Borinot

Els pensaments s’emboliquen i recargolen. Espirals de reflexions, records i problemes brunzeixen i col·lapsen els timpans. Ja no neixen solucions i la tempesta no asserena.

Surto al carrer, potser el vent serà prou amable per bufar-me a l’orella i expulsar l’eixam de borinots amb una brisa fresca. Ja és fosc i l’asfalt està moll perquè ha plogut. Respiro l’olor de la pluja i els pulmons es refreden. El problema ve de dins però la quietud de les cases i el silenci del capvespre em permeten deixar escapar el primer sospir d’alleujament.

Camino i observo. Aixeco la vista: normalment veure el cel em fa sentir petita i viva dins de l’univers tan gran però avui tot és massa irreal. Avui els núvols només són una manta fosca enganxada allà dalt de tot.

Els pensaments es calmen i deixen de rebotar contra les parets del crani. Ara puc sentir més intensament el fred. Hi ha un fanal que pampallugueja i algú que acaba de tancar la porta de casa seva al final del carrer. Se’m desperta la impaciència i accelero la marxa per poder arribar i seure a l’escala de pedra.

Per pura rutina, pujo a l’esglaó més alt, m’agafo als barrots de la portalada i faig un cop d’ull a l’interior. No n’espero res ni tampoc hi trobo res que em cridi l’atenció però és necessari perquè la visita sigui complerta. Comprovo que no hi ha cap aranya als esglaons i m’assec al del mig. M’abraço les cames per no tremolar tant i busco el mar a la llunyania. Els cotxes que passen esporàdicament per la carretera fan una remor semblant a la de les onades de la platja.

Des d’aquí puc contemplar com s’esfondren totes les estructures. Hi havia una realitat superficial i estranya que s’havia anat formant com una boira però que avui per fi s’ha dissolt. He necessitat ajuda per esvair-la. He hagut de tornar a seure a prop dels que ja no respiren per poder notar la meva vida. Veure que segueixo viva sempre ho simplifica tot.

Júlia Xaubet Piferrer