempesta no asserena.

Surto al carrer, potser el vent serà prou amable per bufar-me a l’orella i expulsar l’eixam de borinots amb una brisa fresca. Ja és fosc i l’asfalt està moll perquè ha plogut. Respiro l’olor de la pluja i els pulmons es refreden. El problema ve de dins però la quietud de les cases i el silenci del capvespre em permeten deixar escapar el primer sospir d’alleujament.

“Els pensaments es calmen i deixen de rebotar contra les parets del crani”

Camino i observo. Aixeco la vista: normalment veure el cel em fa sentir petita i viva dins de l’univers tan gran però avui tot és massa irreal. Avui els núvols només són una manta fosca enganxada allà dalt de tot.

Els pensaments es calmen i deixen de rebotar contra les parets del crani. Ara puc sentir més intensament el fred. Hi ha un fanal que pampallugueja i algú que acaba de tancar la porta de casa seva al final del carrer. Se’m desperta la impaciència i accelero la marxa per poder arribar i seure a l’escala de pedra.

Per pura rutina, pujo a l’esglaó més alt, m’agafo als barrots de la portalada i faig un cop d’ull a l’interior. No n’espero res ni tampoc hi trobo res que em cridi l’atenció però és necessari perquè la visita sigui complerta. Comprovo que no hi ha cap aranya als esglaons i m’assec al del mig. M’abraço les cames per no tremolar tant i busco el mar a la llunyania. Els cotxes que passen esporàdicament per la carretera fan una remor semblant a la de les onades de la platja.

Des d’aquí puc contemplar com s’esfondren totes les estructures. Hi havia una realitat superficial i estranya que s’havia anat formant com una boira però que avui per fi s’ha dissolt. He necessitat ajuda per esvair-la. He hagut de tornar a seure a prop dels que ja no respiren per poder notar la meva vida. Veure que segueixo viva sempre ho simplifica tot.

Júlia Xaubet Piferrer

Publicat dins de Júlia Xaubet, Sentiments, Vida | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Expectativas de futuro

Publicat el 23 març 2013 per

¿No os pasa a veces que cuando no tenéis nada mejor que hacer, te vienen un montón de imágenes de lo que tú quieres hacer en un futuro? A mi sí. El futuro no es nada claro pueden pasar muchas cosas inesperadas, tanto malas como buenas.

Pues bien, ahora os voy a contar como me imagino mi futuro. Puedo hablar de si me lo imagino con hijos, con marido, divorciada, pero como creo que para eso aún me quedan unos años, os voy a hablar de un futuro que me queda a la vuelta de la esquina, lo que quiero estudiar, a lo que me quiero dedicar el resto de mi vida. Como he dicho antes, cuando no tengo nada mejor que hacer me imagino lo que seré de grande, en mi caso, abogada.

La mayoría de personas que sabéis la carrera que yo quiero estudiar, derecho, pensáis que es una carrera un poco pesada, cansada e incluso en la que se debe estudiar muchísimo, pero sinceramente me da igual, es lo que me gusta y lo voy hacer igual. Me imagino sola en mi despacho, estudiando un caso muy importante, practicándolo para luego hacerlo perfecto en el juicio, y sí, así es como quiero pasar el resto de mi vida, ayudando para que la justicia vaya por delante de lo injusto.
Y, sobretodo, tengo ganas de poder estudiar derecho, porque así podré dejar de aprenderme de memoria temas que no me interesan mucho, como el año en el que empezó el colonialismo, o cuando se aplica una política expansiva en economía, o las características principales del barroco, por decir algunos ejemplos de temas que no me entusiasman para nada. Y puede que la carrera que quiero hacer solo sea de memorizar leyes y aprenderme teoría, pero ¿y qué? Quizás sí que es una carrera en la que tendré que estudiar más que nunca, pero eso es lo que a mí me gusta y lo voy a hacer.

Gisela

Publicat dins de Estudis, Futur, Gisela Torres | Etiquetat com a | 1 comentari

Un gat molt intel·lectual

Publicat el 18 març 2013 per

Heu presenciat mai el moment d’inspiració d’un animal? Doncs jo sí, el del meu propi gat.

Un dia vaig engegar l’ordinador per anar a fer els deures i, casualment, la Gordi, el meu gat, estava al meu costat. No recordo bé el que estava fent però sí que en un moment donat aquesta es va aixecar de cop i va començar a contemplar amb molta atenció la fletxa de l’ordinador. El pitjor és que de cop i volta  es va proposar atacar-la! Es deuria pensar que era una mosca o vés a saber què. Bé, el cas és que per sort la vaig poder apartar.

Un altre dia, ara fa poc, estava fent una redacció de català de Romeo i Julieta, però vaig baixar un moment al menjador perquè que m’havien cridat  i per sorpresa meva, quan vaig pujar em vaig trobar amb mitja redacció feta. És una exageració, la veritat és que es va posar sobre el teclat (cosa que em va indignar bastant), i involuntàriament, és clar, va començar a tocar les tecles. Un fet força sorprenent.

I des de llavors, cada vegada que sent que s’engega l’ordinador salta del seu jaç i, amb molta rapidesa, se situa en un costat i contempla absolutament tot el que faig. Normalment s’està quieta, excepte en el moment en que faig moure la fletxeta amb molta rapidesa que és quan s’esvera i es proposa atacar-la. Tot plegat, un fet molt curiós!

Jennifer

Publicat dins de Gats, Jennifer Coenen, Tecnologia | 1 comentari

Petits detalls que es converteixen en grans canvis

Publicat el 16 març 2013 per

L’altre dia, en el partit de tornada del F.C.Barcelona contra el Milan, em va arribar la inspiració del que podia parlar en el text que havia de penjar al blog.

El Barcelona s’hi jugaba moltíssim; havia perdut 2-0 al camp del Milan i havia de guanyar per més de dos gols (per poder passar l’eliminatòria i seguir endavant a la Champions League) al Camp Nou i davant la seva afició.

Al final del partit, tots els culers de tot el món estaven celebrant la victòria per 4-0 al Milan. El partit del Barça va ser espectacular, el millor potser de tota la temporada i ho va fer tot perfecte, en el partit que s’hi jugava seguir en la competició més espectacular del futbol. Però jo em vaig posar a pensar i vaig formular una pregunta dins la meva consciència: “I si hagués entrat el gol del Niang??”. En Niang és un jugador del equip milanès, una futura promesa que comença a despuntar; durant el partit no va “rascar bola”, exceptuant una jugada en què Mascherano va cometre un gran error que va provocar que el Niang es plantés davant la porteria del Barça. No ho recordo ben bé, però el gol era cantat i la pilota va acabar donant al pal i, posteriorment, refusada ben lluny. Si aquella pilota hagués anat uns centímetres a la dreta d’en Niang, hauria entrat a porteria i per tant suposaria la quasi segura eliminació del Barça perquè costaria molt més remuntar ja que els milanistas defensarien molt tancats i sense sortir de la seva àrea. Vaig pensar una bona estona sobre què hauria passat si la pilota hagués anat un pel a la dreta; “Estaríem decebuts?; Fi de cicle?; deixaríem de confiar en l’equip que ens ha brindat tants èxits?; suportaríem les constants burles dels madridistes, ells haurien passat i nosaltres no?”. D’aquí és d’on sorgeix el meu títol: un petit detall pot fer canviar totalment qualsevol cosa. Ara, per exemple, no estaríem tan contents si la pilota hagués anat uns centímetres a la dreta, perquè voldria dir que el Barça estaria eliminat.

Aquest exemple també el vaig reflexionar en altres aspectes més personals, com quan les dues tutores de P-3 (de la classe A i de la B) van decidir posar-me a la classe A. Si no hagués anat a l’A, tindria els amics que tinc ara? No crec. I seria com sóc ara? Tampoc ho crec. El que vull dir és que una decisió tan simple com triar la classe a la que anirà un alumne (tan podria ser l’A com la B) el faria formar-se d’una manera o d’una altra i que aprendrà sobretot amb la convivència amb els altres nens de la classe.

Penso que qualsevol petit detall pot comportar un canvi important a les nostres vides, com a persones dins d’un grup. I, perquè som tal com som…? Doncs per tot allò que hem viscut i per tot un munt de petits detalls que potser, ni recordem.

Pau

Publicat dins de Detalls, Pau Ròdenas | 1 comentari

Sevilla

Publicat el 15 març 2013 per

La semana pasada me fuí a Sevilla con mi abuela. Había clase, pero me daba igual, tenía muchísimas ganas de ver a mi prima, que ya hace tiempo que no la puedo ver en persona. Aunque cada noche mis tíos nos llaman por el skype, no es lo mismo.

Al principio me costó bastante convencer a mis padres de que me dejaran ir porque decían que tenía que estudiar, ya que esa semana tenía muchos exámenes. Finalmente me dejaron ir porque les prometí que estudiaría muy duro en Sevilla, i que volvería con todos los conceptos aprendidos, ni me hará falta repasar, me lo sabría todo “de pe a pa”.

Por fin llegó la fecha tan esperada, 12 de febrero. De camino al aeropuerto estuve estudiando historia, aunque no podía concentrarme porque eran las seis de la mañana y me moría de sueño. Una vez en el aeropuerto mi abuela y yo nos sentamos en un bar para desayunar un bocadillo. Mientras estábamos comiendo mi abuela me preguntó en qué parte del avión nos había tocado sentarnos, y le dije que en la última fila. Ella se puso a decirme que no se iba a sentar ahí al fondo ni loca, que no quería ponerse tan atrás, en fin que estuvo media hora quejándose del sitio. Finalmente, pude convencerla de que tenía que sentarse al final porque era el sitio donde le había tocado y punto, no se podía hacer nada.

Al entrar en el avión, y una vez sentadas en el sitio correspondiente me dijo que tampoco estaba tan mal ir detrás porque cerca suyo estaban las azafatas y así se sentía un poco mejor, y yo súper enfadada le dije que el numerito que me había montado en el bar se lo podía haber reservado y que antes de decir las cosas, sobretodo lo que no sabes, hay que pensarlas porque luego puede no ser tan malo como parece. Al llegar al aeropuerto de Sevilla nos perdimos porque resulta que ahora los que van a buscar a alguien, no pueden entrar en la zona donde se aparca si no pagas. A nosotras nunca nos había pasada esto y tuve que llamar a mi tía como ochenta veces para saber dónde estaba. Cuando nos encontramos, lo típico, nos saludamos, no preguntamos: “cómo estás, qué tal el viaje…”. Después de todos los besos y los abrazos, fuimos a un centro comercial, allí me volví loca, había absolutamente de todo, era enorme, me compré un montón de cosas, no puedo decir cuántas porque perdí la cuenta.

Al siguiente día, me encontré con unas amigas que conocí la última vez que fui y me dijeron si me quería ir de excursión a la montaña con ellas, sus padres habían organizado una barbacoa para todos, y me fui. Pasamos todo el día en la montaña, y aunque a mí lo de ir a la montaña o campo, como lo llaman ahí, no me apasiona me lo pasé muy bien. Luego venia lo peor, los demás días tuve que quedarme en casa estudiando para el examen de historia, que al final no pude estudiar nada y lo hizo en el viaje de vuelta en el avión, una hora.

Judith

Publicat dins de Àvia, Judith Pacheca, Sevilla, Viatjar | 1 comentari

Fragilidad

Publicat el 15 març 2013 per

Era una tarde de domingo de un verano caluroso. Sentada frente a la ventana e inhalando el poco aire que conseguía abrirse paso entre las ligeras cortinas de la casa, contemplaba como el mar se bebía, lentamente, el rojizo sol del atardecer. Había sido un domingo más, y lo había pasado como cualquier otro, sumergida en la lectura y, consecuentemente, intentando llenar de tinta el papel en blanco que la retenía en ese letargo, lo único que la mantenía ocupada y que hacía las horas más llevaderas.

Y podría haber terminado así, siendo un domingo cualquiera, con una ensalada en el sofá y la película de la semana. Lo podría haber sido y, de hecho, hubiera ocurrido de ese modo si el cielo no se hubiese empezado a cubrir de un silencio oscuro, convirtiendo así el anochecer en un suceso prematuro e inesperado. De pronto, finísimas gotas empezaron a dejarse ver, tímidamente, mientras se hacían cada vez más y más reconocibles al chocar contra las ventanas mal cerradas de la casa.

Fue un momento especial, pues, sin pensarlo, salió a la calle, rompiendo así la terrible rutina en la que estaba encerrada desde hacía ya varias semanas. De pie en medio de aquel largo camino y mostrando la cara a ese sol ya poco distinguido que intentaba luchar -sin recompensa alguna- por irradiar los pocos rayos de luz que supuestamente le quedaban, cerró los ojos, extendió los brazos hacia el cielo y empezó a moverse suave y delicadamente de un lado a otro.

Las gotas se deslizaban pausadamente, con tanta tranquilidad que casi podría decir que se juntaban con su cuerpo. Se fusionaban con su piel, aún más húmeda, y con su ropa cada vez más ligera, de modo que parecía que esa lluvia que gradualmente gozaba de mayor intensidad, se unía a la danza sin fin. Un cosquilleo permanente le recorría el cuerpo y la respiración se le ralentizaba hasta el punto de parecerle innecesaria. Todos estos elementos se unían con más intensidad y armonía, creando, al mismo tiempo, una sensación de paz incomprensible e incalculable a la mente humana; una paz que la apartó de lo que hasta entonces era y que, a continuación, la convirtió en algo que no podría llegar a ser jamás.

Júlia Reina

Publicat dins de General, Júlia Reina, Pluja | 1 comentari

Algo más que un hobby

Publicat el 15 març 2013 per

Desde que escribí la última línea de la novela que presenté como parte práctica de mi Treball de Recerca no he vuelto a escribir. Este segundo trimestre ha sido corto e intenso, cosa que no me ha permitido coger un bolígrafo y ponerme a redactar nada (ni con calma, ni con rapidez). Ahora que los exámenes han finalizado y tengo dos semanas bastante más relajadas, puedo permitirme el “lujo” de poder escribir algo.

El otro día me sentía inspirada y decidí crear un pequeño texto. No tenía ninguna idea clara en mi mente y tampoco sabía cómo expresar todo lo que pasaba por mi cabeza. Cuando hube terminado, noté que lo que había escrito no tenía mucho sentido. Además, estaba plagado de errores.

A pesar de esto, durante el proceso me encontraba, permanentemente, con una sonrisa en el rostro. Sabía que solo había pasado sin escribir unos dos meses, pero había percibido ese tiempo como si fueran años. Mientras escribía me sentía viva, alegre e, incluso, optimista. Y lo que es más importante: me sentía feliz.

Fue entonces cuando me di cuenta de lo importante que es para mí escribir, y de lo mucho que ello me alivia. Nunca llegué a imaginar que algo tan “simple” y tan “banal” (como mucha gente piensa) pudiera devolverme esa felicidad que Segundo de Bachillerato me va arrebatando a cada momento.

No puedo predecir el futuro, así que no sé si llegaré a ser, algún día, escritora. Tampoco puedo asegurar que mis escritos lleguen a tener la calidad suficiente como para que alguien se interese por ellos. Y aún no puedo garantizar que tenga la capacidad para crear una historia que emocione, que encante o que enseñe. Lo único que sé, y de lo que estoy totalmente segura, es que mi vida, sin escritura, no sería vida.

Arantxa

Publicat dins de Arantxa López, Escrits, Felicitat, Satisfacció | 1 comentari

Badén sí, badén no

Publicat el 15 març 2013 per

Algunos de los badenes que han hecho en Vilassar de Dalt, no cumplen la normativa, ya que son muy altos y/o no tienen una leve subida y bajada en los bordes. En algunas calles no muy largas llegan a haber cinco o más saltos.

Lo que quieren conseguir es que se modere la velocidad de los turismos y las motocicletas, lo cual me parece muy correcto,   sobretodo de las motocicletas,  pero no lo han conseguido ya que muchas de ellas pasan por el arcén o saltan directamente para esquivarlos. A causa de ello, los vecinos que vivimos aquí tenemos que circular por las calles de nuestra población subiendo y bajando constantemente con el consiguiente  desgaste que supone para la mecánica de los coches y el ejercicio diario de la paciencia por parte de los conductores prudentes que son la mayoría. ¿Hay cosa más absurda o molesta?

Estefi

Publicat dins de Estefania Massons, Normes, Trànsit | Deixa un comentari

Imágenes imborrables

Publicat el 15 març 2013 per

Abres el cajón, todo como la última vez que lo abriste, ya que ahora solo es un triste cajón donde las cosas entran y salen, pero recuerdas que alguna vez ese lugar fue un lugar de bonitos momentos que nunca olvidarás.

Solo hay que rebuscar en ese cajón, mirar al final y encontrar todas esas imágenes, objetos que te recuerdan a un momento, a un instante de tu vida donde eras feliz. Mirar las fotografías y recibir de tu cerebro un instinto de sonreír, y recordar ese momento tal y como era, con quién estabas y qué hacías. Pero ahora todo eso es un papel, un papel con aquella imagen imborrable que perdurará en tu cerebro para siempre. Hace unos días que por razones desconocidas, voy a abrir ese cajón que ya hacía tiempo que ni lo miraba, rebusco en él dirigiéndome hacia el fondo para encontrar algo que no sé ni yo. ¿Qué podrá ser? Quizás algo que necesite, algún recuerdo que creía haber olvidado pero que quiera volver a recordar, pero solo sé que de momento aún no he encontrado nada, y cada noche vuelvo a abrir ese cajón que esconde algo importante para mí.

Anna Pla

Publicat dins de Anna Pla, Records | 1 comentari

Una amiga

Publicat el 15 març 2013 per

La conec des de fa una pila d’anys i no hem perdut mai el contacte. Hi ha hagut períodes de temps llargs en els quals no he sabut res d’ella. Podríem haver-nos oblidat perfectament l’una de l’altra, però no ha passat. Durant tot aquest temps, a vegades no he entès gaire que fóssim amigues. No he entès per què algun cop em felicitava pel meu aniversari quan feia un any que no ens dèiem res. Avui encara no entenc del tot per què m’és tan fàcil ser sincera amb ella.

L’he jutjada malament. En la meva defensa diré que no és gens fàcil descobrir què és el que realment pensa. Ella sempre és directa i sincera però sospito que estic tan lluny d’entendre què és el que en el fons li passa pel cap com d’entendre com es pot fer per plegar l’univers i fer un forat de cuc. És molt complexa la ment humana.

Jo l’aprecio molt. He de reconèixer que moltes vegades ha funcionat com a via d’escapament, i sort que hi era. Una persona aliena a la meva vida diària, disposada a sortir i divertir-se una mica sense que importés res. M’imagino que a ella li he servit pel mateix algun cop.

A vegades he tingut por de decebre-la i que s’acabés tot. Ara sé que era una por absurda. Ens coneixem des de força petites. Ens hem vist créixer i canviar. M’ha vist dibuixant silenciosa i tímida, m’ha vist jugar a fet i amagar dins d’un pàrquing de cotxes, m’ha vist xerrant i menjant condes i m’ha vist sota els efectes de l’alcohol. És un resum ridícul però amb això vull dir que ja fa temps que podria haver-se’n cansat i no ho ha fet. Potser aquesta sensació que tinc jo quan hi penso i somric perquè me n’adono que és especial, també la té ella. I potser, vés a saber, aquesta amistat és de les poques que duren per sempre.

Júlia Xaubet Piferrer

Publicat dins de Amistat, Júlia Xaubet | Etiquetat com a | 1 comentari