L’altre dia vaig veure una nena que contemplava com volava una papallona. Vaig intentar posar-me en la seva pell i poder-me endinsar en la seva forma de pensar. Per fer això havia de fer-me preguntes tals com “Què té d’atractiu la papallona, que em fa estar únicament pendent d’ella?”.
El meu esforç no va donar resultat, ja que per fer el que m’havia proposat necessitava tenir una innocència que ja no tenia. Aleshores vaig començar a pensar en el moment de la meva vida el qual, jo encara conservava aquesta innocència, d’infància. Vaig rebuscar en la meva memòria, però semblava que aquella etapa s’hagués esborrat, com la pluja en el vidre quan es fa de dia.
De cop i volta em va venir un record. Estava jo de petita a casa de la meva tieta, ella asseguda en un banc no parava de mirar-me mentre jo jugava a fer bombolles de sabó i a petar-les amb el dit; segurament ella s’estava fent la mateixa pregunta que he plantejat al principi.
Quan vaig tornar del paradís dels profunds records que es queden guardats en la memòria, la nena encara seguia amb la mirada a la papallona d’ales blanques. Jo me’n vaig anar amb un somriure a la cara, ja que per uns minuts havia tornat a tenir aquella innocència fràgil com unes sabates de vidre.
Sandra
