Ara si que si, això s’acaba! Només queda un mes de curs. Un últim mes de tortura i ja hauré acabat, tot haurà acabat. En tinc moltes ganes; vull tornar a tenir la sensació de no saber què fer. Aquest any ha sigut tant estressant que aquesta sensació ni se m’ha passat pel cap.
Bé, al que anava, aquest és el meu últim escrit al blog i he pensat que podria fer una reflexió sobre tot el que ha significat per a mi haver de seure davant d’un full en blanc i posar-me a escriure. Tot va començar a quart, me’n recordo del meu primer escrit. No sabia de que fer-lo, fins que el mateix dia que l’havia d’enviar em vaig discutir amb la meva germana. Llavors el tema va sortir sol, vaig encendre l’ordinador i vaig començar a escriure. Recordo que vaig quedar satisfeta però segur que si ara el tornés a llegir veuria moltes errades i coses que es podrien canviar i per això no l’he tornat a llegir. He escrit de temes molt diversos, alguns més encertats que d’altres, però és el que passa quan es va escassa d’inspiració. No ha faltat dins del meu repertori el típic escrit que gairebé tothom ha fet: escriure sobre que no se de què escriure. Crec que a mida que anava deixant els meus pensaments al blog i em forçava a escriure he anat agafant pràctica i he anat millorant la meva escriptura. Ara, mentre vaig fent coses vaig pensant: “això ho podria escriure al blog” i vaig agafant idees, això em passa sobre tot a l’estiu. Suposo que l’any que ve aniré pensant en idees i temes sobre què escriure però ja no tindré aquest espai. Així que m’hauré de treure aquest costum d’anar traient idees de sota les pedres. He de reconèixer que aquest any amb tota la feina que havia de fer no tenia gaires ganes d’escriure però m’he obligat a mi mateixa ja que m’agrada fer la feina i volia acabar el curs amb tots els escrits fets. Tot i això, els he escrit bastant tard, però com diuen: millor tard que mai, oi?
En fi, m’ha agradat escriure per al blog i fins i tot m’he acostumat a trobar ràpid un tema per escriure. Sincerament, no em fa molta pena que aquest sigui el meu últim escrit però tampoc em sento com si m’hagués tret un pes de sobre. Ho veig com si fos una feina que he de fer (però que faig amb molt de gust) i que deixo amb el mateix gust que la vaig començar. Així que ara que ja s’acaba, només em queda acomiadar-me. Adéu! I ja no és fins al pròxim.
Andrea
A reveure!
Ha estat un plaer. Que siguis molt feliç.
Josep Maria