Records que quedaran enrere

Aquest serà el meu últim escrit del meu període escolar en l’institut, lloc que m’ha acollit en aquests últims sis anys de la meva vida. Estic acabant segon de batxillerat sense massa dificultats, cosa que suposa que l’any que ve comenci la universitat i amb ella, una vida més independent i madura. Segurament, la majoria dels meus companys ja hauran escrit textos semblants i tal vegada ja us avorreixi el tema però el tenia reservat per al dia que arribés el meu moment de dir adéu a tots aquests records que ja quedaran enrere el dia de demà.

Vaig començar l’any 2007 amb molta por, però amb abundants amics de l’escola al meu costat. Recordo un professor –ja mort- que ens explicava que començàvem una nova etapa de la nostra vida, que érem el P3 de l’institut i que ens quedava molt camí per recórrer encara. Recordo aquestes paraules com si fossin ahir i ara ja veieu, estic en els meus últims respirs en aquestes parets tan característicament pintades de taronja.
Aquests sis anys he fet una gran evolució, tan personal com acadèmica. Vaig iniciar l’institut amb molt bones notes –ja que en aquests moments poques distraccions tecnològiques hi havia- i amb una personalitat una mica introvertida. Tenia el temps molt ben organitzat i fins i tot em donava temps d’anar cada diumenge a competir amb el meu passatemps preferit, el quad. Era una nena apartada de la societat, molt tímida i –en alguns cursos- una miqueta marginada. Però res d’això em va fer decaure, sempre vaig seguir avançant. Farà uns tres anys, vaig començar a contreure dificultats de salut que m’han impedit moltes vegades centrar-me i aplicar-me en els estudis, cosa que maleeixo constantment. Tot i així, vaig canviar. Vaig fer noves amistats amb les quals he pogut fer moltes coses i a les quals agraeixo tots els moments que he pogut passar amb elles, malgrat algunes diferències que hàgim pogut tenir. Després van començar els cursos de batxillerat, els quals no se m’han fet difícils, però sí terriblement curts. La meva major por sempre ha estat la Selectivitat, sí, aquests dies que tan a prop tinc ara i als quals m’hauré d’enfrontar molt severament ja que necessito una nota bastant alta per entrar a la universitat que vull. Actualment, sóc una persona molt diferent a aquella nena que va començar amb 13 anys l’institut que anava amb un candau a la motxilla perquè no li toquessin les coses. Ara sóc la major de l’edifici, sóc el sisè de primària que diria aquell home anys enrere, sóc la representant del nivell de l’institut a les PAU.

En aquest últim curs, m’he posat a recordar moments passats i sembla mentida que ja faci sis anys que va començar tot. Aquesta etapa ha estat satisfactòria en alguns aspectes i dolenta en altres però com es diu, sempre s’ha de veure el costat positiu de les coses. En aquest recinte he après una gran quantitat de coses, m’he culturitzat amb grans professors que es troben –o ja no- en l’IES Jaume Almera. A ells i als meus companys els agraeixo aquests sis anys, que espero que finalitzin amb una grata celebració de l’entrada a la universitat que desitjo. Sent una persona realista, sé que tot se m’oblidarà quan entri a la gran metròpoli de Barcelona (les meves amistats, els cursos, els meus coneixements, els exàmens passats…). Tot s’actualitzarà i sincerament, em ve de gust molt un canvi d’aires.

Així doncs, amb aquest escrit m’acomiado d’aquest bloc, el qual m’ha ajudat molt a expressar-me i a escriure millor. Tot i que moltes vegades m’ha fet mandra fer els escrits –ja sigui per falta de temes o temps-, sempre els he realitzat i presentat tots. Desitjo molta sort i un bon estiu a tothom, fins aviat!

Judith