Islàndia

Publicat el 15 març 2013 per

Un dels llocs més meravellosos en els que he estat, és la illa d’Islàndia. És una illa plena de paisatges, tots absolutament diferents: deserts, prats, glaceres, penya-segats…

En els deserts hi ha quilòmetres i quilòmetres de carretera, una recta on només veus una extensió plana de pedres i sorra i, de lluny, alguna muntanya, també sense cap tipus de vegetació. És un lloc on et pots sentir sol, però a la vegada, confortable.

Els prats són preciosos. Al contrari que en els deserts, tot es vegetació: herba, arbres i arbustos. Els envaeixen aus i petits mamífers. Per aquestes zones és fàcil trobar-se també rius i petites cascades. Aquestes cascades, moltes vegades, les trobes seguides, és a dir, pots estar mirant una i a 200 metres trobar-te una altra. Algunes d’elles deixen a la seva caiguda un petit llac i fan una imatge encara més bonica.

Islàndia és una illa caracteritzada, també, per moltes glaceres, les més grans d’Europa. Hi ha les anomenades llengües de gel que cauen d’una muntanya; segurament, abans va ser aigua que va quedar congelada en el moment de caure. És com un allau de neu congelada.

A la illa també hi ha un llac enorme on floten petits icebergs. Es pot navegar en barca, i gràcies a la llum del Sòl es veuen els cristalls de gel d’un color blau clar molt bonic. Allà mateix hi ha una platja de sorra negra on hi ha grans trossos de gel i, sobre l’aigua, pots veure com altres icebergs es transporten gràcies a la corrent.

Els penya-segats tenen una característica en particular: estan poblats per uns ocellets anomenats frarets, uns ocellets adorables que tenen una certa semblança als pingüins.

Per últim, una altra particularitat que té la illa són els géisers (sortidors d’aigua molt calenta, que ascendeix cada cert temps a molts metres d’alçada), fum que surt de dins de la terra amb olor a sofre, petits llacs d’aigua també molt calenta, i tot degut a la gran quantitat de volcans que posseeix la illa.

Laura

Publicat dins de Islándia, Laura de Mena | 1 comentari

Violència al futbol

Publicat el 15 març 2013 per

Sandro Rosell ha donat per liquidat definitivament el seu projecte electoral de crear una grada d’animació arran de la bengala llançada durant el partit de Copa contra el Madrid fa una setmana.

El president venia 110 entrades a tan sols 10€ cada partit  per al jovent perquè vinguessin a animar a l’estadi. Però s’ha acabat. Sandro Rosell admet l’error ja que aquelles entrades que es venien als joves no estaven controlades pels Mossos d’ escuadra, i demana disculpes per la seva equivocació i afirma que no tornarà a existir aquest problema ja que l’exterminarà totalment.

“S’ha acabat la història. No farem la grada d’animació a l’estadi”.

Aquest tema ja el vam viure anteriorment amb Joan Laporta com a president, però ell no ho va deixar allargar més i ho va solucionar ràpidament. Va ser una decisió difícil per ell perquè va rebre trucades i amanaces però tot i així el tema va quedar solucionat.

Aquest conflicte, dóna una imatge del club que no ens convé, si som el millor equip del món, hem de tenir una afició correcta i respectuosa.

És lamentable que un equip com el Barça, es vegi afectat, a més a més de les crítiques que està rebent aquestes ultimes setmanes, per un tema de falta de respecte cap a altres equips. Això s’ha de parar. No podem deixar que un grup de gent llenci tot el treball que hem fet per donar aquesta magnífica imatge que donem sempre.

Joan

Publicat dins de Futbol, Joan Rodon, Respecte, Violència | 1 comentari

Divendres tràgic

Publicat el 15 març 2013 per

Aquest divendres passat, sobre les 4:00 h de la tarda, em dirigia a l’acadèmia d’anglès de Mataró. Fa dos anys que tinc aquesta rutina. Anava amb cotxe per la nacional i gairebé ja havíem arribat a l’alçada de l’estació de tren, quan de cop i volta ens vam haver d’aturar en mig d’una rotonda ja que venia un camió de bombers a tota pastilla en direcció contària.

Tothom paralitzat va deixar pas als bombers, anaven amb les sirenes posades i amb moltes llums d’alerta. No tenia ni idea de cap a on es dirigien però vaig suposar que no anaven gaire lluny. Per un moment em vaig parar a pensar qui estaria en perill en aquell moment i si es tractaria d’un incendi perillós o simplement un “petita” cosa. També vaig pensar què faria jo si em trobés en una situació de perill i estigués atrapada en un incendi, però això només em va passar pel cap durant un instant així que ja no li vaig donar més voltes.

Quan vaig arribar a casa, seria ja l’hora de sopar vaig posar les notícies de antena 3. No dèien res de l’altre món quan de cop i volta vaig sentir que parlaven de Mataró i vaig prestar-hi més atenció. Es tractava de l’incendi d’aquella mateixa tarda, la cosa sembla greu, no van donar gaires detalls dels fets però havia estat una tragèdia. Una mare i un nadó havien quedat atrapats en un tercer pis mentre s’incendiava i s’omplia ràpidament de fum. La dona es va veure obligada a saltar pel balcó amb el nen agafat a coll mentre uns veïns els intentaven agafar amb uns llençols des del carrer, els bombers no arribaven. La mare no va sobreviure, però va salvar al seu fill de tant sols 1 any. Els pocs minuts de retard dels bombers van costar la vida d’una persona.

Natàlia

Publicat dins de Accident, Incendis, Natalia Gasulla | 1 comentari

Comunicació

Publicat el 14 març 2013 per

Realment, la nostra generació és la que més ha utilitzat el canal escrit per comunicar-se. Si… Tot a través d’Internet. Qui no ha vist una persona caminant pel carrer absorbida pel mòbil sense saber per on va? Qui no ha vist un grup d’amics sentat a un banc parlant pel mòbil i sense fer-se cas?

Pensem que ens comuniquem molt, però realment l’únic que fem és perdre el contacte amb la gent i amb el nostre entorn. On s’han quedat aquelles cartes guardades en un calaix que de tant en tant obries per llegir-les? I aquelles trucades que esperaves amb tant desig? Tot això s’està perdent. Qui sap què ens depara el futur.

Laura

Publicat dins de Comunicació, Laura de Mena, Tecnologia, Telèfons | 1 comentari

50 ombres del masclisme

Publicat el 14 març 2013 per

Aquest escrit es una critica directa al best seller femení del moment “50 sombras de Grey”, a més aprofito a escriure’l ara ja que ens trobem al voltant del 8 de març i va bé per recalcar tots aquells comportaments que s’haurien de destruir.

Aquesta obra em va cridar l’atenció pel fet que es tractava d’una novel·la de literatura eròtica i a més ambientada en el BDSM (Bondage, Dominació, Sado i Masoquisme). Personalment és un tema que m’interessa molt ja que es tracta d’una forma de sexe no normalitzada i molt poc entesa a la nostra societat. Per tant podria dir que tractava d’apropar-m’hi al llegir aquest llibre. Em va defraudar totalment. No només pel fet que tractés les persones que els agrada el BDSM com a desequilibrades mentals amb un trauma de la seva infantesa per haver d’agradar-los aquesta pràctica, a més rere aires d’exclusivitat amagava el comportament numero u que és la lacra d’aquesta societat. El masclisme.

M’explico: quan parlo amb gent que s’ha llegit aquesta trilogia i els parlo del masclisme explícit que conté tothom ho relaciona amb el fet de que els agradi la violència física en les seves relacions sexuals. En aquest punt només he de dir una cosa, el fet que de forma consensuada s’accepti la violència física en una relació sexual no és masclisme, és BDSM. El que sí que trobo un problema amb això és el fet que la noia només accedeix a sotmetre’s a aquesta pràctica per “amor”. Ella té l’esperança de canviar els hàbits sexuals del seu “estimat” per tal que arribin a ser una parella normal que té relacions sexuals que no inclouen la violència. Ella en cap moment accepta la proposta amb il·lusió i pel simple fet de gaudir, sinó que ho fa per altres raons.

Un altre aspecte a tenir en compte es el vel d’exclusivitat que cobreix aquesta relació. La gran majoria d’històries que ens arriben de dones maltractades són de dones de classe mitja. El fet de que un home li demani a la seva parella que deixi de treballar ens sembla absurd si es tracta d’una persona de classe mitja, però no és igual d’absurd que un home ric li demani a la seva parella que no treballi? És com si en aquest cas estigués excusat ja que pot mantenir-los a tots dos.

A part d’això, la gelosia que mostra durant tota la història ens hauria de deixar clar que és un masclista i no hauríem de justificar-ho, tal i com fa la escriptora, amb arguments d’inseguretat i amor incondicional. Trobo que aquest és un problema molt present avui en dia, el fet de relacionar l’amor amb la gelosia.

El que jo vaig veure quan vaig llegir aquest llibre va ser un clar perfil de futur maltractador. Aquestes persones no comencen agredint a les seves parelles des d’un bon principi, sinó que es tracta de relacions progressives en que l’home pressiona i la dona cedeix. En aquests casos hem d’aprendre a dir que no des del principi i mai excusar comportaments que ens intimidin i facin sentir malament. Hem de ser capaces de veure les agressions en les nostres pròpies relacions.

Per això i molt més: visca l’autodefensa feminista!

Ainara

Publicat dins de Ainara Odriozola, Llibres, Masclisme, Sexualitat | 1 comentari

Una cançó per tota la vida? Impossible

Publicat el 14 març 2013 per

L’altre dia vaig veure un anunci que deia: “Si poguessis escoltar una sola cançó durant la resta de la teva vida, quina seria?” Em vaig posar a pensar, no podria dir la meva cançó preferida perquè no en tinc cap. Penso que no es pot tenir una cançó preferida ja que sempre hi podrà haver una millor. Això em va fer pensar en la música i tot el que comporta.

Cada cançó em porta un record diferent. Quan escolto música viatjo al passat, torno a ser una nena petita, torno a viure dies i nits, torno a una tristesa que pensava que no acabaria mai, em sento feliç en saber que sí es va acabar, recordo persones, moments… Aquests records no sempre són bons, les cançons et fan sentir diverses sensacions, ja siguin alegria i felicitat o de nostàlgia i tristesa. No fa gaire, vaig arribar a la conclusió que les cançons m’agraden pels records que em porten i no pel cantant, el grup o l’estil. És clar que, depenent de l’estil, em fa sentir d’una manera o una altra, però dues cançons mai tindran el mateix record associat, encara que el sentiment que tingui a l’escoltar-les sigui semblant. Em sembla increïble que una sola melodia o unes simples paraules puguin evocar tantes sensacions.

Aquesta frase que vaig sentir em va fer pensar que jo seria incapaç de escollir només una cançó. Per a mi, cada una és única. Sense la música, el món seria molt diferent.

Andrea

Publicat dins de Andrea Morell, Música, Records | 1 comentari

Balanç del que portem d’any

Publicat el 14 març 2013 per

Fa una mica més de dos mesos que va començar l’any 2013. Fins ara, el balanç de l’any era positiu: he tret bona nota al Treball de Recerca i també a la majoria d’exàmens, hem començat a preparar les vacances d’estiu…. i tota la família tenia salut! I dic “tenia” perquè fa poc més d’una setmana, el meu germà es va trencar el turmell.

Durant els 10 anys que porta jugant a hoquei patins mai s’havia fet mal. Potser algun cop de pilota o de stick, o algun trau a la cella, però mai s’havia trencat res…. i és cert que algun dia havia d’arribar.

Aquest dia va ser fa dos dissabtes quan, mentre es preparava pel partit va caure i va trencar-se el turmell. Al portar-lo a l’hospital, li van enguixar i li van dir que durant 4 setmanes l’havia de portar així. La meva mare, però, va decidir portar-lo al traumatòleg. Llavors va arribar lo pitjor: la fractura era molt greu i s’havia d’operar.

Com que no hi havia cap més solució, el divendres passat va ingressar a la Teknon i el van operar. Ell estava tranquil. Preferia l’operació a estar amb el peu enguixat durant 4 setmanes, ja que la recuperació seria més ràpida. L’operació, que va consistir en posar-li dos claus per reconstruir-li un turmell que s’havia trencat de tres maneres, va anar molt bé. Durant dos dies va haver d’estar-se a l’hospital, ja que tenia una mica de febre, però de seguida es va recuperar.

Però ara, que ja està a casa, està molt avorrit, ja que és una persona que no para quieta i odia estar sense fer res…no sé si ho aguantarà!

Judith Maltas

Publicat dins de Fractura, Germans, Hoquei, Judith Maltas | 1 comentari

Querida lluvia

Publicat el 14 març 2013 per

Qué? Como vamos? Llevo toda la tarde estudiando química; ácidos, sales oxisales, bla, bla, bla… . Bueno supongo que ya sabes a lo que me refiero no? Tu entiendes bastante, de todo, la cual cosa que te envidio, por si no lo habías notado. Hoy llueve, te he dicho alguna vez que la lluvia me hace pensar en ti?

Me he puesto a escribir para despejarme un rato y me dispongo a decirte lo que me pase ahora mismo por la cabeza: te daré unos consejos.

Y tu me dirás, ¿Y quién eres tú para darme consejos? Pues tu querida amiga Andrea. En realidad lo mío no es dar consejos, normalmente me los dan, pero como en este caso eres tú, haré una gran excepción.

Mira en la vida siempre habrá gente que te dirá que no vales para nada, que nunca saldremos de la crisis, que el examen de mañana será muy difícil y que nadie lo aprobará, que no te puedes equivocar, que no la cagues, que la lotería nunca toca, que no hay amor sin sexo, que el chocolate engorda, que el amor a primera vista no existe, que muchos problemas no tienen solución, que si no tienes abdominales no le vas a gustar a ninguna chica…

Lo único que te puedo decir, amiguito del alma, es que esta es tu vida, por eso tienes que vivirla tu mismo. Ríe, llora, ama, odia, equivócate, reacciona, por que de esta forma llegaras a ser feliz, que en realidad es lo que  cuenta.

Bueno, que te ha parecido? Parece que entienda de la vida, a que si?  Espero  que este diminuto escrito de este pequeño blog te sirva algún día para seguir adelante y si no te sirve siempre estaré a tu lado para darte un empujón, te lo aseguro.

Te has percatado de que en realidad me estoy refiriendo a ti? Pues si no lo has hecho, perfecto! Era mi objetivo.

Cuídate, nos vemos mañana o pasado…

Andrea María Vidal

PD; la lluvia me encanta.

Publicat dins de Andrea Vidal, Consells | 1 comentari

El amor no es solo lo que sentimos..

Publicat el 14 març 2013 per

Ese momento cuando besas a alguien y, por un instante, desaparece todo lo que tienes alrededor, lo único que existe eres tú y esa persona, también te das cuenta de que esa persona es la única a la que quieres besar el resto de tu vida, sientes por un momento algo realmente asombroso: quieres ponerte a reír y también a llorar, porque te inunda la felicidad de haberlo encontrado y a la vez te invade el temor de perderla al mismo tiempo.

Y es que el amor no es sólo lo que sentimos; el amor es lo que soñamos, lo que recordamos, también lo que creamos, lo que imaginamos, lo que expresamos… El amor es cosa de dos, no sólo de uno, porque por mucho que quieras a alguien, si él no siente lo mismo no hay felicidad.

Lo verdaderamente importante es saber que cuando le dices te quiero a esa persona la estás haciendo feliz, tanto o más de lo que ella te hace sentir a ti.

Inconscientemente eso te reconforta, porque sabes que siempre, pase lo que pase, habrá alguien que te vea perfecto, que hagas lo que hagas ella siempre estará contigo, eso es lo más bonito que una persona puede hacer por otra.

20/4

Ricard Julià

Publicat dins de Amor, Passió, Ricard Julià, Satisfacció, Sentiments | 1 comentari

Sempre dins meu

Publicat el 13 març 2013 per

Sempre he tingut una cosa que m’ha agradat, un peluix que des de ben petita que el tenia. Recordo aquell dia que me’l van regalar, la meva cara de sorpresa, de felicitat només volia jugar amb ell. Sempre el tenia al costat, me’l emportava a tots els llocs i encara que ma mare no em deixava o no estava del tot convençuda, jo sempre acabava amb el peluix sota el braç.

Però no només era el peluix dels viatges, ni el que em feia de coixí al llit quan tenia mals somnis, era aquell que expliqués el que li expliqués sempre em recolzava, fos del tema que fos. Recordo els moments parlant-li a un ninot de peluix, què ridícul si t’hi pares a pensar. Amb el pas del temps per mi ja no era un ninot, tenia vida pròpia, em parlava i em donava consells; des d’aquell moment vaig saber que era el meu fidel amic i molt més.

Fa una setmana, ma mare, pensant que ja no el volia va agafar-lo i el va donar a una nena petita creient que en faria més ús que jo. En aquell moment no sabia què fer, no sabia quina cara posar, ma mare no sabia que passés el temps que passés sempre seria el meu peluix de la infància, aquell que encara que ja no l’abraces o no li parles tant, això no significava que no el volia ni ja sentia afecte per ell. Aquella mateixa nit vaig estar pensant, què seria de mi sense ell? Jo encara el necessitava, el volia, sentia per ell el mateix que el dia que me’l van regalar.

Després d’unes setmanes i ja raonant amb la ment més freda, vaig acabar pensant que potser era el millor per ell, estaria a una nova llar on trobés un nen que tornés a parlar-li com feia jo, tornés a abraçar-lo per les nits i pogués donar els mateixos consells que a mi em va donar quan els necessitava. Només sé que mai l’oblidaré i que encara que passin anys i anys i em regalin altres ninots de peluix, ell sempre serà el meu i l’únic que he valorat i estimat amb tota la meva força.

Anna Pla

Publicat dins de Anna Pla, Infantesa, Peluix, Records | 1 comentari

L’embaràs adolescent

Publicat el 13 març 2013 per

Cada vegada el nombre d’embarassos adolescents és més elevat i, en conseqüència, també el d’avortaments. De les 91600 dones que van avortar a Espanya en 2011, 5.504 tenien menys de 18 anys i 1.421 ja havien passat una vegada per aquesta traumàtica experiència.
Ara bé, quines són les causes d’aquests embarassos no desitjats?
La primera i més important és la falta d’educació sexual. Molts adolescents arriben a aquesta edat sense informació sobre les funcions sexuals, la relació entre els sexes i com es poden prevenir els embarassos. No obstant això, la informació no és suficient. La veritable educació no només consisteix en dades, sinó en un conjunt de valors que els donen sentit i permeten construir un projecte de vida. Dins d’aquest projecte, el sexe, la parella, el matrimoni i la procreació podran ser triats amb total llibertat i responsabilitat.

Els sistemes educatius oficials solen no brindar tampoc una formació adequada respecte al tema, per tal del desenvolupament i aprenentatge de la persona. A això, s’ha de sumar la sobrevaloració del sexe que existeix en la cultura actual. Els adolescents d’avui creixen envoltats d’una cultura on la televisió, el cinema, la música, els videoclips, la publicitat i els llocs de trobada i diversió es poblen de missatges en els quals les relacions sexuals sense amor són comunes, acceptades i esperades.

La informació sobre els mètodes anticonceptius als quals poden recórrer aquells que decideixen ser sexualment actius és escassa i moltes vegades errònia. Molts adolescents no fan ús dels mètodes anticonceptius, la qual cosa demostra una certa immaduresa per part d’aquests. En sectors socials amb fortes manques econòmiques, suma la impossibilitat d’adquirir preservatius o altres mètodes per evitar l’embaràs.

Finalment, el creixent ús d’alcohol i drogues des d’edats cada vegada més primerenques també fa la seva aportació negativa. Els adolescents, sota els efectes d’aquestes substàncies, estan en pitjors condicions per prevenir l’embaràs.

És per això que els mètodes anticonceptius són imprescindibles per gaudir d’una bona salut sexual (prevenint ETS com ara la SIDA) i evitant aquests embarassos. La decisió de mantenir relacions sexuals significa responsabilitat compartida, per tant, és important ser conscient i cuidar-se!

Melany

Publicat dins de Adolescència, Embaràs, Melany Sors, Sexualitat | 2 comentaris

Jordi Roura no és el problema

Publicat el 13 març 2013 per

La recaiguda de Tito Vilanova poc abans de Nadal va provocar en el club una pregunta immediata: “I ara, què?”. La resposta va arribar amb diferents veus però totes elles van coincidir en la decisió que s’havia de prendre. Res de canvis. Tot seguiria igual, amb Tito controlant l’equip segons les seves possibilitats, i amb Roura fent un obligat pas endavant. Roura era simplement l’ajudant de Tito, i anteriorment, quan Guardiola era entrenador, Jordi Roura era qui posava el videos als vestidors, simplement això. No era gairebé ni el tercer entrenador. I ara, amb l’absència de Tito, Jordi Roura te un repte: suplir  a un gran entrenador.

Avui, amb el Barça ficat en una delicada situació, la figura de Tito ha crescut en la mesura en què s’encongeix la de Roura, objecte de molts més retrets dels que li corresponen. Així que l’equip està obligat a assumir la màxima responsabilitat. Tito seguirà fos almenys un altre mes. És hora que els jugadors compleixin el seu compromís. No tenim cap altra solució.

No és justa la crítica que se li està atribuint a Jordi Roura, ja que ell va estar obligat a agafar aquest lloc, el d’entrenador, i potser si que és una posició que li queda un pèl gran, però hem de reconèixer, que ser entrenador d’aquest equip no és gens fàcil. El treball de Roura està essent prou notable, però el problema moltes vegades no és de l’entrenador, igual que moltes vegades tampoc és del jugadors. Ningú té la absoluta culpa dels errors que es puguin cometre dins del camp. Cadascú hi té un granet de sorra i tothom ha de posar de la seva part perquè aquesta mala ratxa, sense Tito, l’anem millorant poc a poc i tornem a ser l’equip dels últims anys.

Potser un dels problemes més importants que donen lloc a aquesta mala ratxa no és només un problema tàctic, sino un problema de motivació. És veritat que moltes opinions sobre el sistema de joc tenen molta credibilitat, pero si hi donem un cop d’ull, en els últims partits el barça ha encaixat un gol com a mínim. Possiblement, aquesta motivació que no tenen els jugadors sigui el veritable problema d’aquestes últimes setmanes. Fora l’excusa de Jordi Roura. Els jugadors han de fer-se valer per si sols. Els falta grapa. Han d’espavilar.

Joan

Publicat dins de Futbol, Joan Rodon | Deixa un comentari

A qui interessa que tots els polítics siguin corruptes?

Publicat el 5 març 2013 per

La corrupció és molt preocupant, és un llast per a la política i un desprestigi. El que fa més mal és que els foten a tots dins del mateix sac. Quan un sent allò de ‘’tots els polítics són corruptes’’ observa com la demagògia barata i els grans partits han influït dins de la societat. Al PP i PSOE ja els va bé que diguin això de tots els polítics són corruptes perquè realment ells tenen moltíssim casos de corrupció, imputats i condemnats. Ja els va bé que partits més minoritaris caiguin dins del mateix sac de merda que ells mateixos han creat. És una estratègia com demostraré ara:

Imaginem que PP i PSOE tenen un segment de gent que els vota que podem anomenar-lo vot fidel. Aquest vot fidel és grandiós, ja que els mitjans de comunicació i poder fàctics així ho permeten. Això suma avui gairebé 300 diputats de 350 al Congrés dels Diputats. Aleshores, aquest desprestigi cap als polítics que ells mateixos provoquen fa que la gent que no els votaria per motius ideològics però que possiblement votaria a altres partits acabi no votant perquè creu en el discurs de ‘’ tots són uns corruptes, no fan res per al poble, s’enriqueixen a partir dels nostres diners…’’. Aquí és on no hem de caure, en posar-los tots dins del mateix sac.

A més, la corrupció està paralitzant dues coses importantíssimes: una són les polítiques neoliberals que se segueixen fent i l’altre és el procés d’independència que viu el poble català. En el primer cas, al parlar tot el dia de corrupció aquí, corrupció allà fa que el tema de les retallades, privatitzacions etc etc no se’n parli gent. Estratègia de la dreta.
I el tema del dret a decidir, de cop i volta surten tot d’imputacions a diferents càrrecs polítics que estan a favor del dret a decidir ( sobretot a CIU) pels quals se’ls imputen diferents coses. No em crec que en 30 anys de democràcia no sabessin que la família Pujol manava més del que tocava i tocava diners que no li tocaven. Clar que ho sabien, però ho tenien amagat (uns no parlaven de la independència i els altres no els traurien els draps bruts). Què ha passat quan CIU s’ha ‘’centrat en crear un estat català’’? Doncs que tota la merda dels Pujol i etc ha començat a veure la llum. De moment Jordi Pujol ja ha dit a Artur Mas que el procés no convé ( evidentment perquè no vol que surti tota la merda a la llum, no perquè realment no convingui ja que és evident que necessitem allò que produïm igual que necessitem poder governar-nos).

Perquè la Guardia Civil va entrar a registrar l’ajuntament de Sant Hilari de Sacalm i en canvi no han entrat mai a agafar informació i documents al carrer de Gènova o a la pròpia Moncloa pel Cas Bàrcenas? Molt clar: cal desestabilitzar qualsevol procés independentista català. I sigui com sigui.

David

Publicat dins de Corrupció, David Barnet, Política | Deixa un comentari

Contra qui lluitem? Assenyalem-los!

Publicat el 5 març 2013 per

Marquem l’enemic. Quin enemic? El que em controla dia a dia, i m’elimina com a persona, m’incapacita per pensar-me amb poder i decidir el que realment vull. Qui et controla? Qui sustenta el poder i té por de perdre’l. Quin poder? L’il·lusori poder capaç de controlar aquesta societat, l’Estat. Existeix el poder? Si i no. Existeix l’Estat? Òbviament l’Estat existeix, són les persones físiques que el conformen, tant els funcionaris com el polítics com tots els ciutadans que el conformen i s’hi senten representats. I el poder? No ho tinc clar, però al meu entendre, és la capacitat de l’Estat de subordinar-nos a ell. Com té aquesta capacitat? Disciplinant-nos, convertint-nos en bons ciutadans (obedients). Què vols dir amb això? Clarament, vull dir que la estructura disciplinaria d’aquesta societat permet a l’Estat l’existència del poder, sota el qual ens subordinem. Però què permet aquest fet? Les relacions socials que s’estableixen. Quines relacions socials? La nostra societat. Quina societat? La societat immersa en el capitalisme. I quina és? És aquella on hi ha qui domina i qui es dominat. Què vols dir? Què estem en una societat on hi ha gent que té subordinats als que roba. I on ho veus això? En el fet que existeixen rics i pobres. Està clar, però perquè dius que els rics roben? Bàsicament, per que és impossible que algú es torni ric (un empresari) sense robar als demés. Estàs segur? Sí, és una realitat el fet que un empresari, que no produeix res, es fa ric per que roba els seus treballadors. Com ho fa? Com sempre s’ha fet, traient-li una part del que produeix, hi ha una part del sou dels treballadors que es queda l’empresari, si no, seria impossible que fos ric. Un exemple directe d’aquesta relació és el meu dia a dia, on veig gent malgastant una fortuna de diners i altra gent buscant menjar als contenidors. I quina relació té això amb dominar o ser dominat? Tota. I perquè no pot ser que uns hagin treballat dur per arribar on estan i els altres hagin estat uns mandrosos? Bàsicament, perquè aquell que té diners sempre tindrà la capacitat de produir-ne més, és hereditari. A si? Sí, les empreses acostumen a passar de pares a fills, sinó mirem Espanya, on uns determinats cognoms (famílies) dominen i han dominat històricament l’economia[I]. Tot això, quina relació té amb el poder de l’Estat? Doncs una relació tant íntima que un no pot viure sense l’altre. Per què no? Doncs perquè qui té poder dintre de les estructures de l’Estat són els mateixos que tenen poder a l’economia, si no, mirem els llocs de treball dels diferents polítics i expresidents d’Espanya, i veurem que treballen a les grans empreses que dominen l’economia espanyola[II]. Tant per tant, aquí tenim l’enemic, aquells que tenen el poder, un poder constituït en l’Estat a través d’una societat estructurada en base al capitalisme.

[I] http://entrancodeviceversa.blogspot.com.es/2012/10/los-clanes-y-familias-que-gobiernan-la.html.

[II]http://www.20minutos.es/noticia/1653786/0/ministros/sueldos/empresas/

Publicat dins de Capitalisme, Estat, Poder, Raül Gómez | Deixa un comentari

Romeo i Julieta

Publicat el 5 març 2013 per

Per mi un primer amor és el millor. Encara que et faci mal o no vagi a parar enlloc. És la primera vegada de moltes coses, les primeres ocasions sempre es recorden. Un amor adolescent aporta un sentiment molt màgic que mai pots tornar a recuperar. Òbviament té desavantatges, com la falta de reflexió i els impulsos involuntaris, però sempre el recordes com el millor, pot ser per la passió dels adolescents, el sentiment i la força.

M’atreviria a dir que l’amor adolescent és el més real. Al llarg de la vida tenim molts exemples on veiem la manipulació i els interessos de l’amor. Abans les dones es casaven per obligació, ni tant sols podien escollir la seva parella, igual que també el matrimoni concertat és un fet normal a molts països d’arreu del món.

Actualment molta gent es casa per interès econòmic, laboral i social. Per tenir papers de nacionalitat, per tenir una vida assegurada per falta d’estudis i feina, per tenir la custòdia legal dels fills o a vegades només pel simple fet de no viure sols. Això és sentiment? Això és amor? Només ens passa en els adolescents això?

És molt fàcil culpar sempre als joves de tenir falta d’experiència en tot. Si fos així mai podríem arribar enlloc, ni estudiar o treballar, sortir amb els amics o tenir parella perquè segons la societat no tenim prou experiència, senzillament no podríem créixer. Per què no ens ho mirem del revés i veurem que quantes més vegades ens fem mal i ens enamorem, més vegades aprendrem? Així és com ens construïm com a persones.

Per tant quan un adult infravalora la nostra poca experiència, hauria de mirar enrere i veure’s a si mateix patint la tristesa degut a la puresa i l’essència única que el seu primer amor li va causar. Sempre s’ha dit que tots tenim el nostre “primer amor” i com amor em refereixo a aquella persona especial que un dia va arribar a la nostre vida i no hi podrà sortir amb facilitat…

Mireia

Publicat dins de Adolescència, Amor, Mireia Tesua | Deixa un comentari

Poder al poder

Publicat el 5 març 2013 per

Potser al llegir aquest títol tan indignant o senzillament que aquest escrit vagi sobre la societat i la política deixis de llegir. Però, creu-me, et convindria llegir-lo. Reconec que sóc la primera persona en que si no he vist trontollar els meus drets, no m’he implicat en saber què està passant a l’actualitat en la societat de l’estat espanyol. O senzillament no he volgut anar més enllà ja que pensava que ni em beneficiava ni em perjudicava.

No va ser fins fa al voltant d’un any i mig quan aleshores, vaig començar a sentir-me  indignada i vaig començar a llegir cada dia el diari digital per tal de veure quina de grossa havien fet els polítics.

Durant aquest temps he anat assolint nous coneixements que m’han fet veure la realitat des d’un altre punt de vista. Ara mateix, penso que molts estudiants dels instituts d’arreu d’Espanya estan en la situació on estava jo fa un temps.  I des d’aquí, animo als estudiants a llegir les notícies cada dia per veure la autèntica realitat que ens envolta.

Perquè… Penseu que és ètic que una dona amb tres fills sigui condemnada a presó durant un any i mig, per extreure 190 ridículs euros per donar de menjar als seus fills, d’una targeta de crèdit que es va trobar pel carrer? On estem arribant? I mentrestant mantenir una colla de “chupópters” que estan sota la corrupció del país i en cap moment surten penalitzats?

I com aquest, mil exemples més sobre injustícia que han succeït durant poc temps. Un d’ells podria ser el cas “Madrid Arena”, on en aquest recinte es va celebrar una festa de Halloween i es va sobrepassar el nombre d’aforament permès i van haver allaus de persones pels passadissos. Aquesta notícia que ens va impactar força, va cobrar cinc vides de noies adolescents que només sortien de festa la nit de Halloween per a divertir-se, i mai haguessin pensat que no tornarien a casa. No hi havia suficients cossos de segurates, ni d’atencions mèdiques contractades. Tot per estalviar-se el sou que guanyarien 200 persones més vetllant per la seguretat dels assistents. De tots aquest dirigents de la discoteca, dels organitzadors de la festa i de l’ajuntament de Madrid, ningú no ha estat empresonat. Únicament els han demanat a declarar. És més, la presidenta de Madrid, Ana Botella, va anar-se’n a Portugal a passar quatre dies a un luxós balneari quan passaven poques hores de la tragèdia.

En contrast, un fet semblant va succeir a Brasil el diumenge passat, dia 27 de gener de 2013, on van morir a una discoteca al voltant de 230 persones fins al moment. Aquestes morts van ser la conseqüència de cremar un article pirotècnic que va incendiar el material per l’aïllament acústic de la discoteca. Aquest incendi es va propagar en tan sols dos minuts. La sensació de pànic era tal, que va provocar una gran allau de persones en direcció a la única sortida d’emergència que hi havia. A més, duplicava l’aforament màxim. Els bombers es van veure obligats a foradar la paret per a treure els assistents.

La presidenta brasilera, Dilma Roussef, que es trobava fora del país exercint la seva professió, quan es va assabentar, va tornar ràpidament al país per a prendre responsabilitats. Han detingut als empresaris de la discoteca i els han empresonat. També altres càrrecs han dimitit a causa de la seva irresponsabilitat.

La meva pregunta és: cinc morts no són suficients per a què posin a la presó als responsables de l’empresa i dimiteixin els altres responsables de l’ajuntament? S’ha d’arribat a tal tragèdia, tan gran com la que ha succeït a Brasil per a què prenguin consciència? O encara i així no es donen compte que han ocasionats moltes condolences a les famílies de les víctimes?

Amb els exemples d’aquests fets vull fer veure que ens hem d’implicar més en el nostre voltant. Que està bé que et preocupis d’aprovar matemàtiques o llatí, però també estaria molt bé formar a persones. Per això, podeu informar-vos des de qualsevol punt d’informació, ja sigui diari en paper, diari digital o telenotícies. La cosa es que no et quedis sense assabentar-te!

Aina García

Publicat dins de Aina Garcia, Informació | Deixa un comentari

Un nou membre a la família

Publicat el 3 març 2013 per

Era un dissabte, concretament el 12 de Desembre de l’any 2009. Tornava d’un partit de bàsquet que havíem guanyat . El meu pare va obrir la porta de casa i tot just mirant endavant el vaig veure.

Era una petita cosa blanca corrent pel menjador. Vaig quedar immòbil sense reaccionar, fins que al cap d’una estona vaig poder comprovar que allò que m’havia passat per davant meu era el meu gos. Feia dies que l’esperàvem però no sabíem quan arribaria. Durant els primers instants el gos estava espantat ja que acabava d’arribar a una casa on no coneixia a ningú. Era la cosa més maca que mai havia vist. No em podia creure que per fi ja teníem el gos. L’anomenàrem Nik, un nom curt i fàcil per cridar-lo.

Durant els primers mesos no podia sortir al carrer, ja que era massa petit. Vam passar les primeres vacances de Nadal amb ell. No sé el que li passava amb l’arbre de Nadal però li tenia mania i cada cop que podia anava cap a ell i mossegava les boles i les cintes de l’arbre, fins que al final un dia ell i arbre van anar a parar a terra. En Nik va quedar esclafat sota l’arbre, tot i això la seva curiositat vers l’arbre no va cedir, contínuament hi tornava a mossegar-les. Finalment vam haver de desmuntar l’arbre abans de que arribés el Nadal.

Ara ja fa més de tres anys que està amb nosaltres i és un membre més de la família, potser el més mimat de tots. Amb la seva cara de pena ho aconsegueix tot . També és el que viu més bé, ja que la seva feina és passejar, dormir i menjar. M’he acostumat a viure amb ell i veure’l cada dia i si no hi fos trobaria a faltar: els seus salts de cangur que fa, la companyia quan estem sols a casa i sobre tot la seva obsessió pel nostre menjar. Doncs hem de tindre la porta de la cuina tancada ja que amb el morro sap obrir les escombraries per agafar menjar.

Encara que a vegades sigui molt pesat, no canviaria per res tots els records que tinc amb ell, doncs de tot se n’aprèn i si alguna vegada vull tenir gossets petits podré corregir els errors que vaig cometre amb ell.

Marc Méndez

Publicat dins de Gos, Marc Méndez | 1 comentari

Abrazos con significado

Publicat el 25 febrer 2013 per

Abrazos eternos, abrazos con llanto, abrazos de un adiós, en definitiva más y más abrazos. Sintiendo con fuerza cada uno de los milímetros del cuerpo del otro, notas que en ese instante el mundo se detiene. Se detiene para los dos y nada de lo que esté pasando fuera de ese abrazo tiene la mínima importancia. Sólo existe el mundo, esa persona y tú. Detrás de todo esto hay historia, la cual te ha traído hasta aquí, la cual se expresa con una mirada o con una frase bien elegida. La misma historia que te ha hecho sentir todo lo que algún día soñaste.

Todo queda reflejado en aquel abrazo que no quieres que acabe nunca, intentarías con todas tus fuerzas que durara para siempre. No entiendes por qué ese abrazo tan esperado no te lo has encontrado antes, pero justo cuando menos lo esperas, justo en el mejor momento, alguien sin mala fe, sin querer interrumpirte, lo hace. Debemos marchar. Y se deshace rápidamente toda aquella satisfacción contenida. Se deshace con un sencillo adiós. Tú te enfadas por el simple hecho de que tu abrazo eterno se fuera, pero en el fondo sabes que los abrazos eternos no pueden existir, que la gracia de ellos es tener alguna historia que los compacte. Pero si te fijas bien los abrazos vienen y nunca se van. Su escénica perdura hasta que tú lo decidas, duran el tiempo que tú los recuerdes.

Los abrazos son una de las mejores maneras para expresar lo que se siente, simplemente necesitan dos personas, naturalidad, fuerza y una historia detrás que explote justo en ese instante.

Andrea

Publicat dins de Abraçada, Andrea Fernández | 1 comentari

Una alarma impertinent

Publicat el 25 febrer 2013 per

Són les 8:15am, avui es dissabte, però m’he despertat d’hora perquè he quedat amb les nenes al Manmouth Coffee per esmorzar. És un lloc petit i acollidor i si no arribes d’hora es difícil trobar-hi taula, preparen el millor cafè de Londres i les seves torrades amb melmelada són delicioses.

Per la finestra de la meva habitació encara es veuen les teulades emboirades però segur que dins d’una estona el dia s’aixeca amb sol. A la llunyania al rellotge del Big Ben s’endevinen les 8’30am i m’afanyo a arreglar-me, no vull fer tard.

Encara es nota la humitat de la nit als carrers, mentre vaig pujant l’avinguda per arribar al Manmouth. La Kate com sempre ha estat la primera en arribar, però jo no arribo pas tard… Esperem cinc minuts i ja hi som totes, hem demanat l’esmorzar de la casa, com sempre. Però l’esmorzar dels dissabtes sempre sembla que tingui més bon gust. En acabar, ens hem dirigit a Hyde Park, es un lloc genial per passejar i fer-se fotos, ara el sol ja ha dispersat les boires, a mi, m’agrada sempre guardar-me a la butxaca un trosset de l’esmorzar per donar-lo als esquirols, és molt divertit veure com venen a demanar-te menjar.

Més tard, hem decidit anar a fer un tomb pel museu d’història natural, els dissabtes té l’entrada lliure i és un lloc que sempre ens ha semblat fascinant. Just quan entravem a la sala dels dinosaures l’alarma del meu mòbil ha començat a sonar, trencant el silenci d’una manera impertinent, no puc aturar-la! Què li passa al meu mòbil? No deixa de sonar!

I de cop, un sobresalt, la mare es davant meu dient-me: aixeca’t Cristina, es què no sents el despertador? Arribaràs tard a l’ institut!

Cristina

Publicat dins de Cristina Mayans, Londres, Somnis | Deixa un comentari

La simple intención de una inspiración

Publicat el 25 febrer 2013 per

Ya des de pequeña me ha gustado perder el tiempo mirando, queriendo saber cosas y siendo de lo más curiosa. Cuando puedo me voy a un banco en algún parque, cerca o lejos, eso me es indiferente, lo que realmente me gusta es sentarme y pasar horas y horas observando a la gente. Con la simple intención de buscar alguna inspiración o algo que hacer esos ratos muertos.

Ahora en invierno no paso tanto tiempo fuera, por el clima y eso… Pero en realidad sí que me gustaría hacerlo, en casa por mucho que me encierre en mi habitación nunca estoy tan a gusto, ni tan a solas como lo estaría al aire libre. Sé que no tiene mucho sentido, pero es así, no hay más. En verano, en cambio, lo que busco es sólo paz y tranquilidad, no quiero hacer nada, el simple hecho de sentir el sol en mi piel me reconforta.

Otras veces, me gusta sentarme delante de una hoja en blanco y observarla fijamente. Cuando han pasado unos minutos, el papel se llena de imágenes, ahora veo un avión, ahora a dos niños jugando en la playa, ahora una carretera dirección a ninguna parte…He comprobado que lo que veo depende mucho de mi estado de ánimo. Hoy, me he visto a mi misma escribiendo estas palabras.

Cristina

Publicat dins de Cristina Mayans, Descans | Deixa un comentari

Berlin

Publicat el 25 febrer 2013 per

No fa gaire vaig estar parlant amb una amiga sobre quin ha sigut el millor moment que havíem viscut fins ara. Ella s’ho va rumiar una mica, però jo no vaig tenir cap dubte: el viatge a Berlín.

Tot i que al principi el fet de recol·lectar diners se’ns va fer força pesat a tots en general, sabíem que ens havíem d’esforçar al màxim per aconseguir la major quantitat de diners.
Recordo absolutament tot del viatge de fi de curs de l’any passat. “L’exquisit” menjar de l’hotel, les olors dels carrers, fins i tot la cançó amb la qual em despertaven. Quan sento aquesta cançó no puc evitar pensar en aquella magnífica setmana.

Van ser 5 dies plens de noves emocions. Mai havia viatjat sense pares, mai havia estat tan nerviosa, mai havia estat tants dies sense veure a la família i mai havia gaudit tant d’un simple viatge.

Des del moment que vaig sortir de casa sabia que serien 5 dels millors dies de la meva vida. No tinc cap record negatiu del viatge, tot va ser perfecte. No vam parar de riure. Aquest viatge jo el veia com un simple viatge amb amics, en el qual m’ho passaria bé però no hi aprendria res de nou. Estava completament equivocada, no vaig aprendre res que es pugui trobar als llibres, vaig aprendre coses molt més importants. Per exemple a intentar demostrar els meus coneixements bàsics d’anglès amb gent completament desconeguda.
Aquest viatge em va ajudar a madurar. Va ser una manera de dir adéu a una etapa de la vida, alhora que deia adéu a molts companys que marxaven del institut.

Núria

Publicat dins de Berlin, Núria Rueda, Records, Viatjar | Deixa un comentari

Nel rosso dipinto di rosso

Publicat el 25 febrer 2013 per

Recordo que un dia horrible per naturalesa (per tant deuria ser o dijous o diumenge) jo estava com de costum invertint les meves tardes en allò que des de fa aproximadament mig any, s’havia convertit en el meu passatemps preferit: Estudiar la vida d’algú, deixant escapar la meva. De sobte, en el moment just en que el meu bolígraf va deixar d’embrutar el paper, alguna cosa va canviar i la bombolla de llum florescent en la que jo mateixa m’havia tancat va esclatar bruscament. Va ser en aquella transició on vaig pensar com era possible que fins aquell instant, no me n’hagués adonat que les parets blanques de la meva habitació havien cedit un cop més als colors vermells que intentaven conquerir-la (cada tarda a la mateixa hora) entrant bruscament i sense permís des de la finestra.

Vaig fregar-me els ulls que a causa del contrast d’una llum tan freda i blanca, amb la d’un mar de vermell intens, no entenien massa bé què era allò que havia convertit la meva habitació, tan simple i convencional, en una cambra d’un vermell desconcertant i homogeni. Em vaig dirigir cap a la finestra i l’evidència es va confirmar: El sol, sempre tan superb i desafiant, havia decidit demostrar la capacitat de la seva bellesa dedicant-nos un seguit de colors absolutament innecessaris abans d’acabar la seva jornada. I no sé si per l’embriaguesa que aquella llum em provocava, o simplement per la necessitat de no tornar mai més a la bombolla que m’havia acollit les últimes tres hores, però per primera vegada en la meva vida vaig fer cas a aquell impuls que tothom sent quan observa el món des d’una finestra, i vaig saltar.

Va ser un acte fàcil, simplement vaig deixar que les mans que em pressionaven l’esquena fessin la seva feina i sincerament, em va semblar una acció molt més senzilla i encertada que la que hagués hagut de fer per reprimir-les i tornar a la cadira, que ara em mirava sense entendre res des de dins l’habitació.

Un cop assimilada la meva nova condició, vaig observar amb un menyspreu que fins i tot a mi em va sorprendre tot allò que succeïa sota els meus peus. Vaig girar-me per admirar per últim cop casa meva, que des d’aquell nou angle tan estrany i inusual, no semblava el lloc on havia crescut els últims deu anys, i al convence’m definitivament que per primer cop des de feia tant de temps, era completament lliure, me’n vaig anar per sempre. I en iniciar la meva travessia vaig tancar els ulls i em va divertir molt pensar en com d’estúpida era quan no sabia que l’únic que cal per poder volar és atrevir-se a saltar.

Laura

Publicat dins de Desig, Il·lusió, Laura Pallàs, Somnis | 1 comentari

Ens mereixem més

Publicat el 25 febrer 2013 per eduardferrer

Ara mateix, en el futbol, estem molt baixos en la classificació. Aquesta temporada hem començat malament i hem tingut problemes amb l’entrenador i algun jugador. Des que va començar la lliga, perdem els partits per falta de motivació, i això fa molta ràbia… veure com pots guanyar i per falta de ganes deixes perdre tres punts.

El cap de setmana passat, vam guanyar als primers de la classificació 3 a 5 al seu camp. Va ser un partit amb molta tensió i difícil. Però si vam guanyar als primers i ells encara no havien perdut cap partit, no hi ha excusa per guanyar els altres.

Ara tenim un entrenador que vam tenir la temporada passada i amb ell vam quedar entre els tres primers, i a més a més tenim un bon equip. Estic segur que a partir d’ara guanyarem més sovint si seguim així.

Edu

Publicat dins de Eduard Ferrer, Esforç, Futbol | 1 comentari

La generació perduda?

Publicat el 20 febrer 2013 per

Aquest matí he estat parlant amb la meva família del meu futur, jo encara no sé el que vull ser més endavant, i tot i això, no li dono molta importància, sé que quan arribi el moment ho solucionaré.

Al cap d’una estona d’estar parlant d’aquest tema, la meva mare ha saltat dient que a partir d’ara no viuria la vida que he estat vivint fins ara, m’ha dit que les coses han canviat, i que cada cop van anant a pitjor. Jo, en un bon principi, com sempre, no m’ho he cregut, però he decidit escoltar-la, perquè per un instant m’han començat a entrar com una espècie de por dins meu i en un primer moment no sabia el per què d’aquesta “por”.

Ella, en veure que jo tenia un mínim interès, ha continuat parlant, m’ha explicat que tots els de la meva generació, han viscut una vida en que no els ha faltat de res, que per dir-ho d’alguna manera hem viscut com “reis”, i que a partir d’ara tot serà diferent, tot està anant a pitjor, sembla que estiguem retrocedint en el temps, cada cop hi ha més atur i més retallades, la gent de 24-25 anys, que ara ha acabat la carrera i ja està perfectament formada per treballar, no té feina, per molt qualificats que estiguin. Segons ella és una “generació perduda”. He començat a pensar, estem més a prop d’aquesta realitat del que ens pensem .

intento imaginar el que ens vindrà d’aquí uns anys, i sincerament l’únic que veig és una taca negra

Tota la vida que m’havia imaginat, se m’ha caigut als peus, sempre m’he basat en l’estil de vida actual, i encara em costa imaginar-me les èpoques passades, una vida sense coses tant bàsiques com una nevera o una dutxa en condicions, i ara intento imaginar el que ens vindrà d’aquí uns anys, i sincerament l’únic que veig és una taca negra, i aquesta taca em provoca molta inseguretat de no saber el que pot passar, no paro de donar-hi voltes… pot ser la nostra generació també ho és, una generació perduda?

Núria

Publicat dins de Futur, Núria Sánchez, Por | 1 comentari

Només bàsquet

Publicat el 19 febrer 2013 per

Avui, vull parlar del bàsquet, del meu sentiment i sobre la nostra temporada. Aquest any ens han posat en una lliga molt difícil acord am la nostra categoria i com a conseqüència no hem guanyat res i molts dies acabo molt enfadat perquè jo tinc un sentiment molt competitiu. De tant en quant la gent em diu: no et posis així, és “només bàsquet”. Això és molt temps malgastat per un  “només bàsquet”. Ells no entenen la distància recorreguda, el temps emprat, o les hores invertides en “només bàsquet”. Alguns dels meus moments de més orgull s’han realitzat amb “només bàsquet”. En molts moments, la causa per poder superar cada dia els problemes i oblidar-me  de tot una mica també va ser, és i serà “només bàsquet”.

A causa de “només bàsquet” em llevo d’hora, me’n vaig a dormir abans que els meus amics, sacrifico el meu temps “només” per entrenar i jugar. Gràcies a “només bàsquet”, he conegut els millors amics, més que un equip, una família. Per a mi i la gent com jo, el bàsquet no és “només bàsquet”, és un conjunt de tots els somnis de la nostra vida. És vida, ho és TOT.

Així doncs, la propera vegada que escoltis dir la frase és “només bàsquet” somriu, perquè ells simplement “no ho entenen”.

Xavi

Publicat dins de Bàsquet, Xavier Almendros | 1 comentari

El reino de lo absurdo

Publicat el 19 febrer 2013 per

Es de noche y ella que lleva todo el día con ganas de llorar, no puede evitar poner una canción y entrar en un mundo de recuerdos y lágrimas. Empieza a recordar los días de verano, conversaciones que duraban horas, una simple mirada que siempre iba seguida de una sonrisa, pequeños detalles que sabe perfectamente que serán difíciles de repetir.
Se da cuenta de que en toda su vida solo ha hecho cosas absurdas, se arrepiente de cada cosa que ha ocurrido, desea volver atrás y poder cambiarlas, pero sabe que si eso fuera posible volvería a caer en los mismos errores.

“Se da cuenta de que en toda su vida solo ha hecho cosas absurdas, se arrepiente de cada cosa que ha ocurrido, desea volver atrás y poder cambiarlas, pero sabe que si eso fuera posible volvería a caer en los mismos errores”

Al menos antes tenia alguien en el cual confiar ya que nunca le había dado motivos de lo contrario. Le hacia ver las cosas claras cuando no tenía más que imágenes borrosas, cuando estaba nerviosa la podía tranquilizar con simples palabras. Le convertía las lágrimas en sonrisas y era el único capaz de hacerle entrar en razón.
Ni cuando ella confiaba en si misma, él siempre estaba ahí para decirle que se calmara y siguiera adelante, porque al fin y al cabo rendirse es para cobardes.

Ahora se da cuenta que las cosas son muy diferentes, van pasando los días y ella sigue igual, sin cambio alguno. Si supierais que lo único que desea es una simple llamada o una sonrisa en secreto entenderías lo que siente.

Esas ganas repentinas de dejarlo todo y perseguir lo que deseas, ilusionarte por cada pequeño detalle que provenga de esa persona, hacer todo lo posible para verle e intercambiar unas simples palabras. Estar con él, pararte un segundo y darte cuenta de que esta sonando vuestra canción y oler su perfume.

Por algún motivo extraño y aun sabiendo que todo eso ya no volverá a ocurrir, no puedes parar de recordarlo y cuando más lo recuerdas más culpable te sientes por haber permitido que eso se acabara, se puede decir que le hacia feliz.

Solo espero que el futuro acabe demostrando que el presente es mejor de lo que parece.

Sandra

Publicat dins de Desamor, Enyorança, Passat, Sandra Piferrer | 1 comentari

Obsolescència

Publicat el 19 febrer 2013 per

Fa uns dies quan estava mirant la televisió vaig trobar un programa titulat: “Como se hace”. Aquest dia el programa parlava de com es feia un telèfon mòbil, i un dels materials principals del qual estava fet és el Coltàn. Vaig quedar-me molt intrigat per aquest material i vaig començar a buscar informació. Aquest component es troba principalment a les mines d’un dels països més pobres del món: El Congo.

Aquest, no és un recurs renovable i té un límit. Per culpa de la obsolescència programada i el extrem consum dels països pertanyents a Europa o Estats Units aquest recurs està a les últimes. Però aquest no es l’únic problema, totes les empreses estrangeres van allà a buscar mà d’obra barata infantil, els obliguen a treballar sense cap seguretat i a conseqüència d’això milers de nens moren per culpa de les condicions i la extrema duresa en que viuen.

“estem destrossant el nostre planeta, l’estem exprimint i no ens adonem que estem fabricant la nostra tomba”

Com ja he dit abans aquest element o component està en els seus límits I per dues raons molt evident hauríem de parar aquest consum desmesurat: La primera és que estem destrossant el nostre PROPI planeta, l’estem exprimint i no ens adonem que estem fabricant la nostra pròpia tomba, I la segona perquè no hauríem de fer pagar els nostres luxes o capritxos, mes ben dit errors a altres persones (en aquest cas infants)totalment innocents.

Xavi

Publicat dins de Explotació, Obsolescència, Xavier Almendros | 1 comentari

Canvis

Publicat el 19 febrer 2013 per

Ja fa un mes i disset dies que hem entrat al 2013 i sembla mentida que falti poc menys de quatre mesos per acabar el curs. Aquests dos anys de batxillerat se m’han passat volant.
Fa dos anys estava fent quart i ho recordo com si fos ahir. Han canviat tantes coses des de llavors! Recordo que tenia propòsits bastant simples però que abans em semblaven un món nou per descobrir. Crec que els vaig complir tots o gairebé tots. Durant aquests dos anys han passat moltes coses, la majoria de les quals no m’hagués imaginat que em passarien. Suposo que aquests canvis han sigut cap a millor però a vegades miro enrere i m’ho qüestiono.

“Per una part, tinc ganes de tornar a començar en un lloc nou però per l’altre em fa pena deixar la meva rutina de fa cinc anys”

Molts cops em pregunto què estaré fent d’aquí a un any; espero estar a la universitat que m’agrada, haver conegut a gent nova, haver aconseguit la nota que busco, etc. Sóc conscient que l’any que ve hi haurà moltes coses que canviaran i espero que cap a millor.
Aquest any es important per a tots. Estem fent moltes coses per última vegada, i cada dia estem més a prop de deixar les quatre parets que ens han acompanyat durant sis anys, cinc per a mi. Ja hem viscut el nostre últim primer dia a l’insti, l’últim carnestoltes, és possible que l’últim simulacre, l’últim cop que ens donaran un horari… Per una part, tinc ganes de tornar a començar en un lloc nou però per l’altre em fa pena deixar la meva rutina de fa cinc anys. El 2013 serà un any ple de canvis, de primeres i últimes vegades, de comiats, d’emocions i de coses completament noves.

Espero que si d’aquí un any torno a llegir aquest escrit no em senti decebuda per no haver aconseguit tot el que volia. Sé que ho tinc difícil i que hauré de treballar molt per aconseguir el que vull. I si al final no puc, no serà perquè no m’hagi esforçat al màxim. Aquest any vaig a per totes.

Andrea

Publicat dins de Andrea Morell, Canvis, Créixer | 1 comentari

La plasticitat del cervell

Publicat el 19 febrer 2013 per paucuixart

He trobat molt curiós un programa d’Eduard Punset que parlava de la plasticitat del cervell. Deia que el cervell va canviant al llarg de la nostra vida i que es va desenvolupant una part més que una altra segons les necessitats de l’entorn i segons les activitats diàries que es fan. Explicava que els taxistes de Londres acostumats a memoritzar milers d’itineraris diferents i moure’s per una xarxa viària complexa tenen més memòria espaial que la resta de persones.

S’han fet molts estudis i avenços en neurociència que canvien conceptes o creences que es tenien fins ara com per exemple que el cervell es desenvolupava a la infància i que a la vellesa ja no es podia aprendre. Es pot aprendre durant tota la vida, si s’exercita i es fa treballar, tot i que hi ha periodes crítics que afavoreixen l’aprenentatge de certes matèries com els idiomes. També parlava sobre l’adolecència que a més de representar un canvi hormonal deia que és un periode de crisis cerebral, on canvia dràsticament el cervell, podant moltes neurones. Totes les investigacions d’aquesta nova ciència fan creure que en el futur es podran aplicar en el sistema educatiu per tal de millorar-lo.

Pau

Publicat dins de Cervell, Créixer, Pau Cuixart | 1 comentari

Una nova experiència

Publicat el 19 febrer 2013 per

El diumenge passat, uns quants companys del institut; el Sergi, l’Enric, el Gerard, la Jennifer i jo vam decidir anar a esquiar a les pistes d’esquí de la Molina. Vam agafar una oferta d’aquesta estació d’esquí que es diu “el tren blanc” i inclou el tren de Granollers fins la població de la Molina, autobús que et puja fins a les pistes l’esquí, forfet i assegurança.

A tres quarts de set del matí, els pares ens van deixar a l’estació de Granollers-Canovelles i vam agafar el tren carregats amb l’equip d’esquí i motxilla. El viatge va durar més o menys dues hores, però la veritat és que no ens vam avorrir gaire perquè mentre uns dormien els altres teníem coses a explicar-nos, m’enrecordo que el senyor que teníem al costat va acabar fart de nosaltres perquè no paràvem de riure i xerrar mentre ell intentava dormir. A quarts de nou el tren ens va deixar a la població de la Molina, durant la nit havia nevat bastant perquè al baixar del tren hi havia uns quants centímetres de neu. Seguidament l’autobús ens va pujar a les pistes d’esquí, on vam llogar les botes, esquís i vam deixar les motxilles en una taquilla, després d’equipar-nos, discutir amb l’Enric (com és habitual) i tenir alguns entrebancs degut a la nostra malaptesa, vam agafar el primer telecadires, des d’aquell moment que eren les deu passades fins l’hora de dinar, no vam parar d’esquiar. Va ser un dia molt divertit, perquè ens pensàvem que trobaríem molta gent perquè per la televisió és deia que la Cerdanya i les pistes d’esquí estaven al 100%  d’ocupació i la veritat és que no n’hi havia tanta, també cal dir que el dia acompanyava, perquè a estones feia sol i a estones el  cel s’ennuvolava però en cap moment va fer mal temps, també feia una mica de vent, però es podia suportar, no feia gaire fred i la neu estava perfecta, en alguns moments, fins i tot ens sobrava, perquè en algunes zones de les pistes n’hi havia massa. Durant el matí va estar molt bé perquè tots estàvem molt animats, gaudíem molt baixant per les pistes, fins i tot vam tenir temps de fer fotos i vídeos per tenir un record.

Havent dinat, després de quedar ben tips, descansar i riure entre broma i broma, vam decidir tornar a esquiar per aprofitar del tot el dia, encara ens quedaven tres hores perquè les pistes tanquessin, per tant, vam agafar tots els trastos i cap amunt. La veritat és que durant la tarda el cel es va anar ennuvolant, feia més fred i  algunes pistes ja tenien plaques de gel. Tot i això nosaltres vam seguir esquiant i vam acabar ben contents la jornada d’esquí.

A les cinc, vam tornar el material d’esquí, vam recollir les nostres motxilles que teníem guardades a la taquilla i vàrem agafar l’autobús que ens va deixar al poble de la Molina. Després d’esperar-nos un quart d’hora a l’estació de tren i dubtar quin tren era el que havíem d’agafar, vam preguntar en un noi que també s’esperava, si el tren que passava ara era el que es parava a Granollers, ell insegur ens va respondre que creia que si que era aquest. Llavors vam pujar-hi però amb el dubte de si era el correcte. El viatge va ser més llarg que el d’anada perquè el tren feia més parades i va ser més avorrit perquè no vam poder seure tots junts perquè el vagó anava ple. Vàrem tenir molta sort perquè el tren va parar a l’estació de Granollers, no ens vam equivocar. A les set i mitja vam arribar i alguns pares ens van venir a recollir.

La veritat és que va ser una nova experiència per tots anar a esquiar amb tren, i la veritat és que ens va agradar, és pràctic. La esquiada va estar molt bé vam gaudir d’un bon dia de neu i entre nosaltres hi va haver molt bon ambient.

Si els estudis ens ho permeten esperem tornar a repetir aquesta experiència!!!

Marina

Publicat dins de Esquí, La Molina, Marina Boguñá | 1 comentari

Sense tema

Publicat el 19 febrer 2013 per

Després de tres anys escrivint escrits per a aquest bloc, a un se li acaben les idees. Sempre m’ha costat escollir un tema del que poder escriure alguna cosa maca i que doni per a molt, però tinc la sensació de que sempre és el mateix.

Intento escriure sobre les meves experiències, per a que em sigui més fàcil, però siguem realistes, fent segon de batxillerat, i a només quatre mesos d’acabar el curs,  no tinc temps per a fer gaires coses, a part d’estudiar. Aquest últim any ha sigut molt estressant, entre el Treball de Recerca, els exàmens, els treballs, les redaccions, afrontar que les notes baixen, pensar què vols fer amb el teu futur, buscar universitats, les extraescolars, etc. No hi ha temps per parar-se a gaudir de la vida, i molt menys en trobar algun tema interesant del que escriure.

Podria aprofitar i parlar de les notícies d’actualitat, i escriure de la situació econòmica, dels polítics corruptes, o inclús de la dimissió del Papa, però no hi ha res que no s’hagi parlat ja. O podria escriure de com un professor et deixa de contar uns punts d’un examen, o que tal altre professor corregeix més pel nom que no pas per feina. En definitiva, hi ha moltes injustícies de les que podria escriure, però que no li interessen a ningú. Que per no interessar no m’interessen ni a mi. Però quina alternativa em queda llavors, escriure de les estrelles? Ja ho he fet i, sincerament, m’estranyaria que algú se l’hagués llegit aquell text.

Així que després de mesos aplaçant-ho, em trobo davant de l’ordinador pensant un bon tema sobre el que escriure, i com no se m’ocorria res, he escrit aquest text, dirigit a totes aquelles persones que, com jo, no tenen cap mena d’originalitat escrivint. I esperant la inspiració divina per a una nova idea.

Kim

Publicat dins de Escrits, Inspiració, Kim Rodríguez | 1 comentari

Un mar de sorra

Publicat el 19 febrer 2013 per

No hi ha, per a mi, paisatge més bonic en aquest món que el de les dunas de Merzouga, al Marroc. El meu pare és un aventurer muntat amb cotxe que ens porta a tota la família a l’aventura per rutes per fer 4×4. El seu lloc preferit? El desert.

El meu pare i jo som uns afeccionats a veure el Dakar. Quan ho veiem, ens imaginem aquest somni que algun dia –quan siguem rics- podrem participar. Com de moment no és el cas, anem cada any de viatge al Marroc, per simular que som corredors de la carrera. El meu pare condueix la seva passió en motor: el cotxe, i jo la meva: el quad.

“Aquesta sorra del color del llim, el cel menys contaminat del planeta, els oasis, la tempestat enmig de la calma… Quan estàs dins no vols mai sortir”

Què dir… no hi ha sensació més inefable que la que aquest “mar de sorra” et pot donar. Mentre estàs convertint la teva passió en acció, un paisatge infinit i majestuós t’inunda la vista. Aquesta sorra del color del llim, el cel menys contaminat del planeta, els oasis, la tempestat enmig de la calma… Quan estàs dins no vols mai sortir. Per a mi, anar cada any allà és un regal, és un paisatge que els meus ulls mai es cansaran de veure, els transmet la calma i la serenitat que la meva ciutat no els proporciona, és el seu plaer en la naturalesa.

Per si això fos poc, en el desert ningú et jutja, tots som iguals. Pots estar una setmana sense dutxar-te i no et miraran malament, com un brut captaire. Quan estàs a Merzouga, la tecnologia deixa d’existir i és en aquests moments quan més aprecio la vida.

Per això, el desert és el meu paisatge preferit, perquè et fusiones amb ell, et converteixes en un pirata d’aquest “mar de sorra”.

Judith

Publicat dins de Aventura, Judith Hernández, Marroc, Plaer | 1 comentari

Per què?

Publicat el 19 febrer 2013 per toniestrada

Valdés se’n va. I és irreversible. Llevat que ell mateix faci marxa enrere i decideixi quedar-se, el que vol dir que no depèn del club o, el que és el mateix, no depèn d’un tema econòmic. La seva decisió està basada, doncs, en un pla de vida que no passa per seguir al Barça.

Arribats a aquest punt, se l’ha criticat per prendre una decisió que depèn, únicament i exclusivament, d’ell. Víctor pot fer el que li doni la gana amb el seu futur. Faltaria més. El problema no és seu. Que un jugador acabi la seva carrera al Barça està sobrevalorat. Són molt pocs els que ho han aconseguit perquè per jugar en aquest equip fins penjar les botes cal estar físicament i mentalment al cent per cent. I, segons sembla, a Valdés li falla el segon. Creu que la seva carrera al club de la seva vida ha arribat a la seva fi i ha tingut la mala sort que aquest moment no coincideix amb la finalitat de la seva carrera com a futbolista. Té 31 anys i encara li queden diverses temporades al màxim nivell. Quan un se’n va del Barça, més enllà de temes econòmics que, com ha quedat demostrat, aquí no influeixen, i és aquí on cal respectar la seva decisió des de la més profunda normalitat. Per molt que l’aficionat no entengui per què algú pot voler marxar d’un club com el Barça que, a més, està en el millor moment de la seva història.

Una altra cosa són les formes, on Valdés sí que s’ha equivocat. Perquè les formes són les que li resten raó en una decisió que ningú pot discutir.

A nivell esportiu, el Barça té un problema greu. Ni Rosell, ni Zubi ni Tito es van acordar de citar la pedrera, així que la idea és anar al mercat i al mercat hi ha pocs porters que puguin donar el nivell que dóna Valdés des del primer dia.

Toni.

Publicat dins de Decidir, Futbol, Toni Estrada | 1 comentari

Els caps de setmana

Publicat el 19 febrer 2013 per

Després d’una setmana dura a causa dels exàmens, ve el cap de setmana i penso – que bé!, podré tenir dos dies tranquils, per no fer res (que és el que més em ve de gust) o per anar a algun lloc amb la família, o aprofitar per mirar la televisió (que a hores d’ara ja no sé què és això)-. Però quan dissabte al matí mires l’agenda veus: tres exàmens, un treball, mil deures per fer i començar a avançar feina per la pròxima setmana, que encara serà més dura! Us puc assegurar que pot arribar a deprimir… Però com ens acostumen a repetir constantment, això és el que ens toca fer.

M’aixeco i només tinc ganes de quedar-me dormint fins tard, després començo a estudiar i a la tarda, i després d’anar a donar una volta o mirar la televisió, torno a posar-me a treballar

Fins fa poc recordo que durant el cap de setmana estudiava dissabte i diumenge a les tardes a més a més dels dies de cada dia, és clar, però també recordo que els matins els aprofitava per sortir a algun lloc si feia bon dia… Ara ja no. M’aixeco i només tinc ganes de quedar-me dormint fins tard, després començo a estudiar i a la tarda, després d’anar a donar una volta o mirar la televisió, torno a posar-me a treballar. I així setmana rere setmana, ja que, quan dius   -Per fi s’han acabat els exàmens!- veus que t’espera una altra llarga fila d’exàmens més.

Espero que aquest estrés no duri molt de temps, tot i que ja sé que fins que no s’acabi segon de batxillerat serà difícil. De moment, tot i que per mi és bastant difícil, miraré d’organitzar-me bé i aprofitar al màxim les hores!

Jennifer

Publicat dins de Cap de setmana, Estrés, Estudis, Exàmens, Jennifer Coenen | 1 comentari

Disfruta del que tens, mentre ho tens

Publicat el 17 febrer 2013 per

Ja fa un temps, quan tenia nou anys, vaig anar al veterinari a buscar a la meva mare, i allà hi havia una noia amb gatets. Jo vaig posar-me a acariciar-los i a jugar amb ells, ja que sempre m’havien agradat molt aquests felins. Feia temps que demanava un gat als meus pares, insistia cada dia en que en volia un, que el cuidaria i que jo mateixa m’encarregaria d’ell. Mai em feien cas, no es fiaven de la meva paraula.

Aquell dia sortia del casal d’estiu. Vaig anar a casa meva i el meu pare em va dir que la meva mare era a la veterinària, que anés a buscar-la per a ves a saber què. Quan em va veure que jugava amb els gats, em va preguntar: ‘’Si en tinguessis un com aquest, quin nom li posaries?’’. No vaig pensar-m’ho massa i, seguint la regla de si el gat es negre dir-li Negret, o de si es blanc dir-li Blanquet, vaig contestar: “Taquetes”’. Segons més tard vaig arrepentir-me de la meva decisió; podria haver trobat un nom millor, però ja era massa tard. La meva mare va treure’s la mà de darrera l’esquena i va dir-me: “Té doncs, ja té nom”. Efectivament aquell gat seria meu. No sé com explicar la sensació que vaig tenir en aquell moment, potser en part perquè han passat vuit anys i no la recordo massa, però el fet de saber que allò que em donaven era una cosa que portava anys i anys demanant, em va fer la nena més feliç del món.

Vaig anar corrent a casa, em vaig passar hores mirant-lo. Era molt, molt petit. Blanc i negre, amb taques. Caminava ‘escarxofat’ i amb la cua enlairada. Em podia passar el dia jugant amb ell. Recordo que quan venien amigues a casa li fèiem circuits amb els coixins, amb rampes i ossos de peluix, perquè ell s’ho passes bé, tot i que ara crec que només ens ho passàvem bé nosaltres, ja que ell s’escapava sempre que podia. Em trencava els mitjons, esgarrapava el sofà i, per si fos poc, no feia les necessitats en el seu lloc.

“quan venien amigues a casa li fèiem circuits amb els coixins, amb rampes i ossos de peluix”

El gaudi del gat va durar poc. No havien passat ni tres setmanes que, al tornar a casa del casal, el meu pare em va dir: ‘’No trobes a faltar alguna cosa?’’. Ja havia dinat, portava almenys una hora a casa, i no havia pensat encara en aquell gatet que aleshores em tornava boja. De seguida vaig posar-me a plorar infinitament. No sabia encara que li havia passat, però jo plorava i no deixava que ell m’expliqués res. Finalment va dir-me que el gatet de tan sols tres mesos que feia tres setmanes que rondava per casa havia mort. No ho vaig entendre i, com és d’esperar, vaig preguntar que què li havia passat. El meu pare, molt graciós com sempre, va dir-me que l’havia posat a la rentadora i s’havia ofegat. Òbviament no vaig creure-m’ho, i més tard em va dir que en Taqui havia patit un atac epilèptic i la veterinària no va poder fer res per salvar-lo. Em vaig passar almenys dos dies plorant desconsoladament, no em podia creure que allò que tants anys m’havia passat demanant, se me n’anés en tant poc temps.

Mercè

Publicat dins de Gats, Mercè Garcia | 1 comentari

El meu primer clàssic

Publicat el 14 febrer 2013 per

Era un dia qualsevol de març de l’any 2011. Em vaig aixecar, em vaig dutxar i em vaig preparar la motxilla per anar a l’institut, el que no m’esperava és que aquest mateix dia i sense esperar-ho em portés una grata sorpresa. A les 10:30 h, va sonar el timbre que marcava l’inici de l’esbarjo i alhora va sonar el meu telèfon mòbil al qual vaig respondre amb indiferència. Em va estranyar que em truquessin en hores de classe però a l’assabentar-me de la notícia vaig saltar d’alegria, ens havien tocat entrades per veure el Barça – Madrid a València!. No m’ho podia creure ja que esperava des de fa anys poder assistir algun dia a un partit de futbol d’aquestes dimensions.

“Recordo pujar aquelles àmplies escales que conduïen als aficionats culers cap al tercer nivell de l’estadi”

Van passar els dies i per fi la meva família i jo vam anar cap a València a veure la final de la Copa del Rei. L’ambient futbolístic es palpava a cada cantonada, es sentien càntics i tambors ressonar pels voltants de Mestalla i la ciutat estava tenyida de blaugrana i blanc. Recordo pujar aquelles àmplies escales que conduïen als aficionats culers cap al tercer nivell de l’estadi mentre només s’escoltaven càntics de suport a l’equip i trompetes. En arribar a la nostra localitat, i a pocs minuts del inici del partit es notava la rivalitat patent entre les dues aficions que va esclatar quan l’àrbitre va xiular l’inici del partit. El partit va transcórrer amb domini blaugrana però cap dels dos equips va aconseguir avançar-se al marcador fins que Cristiano Ronaldo al minut 102 de la pròrroga va aconseguir posar la pilota dins la xarxa barcelonista d’un cop de cap. La grada culé va patir un cop anímic com el seu equip també però encara era possible la remuntada.

Després de divuit minuts, l’àrbitre va assenyalar el final, la ràbia que vaig sentir en aquell moment era indescriptible, era el primer clàssic al qual assistia i el meu equip no va poder guanyar. Tota la il·lusió que sentia es va esvair però alhora sé que ho vaig donar tot pel meu equip i que vaig animar tot el que vaig poder … sigui com sigui em vaig emportar una gran experiència com amant del futbol.

Marc

Publicat dins de Futbol, Marc Flamarich | Deixa un comentari

De pel·lícula

Publicat el 14 febrer 2013 per

Aquest matí han vingut els meus avis a casa per passar el cap de setmana amb nosaltres. Després d’una estona parlant sobre temes diversos, la meva àvia ha rebut una trucada que li ha fet canviar l’expressió de la cara en un segon. Tots ens hem quedat perplexos i mirant-la atentament, amb ganes que pengés el telèfon perquè ens comuniqués allò que li estaven dient; estàvem intrigats.

Després de cinc minuts d’espera, ha introduït el tema amb un;
“-Tranquilos que no ha pasado nada malo malo en la familia, pero tampoco es bueno…”
Inevitablement, tots ens hem posat seriosos al sentir aquestes paraules i només volíem saber que tot estava bé. La trucada que havia rebut era de la meva tieta que li explicava el que ara escriuré.

“…ha rebut una trucada d’un noi que estava interessat en comprar-lo i han decidit quedar en un centre comercial molt conegut a Tarragona…”

Tinc un cosí que havia posat en venda un dels seus cotxes i, per això, havia posat un anunci amb el seu telèfon a una pàgina web de venda de cotxes (fins aquí tot anava bé). Aquesta tarda ha rebut una trucada d’un noi que estava interessat en comprar-lo i han decidit quedar en un centre comercial molt conegut a Tarragona. Per sorpresa del meu cosí, el noi no sabia com arribar allà (o això és el que feia veure) i han hagut de quedar en un lloc més apartat de la multitud.

Un cop estaven junts, el comprador ha preguntat si li deixava portar una estona el cotxe, per veure com funcionava. El meu cosí al principi ha dit que no, però després que el noi insistís durant una estona, ha acceptat amb la condició d’anar ell com a copilot.
Aquí arriba la sorpresa…

Just en el moment que el meu cosí s’ha baixat del cotxe i estava passant per davant de l’automòbil per pujar per l’altra porta,” l’individu” ha decidit arrencar i emportar-se’l per davant (ell, i el cotxe). Afortunadament, “només” l’ha arribat a passar per sobre de les cames, hi recalco el “només” perquè podria haver passat alguna cosa pitjor.

Ara toca posar la denúncia i tenir l’esperança que trobin el “lladre del cotxe”. Ell sap que no tornarà a veure el seu vehicle, però el que toca ara és recuperar-se i esperar que es faci justícia. Almenys, trobar l’home i així evitar que torni a robar un altre cop. Estic segura que no va robar per necessitat, sinó que ja estava tot preparat.

És increïble com una persona pot ser capaç de fer tal cosa. Encara em penso que es tracta d’una pel·lícula dels dissabtes d’Antena3.

Marta Jareño

Publicat dins de Automòbil, LLadres, Marta Jareño | Deixa un comentari

La crisi del futbol

Publicat el 14 febrer 2013 per

Actualment, estem sent víctimes d’una crisi econòmica, social i política d’una magnitud realment preocupant. Hem arribat fins al punt de fer desnonar la gent de les seves cases per simples interessos bancaris. Això, sumat a la gran quantitat d’atur en el nostre país, sobretot juvenil, i a la davallada de l’Estat del benestar, està provocant una atmosfera d’indignació i agressivitat per part del poble. En aquests moments, l’estament futbolístic sembla no formar part d’aquesta convulsa realitat. No només perquè no està essent tan afectat com la resta de classes socials, sinó perquè contínuament s’està perdonant o endarrerint el deute que té i, a més a més, molts dels futbolistes estan rebent una millora notable del contracte que tenen amb els seus corresponents clubs.

“Tot i que se’ns vulgui fer entendre el contrari, el pèssim estat financer de molts clubs no depèn de la grandesa o èxits d’aquests, afecta a totes les classes”

No obstant, en el món del futbol hi ha també una visible crisi i bombolla financera sobretot causada per la desproporció exagerada de despesa respecte els ingressos de cada club. Any rere any, la gran majoria d’aquests clubs van acumulant un deute cada vegada més gran ja sigui amb la hisenda pública, entitats bancàries (rescatades o no), altres clubs, etc. Tot i que se’ns vulgui fer entendre el contrari, el pèssim estat financer de molts clubs no depèn de la grandesa o èxits d’aquests, afecta a totes les classes, ja pot ser un equip de primera línia com un equip aficionat de la Segona Divisió B. Lamentablement, això succeeix amb massa normalitat i, no sembla ni que a la classe política ni a la majoria de la societat els preocupi massa. El que no s’hauria de permetre de cap de les maneres, és el no tancar clubs privats de futbol en estat de fallida plens de gent benestant perquè és una decisió impopular i en canvi, fer-ho a petites i mitjanes empreses on hi ha molta gent humil, on el salari que aquesta empresa li proporciona és l’únic ingrés que arriba a casa. Tot i això, és una realitat inqüestionable que el futbol podria ser una gran font de riquesa per a la nostra societat si fos gestionat d’una manera més rentable i sense tanta corrupció, ja que mou unes quantitats immenses de diners dels quals l’Estat en podria treure molt més profit.

Àlex

Publicat dins de Àlex Mercadé, Crisi, Especulació, Esport, Futbol | Deixa un comentari

Gracias a él

Publicat el 12 febrer 2013 per lauramorales

Puede parecer complicado pero estoy convencida que hay algo en él que fue lo que realmente te llamó la atención, el detonante, aquello que hizo olvidarte del resto, del resto del mundo.

Cada día pienso, pienso mucho, pienso lo mucho que pienso en él, pero a pesar de ello, sigo sin saber por qué pienso tanto si de nada me sirve más que una mera excusa para pensar más en él. Entiendo lo que me quieres hacer ver, pero tú entiéndeme, es demasiado tarde como para parar y mirar objetivamente. Si supiera qué es lo que realmente hizo en mí esta pequeña e intensa vida paralela en mis pensamientos, todo lo vería más claro, pero no es así. Algo ha cambiado en mí, y ese algo hará de mí una persona más feliz y risueña.

Te agradezco, de verdad, el interés y el magnífico intento de simpatizar con mis sentimientos pero de nada sirve ya.

Con el tiempo verás la importancia que tiene, a veces, hacer caso al corazón.
El camino ya está tomado puesto que la vida pasa, pasa y no vuelve.
Al fin y al cabo, he aprendido a volar gracias a él.

Laura Morales Moreno

Publicat dins de Amor, Laura Morales | 2 comentaris

Auto regalo

Publicat el 12 febrer 2013 per

Empieza el mejor momento del día para ella. Se quita la ropa que lleva puesta y se pone la de deporte. Toda ella es un nervio y en este momento más, ya que tiene ganas de llegar a su destino. Coge las llaves de su pequeño motor y entra con energía aunque, antes de encenderlo pone la radio, que es imprescindible para que sea completo su regalo diario. Enciende el motor, sale del parquing y al segundo sube el volumen de la radio y con esto empieza a sentir esa paz que le reina cada tarde-noche que se dirige al gimnasio. Recorre las calles apretando al máximo el pedal para dar la mayor (aunque sea poca) velocidad a su pequeño auto. Sube aún más el volumen y seguramente canta algún trozo de alguna canción que está sonando de su cadena de radio favorita. Ya tiene esa sonrisa, ya está disfrutando del principio de esa hora y media que tiene solo para ella y además haciendo lo que más le gusta. Se sorprende ella misma de que le acapare ese relax con el volumen tan alto y que le guste tanto  conducir. Alguna vez se le ha ocurrido que con su pequeño motor despierta esa fuerza que tiene dentro que pocas veces saca, esa seguridad en sí misma y esa valentía que sólo conduciendo parece que la tenga.

Por fin llega al aparcamiento y se despide de la radio por un rato, porque sabe que aún le queda la vuelta a casa. Entra al gimnasio y empieza su pequeña rutina deportiva. Después de algunos estiramientos se sube a la querida máquina de correr y descarga toda la energía contenida las 24 o 48 horas anteriores, dando todo de ella. Muchas veces, cuando ya lleva unos diez minutos corriendo, piensa que ahora sí se siente perfectamente. Se imagina sus pies descalzos corriendo entre las nubes con  el aire removiendo su largo pelo, pero en segundos aterriza en la cinta móvil. En este instante también se aísla de todo aquello que la rodea, de aquellas personas que seguramente tienen sensaciones similares practicando deporte en aquella gran sala. Llega el momento de parar, de dar un respiro a su cuerpo aunque seguiría horas haciendo zancadas en esa cinta. Cuando ésta ha parado del todo, va a hidratarse un poco en una pequeña fuente que hay instalada en la sala. Al recuperar el aliento y un poco de fuerzas, sigue con otras máquinas unos minutos más y finalmente estira para concluir su ejercicio.

Sale del vestuario femenino, no corriendo por las nubes, sino volando entre ellas como un pajarito muy ligero. Coge las llaves y vuelve a encontrarse con su pequeño auto y antes de encenderlo pone la radio. Sigue el mismo recorrido que hace hora y media, aunque ahora en sentido contrario y en algún semáforo en rojo aprovecha para subir el volumen. No sabe explicar cómo se siente pero si sabe que es la sensación que más le llena, es un conjunto de libertad, relajación, paz  y serenidad. Llega al parquing de su casa y se despide de su querido transporte y le promete que en breve volverán a recorrer las calles con su mejor acompañante, la música.

Alba

Publicat dins de Alba Soria, Córrer, Gimnàs, Satisfacció, Seguretat | 2 comentaris

El pas del temps

Publicat el 11 febrer 2013 per

És increïble com canvien les coses.

Si mires enrere veus aquella persona que t’importava més que res al món. I si mires ara, veus com no és ningú. Llavors et pares a pensar, i et preguntes què va passar i en quin moment veu prendre camins diferents. I de vegades et culpes a tu mateix, i d’altres a l’altre. Intentes buscar un culpable, un perquè, una resposta.

Segurament en el moment que us veu separar creies que era un fins després, però ara saps que és un adéu, i de moment per sempre. Saps que tot té un final i que res és per sempre, ni  una amistat per forta que sembli. I ho saps perquè no és el primer cop que et passa. I és que ja has perdut altres amistats; les persones van i vénen al llarg de la nostre vida gairebé sense adonar-nos, i només algunes ens acompanyaran sempre.

És trist pensar que amb aquesta persona has compartit molts bons moments i que creies que sempre et donaria el seu suport i estaria al teu costat. Però ja no és qui era. I quan parleu o la sents, et dóna la sensació d’estar parlant o escoltant algú que acabes de conèixer. I pensar que heu estat inseparables… I ara no parleu, o parleu de coses sense importància. Te la trobes pels passadissos de l’institut o pel carrer i tal vegada li preguntes com li va, si va fer allò que volia fer, o què ha decidit estudiar al final.

“tot té un final i que res és per sempre, ni  una amistat per forta que sembli. Les persones van i vénen al llarg de la nostra vida gairebé sense adonar-nos”

De vegades et planteges què hauria passat si  haguessis callat quan vas parlar, i haguessis parlat quan vas callar, si t’haguessis quedat quiet, en lloc d’actuar, i haguessis actuat, en lloc de quedar quiet… Segurament tot seria diferent, però qui diu que millor? Al cap i a la fi, no hi ha marxa enrere.

Marta

Publicat dins de Amistat, Canvis, Futur, Marta Montoya, Passat, Temps | 1 comentari

Los placeres del café

Publicat el 8 febrer 2013 per

Me levanto a las ocho menos veinte de la mañana, el despertador ya está haciendo de las suyas despertando a medio edificio con sus pitidos diabólicos, la rabia se apodera de mí, cojo el maldito aparato y le pego un manotazo para que se calle, me hago más daño yo en la mano que el que pueda sentir ese objeto infernal, se ve que es de buena calidad.

Salgo de la cama en estado zombie, cojo la ropa que encuentro en el armario, la que vea primero, mi cuerpo aún dormido no sabe lo que hace, tengo unas ganas horribles de que lleguen las diez y media de la noche, ese momento mágico en que te tumbas en la cama y dices: ¡que frío! Y al cabo de cinco minutos ya estás soñando. Un terrible ruido me trae de nuevo a la realidad, el bicho mecánico malvado, también llamado despertador, vuelve a sonar, esta vez su ruido me taladra los oídos, estoy harto, lo desenchufo de la electricidad, a freír espárragos. Pongo rumbo a la cocina, paso por delante del espejo y veo lo que me he puesto, unos pantalones rojos y una sudadera azul, parezco un ”Pitufo”, me voy corriendo a mis aposentos y me pongo algo decente, ahora sí, empieza de nuevo la travesía hacia la cocina, llego y me preparo un café, me acuerdo de que no me gusta el café, así que pongo un vaso de leche con cola-cao, me lo tomo.

El estado zombie ha terminado gracias a este placer mañanero llamado cola-cao, para mí, el café de los niños, miro el reloj, las ocho y diez, me voy corriendo a mi habitación, cojo el teléfono, lo enciendo, entonces veo que algo falla, miro el teléfono, es sábado.

Hector

Publicat dins de Despertar, Errors, Hèctor Calvet | 1 comentari

Alguna cosa després de la mort

Publicat el 8 febrer 2013 per

“I què se suposa que passarà quan mori?” No t’has fet mai aquesta pregunta? Bé, no sé ni per què t’ho pregunto sabent-ne ja la resposta. Evidentment la resposta és sí, atès que no cal ser un gran i reconegut filòsof per preguntar-se aquestes coses.

La veritat és que no m’agrada gaire parlar d’aquests tipus de temes en públic; prefereixo reservar-los per debats amb amics o familiars, o pel meu pensament. No obstant, he decidit parlar sobre l’interrogant que se’ns dispara als nostres enteniments quan pensem amb després de la mort.

“hi ha d’haver alguna cosa després de la mort. No sóc capaç d’imaginar-me deixant de pensar”

No sóc pas un entès en les creences religioses sobre el després de la mort, més ben el contrari. Únicament, sé que hi ha creences que afirmen l’existència d’una vida després de la mort i d’altres que la neguen. Entre les que n’afirmen l’existència, l’adopten en diferents formes. Aquestes serien la reencarnació (tornar a néixer), el mort vivent (situació entre el món físic i la desaparició) i el destí de l’ànima (l’ànima roman a un altre lloc mentre el cos desapareix) que seria el que en diem “anar al cel”. La veritat, no sé quina de les tres opcions és la verdadera, ni si cap d’aquestes ho és. El que tinc clar és que hi ha d’haver alguna cosa després de la mort perquè sempre que reflexiono sobre el tema acabo amb el mateix argument. Argument el qual he volgut compartir amb vosaltres amb l’esperança que algú també pensi el mateix: sóc partidari de que hi ha una vida després de la mort, ja que no sóc capaç d’imaginar-me deixant de pensar (o el que és el mateix, la destrucció de la meva ànima). Em puc arribar a imaginar la desaparició del meu cos (encara que és una mica desagradable), però no la de la meva ànima, o pensament. No em puc imaginar el pas entre estar pensant (existir) i deixar de pensar (deixar d’existir).

Espero que s’hagi entès l’argument al qual sempre acabo arribant i admeto que és difícil d’entendre’l, ja que és un pensament difícil d’expressar i que m’ha costat d’escriure. Suposo que si mai ho has pensat, és difícil fer-te’n una idea. Admeto, també, que pot semblar un argument esbojarrat, però què hi vols fer… són les conseqüències que m’agradi pensar. I tu… què en penses de la vida després de la mort?

Xavier Cañellas Mestres

Publicat dins de Esperança, Mort, Xavier Cañellas | 1 comentari

T’estimo i mai deixaré de fer-ho

Publicat el 7 febrer 2013 per

Em poso a pensar en tu i em venen molts records al cap, tots positius és clar. T’imagino allà, al menjador de casa teva, amb la teva gorra, assegut al sofà mirant la televisió, amb les teves ulleres que l’únic que feien era tapar una mirada preciosa, uns ulls blaus impressionants…

Eres una de les persones més importants de la meva vida, i ho continuaràs sent, d’això no en tinguis dubte. M’encantava quan et trobava pel poble i em feies algun dels teus comentaris que sempre m’alegraven el dia, el teu “cada dia estàs més guapa”, o un simple “t’estimo”, feien que el meu dia a dia fos millor, gràcies a tu sempre tenia un petit motiu per somriure. Però la veritat és que no tinc cap raó per no deixar de fer-ho, una simple imatge teva al meu cap ja és un motiu per continuar endavant, perquè sé que tu el que voldries ara mateix és veure’m feliç.

“T’imagino allà, al menjador de casa teva, amb la teva gorra, assegut al sofà mirant la televisió, amb les teves ulleres que l’únic que feien era tapar una mirada preciosa, uns ulls blaus impressionants”

Saps? Mai m’havia atrevit a comentar-te tot això, però ara és el moment de dir-te tot el que penso i no ho deixaré de banda. Em fascinava com ballaves, el teu estil característic, aquell moviment que feies sempre, i amb la gràcia que li donaves. Et diré un secret, jo no era l’única a qui li agradava com et movies eh! Recordo un any… ja fa molt de temps quan era el ball de la festa de Sant Antoni estàvem tots a la Massa, escoltant el concert, i només els més atrevits estaven al mig de la pista, i sí, tu eres un d’ells, estaves allà, com si fos casa teva, t’era igual la gent, volies passar-t’ho bé, i d’aquesta manera també vas aconseguir que jo m’ho passés perfecte. Cada moment al teu costat ha sigut màgic, ha sigut preciós.

No t’oblido, de veritat, estaràs sempre amb mi.

“Ets l’avi de les trenes, l’avi del poble, però per sobre de tot el meu Avi”.

T’estimo moltíssim.

Gisela

Publicat dins de Amor, Avi, Gisela Torres | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La vida

Publicat el 5 febrer 2013 per

La vida, tant sols consisteix en un joc de tres fases: néixer, créixer i morir. Però no és un joc com qualsevol altre, no és un joc on tot és divertit, on tot és fàcil. La vida està per lluitar, per superar tots aquells obstacles que prohibeixen l’avançament de cada fase.

Aquest joc s’inicia el la primera fase, la de néixer, però en realitat el joc s’inicia quan comencem a ser conscients de les coses, la fase de créixer, on coneixem un nou món, on ens han de rectificar els errors, i on sobretot hem d’aprendre dels errors. Per mi la fase de creixement es subdivideix en tres grups: la infància, on tot és perfecte on no ens hem de preocupar de res, on juguem a totes hores, on hi ha errors, però sense importància, res a veure amb el que ens espera de debò; l’altre subgrup és l’adolescència, on se’t revolucionen les hormones, on descobreixes moltes experiències noves, on cada problema és com si el món se’t tirés a sobre, on has de començar a prendre decisions per tu sol, on comences a tenir relacions, on et decantes cap a una banda o una altra… I el darrer subgrup és quan ets major d’edat, quan et converteixes en adult, és la fase més llarga de totes, al principi no notes gaire la diferència amb quan ets adolescent però a partir que passen els anys tot canvia, trobes la teva parella, et cases, tens fills, treballes… Llavors es quan apareixen els problemes de debò i es en aquell moment que has d’intentar lluitar per tirar endavant i poder continuar el trajecte.

I la següent i última fase, és la mort, el final del joc, on tot s’acaba, però no significa que hagis perdut el joc, és simplement el final de la partida.

El més important en aquesta vida és ser feliç.

Laura

Publicat dins de Canvis, Laura Buireu, Vida | Deixa un comentari

Temps

Publicat el 5 febrer 2013 per

El temps sempre ha sigut una de les coses que més s’han intentat explicar i buscar el significat, però la majoria de nosaltres no sabríem com definir-lo i potser ni el que és. La veritat és que és una cosa molt estranya: ni el veiem, ni el sentim, però sempre hi és i va passant sense que ens adonem. Tot i això, tots hi depenem molt i sense el temps no podríem viure.

Cada cop ens fem més dependents del temps: ens organitzem el dia a dia a partir d’aquest. Necessitem tenir rellotges al nostre voltant per poder saber el moment del dia en el que estem, i si no en tenim és com si ens faltés alguna cosa.

Hi ha persones que creuen que el voler saber quina hora és cada dos per tres és dolent per nosaltres, ja que creuen que això només fa que estressar-nos. Altres persones creuen que hem d’organitzar-nos perfectament els dies i les hores. Potser el millor és fer un entremig de les dues opcions per aprofitar els dies però evitant estressar-nos i poder anar relaxats, sense dependre tant del temps per poder disfrutar-lo.

Laura

Publicat dins de Laura Sagarribay, Temps | 1 comentari

Estimada Júlia

Publicat el 5 febrer 2013 per

Sí, ja en tinc 17, que ràpid no? I és així de ràpid com ha de passar la vida? Suposo que m’hi acabaré acostumant, o no.

Fer anys em fa pensar en moltes coses; records, imatges, moments, persones…  A mesura que els anys passen, aquests records, aquestes imatges, aquests moments i aquestes persones van canviant, però al meu cap hi ha una persona plantada, que cada 30 gener truca i em recorda que segueix allà.

Fèiem P-5, avui era 30 de gener, per mi el millor dia de tot l’any, sens dubte. La meva mare m’havia posat faldilla , encara que fos la cosa que més odiés en el món, i m’havia retallat el meu ros serrell just per sobre dels meus verdosos ulls.  A més jo duia el meu rellotge nou de la Minnie Mouse, que una hora abans m’havia regalat el meu pare, i que jo el presumia com si fos or.

Però jo no era l’única protagonista. Allà era ella, amb un rissos castanys, que m’apassionaven, i un ulls axinats que gairebé no deixaven veure el seu color verdós. Sí, la Júlia. Ella també feia 4 anys el mateix dia que jo. No recordo que fóssim grans amigues però que ho haguéssim de celebrar juntes ens unia de una forma estranya.

A l’hora de pujar sobre la cadireta mentre que tots els demés de la classe cantaven l’aniversari feliç, cada any, m’adonava que era realment alta i que algun dia, jo, voldria arribar a ser-ho tant com ella.

És curiós però cada any la recordo. Mirant-me al mirall noto que he canviat i a la vegada m’adono del que haurà canviat ella. Segons els meus càlculs, a l’edat dels 4 anys, la Júlia ara deu fer aproximadament casi 3 metres.

Estimada Julia, espero poder-te seguir recordant cada any, juntament amb aquell petit instant de màxima felicitat al teu costat, sobre una petitíssima cadira i amb una coroneta de princesetes, per que aquell dia era el nostre, el teu i el meu.

Molts  records Júlia, de la teva companya de pàrvuls

Andrea

PD: Per cert, moltes felicitats, espero que gaudeixis dels 17 com ho estic fent jo!

Publicat dins de Andrea Vidal, Aniversari | 1 comentari

Algo necesario

Publicat el 3 febrer 2013 per

El amor es un concepto universal relativo a la afinidad entre seres, definido de diversas formas según las diferentes ideologías y puntos de vista. De manera habitual, y fundamentalmente en Occidente, se interpreta como un sentimiento relacionado con el afecto y el apego, y resultante y productor de una serie de actitudes, emociones y experiencias. En el contexto filosófico, el amor es una virtud que representa todo el afecto, la bondad y la compasión del ser humano.

Necesito tener más amor en mi vida. Necesito un ser afín a mí. Necesito sentir un afecto mutuo entre él y yo. Necesito sentir ese afecto, ese cariño, esa estimación típica de dos enamorados. Necesito sentir que vuelo, que mis pies ya no tocan suelo… Hay tantas cosas que necesitamos y no tenemos a verdad sea, nos sorprenderíamos. I esto nos pasa a todos, no por ser más guapo tendrás más amor ni tampoco por ser rico. Constatando el último ejemplo, haré una reflexión que desde mi parecer ya está muy vista, y es la siguiente: El dinero no da la felicidad. La verdad que este tema es un ejemplo clarísimo que no por ser más rico tendrás la felicidad absoluta. Muchos dejamos ir las típicas palabras: Si fuera rico tendría… seguro que sería más feliz. No es así. Hay muchas cosas que el dinero no puede comprar. En este caso lógicamente hablamos de los sentimientos. Por ejemplo, aunque tenga mucho dinero no puedo obligar a nadie a que se enamore de mi, o tampoco puedo comprar el querer de unos padres.
Las personas por normalidad necesitamos amor en nuestra vida. La mayoría de nosotros permanece toda la vida al lado de la misma persona, ¿Pero de verdad siguen enamorados? ¿ O simplemente existe el miedo a encontrarse solo?

Laura

Publicat dins de Amor, Laura Alarcón | 1 comentari

Per una petita, gran princesa

Publicat el 3 febrer 2013 per

– No estiguis trista petita, totes les coses succeeixen per un motiu.
Ja no estan junts i sí, em sap greu perquè no vull que pateixi ni que ho passi malament però sincerament crec que això li servirà d’ara endavant i li quedarà gravat per sempre, amb el temps, com una bona experiència.
Si ha passat, és perquè havia de passar, no importen les causes ni conseqüències, el fet és que tard o aviat (en principi) succeiria.
El meu consell ( i sóc conscient de que potser costa) és que passi pàgina i comenci alguna cosa nova. Espero que miri cap endavant i positivament perquè es mereix molt i tard o aviat ho tindrà, n’estic segura.
Així que aquí em tens per qualsevol cosa, ja ho saps, i recorda que res passa sense un motiu i aquest motiu s’ha de veure com una cosa positiva.

Pau

Publicat dins de Consol, Pau Hernández | Deixa un comentari

Un pedazo de vida guardado en un frasco de perfume.

Publicat el 3 febrer 2013 per

Ella, se encaminó decidida hacia la perfumería de la Plaza Mayor, se recorrió todas las Ramblas y subió la escalinata que la llevaría hasta su destino. Esquivó todas las palomas, payasos y pintores que le llamaban la atención mientras cruzaba la plaza. Entró en aquella tienda, como si algo la estuviera llamando. No le hacía falta probar mil olores, ni impregnarse de esencias nuevas, aunque había unas cuantas que le llamaban la atención. Olor a noche de verano, a mar, a sal y estrellas. Aroma a frescura, libertad, batir de alas.

“Todo lo que había perdido, su esencia, quedó guardada en un pequeño frasco de perfume, de aquel perfume”

Pero sabía lo que quería. Volvió al perfume de antes, al de siempre, al de los días buenos, cuando era verdaderamente invencible. Quería dar un giro de 180 grados a su vida. Quería volver a ser ella, la de meses atrás. La que paseaba por la ciudad danzando como si fuera la protagonista de alguna película, la que sonreía siempre, la que se iba a dormir con ganas de que fuera el día siguiente. Todo lo que había perdido, su esencia, quedó guardada en un pequeño frasco de perfume, de aquel perfume.

Entonces lo visualizó, estaba allí, encima del mostrador, expuesto con mil parafernalias, sí la estaba gritando. Diciéndole que la había estado esperando una buena temporada. Que sabía que algún día, tomaría la decisión adecuada, la de pasar página y volver a los orígenes, la que esperaba con ansia su regreso. Pagó en efectivo mientras pensaba que era el dinero mejor invertido que gastaba desde hacía mucho tiempo.

Salió de la tienda, no sólo con un perfume, sino con un baúl de recuerdos a punto de abrirse y de liberar la parte que perdió, cuando hace tiempo se le acabó aquel frasco que contenía un de pedazo de vida.

Andrea

Publicat dins de Andrea Fernández, Perfum | Deixa un comentari