Al·legoria

Recordo que no podia moure cap part del cos sense sentir que em trencava. Teníem les dues els llavis liles, i el soroll que fan les dents quan la mandíbula tremola, combinat amb el cant del vent gelat, s’havia convertit en l’única manera de trencar el silenci. Les diminutes partícules de neu que viatjaven amb aquest aire es clavaven – d’una manera perfectament comparable a milions d’agulles – a les poques parts del cos que no teníem protegides. I, tot i que el nostre nas no era una d’aquestes parts, l’olor de les pells de porc senglar mortes que envoltaven el nostre cos ens embriagava.  Érem perfectament conscients que aquell era el nostre destí. Que la foscor eterna en la que vivíem era el que Déu havia desitjat per nosaltres, i ho acceptàvem, i fins i tot ens sentíem orgulloses de ésser on érem. Però la realitat era innegable, i, de la mateixa manera, acceptàvem que moriríem allà.

Però aquell no era el moment per acceptar la mort. Era una de les nits més fredes que havíem passat al mur, i, després de veure com morien molts dels nostres companys i dels nostres cavalls, ens havia arribat la notícia: s’havia iniciat una guerra. Res del que he esmentat era positiu, però per algú de la nostra condició, aquests tres aspectes eren el motiu per ser més fort que mai. En aquell moment, esperàvem amb esma l’avís que s’iniciava l’exploració. Esperàvem que ens donessin el permís per vèncer el fred que ens havia debilitat i poder actuar de manera fidel al nostre jurament. Jo podia sentir el seu bàtec del cor intensament accelerat, podia sentir la seva ràbia continguda, podia sentir la seva necessitat de servir al seu regne – podia sentir que sentia el mateix que jo.

I, finalment, després d’hores – fins i tot dies – esperant sota una nit infinita, recobertes de neu que havia gelat tots els nostres ossos (però que no havia aconseguit gelar els nostres cors) ens van donar l’avís que ja estàvem preparats per partir. Em va mirar, i vaig tenir la sensació més càlida que havia tingut mai. Els seus llavis van dibuixar un somriure i , sense que a ella li importés molt, es van embrutar de sang a causa dels múltiples talls que el fred els hi havia ocasionat. Ens vam posar dretes alhora, com si una energia ens estigués unint eternament, i vam començar a caminar bosc a través en direcció nord, conscients que el camí seria llarg i dur, però convençudes que valdria la pena.

A la Laura Pallás

Aquest article ha estat publicat en Al·legoria, Amistat, Coratge, Energia, Paula Fornells. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Al·legoria

  1. Josep M. Altés Riera diu:

    Paula, és tot un exercici de virtuosisme en el maneig del llenguatge. M’ha agradat. En alguns moments m’ha semblat que alguns els incisos es podien simplificar per aconseguir un redactat més directe, menys barroc (encara que tot és qüestió de gustos). Per exemple, a “es clavaven – d’una manera perfectament comparable a milions d’agulles” hi podríem haver escrit “es clavaven com agulles”, o “es clavaven com milions d’agulles”.
    Algun embolic lèxic:
    – esma: “Aptesa a fer instintivament, maquinalment, alguna cosa”. No sembla que vulguis dir això. Potser vosls dir “ànsia”?
    – bàtec d’aigua: Xàfec / Batec del cor. Això darrer és el correcte, en aquest context
    Paula, m’ha encantat poder llegir-te de nou.
    Fins al proper escrit
    Josep Maria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *