És avui un dia qualsevol a mitjans de maig. Mirant per la finestra, un cel de núvols grisos llagrimeja continuadament. Surto a fora, al jardí, sota l’atenta mirada dels edificis i les cases que m’envolten i veig l’hortet amb els seus enciams, les seves tomaqueres… tot tranquil, si no fos pels cotxes que trenquen l’harmoniós soroll de la pluja. Torno a entrar a dintre amb la roba i els cabells molls i em poso a l’ordinador mentre escolto el meu pare que arriba de treballar. Em saluda, jo l’imito, com sempre, sense més. Més tard, sento un crit seu preguntant-me si estic fent deures perquè m’està veient connectat al facebook, òbviament contesto amb una rotunda i falsa afirmació sobre el meu estudi que silencia la seva preocupació esdevinguda en obsessió en els últims anys. Seguidament m’aixeco de la cadira i agafo un llibre, “Les il·lusions perdudes” – Balzac. M’estiro al sofà tot començant a llegir.
Em llevo de cop, sentint cridar que el sopar ja és a taula. Estic pujant per les escales quan miro enrere a l’habitació i veig el llibre a terra i també l’agenda, on em recorda l’examen de demà. La ment en blanc després d’una tarda perduda, encara penso que per la nit la podré aprofitar, més un somni que un objectiu.
A taula tothom fa cara de pomes agres, tot són cares de cansament i fatiga d’un dia a dia feixuc i ple d’agonia, el pa de cada dia. Pare i mare arriben de treballar, de vuit hores sense parar buides de gaudi ni cap tipus de distracció, on només els diners, el sentit del deure i l’obligació els donen forces per mantenir-se en aquesta posició. Ningú parla, ningú diu res, només s’escolto el soroll dels coberts repicant contra els plats.
Torno a ser a la meva habitació ara em vull posar a estudiar, he perdut la tarda al maleït sofà. Abans, per això, miro un moment el correu, no sigui el cas que hagi arribat un missatge important, però no, no ho és. Ara ja si, em poso a estudiar. Es tracta d’història, de la nostra història, de la història que ens precedeix, i de la que som fills. El tema de l’examen és el franquisme, de qui ens fan estudiar com va néixer i com va viure, però no en canvi com és que va sobreviure. Ja estic cansat de veure com ens enceguen, de veure com la paraula de la biblia: escola, pare, mare o fins i tot televisor; difumina la realitat provocant canvis substancials. Ens diuen que són punts de vista de la realitat quan ens poden estar dient “La terra és plana”, però en canvi ningú opina ni critica res. Ens diuen que no ens adoctrinen quan ens fan estudiar Locke o Stuart Mill, i en canvi no diuen res ni de Marx ni Foucault ni de cap opositor al règim. Finalment, em calmo i penso, ja arribarà, ja arribarà el dia en que el règim caurà.
Són ja les onze de la nit, i un dia més, no he vist canviar res, la dictadura del capital, dels diners, que obliga a tothom a postrar als seus peus avança i no s’atura.
Decididament agafo i me’n vaig a dormir.
Raül
