Menys mental, més emocional

És feliç, tot i l’estrès dels estudis, està molt content.

Sempre li ha agradat controlar la situació, no li agrada la sensació d’endinsar-se per un camí que no sap on el portarà. O potser si li agrada deixar-se portar, el que no li agrada són les possibles conseqüències d’aquesta aventura que tot just acaba de començar. Com tota persona, ell crea postes de sol, excursions en bicicleta, panxes plenes, frases a mig acabar, peus freds…tot un viatge màgic dins del seu cap. Però no triga gaire en baixar del núvol i tornar a pensar en les possibles conseqüències.

La seva personalitat l’ha portat moltes vegades a deixar marxar oportunitats realment interessants, simplement per no obrir-se a aquests camins insegurs però alhora emocionants i plens de sensacions. Però aquest camí en concret és especial, no sap el per què, però té moltes ganes de seguir avançant i enfrontar-se a tots aquells reptes que es pugui trobar pel camí. Aquesta vegada se sent capaç, massa capaç. Aquestes sensacions tan especials l’envolten i l’atrauen amb molta força, una força que mai havia sentit i encara que el camí sigui inestable, se sent segur amb si mateix. Només necessita una petita espurna de llum, per llençar-s’hi de cap, amb la fredor que el caracteritza, però llençar-s’hi i donar-ho tot.

I el pitjor es que està molt content, més que mai, però no pot evitar pensar, pensar i pensar.

Alba