La conec des de fa una pila d’anys i no hem perdut mai el contacte. Hi ha hagut períodes de temps llargs en els quals no he sabut res d’ella. Podríem haver-nos oblidat perfectament l’una de l’altra, però no ha passat. Durant tot aquest temps, a vegades no he entès gaire que fóssim amigues. No he entès per què algun cop em felicitava pel meu aniversari quan feia un any que no ens dèiem res. Avui encara no entenc del tot per què m’és tan fàcil ser sincera amb ella.
L’he jutjada malament. En la meva defensa diré que no és gens fàcil descobrir què és el que realment pensa. Ella sempre és directa i sincera però sospito que estic tan lluny d’entendre què és el que en el fons li passa pel cap com d’entendre com es pot fer per plegar l’univers i fer un forat de cuc. És molt complexa la ment humana.
Jo l’aprecio molt. He de reconèixer que moltes vegades ha funcionat com a via d’escapament, i sort que hi era. Una persona aliena a la meva vida diària, disposada a sortir i divertir-se una mica sense que importés res. M’imagino que a ella li he servit pel mateix algun cop.
A vegades he tingut por de decebre-la i que s’acabés tot. Ara sé que era una por absurda. Ens coneixem des de força petites. Ens hem vist créixer i canviar. M’ha vist dibuixant silenciosa i tímida, m’ha vist jugar a fet i amagar dins d’un pàrquing de cotxes, m’ha vist xerrant i menjant condes i m’ha vist sota els efectes de l’alcohol. És un resum ridícul però amb això vull dir que ja fa temps que podria haver-se’n cansat i no ho ha fet. Potser aquesta sensació que tinc jo quan hi penso i somric perquè me n’adono que és especial, també la té ella. I potser, vés a saber, aquesta amistat és de les poques que duren per sempre.
Júlia Xaubet Piferrer
Júlia, m’ha agradat. L’article és una descripció molt bonica d’una amistat excepcional. Conserva-la i cuida-la.
No paris d’escriure!
Josep Maria