El primer ressò fluix, llunyà. El segon una mica més fort, més a prop. El tercer avisa de que queda poc per el moment i el sisè tro, el més fort, el que converteix el cel en una gran trencadissa, ve acompanyat per la primera gota. Miro per la finestra a través de les cortines, el terra del carrer es va omplint de petits punts foscos en un fons més clar, sec. De mica en mica el fosc del terra mullat acaba amb el clar del sec. Ara, just ara, sona el setè tro molt més fort que el sisè, amb centenars de gotes que fan el paisatge més blanquinós.
Plou, però avui és un d’aquells dies que m’agrada que plogui. El cel està gris i encenc la llum de l’habitació perquè per la finestra n’hi entra poca. M’abrigo amb un jersei i sento el so de la pluja de fons, fent que sembli un típic diumenge d’hivern.
Dins de casa em sento protegida, pot ploure molt, però sempre estaré arraulida. Potser és aquesta protecció la que també em fa sentir més petita, com si tingués 7 anys, però amb la diferència que en aquell moment els trons em feien por.
És curiós com coses com un gust, una olor o una tarda de pluja dins de casa, et poden fer recordar petits detalls de la teva vida. Tan petits que sense aquest gust, olor o aquesta tarda no recordaríem.
Laura
Laura, és un bon article ple de sensacions i record. Està molt bé.
Alguna observació de detall:
“en aquell moment…”, com que et refereixes a una època (quan tenies set anys), el terme moment no és el més adequat. Per exemple podia ser “amb la diferència que aleshores els trons em feien por”, “amb la diferència que en aquella època els trons em feien por”.
M’ha agradat. No deixis d’escriure!
Josep Maria