Trànsit mental d’una hora

Davant del full en blanc faig aquella ganyota amb el llavi que m’agrada tant imitar d’aquella actriu. A vegades m’imagino que tinc la seva cara i provo de somriure com ella. Llavors em miro en un mirall i ric al veure les meves faccions de sempre contraure’s en gestos tan forçats i antinaturals. Plou, fa hores que plou i em sorprèn que encara no s’hagin buidat els núvols. Què passaria si deixés un dibuix acabat de pintar sota la pluja, estirat al terra del terrat? Seria bonic veure com les gotes dilueixen la pintura i barregen els colors. M’imagino els carrers solitaris i l’aigua que regalima per les parets de les cases i les enfosqueix. Des de la finestra veig el plàtan resistint contra el vent mentre subjecta les seves fulles amb força perquè no s’escapin. Estic cansada, avui em pesen els ulls.

M’agradaria deixar de pensar durant una estona o pensar en una sola cosa i prou. Aquesta allau de coses diverses que em passen pel cap contínuament em fan sentir inestable. Estic intentant escriure tot això que penso però costa. Tan bon punt miro la pantalla em distrec i últimament la meva memòria és tan idiotament selectiva que em fuig tot. Sovint em veig a mi mateixa com un diamant en brut. Bé, si no és un diamant, una altra pedra, però que encara s’ha de polir per poder demostrar que és quelcom important. M’agrada pensar que sota les capes opressives hi ha una cosa que brillarà quan les aparti i li pugui tocar la llum. Qui sap. Sona un moment el telèfon, és la meva àvia. Em frustra pensar que és impossible conèixer al cent per cent una persona. Sempre, per més que convisquis, conversis, preguntis i analitzis, sempre s’escaparà algun detall, i això sense comptar que no et pots introduir al seu cervell. No sabràs mai com pensa del tot. Per això la gent se sorprèn tant quan descobreix que el seu veí era un psicòpata i diu als periodistes: Semblava tan bona persona! I era molt amable. La superfície és la superfície. Quan penso en la vida que tinc al meu davant sento vertigen i tot. Quantes situacions que podré viure, quantes coses que descobriré del món i de mi mateixa! Per això no puc morir-me ara, ni d’aquí a vint-i-cinc anys. Què passarà si queda tot a mitges? Jo no sé cap a on tirar i vull experimentar tant com pugui, però per això necessito temps, dies, anys. En faig divuit d’aquí a res. Divuit anys i encara no entenc res. Vull seguir una ètica, una filosofia, arribar a la fi dels meus dies i sentir-me satisfeta d’haver complert amb els meus ideals. Vull inventar-me un sentit per la meva vida però hi ha tantes possibilitats! I si després de seixanta anys de reflexió segueixo igual de desorientada que ara? Fa setmanes que tinc la nota mental de tornar a veure aquella pel·lícula i avui me n’he adonat que estic aprofitant l’excusa de la feina per evitar-la. És violenta i incòmoda però té com una estranya bellesa. La vaig veure en idioma original, suec, i subtitulada en rus i em va commoure tot i que realment no vaig entendre cap diàleg. Vaig imprimir el guió i quan el vaig llegir aquella mateixa nit vaig plorar. Ho deixaré aquí i pujaré a l’habitació a escoltar-me per centèsima vegada la cançó que vaig descobrir la setmana passada. Quan me’n cansi, ja en trobaré una altra.

Júlia