La colònia

El pitjor de cada dia es haver de despertar-se d’hora, aixecar-te del llit i saber que no pots fer el mandrós ni un minut més. Va, no mentiré, algun minutet si que l’aprofites… Però si et passes de la ratlla, acabes per adormir-te de nou i quan tornes al món real, el malson es repeteix. Així que millor fer els deures quan encara hi ets a temps.

Poses els peus a terra i se’t congelen els dits. Així doncs agafes les sabatilles o et poses els mitjons, tot dependrà del dia i de la son que portis a sobre. Potser fins i tot algun dia acabes posant-te les bambes inconscientment, qui sap?

Arribes a la cuina, et fas l’esmorzar i el primer sabor del dia et genera un estrany calfred, però també una agradable sensació de plaer. És ben cert que abans d’arribar-hi, la panxa ja estava plena, però plena d’aire!

Un cop esmorzat, arriba l’hora de tornar cap dalt per arreglar-te, però… problema! El sofà interromp el teu camí i et tempta perquè t’hi asseguis. Intentes no caure en la temptació però un altre obstacle… la tele encesa amb el resum del partit del Barça! I quan te n’adones, ja tornes a vaguejar pel món dels somnis assegut en la teva pròpia poma d’Adam.

Et despertes a corre-cuita i mires el rellotge de sobre la xemeneia. Vas tard i no pots quedar malament amb em Pere… Corres escales amunt i entres al lavabo. Et rentes la cara, les dents i et vesteixes. Amb el mateix ritme et prepares la motxilla, fas dos petons als pares i surts de casa. Tornes a mirar l’esfera amb busques i veus que ja vas bé de temps però… No t’has posat colònia!

La colònia… un trist pot fet per quatre corruptes que intenten impressionar al comprador. Bé, enlloc de dir “quatre corruptes que intenten impressionar al comprador”, potser seria millor canviar-ho per “quatre persones que intenten impressionar a l’ignorant”, que en aquest cas sóc jo.

La colònia no és més que aigua amb una olor que no és la teva. Prems un botó i surt el que durant tot el dia serà l’agradable frase de: Quina bona olor fas avui, Pau! I en realitat saps que estàs amagant una part molt personal de tu, la olor.

I això és el que fem no tan sols amb la olor, sinó amb les coses més importants de la nostre personalitat. Amb les coses que fan que siguem nosaltres mateixos. Intentem amagar-nos, intentem impressionar. Intentem ser allò que no som i amaguem la realitat, només per agradar als altres. I ens enganyem posant colònia a tot allò que no ens desagrada, però que potser no agrada als altres i ens obliguem a amagar-ho.

Així que avui no em posaré colònia però no m’oblidaré de posar-me el desodorant després de dutxar-me… Però això ja és un altre tema! Fins aviat!

Pau

Aquest article ha estat publicat en Aparença, Engany, Pau Castillo, Perfum. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La colònia

  1. Josep M. Altés Riera diu:

    Pau,
    Un bon article sobre l’emmascarament que tots inevitablement practiquem a diari. La qüestió és, hi ha un “jo autèntic” al darrere de la màscara o aquest “jo” no és més que un joc de màscares canviants segons les circumstàncies?
    En general m’ha agradat, tot i que no m’ha convençut allò de “La colònia… un trist pot fet per quatre corruptes que intenten impressionar al comprador”. Una frase que no entenia fins que he seguit llegint i m’ha semblat que a tu tampoc et feia el pes. Si és així, potser és millor eliminar-la?
    Pau, no deixis d’escriure!
    Josep Maria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *