Ara ja fa dues setmanes que he començat a entrenar a unes nenes petites. La veritat és que estic il·lusionada ja que a mi sempre m’ha agradat tractar amb nens petits. Tot i això mai hauria pensat que elles també m’ensenyarien a mi. En principi fer d’entrenadora suposa ensenyar a un grup de nens o nenes, però m’he donat compte que no només ensenyo jo, si no que elles també m’alliçonen sense que vulguin.
Des de ben petita el meu entrenador m’ha volgut ensenyar els salts, les piruetes, aguantar l’equilibri i el sol fet de desplaçar-me sobre vuit insignificants rodes. Però no només això. Ell m’ha volgut inculcar una sèrie de valors que per ell són importants per a una persona: valentia, seguretat, companyonia i perseverança. M’ha ensenyat a lluitar jo sola fins el final per aconseguir bons resultats per molt difícil que sigui, a perdre la vergonya, a mantenir els nervis i a confiar en mi mateixa. Quan era petita creia que era molt dur i em feia bastanta por, però ara m’adono que tot i que de vegades ens sembli exigent, el que fa o ens fa fer és perquè ell creu que ens pot anar bé, no només per caure amb les quatre rodes d’un patí sense perdre l’equilibri o saltar mentre dones voltes, sinó també per nosaltres mateixes com a persones i pel nostre futur.
Ara tot això m’agradaria que les nenes també ho aprenguessin. És veritat que són massa petites, però ho poden anar agafant poc a poc, i encara que ara no es vegi a simple vista, ni en dos o tres anys, d’alguna manera els influirà per quan siguin grans. I mentrestant elles ho aprenguin, m’estaran ensenyant el mateix a mi, veient-les millorar cada dia, gracies a la constància, a la valentia que poc a poc van guanyant i a la pèrdua de por i de vergonya.
Laura
