EN-RAONAR

Encara me’n faig creus que ja no estiguis entre nosaltres. Tot ha sigut molt ràpid i sobtat. Te’n vas anar a dormir dient: “bona nit i fins demà”, però l’endemà no va arribar mai per a tu perquè ja no hi eres.

Fa setze anys i deu mesos que ens coneixem. Això són molt anys que hem viscut junts. He sigut la primera besnéta que has conegut i en el seu moment et fa fer molt feliç i orgullós. El més important és que he après moltes coses amb les pinzellades de saviesa i experiència que m’has regalat. M’has ensenyat a valorar la sort que tinc de poder viure amb tant bones condicions (família, estudis, habitatge, menjar…) perquè a tu la teva infància no t’ho va permetre per moltes raons i  jo en puc estar molt orgullosa de poder-ho tenir i gaudir.

Tot i ser el meu besavi sempre t’he dit avi Joan. La raó per la qual t’he dit així, és perquè quan era petita em costava molt pronunciar besavi Joan. Per això els meus pares van acabar per dir-me que t’anomenés per el nom d’avi Joan i, a la fi i el cap tota la vida has actuat com un avi més tot i carregant molts anys a sobre. Sempre t’has preocupat de nosaltres i sobretot amb el menjar (segurament és perquè tu de petit vas passar gana amb la guerra), perquè recordo que molts matins li comentaves a la iaia que podies portar per dinar i quan ella et deia que els nens veníem a menjar ja t’encarregaves de portar alguna cosa que ens agradés. També quan algunes tardes els teus besnéts petitons corrien per casa els avis i tu berenaves el teu pa amb xocolata sense sucre assegut al sofà, sempre t’enxampàvem donant-los-hi xocolata als nens, tu els hi preguntaves si tenien gana i ells com que són molt espavilats ja s’encarregaven de dir-te que sí perquè els en donessis,  amb el teu bon cor mai els negaves un tros perquè sempre paties que no es quedessin amb gana. A vegades si estàvem a la taula dinat i comentàvem alguna cosa sobre la muntanya ja paraves l’orella tot i estar bastant sord,  ens responies les preguntes que tinguéssim o ens explicaves les teves batalletes que havies viscut de jove amb tota alegria (i recordo que rèiem) ja que tu sempre has estat criat a la muntanya i tenies molts coneixements. Amb tot el que has viscut sempre he pensat que podríem escriure un llibre d’aventures.

És dur i m’està costant acceptar que ja no ets aquí perquè al viure al costat de casa cada dia ens vèiem i xerràvem una estona. Últimament et queixaves del genolls i deies: “Aquests genolls avui no volen tirar!!”, però mai et rendies, seguies anant a esmorzar a Ca la Cinta, després feies el cafetó al bar de la Pepeta amb uns quants avis més del poble, alguns dies visitaves a la teva gran amiga Manolita i li feies companyia i acabaves el passeig comprant alguna cosa per dinar. Quan arribaves a casa, si era estiu seies una estona a l’ombra de la morera del jardí i prenies la fresca, fins i tot a vegades t’endormiscaves; si era hivern agafaves la manta i la boina (que per tu era imprescindible) i t’asseies al sofà a veure la televisió fins l’hora de dinar. Quan jo arribava de l’institut sempre que passava per davant de la finestra de casa els avis mirava a dintre i et buscava assegut al sofà per saludar-te i tu sempre feies el mateix, aixecaves la mà amunt per dir-me hola. Aquest instant és el que més m’està costant d’oblidar, perquè des que he començat l’institut aquests dies, cada vegada que als migdies arribo a casa i passo per davant de casa els avis et busco assegut al teu lloc del sofà per saludar-te i mai et trobo, sempre em quedo amb el gest de dir-te hola, només veig l’espai on seies tu buit. Llavors és quan penso en tots els anys que fa que et conec i tot el que has significat en les nostres vides.

Després d’uns dies he començat a adonar-me que la meva mare té raó quan em diu, pensa que l’avi ha sigut molt feliç entre nosaltres, quants ancians de la seva edat pagarien per tenir la vida que ha viscut ell. Amb una família que l’ha estimat i que ha conviscut moments molt entranyables amb ell, una filla i un gendre que s’han dedicat a ell el cent per cent, molts néts que ha viscut, sis besnéts que ha arribat a conèixer i tampoc ha patit cap malaltia, vaja algun dolor de cames i pèrdua auditiva, però amb noranta-set anys no es pot demanar res més, estava com una rosa.

Finalment només dir que són moltes les coses que he après de tu i que valoro com un tresor, per això penso que ara que no hi ets t’haig de dedicar aquestes paraules. Gràcies per tot el que has significat en la vida dels teus fills, néts i besnéts; tot i que no hi siguis t’estimem i et recordem perquè has deixat una petjada molt gran en la família.

Espero que allà on estiguis siguis molt feliç.

Marina Boguñà Planas