El lago azul

“El lago azul” és una de les meves pel·lícules preferides. I considero que tinc la sort d’haver pogut veure les dues versions que s’han fet.

La primera versió, de 1980, és la meva preferida. Els protagonistes són dos nens, Emmeline i Richard, i el cuiner d’un vaixell. Ells són els únics supervivents d’un naufragi, el qual els arrossega pel mar fins a una illa deserta. Poc després, el cuiner mor i els nens han de sobreviure sols. Amb el pas del temps, Emmeline (Brooke Shields) i Richard (Christopher Atkins) creixen i comencen a experimentar els canvis propis de l’adolescència i la maduresa. Durant de la pel·lícula, podem veure com els nens s’han de convertir en adults, molt ràpid, sense que ningú els hagués explicat el que això implica. El final del film és més trist del que em vaig imaginar  i des de que la vaig veure per primera vegada, m‘he imaginat altres finals i moltes continuacions.

Però finalment l’altre dia la meva imaginació va poder aturar-se. Havien fet una continuació, titulada “Regreso al Lago Azul”. I he de dir que va ser tota una sorpresa per mi. En aquest cas, els dos joves protagonistes de la primera versió decideixen marxar de l’illa junt amb el fill que van tindre. Els dos nàufrags moren deixant sol el seu fill de dos anys a la barca. I el nen és recollit en alta mar per un vaixell de mariners, on Sarah Hargrave, que viatja amb la seva petita filla, es fa càrrec d’ell. Però es declarar una epidèmia de còlera i per evitar una mort casi segura, Sarah i els nens marxen en una petita embarcació que, després de diversos dies a la deriva, arriba a la mateixa illa deserta on va néixer i viure el nen petit. En morir Sarah, els joves es queden sols i hauran de lluitar per sobreviure. D’aquesta manera la història es torna a repetir, tot i que, hi ha algunes variacions les quals prefereixo no explicar-vos perquè així m’asseguro que mirareu la pel·lícula. Si us crida l’atenció esclar.

Però l’objectiu d’aquest escrit no és explicar-vos “El lago azul”. Sinó diferenciar-la de la segona versió de l’any 2012, titulada “El lago azul: el despertar”, la qual no ha sigut ben rebuda pel públic. I ho entenc. Opino que el seu defecte principalment ha sigut, des del meu punt de vista, escriure una nova historia que no lligues bé amb l’argument inicial. La nova versió tracta de dos adolescents que acaben en una illa després d’un accident durant un viatge escolar a Trinitat, al sud del Carib. En Dean és un noi solitari a l’escola i l’Emma és una estudiant perfecta. Els joves exploren i aprenen no només l’un de l’altre, sinó que també aprenen sobre si mateixos.

Si que és veritat que la idea principal de naufragar en una illa la té, però després l’han convertit en una versió totalment americana. M’explico, segur que tots sabeu a que em refereixo amb “americana”. Típics films en els quals sempre hi ha una noia o un noi els quals algun dels dos és popular i l’altre és un marginat. I sempre acaben igual, derrotant les critiques socials i mantenint un relació amorosa. Considero que no és una bona nova versió. I que només haurien d’haver-la modernitzat, sense canviar la història inicial.

Per acabar, a la gent a qui els agrada les pel·lícules “típicament americanes” us recomano la nova versió (2012) i pels que vulgueu veure més detalladament un bona historia d’amor, de noves experiències, d’aprenentatges i de superacions, us recomano la versió de l’any 1980. En resum, la primera és la bona!

Aquí us deixo els tràilers per si us animeu a veure-les. Espero que us agradin!

http://www.youtube.com/watch?v=fuA55wlgTek

http://www.youtube.com/watch?v=BVS1rw8THvk

http://www.youtube.com/watch?v=0pMqAbdvrfo

Marta

Aquest article ha estat publicat en Cinema, Marta Montoya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *