La inoportuna pedreta

Com en altres ocasions ja he explicat, m’encanta anar a la platja durant l’estiu, per prendre el sol, treure’m la calor de sobre (o almenys durant una estona)… Doncs un dia determinat d’aquest estiu, vam decidir anar a la platja amb els amics durant la tarda, banyar-nos, i seguidament anar a casa meva a menjar unes pizzes i mirar una pel·lícula. O al menys aquest era el pla…

Jo ja em vaig aixecar una mica mosca aquell dia, potser perquè em vaig despertar de manera brusca, no ho sé, el cas és que la resta del dia va anar a pitjor. Com a conseqüència, la meva germana i la meva mare tampoc van tenir el millor dia, per tant va ser un matí estressant. És per això, que anar a la platja amb ells,  m’hauria d’haver servit per desconnectar una mica. Doncs no va ser així.

Només arribar, degut a la calor, ens vam tirar tots a l’aigua,  jo la primera i de forma molt brusca. Aquest va ser l’error, no vaig pensar que aquesta zona de la platja no era gens profunda i d’altra banda, estava plena de pedretes, i me les vaig clavar. Però una d’elles se’m va quedar dintre del taló amb la mala sort que era impossible treure-la. Primer el Gerard va provar de treure-me-la i després la Marina, que tot i la seva paciència no ho va aconseguir.

Quan vam arribar a casa, uns deien que havíem d’anar al metge, els altres que m’havia de posar aigua oxigenada, el meu pare que d’aquí a uns dies se’m cauria sola… Un cop acabada la discussió i no haver-ne tret res vam començar a menjar la pizza i a mirar la peli, (jo encara estava preocupada, evidentment).

Però l’endemà abans d’anar al metge, la meva mare ho va anar intentant amb unes pinces i finalment, al cap de una hora d’estar en una mala posició, va sortir! Era un trosset de vidre que s’havia clavat i per això feia tant mal. La conclusió que vaig treure va ser que abans de tirar-se s’ha de mirar la profunditat de l’aigua i després ja es pot saltar, encara que és millor entrar a poc a poc per més precaució.

Jennifer