Comprendre l’incomprensible

És aquí i allà. Mai no s’està quieta tot i que no sap d’on bé ni ben bé on va. O potser és que no se’n recorda, però tant li fa. És impossible d’oblidar però difícil recordar-la. I tot i així, sense que ens n’adonem, és present en tot moment.

Tanca els ulls i comença a volar, i es pregunta per què no ho ha fet abans. Tot i que li agrada, pensa que és una sensació que li provoca una certa inestabilitat, doncs, sent que en obrir els ulls corre el risc de caure, però d’altra banda, tancats no veu ben bé per on va. Tot i així, al cap d’una estona decideix que és millor obrir-los i arriscar-se que perdre’s el possible espectacle. Els obre i, en efecte, cau. Però ho fa tant a poc a poc que sembla que floti, i la visió que posseeix del món en aquell moment és, aparentment, més nítida que quan està aturada. S’ha convertit en quelcom que no pot controlar, així que gaudeix mentre cau. I va caient lentament d’una manera ja irrefrenable.

I mai arriba al terra ni entra en contacte directe amb éssers humans, però tot i així nota que l’observen, alguns més i d’altres no gaire. Els qui paren atenció en ella gaudeixen. No la poden tocar, el plaer no sorgeix del tacte, sinó que devoren aquest espectacle de llums i colors amb la mirada, i és suficient. Tot i així els fa l’efecte que s’hi acosten. Aquests són els que entenen realment el que passa –o això es pensen-, els qui s’esforcen en continuar amb ella encara que hagi marxat; són els que la comprendran en tot moment, fins i tot quan no hi hagi res a comprendre.
Sí. Gràcies a ella podran ser el allò que sempre havien desitjat, i quan ho aconsegueixin se n’adonaran que, a la fi, no son res més que el que ells mateixos han estat sempre.

Júlia Reina