No tot és el final

Des de la terrassa, observo la lentitud amb què passen els núvols un rere l’altre. A la dreta es veu el cel ben blau, mentre que a l’esquerra es veuen com els núvols tapen la llum del sol. Passen poc a poc, com tots els anys d’una vida. Miro enrere i recordo tot el meu passat, em centro en el més recent, i em paro en la part en que la meva vida va canviar.

Fa aproximadament mig any, em van dir que havia de deixar la meva escola, que no podia acabar el curs en aquell centre i, com és natural, jo no volia ja que tinc tots els meus amics allà. Després de passar 13 anys amb ells, se’m feia difícil pensar que cada matí quan em despertés i anés a l’escola no els veuria. Amb un somriure de cada un d’ells, el dia començava millor, érem com una família de molts germans, sempre que els necessitava estàven tots allà, per ajudar-me.

I de sobte, el dia en que vaig haver de marxar va arrribar, estava vivint les últimes hores de classe amb ells, en aquella escola, ja no tornaríem a estar tots junts. Va ser un dia de molts plors, però també de somriures i records. A vegades quan els trobo a faltar, miro el video que em van fer quan vaig marxar. Allà es concentren mil i un records de tota la nostra infantesa junts, de petits videos desitjant-me molta sort, i dient-me que mai els oblidés.

Pero bé, res s’ha acabat, encara són ells, encara em donen suport quan els necessito, i em fan somriure sempre que estic al seu costat. I mentre acabo d’escriure aquest text, torno a observar el cel, ara ja no es veu ni un tros de color blau, el cel s’ha ennuvolat, i està gris, suposo que plourà. Mentrestant, em preparo per marxar a Barcelona, a retrobar-me aquest vespre amb ells, que ja els trobo a faltar.

Cristina