El crit

La setmana passada, estava asseguda a la taula que hi ha a la meva terrassa, que, casualment dona a peu de carrer. Tinc la sort o desgràcia de viure en una zona molt cèntrica de Cabrils on hi passa molta gent i tinc plena visibilitat a un dels carrers principals.

Estava concentrada amb un problema de matemàtiques quan em va cridar l’atenció una conversa entre dos joves que caminaven a pas lent. Parlava el més alt dels dos. Era corpulent i recordo que em vaig fixar en els seus característics ulls de color blau cel. Ja l’havia vist algun cop pel poble, és el que té viure en un poble petit, però aquella vegada semblava una persona totalment diferent. Se’l veia aclaparat, estressat i fora de context. El seu to de veu era elevat i encara que jo no volia perdre el fil del meu exercici, les meves orelles semblaven voler-ho impedir deixant-me la ment en blanc i fent-me sentir una forta curiositat per les paraules d’aquell home.

“Indignat, reclamava la salut del seu fill, no sabia com proporcionar-li aliments ni un sostre digne”

Em vaig quedar quieta i vaig escoltar amb atenció les frases derrotistes i agonitzants que el jove deixava anar a forts cops d’aire, més enfadat que decebut. No tenia diners, treballava de jardiner en una comunitat de Cabrils i just li havien embargat el cotxe. Reivindicava els seus drets i la seva propietat amb força i alhora ràbia. Cridava al seu company que si en vint dies no pagava altres factures pendents, el Banc li retirava la casa. Indignat, reclamava la salut del seu fill, no sabia com proporcionar-li aliments ni un sostre digne. No sabia què fer amb la seva vida ni on es veuria en menys d’un mes. El seu amic intentava consolar-lo i fer-li costat però el protagonista no volia compassió, cada vegada s’enfurismava més i, de cop, va deixar anar un crit esglaiant i el plor va explotar dins seu exterioritzant tots els seus àgrics sentiments. Es queixava entre sanglots del sistema econòmic i polític, de la falta de treballs dignes i ben pagats i de la societat actual en general.

Vaig tornar a mirar i vaig veure com seguien avançant, aquest cop en silenci. Em va entrar un calfred per tot el cos al veure’l tocant-se els cabells, frenètic, desesperat i desconsolat. A mesura que els segons avançaven els dos nois seguien caminant i jo ja començava a veure-hi borrós. No he tornat a veure a aquell home des d’aquell dia.

Mireia

Aquest article ha estat publicat en Angoixa, Crisi, Dificultats, Injustícia, Mireia Tesua. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El crit

  1. Josep M. Altés Riera diu:

    Mireia,
    és un bon article, pel que transmet. Comunica emocions i sentiments, i posa de manifest una empatia fonamental. Pel que fa al redactat, molt correcte (encara que hi ha alguna expressió estranya, com ara “àgrics” (?)).
    M’ha agradat
    No paris!
    Josep Maria

  2. mireiaauset diu:

    Volia escriure “agres sentiments” .Em deu haver saltat el corrector, no me n’he adonat, gràcies!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *