Un dia de rutina normal em vaig despertar pel desagradable soroll del despertador. Al mirar-me el rellotge de polsera per comprovar quina hora era, vaig adonar-me que no el portava. Em va començar a entrar el pànic perquè aquell rellotge no me’l trec mai.
Vaig començar a fer memòria repassant el que havia fet el dia anterior però no vaig recordar res. Vaig passar al pla B, posar-me a regirar l’habitació de dalt a baix, però tampoc el vaig trobar. Mentres esmorzava no em podia treure del cap la desaparició misteriosa del rellotge.
La conclusió que finalment vaig arribar va ser que durant la nit vaig patir un episodi de somnambulisme o alguna cosa semblant, i vaig desar el rellotge per algun lloc de la habitació i per això ara no me’n recordava, perquè suposadament estava actuant sota les ordres de l’inconscient del meu cervell.
Ja tenia por de no tornar-lo a veure mai més . Però de cop un raig d’esperança em va il·luminar la ment. Vaig córrer escales amunt i em vaig posar a buscar al forat negre de sota el llit, on miraculosament va aparèixer el maleït rellotge.
Cinta
Cinta, és una situació força divertida i està ben explicada. M’ha agradat.
Potser l’hauries pogut continuar amb una reflexió entorn de les coses que es perden i la ràbia que fa perdre el temps (que aleshores també és una cosa que es perd) buscant-les, o entorn del forat negre del teu llit o del que hi ha sota els llits en general… En definitiva, partir de l’anècdota però no quedar-te en l’anècdota.
Fins al pròxim
Josep Maria