L’altre dia vaig estar llegint “Retrat d’un adolescent” que pertany al llibre “La vida humana”, de André Comte-Sponville. És un assaig en el qual l’autor reflexiona sobre la vida humana. Aquest, es divideix en les dotze etapes més importants de la vida (abans de néixer, néixer, quan ets un nen, quan ets adult…). Així en els dotze capítols tracta una temàtica diferent, exposant-se en ells el seu desenvolupament i opinions de l’autor sobre aquesta etapa. En el capítol quatre l’autor tracta sobre l’adolescència i és allà on podem trobar el “Retrat d’un adolescent”.
Segons explica l’autor l’adolescència és l’etapa més bonica de la vida. Aquesta segueix a la infància, és el pas de nens a adults. És una etapa de canvis, de desenvolupament dels òrgans genitals, de creixement i maduració. L’adolescència té el seu encant per ser una fase de la vida interessant, impredictible i misteriosa. És l’etapa de la felicitat, les rebel·lions, la solitud i les desesperacions.
Les relacions amb les altres persones o grups canvien. Com la relació que hi ha entre els adolescent i els pares, la qual pot arribar a ser difícil. Com diu l’autor, l’adolescència és un etapa on les noies i els nois intenten independitzar-se més dels pares, i és on comencen a experimentar. Els pares ens proporcionen la tranquil·litat que nosaltres necessitem en una etapa de transformació com aquesta i ens intenten mostrar la direcció correcte que hem de prendre. En canvi, els amics ens proporcionen altres coses, com l’esperit de grup o més llibertat. A més, els joves pensem que només els nostres amics ens entenen, ja que tenen la mateixa edat que nosaltres i podem comprendre les situacions en les que estem. Per això alguns adolescent s’allunyen de la família i comencen a sortir més amb els amics. Però, tant els pares com els amics ens influeixen positivament i negativament. Això si, com hem dit anteriorment, ho fan de maneres diferents.
L’adolescència recull els anys amb més contradiccions, conflictes, rebel·lions, incerteses, dubtes, felicitat ,llibertat i inquietuds. Com hem dit abans és una època impredictible, no sabem com reaccionarem. Estem fets un embolic. Ens barallem amb els pares, trenquem els nostres esquemes i les falses esperances, i fins i tot les prohibicions. Aquest és l’esperit de l’adolescència. I més tard, quan creixem, construïm nous esquemes i esperances, i demanem perdó als pares. Però això encara queda molt lluny, encara queden alguns anys per arribar a la maduresa, i sobretot, encara ens queden moltes coses que aprendre.
Aprendre ens fa evolucionar com a persones. Ens ajuda a crear aquests nous esquemes i esperances (tant necessaris) i ens ajuda a saber esmenar els errors. En resum, ens ajuda a construir i recuperar allò que l’adolescència va trencar. Però, abans de créixer i madurar, necessitem experimentar, córrer riscos, buscar les nostres limitacions i superar-nos a nosaltres mateixos. Només així podrem aprendre. Per exemple, una persona no sap si és capaç de pujar fins al cim d’una muntanya sinó ho proba. O, algú no sabrà si li agrada anar a una discoteca fins que no ho provi. Per tant, és necessari experimentar, córrer riscos i buscar les nostres limitacions perquè sinó, mai aconseguirem pujar la muntanya ni sortirem amb els amics a la discoteca.
“De mis disparates de juventud lo que más pena me da no es el haberlos cometido, sino el no poder volver a cometerlos.” Pierre Benoit (1886-1962) Novelista francés.
