El temps és l’enemic

Nosaltres incapaços de parar-lo, de destruir-lo o ni tan sols de veure’l. Ell capaç de fer-nos córrer, de tocar-nos i fins i tot matar-nos.

Critico al temps de injust. Quan necesito passar pàgina i no adonar-me de ni tan sols que respiro ell m’ignora, i és més, ordena als seus súbdits segons, minuts i hores a alentir el pas. El critico també de cruel. Ja que quan donaria el que fos per que regali als súbdits anteriors una llarga estança en un hotel, els fa calçar vambes de córrer deixant-me a la mercè de la llum amb ganes de viure més.

Tot i estar acusat de violació ningú el pot arrestar. Sé que abusarà de mi al igual que s’atreveix amb tothom, deixant senyals lletges i imborrables per la pell tenint així la satisfacció de marcar-nos com a esclaus.

I vivint en el cim de la infidelitat és l’assassí en serie del compromís, ell sempre acaba marxant perquè així és la seva naturalesa que el fa fascinantment lliure i poderós: ni a Eduard Punset es sotmetrà.

Maria

Aquest article ha estat publicat en Maria Giménez, Temps. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El temps és l’enemic

  1. Josep M. Altés Riera diu:

    Maria, és una aproximació molt curiosa a la capriciosa crueltat del temps. M’ha agradat.
    No paris d’imaginar ni d’escriure.
    Josep Maria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *