La nina ballarina

Mou les mans ràpidament i sona el ventall de cartes que barreja. Fa aquest moviment moltes vegades, sense parar, sense ni tan sols ser conscient de que l’està fent. Quan li pregunten per què ho fa, somriu amb la mirada trista i diu que la tranquil·litza. I ningú ho entén, ja que a simple vista veuen una persona lliure de nervis, madura i forta.

Però en el fons, està plena de por. O què carai, no tan en el fons. Potser només uns centímetres més enllà de la superfície, unes paraules més enllà de les educades.
Gairebé mai està a un mateix lloc. Sempre balla a les mans dels seus pares, d’aquí cap allà, com una nina que dues persones comparteixen. Tota la seva vida ha cregut que ella era normal dins la seva diferència i que aquest vaivé no afectaria al seu caràcter, la seva personalitat, la seva fortalesa.

Però un dia una de les dues persones desapareix i la nina cau a terra. Es trenca per dins, imperceptiblement. I llavors se n’adona que és impossible viure amb només una part d’ella, que està destinada a errar d’un costat a l’altre perquè pertany als dos llocs però no pertany a cap.

I comença a crear un somni, l’esperança de poder tenir un lloc per a ella, pertànyer a alguna cosa que sigui estable i no haver d’anar mai més voltant sense ser-hi del tot. Sap que és impossible, perquè ha quedat marcada per la divisió i el seu cor continua partit en dos, un tros per a cada persona que la va fer ballar al so de la fracció. Potser en una altra vida, potser a una altra persona. Però no a ella.

Llavors em diuen que tinc sort de tenir dues famílies, de viure a dos llocs separats l’un de l’altre. I penso, sense parar de barrejar cartes, que quan divideixes una cosa massa vegades, perd l’essència i deixa de ser ella. Al final, ja no saps qui ets i qui no ets.
Però el rellotge va començar a girar fa molt temps. I jo ballo i ballo i ballo…

Valentina