Em desperto de bon matí , em preparo per anar a classe, em dutxo, em vesteixo, esmorzo, em rento les dents i faig les últimes preparacions i surto de casa per anar cap a l’institut. Baixo les escales i, abans de travessar la porta , cada dia se’m passa la mateixa cosa per el cap: ” I si la moto no hi és?”
Durant aquest any ha hagut bastants robatoris de motos pel Maresme, generalment han sigut ciclomotors i, en aquest últim mes en dos dies van robar 2 motos a dos persones que comparteixen classe amb mi. A la gent les motos les hi han robades dins del pàrking, jo l’aparco al carrer. Prenc les màximes precaucions: una pitó i una pinça per a la roda. Però, i s’hi no es suficient?
Des de que em vaig treure el carnet, vaig esperar 7 mesos per a que els meus pares em poguessin pagar el ciclomotor sense cap problema i, ara no m’imagino anar d’un lloc a l’altre caminant. Encara que la moto sigui bastant antiga i no gaire cara, és molt funcional i els va costar bastant als meus pares poder-la aconseguir. Cada dia penso el mateix: ”i si soc jo el pròxim?”
Sergi
Sergi, espero que no hagis de tenir cap ensurt amb la moto, perquè és un bon disgust que et desaparegui!
Bona idea per al redactat. Ben construït, és clar i entenedor. Resulta atractiu perquè parteix d’una experiència personal molt immediata.
No paris d’escriure!
Josep Maria