Essencial per la meva vida

Publicat el 3 febrer 2013 per

Moltes vegades tinc la necessitat d’escapar-me de tothom i estar jo sol. Pot ser per els nervis dels exàmens, per moments tristos…

Però últimament tinc ganes de passar de tot i només divertir-me, però sempre amb el meus amics. Per mi ells són com la família que tries, i tots junts ens ho passem d’allò més bé.

Diguéssim que en la nostra “colla”, sense contar noies, som set. Quatre dels quals tenim moto i ens podem desplaçar fins on vulguem. Els altres tres estan treient-se el carnet i segurament per l’estiu, tots ja tindrem la seva pròpia moto i encara ens ho passarem millor.

Tindre moto et dóna una independència molt maca, diguéssim que el teu estil de vida canvia per complet. Personalment a mi des de que vaig tenir la meva primera moto, vaig poder fer més coses. Podia sortir abans a l’hora de sortir, arribar més tard també, no depens tant dels teus pares.

Gràcies al fet de tenir moto puc escapar-me. Quan vaig amb moto, és aquell moment on tots els problemes els oblido, mentre condueixo la meva ment es concentra única i exclusivament en conduir i gaudir.

En fi com heu vist he relacionat la felicitat amb els amics i la moto, tres coses que són molt important en la meva vida, són indispensables.

Carles Martin.

Publicat dins de Amics, Carles Martin, Moto | Deixa un comentari

Cuidem-nos

Publicat el 3 febrer 2013 per marcneonazza

Ja fa quasi un any que em vaig apuntar al gimnàs del poble.
Feia molt de temps que no practicava cap tipus d’esport i ja era hora de començar a moure’m. Principalment, vaig apuntar-me per poder estar en forma i tenir una bona salut.

Durant els primers set mesos no m’estava permès utilitzar les màquines del gimnàs per raons d’edat, havia d’anar únicament a la piscina, però amb això em conformava.

Quan vaig complir els setze anys ja podia començar a fer ús de totes les màquines del gimnàs, però com que anava sol m’avorria i se’m passaven les ganes de seguir anant-hi. Havia d’anar més per obligació que per plaer.
Més tard vaig convèncer a uns amic perquè s’apuntessin i entrenar tots junts i passar-nos-ho bé.

Els dies que no podia anar, o bé em quedava a casa fent els exercicis amb les meves peses, o bé buscava informació relacionada amb la nutrició, els músculs del cos i exercicis per fer.

Sovint trobo informació que pot ser útil encara que no practiquis cap esport, per exemple: la vitamina E prevé l’aparició d’alguns càncers també de l’aparició de les arrugues i signes d’envelliment.

“recomano a qualsevol persona capacitada per fer exercici, que en faci. No tan sols pel fet de tenir un bon físic, sinó per tenir una bona salut i evitar riscos de patir alguna malaltia cardiovascular”

Hi ha estudis que demostren que en els últims 30 anys l’índex de sobrepès en la població ha augmentat significativament. És per aquesta raó que recomano a qualsevol persona capacitada per fer exercici, que en faci. No tan sols pel fet de tenir un bon físic, sinó per tindre una bona salut i evitar riscos de patir alguna malaltia cardiovascular.

Hi ha moltes malalties relacionades amb l’aparença física, una d’elles és l’hipertrofia. Molta gent desconeix aquesta malaltia però es bastant comuna en l’àmbit dels esports d’aixecament de peses, majoritàriament en els homes però també n’hi ha en les dones.

L’hipertrofia consisteix en augmentar la massa muscular indefinidament fins a un límit en que la persona està desproporcionada muscularment. Això fa que la relació entre els músculs, ossos i tendons sigui molt desigual. Aquesta malaltia pot causar problemes físics al llarg de la vida, augment de la pressió sanguínia i problemes de cor.

És per aquesta raó que s’ha de vigilar l’exercici que es practica i amb quina finalitat el practiquem, perquè al llarg de la vida ens pot passar factura.

“Mens sana in corpore sano”

Marc Giménez López

Publicat dins de Esport, Gimnàs, Marcos Giménez, Salut | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Crisis

Publicat el 3 febrer 2013 per

No estamos pasando por un buen momento en España: vivimos una época de crisis, el paro y la pobreza están subiendo a unos ritmos muy por encima de lo normal. Los precios de los productos básicos, como la luz, el gas o el mismo pan que compramos cada mañana, suben de una manera que casi no nos enteramos. Los pocos que conservan su lugar de trabajo ven como les rebajan el sueldo y encima tienen que hacer el doble o triple de faena que hacían antes.

También hay muchas personas que tienen que abandonar su hogar porque no pueden afrontar los pagos de la hipoteca, pero lo más impactante de los desahucios es que tienen que seguir pagando la casa sin poder vivir en ella. ¿No les parece bastante castigo quitarles la casa? , me pregunto…
Mientras los bancos se enriquecen muchísimo con los préstamos y los beneficios, en la calle se encuentran muchas familias que no tienen dónde vivir. Mientras, el gobierno parece “esconderse” y esquivar los problemas, en vez de plantar cara e intentar resolver la gran cantidad de injusticias del país. Además, el propio gobierno ha hecho muchos recortes en los servicios públicos, como las escuelas o los hospitales. Para que te atiendan en un hospital, han de pasar muchas horas porque no dan a basto ya que hay menos médicos y enfermeras. O, por ejemplo, en las escuelas los alumnos estamos apretados en las clases porque no hay tantos profesores como antes.

No tenemos la misma calidad de vida de hace unos pocos años; antes, todo el mundo podía comprar lo que quisiera porque se lo podía permitir. No hace mucho, éramos uno de los países más desarrollados del mundo, pero parece que estamos retrocediendo porque las condiciones de vida ya no son como en otros países desarrollados (Francia, Alemania o Bélgica). Ahora a las familias les cuesta mucho llegar a fin de mes, por lo tanto, consumen menos y la economía no mejora.

De las pocas cosas buenas que quedan en España, son el clima, muy agradable durante todo el año, la comida (la famosa dieta Mediterránea) o la posibilidad de poder ir a la playa o a esquiar, ya que tenemos un paisaje muy variado.

En general, todas las crisis se solucionan con el tiempo, pero esta parece ser que costará superarla, tal y como dicen los mejores economistas del mundo. Mientras dure esta situación, deberíamos apretarnos todos el cinturón y ser más solidarios.

Pau

Publicat dins de Crisi, Pau Ròdenas | 1 comentari

El senyor que camina tot el dia

Publicat el 3 febrer 2013 per paulafornells

Estimat senyor que camina tot el dia,

Estic segura que mai arribaràs a llegir aquesta carta, i és una llàstima. M’agradaria saber que has pogut assabentar-te del que ara et diré, tot i que no estic segura que et cridés l’atenció especialment. Em dedico a expressar tota l’admiració cap a tu que he pogut acumular durant tots els anys que he viscut a Vilassar de Dalt. Tots aquests anys que he pogut veure’t ocasionalment i, per casualitat, pels carrers d’aquest poble, i pels que no són d’aquest poble també.

Fa anys que vaig agafar l’estranya afició d’anar caminat a tots llocs, encara que tingués la opció d’anar amb cotxe. M’agradava calcular el que trigaria de casa al meu destí, m’agradava contemplar les diferents opcions per anar-hi, els diferents paisatges que em podia trobar, la possibilitat de que el camí passés,  casualment, per alguna botiga on pogués comprar Cacaolat, i, sobretot,  m’agradava fer tot aquest camí escoltant música.

tots dos caminàvem per la Riera de Targa i, amb els pantalons de pana amb les vores rossegades, l’abric de color marró indefinit, i les mans agafades darrera la teva esquena lleugerament geperuda, em vas dir – amb tota la naturalitat possible – : Adéu.

Així vaig començar a caminar. No caminava sense motiu, normalment tenia un destí determinat encara que no sempre tingués un interès especial en arribar-hi – com és el cas de quan caminava cap a l’institut. Aleshores et vaig conèixer, he de dir que ja t’havia vist alguna vegada, però mai m’havies despertat tant la curiositat. Et vaig conèixer quan tots dos caminàvem per la Riera de Targa i, amb els pantalons de pana amb les vores rossegades, l’abric de color marró indefinit, i les mans agafades darrera la teva esquena lleugerament geperuda, em vas dir – amb tota la naturalitat possible – : Adéu.

He de reconèixer que em vaig espantar. No sé exactament els motius –potser les insistents advertències de que vagi amb compte de la meva mare, o els “hi ha molt boig pel món” del meu pare– però la veritat és que vaig separar-me lleugerament de la vorera fins a trepitjar la carretera per no estar tan a prop teu. Però quan vaig tornar a la realitat, lluny dels intents de protegir-me dels meus pares, vaig adonar-me que en qüestió de segons ja eres al final del carrer, allunyant-te encara més, sense desenganxar les mans de la teva esquena.

I, des d’aquell moment, com quan et compres un model de cotxe o una raça de gos determinada, no vaig parar de trobar-me amb tu. Et veia caminant a totes hores, als llocs on no esperava trobar-te mai: al carrer del meu pare que en el moment vivia a Vilassar de Mar, a Cabrils quan jo anava a l’autoescola, a Premià quan hi anava per passejar la meva gossa…I, poc a poc, et vas començar a convertir en la persona que més idolatraria al llarg de molt de temps.

Pensava durant moltes hores del dia en tu, el “senyor que camina tot el dia”.  Pensava en la teva imatge excessivament esquifida, cosa que associava a totes les hores que caminaves durant el dia. Pensava en els teus pantalons de pana que tenien les vores esquinçades, i els quals alternaves amb uns altres pantalons texans en el mateix estat que els primers. Pensava en el teu abric de color marró que cada cop era menys marró, en la camisa de quadres i les bambes esportives que desentonaven completament amb la teva indumentària habitual. Però, estimat senyor que camina tot el dia, saps què és el que realment envejava de tu? La quantitat de coses que deuries pensar quan caminaves.

estimat senyor que camina tot el dia, saps què és el que realment envejava de tu? La quantitat de coses que deuries pensar quan caminaves.

M’imaginava que algun dia podria conversar amb tu, podria ajudar-te a materialitzar tot el que et passava pel cap durant les teves llargues passejades. M’agradava convèncer-me que series un gran pensador, una persona capaç de fer reflexions tan profundes que canviessin el món. Podia veure’ns caminant els dos, mentre tu m’explicaves tot el que havies planejat, tot el que havies deduït, tot el que havies analitzat, totes les teves hipòtesis i totes les teves teories, tot allò que havia nascut de quelcom tan simple com “caminar”.

Però aleshores vaig començar batxillerat. El meu temps va començar a adquirir un valor incalculable, i davant de l’educació i les exigències que m’han donat, vaig haver de prioritzar l’estudi davant de caminar. Va ser una decisió difícil, sabia que no suposaria el final de la nostra inexistent relació, però estava ben segura que suposaria un important distanciament que em privaria d’aconseguir el meu innocent somni de, algun dia, poder ser testimoni de la teva gran intel·ligència. Així que va acabar tot, ara et veig com un estrany, distant, fred i, fins i tot, més vell. Però sempre que et veig estàs caminant, i és l’element que em fa tenir l’esperança que el nostre destí no ha canviat completament.

Simplement et volia agrair tot el que has despertat en mi. Tota la curiositat que – potser pel fet de sentir-me identificada i somniar que podíem arribar a compartir trajectes- em va animar a seguir caminant quan podia fer-ho. Totes aquelles vegades que m’he plantejat seriosament preguntar-te què et passa pel cap. Totes aquelles vegades que em preguntava si et molestaria que et regalés uns pantalons nous. Totes aquelles vegades que m’hauria atrevit a compartir amb tu el meu Cacaolat. Però, sobretot, estimat home que camina tot el dia, et felicito per totes aquelles hores i  tot aquell esforç que has dedicat a l’activitat que has fet durant tota la teva vida: caminar.

Paula

Publicat dins de Caminar, Paula Fornells | 6 comentaris

Little things

Publicat el 3 febrer 2013 per

“L’ascensor estava ocupat i va transcórrer l’estona suficient , com per què un veí de l’edifici entrés al portal amb les mateixes intencions de la Lis, no pujar caminant les escales. Per a la seva sorpresa, es tractava d’un noi molt atractiu, portava el cabell malament pentinat, les celles molt gruixudes i no era gaire alt deuria tenir un any més que ella, potser dos, l’arracada de l’orella la feia dubtar….

Durant aquest instant on la Lis l’analitzava de dalt a baix l’ascensor feia pocs segons que era present de la tensió entre els dos joves. El noi es va incomodar lleugerament i li va fer un senyal gairebé imperceptible a la Lis, que va entrar deixant entre veure un somriure avergonyit. Com si es tractés d’una pel·lícula de Hollywood, les puntes dels seus dits es van trobar prement el mateix botó i per primera vegada es van creuar les mirades amb un símbol de complicitat.”

Ara que se’n va ben lluny a viure noves experiències, de cop, apareix aquella insignificant trobada en forma de record. Ell no havia tornat a veure la Lis fins fa uns minuts; ell seu al seient 3D i ella al seu costat. Les seves còmplices mirades es creuen per segon cop i l’avió s’enlaira amb destí a Londres on es preveu una gran etapa per endavant, els dos junts.

Paula Benzal

Publicat dins de Paula Benzal | 1 comentari

“Any nou, vida nova “

Publicat el 3 febrer 2013 per aidapuigmal

Cada any, quan s’acaba el calendari tothom te molts bons propòsits ( anar al gimnàs, deixar de fumar, fer dieta, treure bones notes…) però totes aquestes bones intencions la majoria de vegades no arriben mes enllà del mes de febrer.
Jo crec que ens enganyem quan volem aconseguir coses difícils d’avui per dema, per exemple si algú ha fumat tota la vida serà molt difícil deixar-ho del tot en pocs dies, possiblement si ho va deixant a poc a poc reduint cada cop els cigarrets que fuma, finalment ho deixarà tot i que trigui mes temps, i possiblement no ho passarà tan malament.

Si ens proposem petits reptes i els aconseguim, això ens animarà a seguir intentant coses mes difícils, ja que per molt que ens proposem canviar hem de pensar que l’any canvia però nosaltres continuem sent els mateixos, i continuem tenint els mateixos defectes que no marxen amb l’últim full del calendari.

Aida

Publicat dins de Aida Puigmal, Canvis, Propòsits | Deixa un comentari

Port Aventura

Publicat el 21 gener 2013 per quimrocafernandez

Sona el despertador i miro quina hora és. Són les 6 del matí. Em dutxo, em vesteixo, esmorzo i surto de casa.Un amic meu hem passa a recollir amb cotxe i ens disposem a anar a l’estació de tren de Premià de Mar per agafar un tren direcció a Barcelona. Mentre comprem els bitllets de tren, arriben una amics amb els quals havíem quedat per anar tots junts fins a Port Aventura. El tren arriba puntual, ens hi pujem i sortim direcció a l’estació de Sants. Pel camí, parlem sobre les nostres coses: l’institut, el bàsquet, etc. Quan arribem a l’estació de Sants, comprem els bitllets en direcció a Port Aventura. Agafem el tren i comença un viatge aproximadament d’una hora fins el parc d’atraccions. La majoria dormim al viatge d’anada, ja que llevar-se tant aviat no pot ser sà. Fem diverses parades i finalment arribem a Port Aventura.

Quan arribem, anem corrents a comprar les entrades al parc, i entrem a les 10:00, com estava previst. El dia pintava molt bé, ja que el parc estava buit, i no hi havia molta gent. Del temps tampoc ens podíem queixar, ja que feia sol, i no ens va ploure durant tot el dia.

Primer, ens muntem al Dragon Khan. No hi ha cua i ens hi muntem dues vegades seguides. Un amic nostre es va marejar i vam tindre que acompanyar-lo a l’infermeria perquè li donguèssin una pastilla pel mareig. Vam esperar una estona a que li passes el mareig i ens vam muntar a la nova atracció, Shambhala, una atracció nova i que és la més alta de tot Europa (76 metres). Vam aprofitar el matí al màxim i cap a les 14:00, vam anar a dinar. Després de dinar vam tornar a les atraccions: Furius Baco, Stampida. Hurakan Condor, etc. Abans de marxar, vam comprar-nos unes creps i uns gofres, i vam marxar del parc a esperar el tren. El tren va arribar a les 18:20 i vam sortir una altre vegada cap a Sants. Allà vam agafar un altre tren fins a Premià de Mar i finalment ens van recollir en cotxe i vam tornar cap a Vilassar de Dalt.

Vaig disfrutar molt d’aquell dia a Port Aventura amb els amics, espero que es repeteixi.

Quim

Publicat dins de Port Aventura, Quim Roca | 1 comentari

Incontrolable

Publicat el 21 gener 2013 per

De repente todo se volvió oscuro, las voces se apagaban a medida que sus pies ya no la sostenían. Suspiró y en una fracción de segundo estaba en el suelo, aturdida.

Todo ocurrió durante la mañana del 7 de enero, también llamado primer día oficial de rebajas. Ese día se levantó a las nueve de la mañana, para una persona normal levantarse a ese hora no significa madrugar, pero para ella era una terrible y angustiosa tortura. Todavía dormida se dirigió al baño, se dio una ducha, almorzó se vistió y en menos de media hora estaba lista. A las 10 de la mañana estaba junto a sus padres y su hermano mayor en la puerta principal del Corte Inglés situado en Plaça Catalunya.

“la visión iba desapareciendo de sus ojos. Antes de que su cuerpo aterrizara en el suelo de forma incontrolable, ella se intentó agarrar a la primera persona que tenía cerca”

Todo transcurría con normalidad, miraban ropa, se la probaban, admiraban la belleza de algunas joyas y se horrorizaban con la ostentación de otras… Cuando estaban en la planta baja, en la cola de una tienda de bolsos donde su madre esperaba su turno con la intención de comprarse dos regalos de reyes, ocurrió. Sucedió en apenas unos instantes. Aunque estaban en pleno invierno, hacia mucho calor, la calefacción estaba muy alta y había mucha gente. Todo era muy agobiante. De repente se mareó, empezó a oír de una manera extraña las voces de la gente, parecía que estaba en una especie de habitación insonorizada, la visión iba desapareciendo de sus ojos. Antes de que su cuerpo aterrizara en el suelo de forma incontrolable, ella se intentó agarrar a la primera persona que tenía cerca, su madre, y susurró: “Sergi, no veo nada”. Eso fue lo último que dijo hasta que en apenas unos segundos abrió los ojos y se vio en el suelo, estirada, con mucha gente desconocida a su alrededor. Giró la cabeza hacia la izquierda y después hacia la derecha, allí estaban ellos, sus padres y su hermano.

Es curioso que, en ningún momento dejó de oír nada de lo que ocurría.

Paula

Publicat dins de Consum, Desmaiar-se, Paula González, Rebaixes, Salut | 1 comentari

2n mandat

Publicat el 21 gener 2013 per davidsanchez

Avui ha començat el segon mandat de Barack Obama com a president dels EEUU. En moment difícil com l’actual és un gran repte per a ell assumir aquest segon mandat ja que encara té algunes promeses incomplertes pendents i l’objectiu de deixar un llegat positiu i substancial.

Obama ja ha passat a la història com el primer president negre dels EEUU, però segons Howard Fineman, director editorial del Huffing post, encara no ha entrat al petit cercle de figures transformadores com Roosevelt o Lincoln.

Obama afronta 4 grans problemes principalment: el difícil control de les armes, elevar el límit de deute, alt atur i reforma sanitària i la retirada d’Afganistan.

El cas del control de les armes és un dels reptes més urgents que té, condicionat sobretot per la massacre que va haver a l’escola de Newton, però que ja ha començat, amb un gran risc polític, amb una sèrie de mesures, 23 exactament, entre les que es troben la prohibició de la venta de fusells d’assalt o l’exigència de comprovació d’antecedents criminals i L’augment de cobertura mèdica en salud mental.

Respecte a elevar el límit de deute Obama ho té ben clar, no és negociable per a evitar el caos als mercats financers o una nova recessió al 2013. Als EEUU estan molt alterats perquè l’atur ja ha arribat el 7.8% i posen molts esforços en intentar arreglar-ho, a Espanya en canvi arribem al 25% d’aturats. Tot i això oferim una sanitat pública, objectiu que té Obama per a aquest segon mandat que no va per mal camí ja que al primer mandat va aconseguir la obligatorietat d’una assegurança mèdica que ha de continuar implementant a partir d’ara.

L’últim problema que ha d’afrontar és la retirada de les tropes d’Afghanistan, però després d’haver acabat amb la guerra d’Irak ha de recórrer a bones estratègies diplomàtiques i militars per culminar la retirada evitant que el país torni a caure en mans dels talibans i Al-Qaeda.

David

Publicat dins de David Sánchez, Obama, Política | 1 comentari

Treball de Recerca

Publicat el 21 gener 2013 per

El Treball de Recerca és un tasca obligatòria per tots els alumnes de batxillerat de Catalunya. Es podria dir que és bastant important perquè val un 10% de la nota final de tot el Batxillerat. Però la meva pregunta, com la de molta altra gent, és “per què només es fa aquí?”. En primer lloc, diuen que realitzar el Treball de Recerca serveix per aprendre a estructurar un treball. S’ha de saber plantejar una hipòtesi, seleccionar i organitzar la informació més important, i finalment extreure les teves pròpies conclusions. A més, diuen que serveix com a pauta per a qualsevol altre treball que s’hagi de fer en un futur. D’altra banda, aquest treball també el consideren útil per aprendre a organitzar el temps.

Tot i aquests arguments que no deixen de ser en part vertaders, penso que un treball com aquest no es pot començar a plantejar a finals de juny i acabar-lo de configurar durant segon de Batxillerat. Potser seria millor començar-lo cap a mitjans de primer. D’aquesta manera, hi hauria molt més temps per poder anar parlant amb els tutors i així no haver-ho d’acabar a corre-cuita durant el primer trimestre, que prou atrafegats anem. A part de tot això, la pitjor part crec que va ser l’exposició oral. El temut dia arriba amb molts nervis, ja que has d’exposar el treball que has estat fent durant mesos en tan sols deu minuts o un quart d’hora. A més, sempre fa respecte exposar un treball a dos professors que pot ser que no hagis tingut mai.

“Potser seria millor començar-lo cap a mitjans de primer. D’aquesta manera, hi hauria molt més temps per poder anar parlant amb els tutors i així no haver-ho d’acabar a corre-cuita durant el primer trimestre, que prou atrafegats anem”

No obstant això, per fi puc dir que sóc una mica més lliure. Encara que queda molta feina per fer fins acabar el curs, m’he tret un gran pes de sobre. Ara miro a finals del curs passat quan vaig començar a fer el treball i penso com de ràpid ha passat el temps. Ha sigut un període bastant estressant, sobretot els darrers mesos però per fi s’ha acabat. El dilluns passat es van exposar gairebé tots els Treballs de Recerca, i des del meu punt de vista, va ser un dia estrany. Tothom anava de bòlit amunt i avall repassant el guió de la presentació. Tot i això, la sensació en acabar l’exposició va ser magnífica, ja s’havien acabat els nervis i l’esforç de tants mesos. Ara només queda esperar la nota.

PD.: recomano a qui l’hagi de fer en un futur que aprofiti els mesos d’estiu per avançar-lo el màxim possible, encara que costi posar-s’hi.

Laura

Publicat dins de Batxillerat, Laura Fernández, Treball de recerca | 1 comentari

Quan no et sobra ni et falta res

Publicat el 21 gener 2013 per

Hi ha moments en que sents plenitud. Tot i que sempre hi ha entrebancs alguns més greus i d’altres menys, notes que les persones que t’acompanyen en tot moment només t’aporten  bones sensacions, bones idees, bons consells, bons “bon dia” i molt bones nits.

“ens capfiquem en trobar sempre algun “però”, sigui el que sigui. Pensem que si aconseguíssim o tinguéssim alguna cosa més,  llavors sí que tindríem la satisfacció total”

Aparentment sembla una situació realment agradable, i ho és,  però ens capfiquem en trobar sempre algun “però”, sigui el que sigui. Sempre pensem que si aconseguíssim o tinguéssim alguna cosa més,  ja sigui material o humana,  llavors sí que tindríem la satisfacció total. I ens equivoquem, sobretot  amb  les obtencions materials ja que en realitat acompanyen la felicitat però no són els òrgans vitals d’aquesta .

Hem de valorar tot allò positiu que ens rodeja i ens ajuda a seguir endavant en mals moments, perquè més tard en els bons és encara més gratificant.  Quan tens aquesta visió sents que cada dia t’aixeques amb un somriure, sense saber el per què, però esperes que segueixi despertant-te molts dies més i que aquest somriure s’enganxi a aquells amics i familiars que, per la causa que sigui, els costa treure’l.

I és així, hi ha moments que voldries que fossin eterns, hi ha moments que no et sobra ni et falta res.

Alba

Publicat dins de Alba Soria, Optimisme, Pessimisme | 1 comentari

Fins a les 8:15!

Publicat el 21 gener 2013 per

Cada matí és una nova batalla, presses per aquí, corregudes per allà, ara pujo, ara baixo, ara em descuido alguna cosa a l’habitació… És la part més estressant  del dia, i no ens oblidem que és primera hora del matí!

Cap a les 7:30 la meva mare, que ja fa estona que està aixecada, puja per despertar-me però, és clar, això no és suficient perquè, durant el temps que em vaig fent a la idea que ja és hora, em torno a adormir. És per això que tinc un despertador que sona a les 7:35 per assegurar-me que no hauré de córrer. Bé, això és una forma de dir perquè sempre haig de córrer.

què m’he de posar avui? Cada dia em faig la mateixa pregunta i és la decisió més difícil de prendre durant el matí.

Quan ja m’he aixecat vaig a beure un suc de taronja i a menjar un bol de cereals per poder aguantar fins a l’hora d’esmorzar.  Però és evident que mentre menjo em vaig distraient amb qualsevol cosa, és normal ja que estic encara molt adormida, de fet no em desperto del tot fins l’hora de dinar.

Quan he acabat em faig ràpid la motxilla encara que moltes vegades haig de pujar i baixar unes quatre vegades: ara em deixo l’estoig, ara tinc el llibre d’història a dalt… I seguidament em vaig a vestir. I la pregunta és –què m’he de posar avui?- Cada dia em faig la mateixa pregunta i és la decisió més difícil de prendre durant el matí. Al principi penso -aquest pantaló amb aquesta samarreta i la jaqueta marró.- Però quan ja estic, decideixo que la samarreta avui no em queda bé, llavors m’haig de provar un altre cosa. Em puc passar així fins que falten cinc minuts per tocar el timbre.

I quan acabo de TOT el que he de fer en aquests tres quarts d’hora -Que faig tard!- em dic. Però rarament sempre arribo puntual a l’institut i de moment no he arribat tard a classe. Vaig molt estressada però sempre acabo estant preparada a l’hora correcta, a les 8:15.

Jennifer

Publicat dins de Jennifer Coenen, Matí, Vida | 1 comentari

L’organització és vital

Publicat el 20 gener 2013 per

Un cop acabades les vacances de Nadal, i passat el primer trimestre del curs, he arribat a la conclusió de que la única manera de seguir amb el batxillerat i treure unes notes mitjanament bones és que cada dia hi dediquis un temps a realitzar tasques de l’escola encara que siguin per d’aquí molts dies.

“si les coses les fas amb temps , vas més tranquil. I per tant la tasca a realitzar sempre et sortirà més ben feta”

Aquesta és la única manera que he trobat jo per seguir traient bones notes i poder afrontar el curs amb més facilitat. Perquè deixant les coses per l’últim moment l’únic que aconsegueixes és posar-te més nerviós i acabar les coses fent-les despressa i malament. Cosa que no soluciona res , ja que si ho fas malament el que aconsegueixes és que s’ha t’acumuli més feina ,  que te la facin repetir o suspendre aquella tasca.

En canvi si les coses les fas amb temps , vas més tranquil. I per tant la tasca a realitzar sempre et sortirà més ben feta. Les coses fetes amb antelació et donen la possibilitat de si hi tens un error poder-lo rectificar a temps,  o si el mestre canvia la data d’entrega poder-ho tindre preparat per entregar-lo.

Per poder dur a terme totes les tasques de totes les assignatures i sense que se t’acumuli la feina tan sols tens una solució, tindre una agenda molt ben organitzada amb totes les dates dels treballs i exàmens. Organitzar-te la feina per que no et quedi tota per l’últim moment i juntament amb una gran força de voluntat ho aconseguiràs.

Marc Méndez

Publicat dins de Batxillerat, Estudis, Marc Méndez, Organització | 1 comentari

Dues maneres d’entendre el futbol

Publicat el 12 gener 2013 per

Ningú dubta que Mourinho sigui un gran entrenador amb grans coneixements de futbol, ni que Pepe sigui un dels millors defenses del món, ni tant sols que Cristiano Ronaldo sigui un dels jugadors més complets que existeix. Però el futbol és més que això i aquells que el seguim cada cap de setmana entenem per què el Madrid, tot i tenint una de les plantilles més completes del món, està en crisi des del començament de temporada.

No crec que sigui una crisi esportiva ja que el Madrid té un dels pressupostos més alts de tots els clubs del món i, per tant, el seu entrenador ha pogut fer un equip al seu gust sense limitacions econòmiques, això li hauria de ser suficient per guanyar a un equpi com el Celta o l’Espanyol. Tot i això, avui en dia es troben a 16 punts del Barça i a 5 del Atlètic.

“el Madrid té un dels pressupostos més alt de tots els clubs del món i, per tant, el seu entrenador ha pogut fer un equip al seu gust, sense limitacions”

Però el pitjor, és la situació que es viu dins del vestuari on l’entrenador està enfrontat amb els principals referents de l’equip, principalment amb una de les llegendes més grans de la història del club com és Iker Casillas, un jugador que ha estat titular a la porteria durant gairebé 12 anys al Madrid i un símbol en la selecció nacional. Possiblement dins de l’equip hi hagi dues maneres de veure el futbol, la que entenen els jugadors nacionals com Casillas, Xabi Alonso o fins i tot Sergio Ramos i la dels portuguesos Cristiano, Pepe, Mourinho i tot el seu equip tècnic. El problema per Mourinho és que ha tocat una posició sagrada pels aficionats del Madrid, el seu referent durant més d’una decada i a més un dels jugadors claus per al president.

Mentre tot això passa a Madrid, el Barça segueix centrant-se en el futbol i mantenint intacte la seva filosofia de jugar i disfrutar sobre el camp i ser humils fora d’ell.

El més trist és que, possiblement Mourinho ha aconseguit el que volia, fer oblidar al madridisme que tenen la lliga gairebé perduda ja que es troben a 16 punts del seu etern rival, però a quin preu ho ha fet? Ha aconseguit desestabilitzar una posició tan important en el futbol com la de porter tot i comptar entre les seves files amb, possiblement, el millor porter del món.

Pablo Gallego

Publicat dins de Futbol, Pablo Gallego | 1 comentari

Fer un pic i baixar esquiant

Publicat el 12 gener 2013 per

Dono gràcies per haver pogut esquiar un hivern més. He tingut sort de néixer en una família on aquest esport s’aprecia molt i es fan esforços per poder-lo practicar cada temporada. Què faria jo sense poder esquiar almenys un dia a l’any? Per a mi és una altra raó per a viure i una injecció de confiança en mi mateixa i les meves capacitats.

No sóc una gran esquiadora, baixo bé però encara em queda molt per aprendre i tot i així aquest és l’únic esport que puc practicar amb certa dignitat. Vaig començar als set o vuit anys a l’estació d’Espot i des de llavors es pot dir que aquestes pistes m’han vist créixer i sobretot millorar. Recordo que de petita m’agradava esquiar però em feia una mica de respecte (de fet, sovint tenia malsons d’accidents mortals). Al fer-me gran la por s’ha anat transformant en emoció i cada vegada he esperat amb més ànsia que arribessin el fred i la neu.

Potser és el sentiment de llibertat que provoca saber que quan llisco per la neu tot depèn de mi; la ruta, la velocitat, l’estil… fins i tot el caure. Marco amb els esquís un camí que és únic i que és el meu, l’he escollit jo. Aquesta il·lusió d’autonomia total em fa sentir increïblement bé, fins al punt de sorprendre’m a mi mateixa al adonar-me de que fa estona que esquio amb un gran somriure pintat a la cara i amagat darrere el buff.

“Pujar a peu, fer un pic i baixar esquiant, això sí que seria gaudir de ple i en harmonia amb la natura. He d’aprendre a baixar per neu verge amb seguretat, és una de les coses que vull fer abans de morir”

Aquest any he tingut l’oportunitat d’anar a unes pistes d’esquí de debò, enormes i saturades de neu natural. Una espècie de paradís. El que m’ha semblat més bonic del lloc és que gairebé hi havia tants rastres d’esquís a les pistes com a fora. Hi havia rastres a qualsevol superfície de la muntanya que tingués una mica de neu, per poc esquiable que semblés. A mi aquestes marques, dibuixant esses a les vessants com si fossin cabells, a part d’impressió em van fer sentir una mica d’enveja. Ara per ara, per esquiar necessito les instal·lacions amb els telecadires, les màquines de neu i tota la pesca. Necessito que algú vagi primer a la muntanya i aixafi la neu perquè jo hi pugui lliscar. Segueixo pensant que les pistes d’esquí són genials però he d’admetre que m’ho estimaria molt més si per esquiar tan sols necessités el meu material i una muntanya amb neu. Pujar a peu, fer un pic i baixar esquiant, això sí que seria gaudir de ple i en harmonia amb la natura. He d’aprendre a baixar per neu verge amb seguretat, aquesta és una de les coses que vull fer abans de morir. Potser algun dia fins i tot provaré l’esquí extrem. De moment acabaré el llibre d’en Patrick Vallençant, un dels millors en aquest esquí que per a mi és l’autèntic.

Júlia Xaubet Piferrer

Publicat dins de Esquí, Júlia Xaubet, Muntanya, Natura, Plaer, Satisfacció | 1 comentari

Allò que mai ens abandona

Publicat el 12 gener 2013 per

Crec que no m’equivoco si afirmo que tothom, des d’aquell nen petit que exigeix amb plors i crits que algú li compri una piruleta, fins aquell guardaespatlles en forma d’armari que em demana el DNI abans d’entrar a una discoteca, tothom, absolutament tothom, té por.

La por en certa manera és un sentiment molt relatiu, de petits gaudíem d’un gran ventall de coses estúpides (o no tant) que ens feien una por terrible: els gossos que bordaven massa fort, la foscor, aquell pallasso que ens mirava amb un somriure una mica massa malèfic, etc. Suposo que aquest tipus de por és deu a la falta de coneixement. Existeix una frase que afirma que sempre es té por a allò desconegut. Si ens parem a pensar-hi, potser si que és veritat. Per exemple, en l’hipotètic cas que algun dia descobríssim l’existència d’extraterrestres (sempre he sigut molt incrèdula davant la idea de ser els únics éssers intel·ligents en l’infinitat de l’univers), probablement tots ens moriríem de por, encara que desconeguéssim per complet les intencions d’aquests nous éssers galàctics. De fet, quan Orson Wells va retransmetre una falsa invasió extraterrestre per la radio nacional d’Estats Units es van produir un seguit de suïcidis i el caos es va apoderar de diversos carrers de Nova York.

“el més probable és que la valentia no consisteixi en no tenir por, si no en no permetre que aquesta ens condicioni”

Però la por també pot tenir qualitats positives; potser gràcies a la por de perdre aquella persona, la valorem més, potser simplement és inevitable tenir por que aquells coses que ens agraden tant no siguin eternes i per tant tinguin un fi que arribarà tard o d’hora. De la mateixa manera que tenir la certesa que algun dia morirem fa que vulguem exprimir la vida al màxim i gaudir-la de la millor manera possible.

La qüestió és que tothom, des d’aquell nen petit que exigeix amb plors i crits que algú li compri una piruleta, fins aquell guardaespatlles en forma d’armari que em demana el DNI abans d’entrar a una discoteca, tothom, absolutament tothom, té por. I realment el més probable és que la valentia no consisteixi en no tenir por, si no en no permetre que aquesta ens condicioni.

Laura

Publicat dins de Laura Pallàs, Por | 1 comentari

Les rebaixes: l’eclosió de la febre consumista

Publicat el 12 gener 2013 per

Per fi arriba aquella època de l’any tan esperada pels consumidors, LES REBAIXES. La gent es torna boja, a les 9 del matí la multitud espera a que obrin les botigues, i comences les cues immenses per pagar i una gran quantitat de persones pel carrer, per trobar aquell article que desitgen a un preu inferior.

Però les rebaixes no són sempre positives, l’únic beneficiari és el botiguer, però depèn de si la botiga és particular o forma part d’una franquícia. I els consumidors, si no van amb una idea clara del que volen, acaben agafant un seguit d’articles que no utilitzaran o simplement que no els fa falta.

Des d’un primer moment sembla que el beneficiari de les ventes durant les rebaixes sigui el botiguer, però en molts casos no és així, per exemple, totes les cadenes de roba “Bershka, Oysho, Zara, Pull and Bear…” formen part del grup Inditex, els beneficis d’aquestes botigues van dirigides al director general. Les botigues que són franquícies veuen rebaixat el seu percentatge de benefici. En canvi, en una botiga particular, tots els beneficis van pel propietari d’aquesta.

“amb les ganes de comprar compulsivament pels nous preus més barats , compren coses que no utilitzaran”

D’altra banda, els consumidors es veuen afectats d’una manera indirecta. Les persones esperen les rebaixes amb ganes, però el que passa moltes vegades és que els productes s’esgoten o no trobes la talla o el color, això sempre passa. Una altra cosa que passa és que els consumidors es veuen afectats amb les ganes de comprar compulsivament pels nous preus més barats que hi han, d’aquesta manera es compren coses, com ja he dit abans que no s’utilitzaran o que no agraden. Les botigues no tenen sempre tots els articles rebaixats, així molta gent va a l’apartat “nova temporada”, que normalment es a preu més alt i sempre es veu influït a comprar en aquest apartat perquè hi ha totes les talles, colors, etc…Veritablement les rebaixes duren 2 mesos, però en els primers dies o com a molt les primeres setmanes, ja s’han acabat els articles rebaixats. Deixarem a part les botigues que no volen fer rebaixes, que també ni han.

Gisela

Publicat dins de Consum, Gisela Torres, Rebaixes | Etiquetat com a | 1 comentari

205 a 38

Publicat el 12 gener 2013 per
“no és just que en un diari que la majoria de Catalunya llegeix només hi apareguin homes i més homes”

Avui estava fullejant la Vanguardia del dia 17 de desembre tranquil·lament quan a mida que anava passant les pàgines m’he començat a adonar que en quasi totes les imatges sortien homes, en cap d’elles la protagonista era una dona. Digueu-me obsessionada, però m’he dedicat a comptar cada una de les dones de totes les fotos del diari, des de les dels anuncis, les de les notícies i fins a totes les que sortien borroses en segon plà. Seguidament m’he entretingut comptant tots els homes de totes les fotos seguint el mateix criteri. He constatat el següent: de fotografies d’homes n’hi havia 205 i de dones la mísera xifra de 38 de les quals 4 eren prostitutes i 2 eren d’anuncis d’ONGs. Això és indignant! Com un diari progressista pot mostrar-nos tant clarament aquest masclisme subtil que té realment de rerefons. Tot s’ha de dir que hi ha vegades que fan articles i suplements parlant de la dona però ara he vist que darrere aquesta imatge tan liberal que volen donar, es veu reflectit el poder que tenen els homes. Les dones hauríem de gaudir de les mateixes oportunitats que els homes, no és just que en un diari que la majoria de Catalunya llegeix només hi apareguin homes i més homes. Les dones volem accedir a tots els llocs de la societat en “igualtat de condicions” i això no és igualtat.

Cinta

Publicat dins de Cinta Hosta, Desigualtats, Diaris, Dona, Indignació | 1 comentari

Apagar el foc amb benzina

Publicat el 7 gener 2013 per

Ja fa unes setmanes una desgracia va succeir a Estats Units. Un home va fer una massacre a una escola, on va matar a més de 20 persones. És una tragèdia, però el que és pitjor és que coses com aquestes passen cada any a Estats Units i no hi ha ningú que sigui capaç de solucionar-ho.

Per a quina raó hi ha any rere any massacres a Estats Units? Tenen els ciutadans americans algun gen que els faci ser més propicis a fer aquests actes? La resposta és clara. No. Aquests actes passen perquè és una societat on cada persona pot tenir armes i, es clar, poden ser usades.

“Aquests actes passen perquè és una societat on cada persona pot tenir armes i, es clar, poden ser usades”

Però el que és realment indignant és que davant de la massacra moltíssima gent (polítics, sociòlegs, intel·lectuals americans…) van dir que això es podria haver evitat si els professors anessin armats. QUINA BOGERIA! El problema se soluciona retirant totes les armes i prohibint-les, no augmentant-ne el nombre i armant a cada ciutadà. Els morts totals en 50 anys per culpa de les armes de foc han estat 450000. És una bestiesa! En qualsevol país civilitzat s’hauria d’haver retirat ja les armes. I això no para, perquè aquest desembre es va batre rècord de venda d’armes amb 2,8 milions.

Després de veure les xifres i pensar una mica crec que hauran de canviar molt les coses i la mentalitat dels ciutadans d’Estats Units per a arribar a retirar les armes. La industria militar i els lobis armamentístics americans (com l’Assosiació Nacional del Rifle) són gegants, poderosíssims. Tenen als principals òrgans polítics sota el seu poder i em temo que costarà molt acabar amb la indústria de la mort.

La despesa militar d’Estats Units supera els 500000 milions de dòlars. Quants hospitals, escoles, millores en els serveis socials podrien fer amb aquests diners? Segons la PNUD (Programa de les Nacions per al Desenvolupament) eradicar la fam al món i començar a revertir-la val 50000 milions de dòlars. Menys d’una desena part del que Estats Units es gasta en armament. No fa falta dir res més.

David

Publicat dins de Armes, David Barnet, Pobresa, Política | 1 comentari

Retalls!

Publicat el 7 gener 2013 per

Avui al matí, com de costum només aixecar-me he obert l’ordinador per mirar
les notícies a: publico.es a l’apartat de ciències i he vist un article que el títol
m’ha cridat molt l’atenció, deia així: Higgs i Englert alerten sobre els recortes
en Ciències.

Higgs i Englert són uns dels científics més importants de tot el món i en
l’article parlen sobre els retalls i que per culpa d’aquests es perdràn molts anys
d’avanços, sobretot en els camps que ells estan estudiant: La física quàntica.
Però el que personalment em preocupa més són les investigacions contra
malalties mortals com el càncer que s’han perdut.

“La ciència és l’únic que ens pots salvar de les grans destrosses que “hem” fet per culpa d’un consumisme desmesurat”

Aquests dos científics són anglesos, allà els retalls comparats amb els
d’Espanya son mínims. On anem a parar? Per culpa d’aquestes retallades
milions d’universitaris se’n van cada any a estudiar fora. Com pot acabar un
país que inverteix més en l’església que en el món científic ? La veritat, no ho
sé però bé, segur que no.

La ciència és l’únic que ens pots salvar de les grans destrosses que “hem”
fet per culpa d’un consumisme desmesurat, podríem descobrir energies
renovables i intentar allargar la vida del nostre planeta però es millor resar a
Déu i fer avions de guerra amb un ocell de la pau pintat, oi?

La situació actual d’Espanya es pot resumir en una frase: un inepte governant i
un geni anunciant BIMBO.

Xavi

Publicat dins de Ciència, Recerca, Retallades, Xavier Almendros | 1 comentari

Ella lo es todo

Publicat el 7 gener 2013 per

Ella está estirada en el suelo de la habitación, jugando a la “Nintendo DS”. Se queja de que no quiere ir a Mataró a ver la cabalgata de reyes. Grita, y me da unas ligeras patadas para que le haga caso. Me está hablando, pero yo no le escucho, simplemente paso de ella, lo hago casi siempre. De repente, intenta mirar lo que estoy escribiendo y se sienta en mi falda. Intenta abrir el documento del escrito y yo no la dejo. Luego juega con un hámster de juguete, de aquellos juguetes animados que cuando les das en la barriga corren. Siempre he pensado que no sirven para nada, pero si a ella le gustan…

“me da unas ligeras patadas para que le haga caso. Me está hablando, pero yo no le escucho, simplemente paso de ella, lo hago casi siempre”

Lleva todo el día repitiéndome que quiere que sea mañana, día de reyes. Hoy mientras se duchaba, me contaba el plan que tiene para levantarse pronto para ver los regalos, me dice y me sonríe: “mañana a las ocho me levanto y voy sigilosamente a la planta de abajo para ver cuantos regalos hay, ¿vale? Si grito, es que hay muchos regalos, si no grito es que hay pocos.” Yo, como siempre, le contesto que está loca y que no baje a las ocho, que tiene que esperar a que estemos todos despiertos.

Ella, la persona de la que estoy hablando, es mi hermana. Se llama Laura y es una niña de solo 11 años. Qué queréis que os diga… está muy loca. Se pasa todo el día en la habitación jugando con las muñecas o en casa de su amiga Paula, también jugando a muñecas. A veces pienso que podría desaparecer y no me importaría, pero ahora que la veo ahí estirada jugando con su nancy imitando a una chica de la tele, pienso que no podría hacer nada sin ella, porque, en realidad, es la persona a la que más quiero.

Sandra

Publicat dins de Germans, Reis, Sandra Muñoz | 1 comentari

”La Navidad la ha inventado el Corte Inglés”

Publicat el 7 gener 2013 per

Han passat les vacances de Nadal, ja gairebé tornem a començar l’institut, i durant aquests dies he tingut la ocasió de disfrutar de la tranquil·litat de poder-se llevar tard, anar de festa, sortir amb els amics i passar temps amb la família. Aprofitant el temps lliure, he anat més d’un dia a passejar per Barcelona, a mirar botigues i a gaudir de l’esperit nadalenc que hi volta.

He de dir que mai m’ha agradat massa el Nadal, i menys des que tinc consciència de que realment tot és una estafa. Aquestes festes tenen la seva part positiva, que és la d’estar amb la família i els amics, disfrutar, passar-s’ho bé i fer qualsevol cosa per desconnectar de la monòtona vida que un viu en época escolar, però a la vegada tenen una cara que em provoca mals pensaments.

“mai m’ha agradat massa el Nadal, i menys des que tinc consciència de que realment tot és una estafa”

Parant-nos a pensar… Que és el Nadal? És cert que es relaciona el nadal amb la família, l’amor, l’amistat, la pau i altres pensaments bàsics que ens poden venir al cap, però el que realment són aquestes festes és una estafa per part dels comerços (grans i petits) de treure diners als clients.

I és que en realitat són llestos. Quina millor manera hi ha de fer gastar diners i més diners a la gent a part d’incitar a la societat a comprar regals a amics i familiars? Camines per la capital i a cada aparador veus propaganda que posa ‘’ 50% de descuento en pantalones”, “ Oferta: 2×1” o qualsevol altre enunciat que de ben segur captarà l’atenció de més d’un. El Nadal no consisteix en fer regals; consisteix en passar temps amb la família, en companyia, fer dinars o estar amb la gent propera, però això dels regals és un extra que des de fa anys algun empresari o botiguer força intel·ligent mirant els seus interessos va decidir ficar.

Però no només els botiguers s’aprofiten econòmicament de nosaltres; també ho fan els hotels, les agencies de viatges, les discoteques preparant ‘festes especials’, etc.. i lo més ‘divertit’ és que nosaltres caiem en la seva trampa.

Mercè Garcia

Publicat dins de Consum, Mercè Garcia, Nadal | Deixa un comentari

Psicologia

Publicat el 7 gener 2013 per

Des de ben petita sempre m’han preguntat què volia ser de gran. Què m’agradaria estudiar. Als cinc anys deia que volia treballar en una escola, cap els nou, volia ser metgessa i quan vaig començar l’institut em va interessar el periodisme. Fins que va arribar un dia en que ho vaig tenir molt clar. Volia ser psicòloga.

El meu avi va estar ingressat durant molt de temps a l’hospital de Sant Pau i
nosaltres l’anàvem a visitar sovint. Cada dos o tres dies passaven els psicòlegs per parlar amb el pacient i també a la seva família. El meu avi estava molt malalt i tot i que aquestes persones no el podien curar, el van ajudar. I també a nosaltres. Em va semblar importantíssima la feina dels especialistes. Ells sabien com dirigir-se al malalt, als familiars i què dir a cada moment. Sabien com tractar-nos en la difícil situació en que ens trobàvem i com saber-la portar.

“-psicologia? Però si no hi ha feina!- Probablement, però n’hi ha d’alguna altra carrera? Ara mateix tinc clar què vull fer.”

Llavors, va ser quan vaig tenir clar que jo volia estudiar psicologia. Saber com
enfrontar-se als problemes de la vida i a la salut mental. Tractar amb persones
que s’estan morint i veure’ls un somriure. Parlar amb la seva família i ajudar-los a conviure amb aquest problema. Així com guiar les persones a sentir-se millor amb elles mateixes i tenir una millor qualitat de vida. Per aquests motius, cada vegada tinc més a què em vull dedicar.

Últimament, cada vegada que em fan la pregunta ja sé quina serà la resposta. “De veritat vols estudiar psicologia? Però si no hi ha feina.” I probablement que no hi hagi de feina, però n’hi ha d’alguna altra carrera? Ara mateix tinc clar què vull fer. És el que m’agrada i al que em vull dedicar. Tant de bo, en el futur pugui estar treballant com ho estan fent els metges del meu avi.

Anna

Publicat dins de Anna Benítez, Futur, Professió, Psicologia | 1 comentari

Nunca se olvidará

Publicat el 4 gener 2013 per

Por muy larga que sea la tormenta, después llega la tranquilidad, ese momento de descanso, ese momento de sentir “ya se ha acabado, no volverá más..” Imposible, siempre vuelve, por un lado u otro… Siempre vuelve.

Cuando menos piensas, sientes que te caen unas pequeñas gotas frías en la cabeza y vas viendo como todo empieza de nuevo, otra vez la misma historia, no se ha ido, ha vuelto, incluso con más intensidad, y es entonces cuando piensas: vale la pena continuar?

“estas personas han pasado por lo mismo que yo, y gracias a caer y volver a levantarse, se han hecho fuertes. Simplemente han aprendido de la experiencia”

Muchos dirán que no, que no hay más, que siempre volverá, no vale la pena seguir luchando, porque quieras o no, siempre vuelve, nada se olvida. Otros se negaran y seguirán pensando que no pasará más y cuando, evidentemente, vuelve se hunden, se hunden muy hondo y después les cuesta mucho volver a levantarse. Después hay personas que son fuertes y cuando vuelve lo afrontan, cogen un paraguas y siguen su camino. Estas personas son fuertes, muchos las admiran, como yo, siempre pensaba “ojalá yo fuera así…” Pero lo que no sabía es que estas personas habían pasado por lo mismo que yo, y que gracias a caer y volver a levantarse, se han hecho fuertes, simplemente han aprendido de la experiencia, han aprendido a convivir con ello y a seguir, sobre todo a seguir. Y eso no quiere decir que en algún momento se puedan hundir, porque en el fondo son las mismas personas inconscientes que a través de la experiencia han ido creciendo poco a poco hasta llegar a donde están.

Así que me he comprado un paraguas muy grande, y seguiré. Porque si que vale la pena seguir, sé que aún me quedan muchas tormentas que superar… sé que aún nos quedan muchas tormentas que superar, y lo superaremos juntos, lo juro, siempre juntos.

Núria

Publicat dins de Experiència, Núria Sánchez, Superació | 1 comentari

El Nadal

Publicat el 4 gener 2013 per

Què significa el Nadal? Per moltes persones és l’època de l’any més esperada, és motiu de celebració, l’ocasió per reunir-se tota la família i amics. Hi ha gent que pensa que el Nadal és el començament d’una nova etapa en què hi ha l’esperança de fer tot allò que no havíem pogut fer l’any anterior. Durant aquest període tenim la sensació que el nou any serà el millor i així successivament. Desitgem que aquelles coses que durant l’any no han estat com les esperàvem, el pròxim any ho siguin.

“Hi ha gent que pensa que el Nadal és el començament d’una nova etapa en què hi ha l’esperança de fer tot allò que no havíem pogut fer l’any anterior”

El significat del Nadal pot ser diferent per cada persona però sempre l’esperem amb il·lusió ja que és una temporada de l’any plena de pensaments especials i desitjos que porten al nostre cor felicitat i alegria. Així doncs, hem de creure en allò que volem aconseguir fer realitat en aquesta nova etapa i fer el possible per tal que sigui com esperem.

Sandra

Publicat dins de Nadal, Sandra Estivill | 1 comentari

Un petit gest pot fer grans canvis

Publicat el 3 gener 2013 per

Portar un gos o gat a casa comporta molta alegria i companyia però també un sacrifici, ja que necessita atenció i bones condicions. A part de l’esforç que s’ha de fer diàriament com treure’l  a passejar tres cops al dia en el cas dels gossos i donar-li menjar,  a l’hora d’anar-te’n de vacances has de tenir en compte la teva mascota.

Actualment la gent ha pres més consciència sobre els gossos i les seves necessitats. Les famílies s’ho pensen dues vegades  abans de portar un gos a casa però continua havent un nombre d’abandonaments molt alt. Cada any s’abandonen més de 30.000 animals de companyia a Catalunya. Molts acaben morts o malvivint al carrer i d’altres acaben saturant les gosseres. El
25% dels gossos i el 47% dels gats que entren als centres són cadells menors de 4 mesos.

Per això hi ha associacions que fan campanyes per conscienciar a la gent i informen sobre l’esterilització dels animals. L’esterilització en les femelles té molts avantatges com:  la prevenció de la infecció bacteriana de l’úter,  tumors ovàrics i mamaris, embarassos psicològics, transmissió de malalties, embarassos no desitjats, i eviten males olors i taques de sang durant el zel. En els mascles prevenen  tumors testiculars, transmissió de malalties, fugides i baralles,  i evitem comportaments no desitjats i perillosos com l’agressivitat i el marcatge. Amb aquesta petita operació evitem tot això i l’animal en 24 o 48 hores està recuperat, les cures postoperatòries són mínimes i en poc temps pot tornar a fer vida normal.

Els animals es mereixen aquest gest, per recompensar els molts que ens fan diàriament als que tenim una mascota.

Alba

Publicat dins de Alba Soria, Animals, Esterilització | Deixa un comentari

Una mañana cualquiera

Publicat el 3 gener 2013 per

Solo quedan tres días para que termine el año. Ahora se encuentra concentrada, entre esas cuatro paredes que lleva considerando su habitación, su morada, su lugar pacífico, de pensamiento y reflexión desde hace dieciséis años. Paredes pintadas de un ligero tono amarillento, con unas cortinas naranja que, a propósito o no, conjuntan a la perfección con los cajones de debajo de la cama y los del armario. Los primeros rayos de sol de la mañana se atreven a entrar, iluminar y calentar ese lugar dando una imagen de calidez.

Mire donde mire, el desorden predomina en la habitación. Sus padres le dicen que de pequeña era el orden personificado, pero con los años la gente cambia. En la pared, tiene colgado un cuadro que le han regalado por navidad en el que sale el famoso puente de San Francisco, y, también, tiene dos corchos, uno lleno de fotos y otro con recortes, pegatinas, tarjetas de viajes… es decir, lleno de recuerdos.

“Mire donde mire, el desorden predomina en la habitación. Sus padres le dicen que de pequeña era el orden personificado, pero con los años la gente cambia”

Ella, sentada frente a su pupitre, con sus largos dedos acabados en uñas pintadas de un brillante color rosado, está tecleando sobre las pequeñas letras del ordenador. A veces para, reflexiona y luego, como si no existiera un mañana, sigue escribiendo sin parar. De repente, se detiene, coge la botella de agua que tiene a su derecha y bebe un poco, pero rápidamente la deja poniendo una mala cara y haciendo un ligero movimiento con la cabeza. El agua está caliente.

Ésta vez no es como las demás, se encuentra delante de su pequeño ordenador, pero en lugar de ver un papel totalmente en blanco y esperar que por arte de magia aparezca un tema interesante del que escribir, se encuentra frente a unas veinticinco líneas. Veinticinco lineas escritas un día cualquiera, una mañana cualquiera en una hora cualquiera.

Paula

Publicat dins de Escrits, Habitació, Paula González | 1 comentari

El meu Nadal

Publicat el 3 gener 2013 per

El Nadal cada vegada m’agrada menys, no sé si és perquè ja no em fa il·lusió o per la societat de consum que s’ha creat: penso que el Nadal és un gran negoci.

“el que no suporto del Nadal és la gran quantitat de gent que hi ha per tot arreu i les cues quilomètriques que es formen”

Anys enrere tenia moltes ganes que arribés aquesta época perquè veia la família i em portaven regalets que els havia deixat el “Tió” o els Reis Mags. Ara, amb l’arribada de les vacances de Nadal, em fico content perquè podré deixar d’estudiar uns dies i disfrutar amb els amics. Em fa força mandra haver d’anar a Barcelona, on viu la família del pare, a celebrar les festes (suposo que per l’edat que estic); però penso que només és un cop l’any, i que hem d’estar tots junts, perquè durant l’any quasi no ens veiem. Tampoc sé què comprar-me pels Reis, perquè no necessito res de nou i tampoc m’atrauen nous jocs de la consola; a part he de remuntar l’inici del curs , que no m’ha anat gens bé (com menys distraccions noves que em compri, millor).

El que no suporto del Nadal es la gran quantitat de gent que hi ha per tot arreu i les cues quilomètriques que es formen. Quan surto del poble i vaig ha alguna ciutat del voltant per alguna raó, està ple de gent, comprant o només mirant.

Per exemple, l’altre dia vaig anar amb la família a sopar a un restaurant on fan les pizzes més bones de la Cerdanya i per entrar a Puigcerdà van trigar una bona estona, perquè estava tot embussat. Vam arribar al restaurant a les vuit, i a les vuit i cinc minuts no hi havia cap taula buida i es començava a formar una cua llarguíssima. Estaven tots els bars i restaurants plens, inclós el “kebab” que sempre està buit.

Per això, en aquesta época procuro sortir poc de Vilassar, perquè sinó m’estresso i no en tinc ganes. Dormo gairebé tot el matí i a la tarda surto amb els amics a donar una volta, que és el que més em relaxa.

Pau

Publicat dins de Nadal, Pau Ròdenas | Deixa un comentari

El debat de la pilota d’Or

Publicat el 30 desembre 2012 per

Trobo curiós que just al acabar d’entrar a la segona meitat de l’any ja es parli de qui es mereix la pilota d’or, és a dir, en sis mesos de l’any 2012 ja n’hi ha prou per valorar qui se la mereix, i en part ho entenc, s’han disputat ja tots els títols importants del present exercici i això fa que moltes veus ja es decantin per un o altre. Però creieu realment que hi ha d’haver tal discussió per aquest prestigiós trofeu?

Depenent del criteri que segueix el jurat, poden haver-hi certs aspirants a la pilota d’or, però penso que és complicat veure quin és aquest criteri, però sota el meu parer em sembla que ens compliquem molt les coses, perquè crec que en Messi és el millor jugador del món, i per molt que pugui ser repetitiu, torna a merèixer guanyar aquest trofeu.

Si mirem cap  a èpoques on no hi havia jugadors que marquessin èpoques, i podríem referir-nos dins dels últims 15 o 25 anys en aquelles temporades no destacaven homes com Maradona, Messi, Di Stefano, o Zinedine Zidane, per exemple.

En canvi, si és veritat que va haver-hi certs guanyadors d’aquest trofeu que posteriorment no van passar a la història, ni van ser jugadors molt recordats en les posteriors dècades, com és el cas de Pavel Nedved (Juventus), o Michael Owen (Liverpool-Newcastle). Allà es podia debatre més el guanyador perquè no hi havia cap jugador que marqués la suficient diferència com la que crea ara l’astre argentí. Podem dir que Raúl també se la mereixia, en vés de Michael Owen, per exemple.

Penso que ara és diferent, estem davant d’una època gloriosa on un jugador argentí de 25 anys, marca les diferències en cada partit, i ja ha fet mèrits més que suficients per sortir en tots els llibres com un dels 5 millors jugadors de la historia del futbol, un futbolista excel·lent que passa per sobre de qualsevol rival que tingui al davant, que any rere any continua batent rècords i més rècords.

Leo Messi és el millor jugador del món i per tant, seguint a aquest nivell, tant en fa qui guanyi l’ Euro copa, el Mundial o el que sigui, ell continua sent el millor del món, i per tant, principal favorit a obtenir una nova pilota d’or per a les seves vitrines.

Molts deien que al 2010, Xavi o Iniesta es mereixien el trofeu o que aquest any Casillas o Sergio Ramos se’l mereix, però, realment ho heu reflexionat?

Sense anar més lluny, molts posaven al Andrés com a clar candidat quan Espanya va guanyar el Mundial de Sudàfrica, el per què?, doncs per un motiu que sobresortia per sobre dels altres i és haver marcat el gol de la final. Si no hagués marcat aquell dia, probablement d’Iniesta no se’n hauria parlat com a possible Pilota d’Or, i és que aquell any va passar 4 mesos lesionat.

A Casillas, per exemple, també se li pot donar la pilota d’or, més per el que ha guanyat durant la seva trajectòria, que per els últims anys en la porteria blanca, la meva pregunta és si hi algú que pensa que es pot comparar altres jugadors amb Messi?

En definitiva penso que mentres en Leo segueixi a aquest nivell ningú l’hauria de privar de guanyar una nova pilota d’or, en uns dies sortirem de dubtes.

Ricard

Publicat dins de Aficions, Esport, Futbol, Ricard Julià | Deixa un comentari

Lo que hay es un mensaje subliminal en cada sonrisa

Publicat el 30 desembre 2012 per

Hay siete tipos de sonrisas

Ponernos una máscara es la mejor forma de ocultar una emoción y la mejor máscara es una emoción falsa que desconcierta y actúa como camuflaje. La máscara más utilizada es la sonrisa porque forma parte de los saludos convencionales, resulta agradable y se emplea en la mayoría de los intercambios sociales.

Los movimientos faciales de la sonrisa son sencillos. Para mostrar bienestar sólo tenemos que mover un músculo que podemos accionar voluntariamente, mientras que todas las restantes emociones requieren la puesta en marcha concertada de tres a cinco músculos. Sin embargo, la sonrisa no es siempre señal de una emoción positiva. Las personas sonríen cuando se sienten desdichadas.

Sincera. Dura más cuando los sentimientos positivos son muy intensos. Participa el músculo cigomático. Se elevan las mejillas y salen “patas de gallo”.

Amortiguada.Sentimientos positivos aunque disimulando la intensidad. Se aprietan los labios, salen “patas de gallo” y se estiran las comisuras de los labios.

Falsa. Su fin es camuflar, convencer al otro de que se siente una impresión positiva. Contradice la emoción interior. De todas, es la única sonrisa mentirosa.

Burlona. Llamada también “de Chaplin”. Poco corriente. Los labios se elevan en un ángulo muy pronunciado. Insolente, se alegra del mismo hecho de sonreír.

Desdeñosa. Contracción del músculo orbicular de los labios, protuberancia en torno a las comisuras y, a veces, hoyuelo. Se confunde con una auténtica.

Temerosa. No hay expresión positiva. El músculo risorio tira de los labios hacia las orejas y los labios quedan en posición rectangular.

Triste. Muestra emociones negativas sin querer ocultar la desdicha. Es asimétrica y prolongada. Habitualmente implica que la persona no va a quejarse.

Sandra

Publicat dins de Sandra Piferrer, Somriure | Deixa un comentari

Època d’il·lusió

Publicat el 30 desembre 2012 per

Ja es 15 de Desembre i ja queda ben poc per el nadal i les seves respectives celebracions. Si algú em digués que definís aquesta època de l’any amb una sola paraula, aquesta seria il·lusió. La il·lusió de la que parlo, jo ja l’he perduda fa anys però tinc una germana petita que es la viva expressió d’aquesta paraula.

Cada dia des de fa una setmana, el primer que fa en aixecar-se es anar al menjador per veure si el tió s’ha menjat la pell de mandarina que li deixa cada dia abans d’anar a dormir i això em porta molts records de la meva infància. Encara recordo aquell nerviosisme amb el que m’anava a dormir la nit de reis pensant que al aixecar-me i obrir les portes del menjador només veuria carbó i més carbó en comptes de regals, i al mateix temps la sensació d’alegria indescriptible al veure tots els sofàs, cadires i taules plens de regals que portaven l’etiqueta amb el meu nom. Al marge d’això també recordo les cavalcades de reis a Barcelona, on els hi entregava la meva carta plena de desitjos al mateix temps que em qüestionava preguntes aleshores tan absurdes com: com pot ser que en una sola nit puguin entrar a casa de tots els nens del món? , o com pot ser que sempre estiguin observant com em porto si només els veig el dia de la cavalcada?. Són preguntes que em feia quan era petit, i ara m’assabento que la il·lusió que sentia en aquells moments m’impedia veure més enllà de la realitat i que ara desgraciadament aquesta il·lusió ja esta totalment perduda.

En alguns moments m’agradaria tornar enrere i poder tornar a viure aquestes sensacions que només es viuen en aquestes dates tan especials i que tal i com les vivia jo de petit, ara les viu la meva germana Ariadna.

Marc

Publicat dins de Il·lusió, Marc Flamarich, Nadal, Records | Deixa un comentari

El sabor agredolç del Nadal

Publicat el 30 desembre 2012 per guillemsala

Per la majoria de nosaltres el Nadal representa la ocasió anual de tots els retrobaments familiars. Són les dates on ens reunim amb tota la família, per celebrar totes les Festes. A Catalunya, s’acostuma a celebrar amb grans apats, intercanvi de regals, ambient festiu i el més important: un sentiment d’estimació pels demés.És una època en que aprofitem per fer un balanç de l’any que s’acaba i fer bons propòsits per l’any que s’enceta. Podriem dir també, que l’ambient nadalenc és una mica exagerat ja que cada vegada pesa més el component mercantil de les Festes. La majoria de comersos en aquestes dates és quan més caixa fan de tot l’any.
Per altre banda, hem de tenir en compte que també hi ha molta gent pels quals el Nadal és trist. Molts, no tenen familia o bé la tenen lluny i han de passar les Festes tot sols.També hi ha qui econòmicament no es pot permetre unes grans celebracions. Gent amb ingressos molt baixos, gent desnonada o bé gent desarrelada.
Per tot això, opino que els Nadals són unes Festes agredolces ja que depenen de les condicions de vida de cadascú, els Nadals es viuran d’una forma molt diferent.

Guillem Sala.

Publicat dins de Guillem Sala, Nadal | 1 comentari

Quan deixes de ser una nena?

Publicat el 29 desembre 2012 per

Tota la vida m’he refiat i he confiat que estaria protegida pels pares, oncles, avis , cosins… Però arriba un dia que et pares a pensar i comences a veure bastant llunyà el fet d’asseure’t a la faldeta de l’àvia, de traspassar de nit fent corredisses per casa cap al quarto dels pares perquè sents sorolls a l’habitació i ficar-te entremig de tots dos, o de repartir postals de Nadal als oncles i als cosins en aquells grans sopars que t’encantaven quan arribaven les festes, i et diguessin què maca eres i què gran et feies. Aleshores jo em sentia la reina de la festa, l’àngel de la casa… També recordes quan jugaves a fet i amagar pel jardí de casa els avis amb els veïns del carrer o a la caseta de fusta amb les cosines cuidant unes belles nines de porcellana, creient-te una marassa, però sense pensar que a tú també t’arribaria el dia.

Passen els anys i et veus comprant llaminadures i revistes de xafarderies de famosos amb les amigues a la papereria del poble. Amb un tancar i obrir d’ulls et veus comprant un brillant vestit de festa per cap d’any i el més important la nova persona que ha entrat a la teva vida que t’hi acompanya, si si… arriba ELL. Per fi comences a viure allò tan esperat i somiat de les pel.lícules, enamorar-te.

Aquesta experiència produeix un cert xoc a la teva vida, pot arribar fins i tot a capgirar-te-la de dalt a baix. T’adones que no passes tant de temps amb les amigues i que els teus pares no paren de repetir-se què ha passat que de cop i volta alguna cosa se’ls escapa de les mans… ni més ni menys la seva nena.

Recordes la mirada de malencolia del teu pare i notes que per més que ho vagi acceptant no deixa de fer-se extrany amb la situació.

A mida que passa el temps i reflexiones sobre tot això t’adones que per més que siguis una ganàpia segueixes eixugan-te els disgustos a la camisa del pare i no… el somriure d’orella a orella que li tornava boig de la seva petitona encara està allà . Tot això només em fa arribar a una conclsió… Mai deixes de ser una nena.

Cristina

Publicat dins de Canvis, Créixer, Cristina Mataró | Etiquetat com a | 1 comentari

Ella

Publicat el 29 desembre 2012 per

Ella tiene sus pros y sus contras, como todo el mundo posee una serie de virtudes y defectos que la hacen más o menos humana, según cual de estos se acentúe más. En este caso ella es más humana por sus pros, ya que sus defectos aparecen solo de vez en cuando y por el contrario sus virtudes siempre están allí, aunque no te des cuenta.

Es fácil olvidar cuanto la admiro cuando discutimos, ya que ella es muy cabezota y yo tengo bastante carácter, pero me sorprende la facilidad con la que últimamente nos olvidamos de la discusión tras haberla tenido. Es algo de lo que me enorgullezco y que me hace pensar que alguna de estas broncas de vez en cuando no están tan mal (con la cabeza ya fría pienso en ello y me río de las chorradas por las que llegamos a discutir).

Pero a parte de esto, tengo que decir que le debo tanto que tal vez ni ella se haya dado cuenta de los años que hemos pasado la una al lado de la otra, a veces más cerca y otras más lejos sin siquiera saberlo, pero aun así estando aquí. Porqué sí, ella ha estado aquí cuando la he necesitado e incluso cuando no, cuando lo que quería era estar sola (que era cuando realmente la necesitaba).

Ella, la que ha aguantado mis locuras y mis problemas, la que ha estado a mi lado en la mayoría de mis carcajadas pero también junto a mis lágrimas; la que sabiéndolo todo de mi ha seguido siendo mi amiga y confiándome sus secretos y sus sueños me ha hecho sentir importante.

Puede que ahora nos sintamos algo lejos la una de la otra, pero quiero que sepa que los pocos momentos que puedo pasar junto a ella son de los mejores del día, por muy cortos que sean. Y aunque parezca un tópico de los que la gente siempre habla pero que realmente no podrían llegar a cumplir, debo decir que podría pasarme horas y horas escribiendo sin terminar nunca, y ella lo sabe, así que con eso me basta.

Por último decir que la quiero mucho, pero que no la considero una hermana (como muchas personas hacen); ella es mi amiga, y eso es mejor que cualquier lazo familiar que podamos tener, porqué sé que va a estar aquí cuando la necesite y lo va a hacer porque quiere.

Júlia

Publicat dins de Amistat, Júlia Reina | 2 comentaris

La meva nina de cristall

Publicat el 29 desembre 2012 per

Tinc una nina de vidre, fa poc que és meva però sempre ha estat amb mi.
Hem crescut juntes, de petita mai hi jugava però sempre la veia quan anava a l’escola. L’observava de lluny, des de fora l’aparador, la mirava i pensava en les nostres diferències, que no eren poques. A vegades em molestava la seva perfecció, feta d’un material tan fràgil i en canvi amb una presència tan sòlida. Les dues érem petites, maques, fràgils. Però mai jugàvem juntes, creixíem separades en un món idèntic.

“A vegades em molestava la seva perfecció, feta d’un material tan fràgil i en canvi amb una presència tan sòlida”

La meva nina de cristall i jo ens anàvem fent grans i a poc a poc la veia més meva, potser sempre havia estat destinada a ser-ho però jo no me n’havia adonat. Cada dia l’aparador que ens separava semblava més fi, més dèbil, i de sobte la tenia. Me la van regalar unes amigues i mai hagués imaginat que seríem tan iguals, tan perfectes, però ara sé del cert que si no hi puc jugar, la vida no és tan divertida. I d’això n’estic segura perquè durant un temps me la van prendre, se la van emportar lluny de mi i a partir d’aquell moment la meva nina va canviar. Hi ha persones que afirmen que no valores allò que tens fins que ho perds, personalment trobo que és una manera molt absurda de plantejar-te la vida, què pots esperar d’una persona que dóna valor a una cosa quan ja és incapaç de poder-la tenir? No, jo ara no valoro més a la meva nina perquè en el seu moment m’adonés que la podia perdre, la valoro perquè darrere del seu somriure sobri, de la seva constitució perfecta s’hi amaguen fissures. La meva nina s’està trencant. Poca gent se n’adona perquè ella sempre ha estat capaç de lluir sencera la seva perfecció. Però quan la miro als ulls ja no hi veig la llum que hi veia quan me la van regalar, quan vaig tenir la sort d’estar amb ella per primera vegada.

Jo no deixaré que aquesta llum s’apagui, perquè darrere seu m’apagaria jo. Sempre m’he estimat a aquesta nina, i ningú me la prendrà, ningú serà capaç de trencar la meva nina de cristall.

Laura

Publicat dins de Amistat, Dependència, Laura Pallàs | 1 comentari

La son

Publicat el 29 desembre 2012 per

Quan era petita recordo que a les vuit ja estava desperta i la meva mare em deia:” jo no entenc com és que no vols dormir més “, i jo li responia: “doncs no ho sé, però ja he acabat la son”. Llavors ella em deia:” ves  al menjador i mira una estona els dibuixos animats i jo baixaré de seguida a fer-te l’esmorzar”.

Sempre pensava: “perquè no tinc més son?”, “m’agradaria poder dormir una mica més”, però no sabia com fer-ho perquè jo no podia controlar les hores que volia dormir, d’això s’encarregava el meu cervell.  La meva mare una vegada em va dir una frase que mai oblidaré: “d’aquí a uns anys ja veuràs com se’t passaran les ganes de llevar-te a les vuit, llavors desitjaràs poder dormir més hores”. I tenia tota la raó.

“sempre segueixo tenint son, mai l’acabo. Durant el dia em ve una son que sembla que m’hagi d’adormir “

A mesura que me anat fent gran cada vegada tinc més son i estic més cansada. Estic la major part del dia a l’escola, arribo a casa, dino, faig deures i estudio, el meu cervell està tot el dia treballant, només descansa les sis o set hores que dormo. I, a vegades ni descansa perquè somio pensant en l’examen que em toca l’endemà i em llevo amb la sensació d’haver estat tota la nit desperta. Quan sona el despertador a les set del matí és terrible, em costa molt aixecar-me i per no tornar-me a adormir m’assec al llit i em vaig despertant mica en mica. Però el  problema és que sempre segueixo tenint son, mai l’acabo. Durant el dia depèn quina hora sigui em ve una son que sembla que m’hagi d’adormir en aquell mateix moment, i havent dinat encara és pitjor perquè em venen aquelles ganes de fer la migdiada però no puc fer-la perquè tinc feina de l’escola. Haig de reconèixer que més d’un dia me adormit a la taula mentre estudiava. Sempre desitjo que arribi el cap de setmana per recuperar les hores que durant la setmana he ocupat amb els estudis.

Finalment he arribat a la conclusió. Quan un és petit és cansa molt físicament, perquè els nens sempre estan jugant, corrent, tenen molta energia. I, tot i que al final del dia acabin rendits l’endemà es desperten ben aviat. En canvi, nosaltres que ja som adults, físicament no acostumem a cansar-nos tant, perquè no tenim l’energia d’un nen petit. Però mentalment sí que estem cansats, perquè el nostre cervell està treballant durant tot el dia, i aquest només descansa quan dormim. Per tant, crec que la causa de que tots els adults tinguem més son i estiguem molt més cansats que els nens és perquè ells no tenen responsabilitats, preocupacions, problemes, estrés i en canvi nosaltres sí. I aquests problemes que afecten al nostre cervell fan que necessitem reposar i dormir més hores.

Marina.

Publicat dins de Canvis, Créixer, Marina Boguñá, Son | 1 comentari

Conclusió del meu Treball de Recerca

Publicat el 28 desembre 2012 per

Engeguem el televisor, ens asseiem. Estan fent anuncis i escoltem música, música i més música. Una determinada melodia o peça musical es va fent popular a mesura que apareix en els mitjans de comunicació, una gran llançadora per a donar a conèixer els nous productes del mercat juntament amb les noves peces musicals del sector. La música s’ha convertit en un element fonamental en el missatge publicitari audiovisual. Atès que es pot considerar un llenguatge de sentiments i sensibilitat, és idònia per a mostrar missatges publicitaris de caire emocional. D’altra banda però, la música pot ser complementària de la imatge en dos sentits: en primer lloc el de la redundància, ja que explica amb el so la mateixa atmosfera visual i la reforça i per altra banda en el sentit que amplia el significat de la imatge, degut que és autònoma respecte ella i explica allò que per si sola no pot explicar.

Aquest, és el tema del meu Treball de Recerca. L’he treballat de forma oberta ja que dono una àmplia forma d’estudi del tema. Des de que vaig començar a treballar el meu índex he hagut de modificar-lo constantment (unes deu vegades) fins arribar cap a la estructura definitiva, la forma en la que volia enfocar el treball i estudiar el tema. Al principi, aquesta recerca tenia que abastar el tema de la televisió i la ràdio abans d’introduir la qüestió hipotètica de la influència de la música en la publicitat però això va ser impossible degut a l’extensió que tindria aleshores el treball. Així doncs, vaig eliminar tota aquesta part i vaig formar l’apartat de l’evolució de la música en la publicitat televisiva que, a part de tractar els temes eliminats, introduïa la recerca d’una forma informativa que serviria per entendre la resta del treball. Crec que els apartats que he treballat, són els adequats i m’han servit d’aprenentatge d’algunes coses que desconeixia del sector. A part, la majoria de la informació l’he extret d’un llibre que estava en castellà així que tot ho havia de traduir mentalment i això és el que més pesat se m’ha fet. Tot i així, aquest fet m’ha servit per conèixer millor la meva llengua natal i expressar-me d’una forma entenedora al dedicar-hi tant temps.

Amb la part pràctica, he pogut aclarir la meva hipòtesi sobre si la música influeix a la publicitat o viceversa, aprendre a comentar anuncis i veure el que cada anunciant busca en el seu anunci basant-me en la música. Amb les enquestes, he trobat que la societat està més conscienciada de la importància que té la música en la publicitat del que creia. Per contra, és veritat que m’hagués agradat fer un treball de caire més pràctic -tot i que m’hagués costat més d’elaborar-, perquè crec que s’aprèn més amb la pràctica que amb la teòrica. Per això, vaig intentar fer el màxim possible d’exercicis pràctics però o no em donava temps, o eren incòmodes de realitzar com per exemple el de la prova de posar músiques a un grup de gent i que m’encertessin a quin anunci pertanyia.

He de dir que trobo que el Treball de Recerca és com qualsevol altre treball que entreguis però amb més temps perquè t’hi has de dedicar més. Aquest treball el que pretén -diferent als altres- és que tu, el que investigues sobre el tema, puguis resoldre aquell dubte (hipòtesi) que tenies i aprenguis més coses sobre l’àmbit de treball que recerques. Personalment, trobo que el meu institut està una mica mal organitzat amb el tema del temps ja que, la major part del treball l’has de fer durant l’estiu on només estàs tu i on no hi ha el tutor que pugui rectificar els teus errors o resoldre els dubtes. Tot i així, és un treball interessant de fer i que aporta una certa pràctica per després a la universitat, fer el treball de fi de grau.

Com a conclusió a la hipòtesi del treball, puc dir que els diferents tipus de música estan associats generalment a diferents classes socials, dirigit a un públic determinat. Per tant, la música de l’anunci del producte haurà de ser també l’adequada a aquest possible consumidor. M’he adonat que la música és un aspecte essencial en els espots televisius i he après bastant sobre la forma d’utilitzar la música tant en publicitat com en la televisió en general, la qual cosa m’ha semblat molt entretinguda i interessant. He descobert que encara que en els anuncis la part principal són les imatges, la conversa dels personatges i la veu en off del narrador; la música és també molt important i fa més atractiu a l’anunci. A més, també he après en aquest treball més coses sobre la publicitat en general i per descomptat sobre la música. D’aquesta última he conegut i investigat coses sobre la seva història i els diferents tipus que existeixen. També he conegut (amb el treball teòric) el procés pel qual ha de passar la música fins arribar a l’anunci, encara que m’hagués agradat anar a una empresa a veure-ho en directe però això, va ser impossible perquè cap va respondre a les meves peticions tot i trucar vàries vegades.

En conclusió, puc dir que també he après a realitzar treballs d’una forma a la qual no estava acostumada, sempre havia fet treballs només de forma teòrica. En aquest treball però, he analitzat primer una part teòrica i després l’he passat a la pràctica analitzant diversos anuncis, realitzant un exercici de canvi de músiques o preparant una enquesta.

Judith

Publicat dins de Judith Hernández, Música, Publicitat, Treball de recerca | Deixa un comentari

Inquietant o desconcertant ?

Publicat el 28 desembre 2012 per oriolbarnet

Fa molts anys que penso que estic vivint en un somni, ja que tot ve de l’any 2004.

Era un hivern gèlid a “La Molina”, tot esquiant per una vermella. Què va ser allò que em va passar que crec que no n’he sortit ? és molt més complicat d’explicar del que us penseu, ja que és una experiència que em porta molts mals records i que no m’agrada recordar pel simple fet que tinc una mica de dolor dins de mi en quan ho penso o ho dic. El paisatge era preciós, típic de la neu, on tot el cel era blau clar i la neu blanca com ella sola. Baixar ràpid no és la solució em deia sempre la meva mare … em vaig quedar en coma.

Va ser la cosa més espantosa de la meva vida, no sé què vaig fer, ni què m’havia passat, estava baixant tant tranquil i de sobte aquell xoc que em va donar aquell noi al meu cap contra aquell casc … quin malson. Però no, no ho era pas, m’havia donat en tot el cap, i del mateix cop em vaig caure a terra i em vaig desmaiar durant 37 segons, un xifra poc significativa alhora de parlar-ne, però molt llarga alhora de la veritat. Van ser 37 segons que no veia res, només veia … allò, el que és actual. Què vull dir amb això ? doncs que no sé si el que estic vivint és el que de debò estic veient o el fet que ara mateix estic en un hospital, i totes aquestes veus que sento i tots els sorolls són normals o me’ls imagino. No em serveix de res que em diguin que tot és normal, que no passa res, que va ser un cop i ja està, però no ho veig així.

Us semblarà estrany, però des del moment que em vaig quedar en coma, vaig començar a veure pròxims futurs, futurs que només eren meus i només em passaven a mi, com si fossin “ dejà-vu” ( o com s’escrigui ), però del futur. La veritat és que penso que la meva mort, serà el sortir d’aquest coma i fer vida normal i igual com l’estic fent ara, que faré les mateixes coses  i sempre el mateix fins el dia de la meva mort, que aleshores ja no sabré on aniré ni què faré.

Oriol

Publicat dins de David Barnet, Mort, Somnis, Vida | Deixa un comentari

Nacer para morir

Publicat el 28 desembre 2012 per

Tal como dijo en su tiempo un Quevedo pesimista, nacer es empezar a morir. Reflexionando críticamente en mis ratos libres, pienso que tiene toda la razón. Quizá no hace falta ir envejeciendo para morir, que te salgan arrugas y pelo canoso, eso son las consecuencias de un desgaste emocional y físico, depende de quién seguramente más de uno que de otro.

Muriendo de amor, de agobio, de soledad… diferentes maneras de sentir que tu globo se deshincha. No me refiero a un dolor irremediablemente intenso, sino a pocas situaciones en las cuales te ves obligado a pulsar el botón de ‘pause’ de tu corazón y actualizarlo para que emocionalmente pueda seguir viviendo más tiempo. De no ser así deambularíamos por el mundo vacíos por dentro, limitándonos a ejercer nuestras funciones vitales a excepción de ‘la relación’.

La función de relacionarse tiene que ver con la sociedad. Esa misma sociedad que nos asusta, nos trata mal, nos reparte periódicos y nos cobra impuestos. Es sorprendente el poder que podemos llegar a tener los unos sobre los otros, estamos programados para depender de otras personas; con la que a veces somos débiles, arrogantes, manipulados o especialmente antipáticos.

El problema está en que siempre nos han educado para saber cómo tratar a la gente que nos rodea, pero nunca sobre cómo tratarnos a nosotros mismos. ¿Cómo sabemos qué nos ocurre cuando nos sentimos mal, cuando nos sentimos vacíos por dentro? ¿Dónde está ése manual de instrucciones donde indica que hacer en caso de emergencia o sobrecalentamiento? Simplemente no existe.

Entonces me pregunto: ¿cómo vamos a entender a los demás cuando ni siquiera sabemos qué nos pasa a nosotros mismos? A mí personalmente se me hace muy difícil, supongo que poco a poco aprendemos a ser más tolerantes, a darnos un respiro y lo que es más importante, conocer los límites físicos y mentales que nuestro cuerpo está capacitado a soportar.

Paula

Publicat dins de Mort, Paula Benzal, Saber, Vida | 1 comentari

El volei

Publicat el 28 desembre 2012 per

Fa que jugo a volei 8 anys, des de tercer de primària, tot i que el primer any no jugava partits, només entrenava. És un esport que potser al començament és molt avorrit perquè gairebé no fas jugades, i la tècnica es difícil, però un cop comences a aprendre i a ser més gran, les rotacions canvien i el joc és molt divertit, és molt d’equip, has d’estar unit ja que no hi ha contacte amb l’equip contrari, només depens del teu equip i del que pasi al teu camp. M’agradaria no deixar-ho, per molt que pugui hi continuaré, perquè apart que sempre va bé fer esport, a mi em serveix per desconnectar, desfogar-me i divertir-me. Aquest any amb l’equip ens ho estem passant molt bé i la nostra entrenadora, penso que ho fa molt bé. Hi ha setmanes que ho fem pitjor o millor però intentem divertir-nos totes juntes.

Núria

Publicat dins de Núria Espuña, Volei | Etiquetat com a | 1 comentari

La fi de Món?

Publicat el 27 desembre 2012 per urielalvarez

Com va passar fa mil anys, la proximitat de la fi del mil·lenni provoca una onada d’inquietud davant els temps que s’acosten. Durant segles han estat molts els que han anat profetitzant la fi del món, evidentment tots van errar, però també n’hi va haver que van fer prediccions menors que es van portar fins i tot segles després, també van predir un cap, encertaran?

Per als maies, que posseïen el calendari més exacte fins fa ben poc i que encara ens sorprèn pels seus coneixements, la fi del món vindrà el 21 de desembre del 2012, inici d’una nova era. Mentre per a uns la fi del món és l’extinció de la Humanitat, per altres és l’ascens a un nivell superior o un canvi radical en la manera com vivim, també hi ha les interpretacions religioses de tot tipus.

La fi del món ja ha passat altres vegades: acabant amb més de la majoria de les espècies vives del planeta, posant un cap sobtat a grans i glorioses civilitzacions (cretencs, Asteques …) o poc a poc oblidant tot el que és conegut (totes les petites cultures aclaparades per altres més importants). El cas és que és possible que la fi del món no passi mai, o que ja estigui passant, la veritat és que ningú pot assegurar del cert quan o com passarà, perquè només els fets són certs, i el futur és sempre una suposició, almenys per a la majoria …

Uriel

Publicat dins de Fi del món, Uriel Álvarez | Deixa un comentari

Cada cop són més

Publicat el 27 desembre 2012 per

El tema d’aquest escrit és el Linx Pardinus, el linx ibèric,que es troba en perill d’extinció però ara us explicaré un cas on s’està augmentant el nombre d’aquests animals.

En el centre de cria en captivitat de Zarza de Granadilla. l’espècie de linx ibèric comença a donar els seus fruits ja que Fàrfara va donar llum el passat mes de març a 3 cadells, va ser el primer part de linx en aquest centre extremeny. Amb aquestes cries recent nascudes sumen ja 40 cries entre els 4 centres de cria de linx ibèric a Espanya i Portugal. S’espera, a més que durant el mes de maig de 2013 segueixin naixent més cries. En l’any 2012 han nascut unes 50 cries, però han sobreviscut 40, a part no s’han comptabilitzat les cries que neixen en salvatge. Menció especial mereix el que ha passat al centre de Silves, a Portugal, on han sobreviscut 17 de les 40 cries supervivents a la península ibèrica, el que posaria al centre en ”exedent” de linxs ibèrics. El gran nombre de naixements d’aquesta espècie en aquest any està fent créixer les esperançes en l’espècie, més encara que després d’un estudi sobre la variabilitat genètica del linx ibèric mostrés que l’espècie ha tingut una diversitat genètica molt baixa desde fa com a mínim 50,000 anys

El centre de Zarza de Granadilla ha estat l’últim a obrir-se a Espanya i el primer a fer-ho fora de la Comunitat Autònoma d’Andalusia. Les tres cries recent nascudes seran custodiades per la mare, que no sembla haver-les rebutjat i se sumen, així, als quatre adults (Fàrfara, Gènesi, Gitano i Rondalla) presents al centre de Càceres de linx ibèric. I és que des d’aquest centre es pretén repoblar de linx ibèric les zones properes en un futur no gaire llunyà. El linx ibèric es troba en perill greu d’extinció, els principals problemes als que s’enfronta l’espècie són la malaltia renal, la baixa concentració de conills (la seva presa preferida) i les interaccions amb la societat (carreteres i paranys per exemple)

Espero que amb aquest escrit hagueu après alguna cosa més sobre aquests animalets que estan en perill d’extinció i seria un cop molt fort per la naturalesa la pèrdua d’aquesta espècie. Hem de contribuir en la salvació d’aquests animals.

Hector

Publicat dins de Hèctor Calvet, Linx | Deixa un comentari

Somos marionetas

Publicat el 27 desembre 2012 per

Somos marionetas de la sociedad capitalista? Según mi opinión, la respuesta es un “sí” rotundo y estoy tan segura de ello porque podemos darnos cuenta simplemente viendo como somos capaces de gastar y gastar en productos que seguramente podríamos vivir igual de bien sin ellos o incluso mejor. Con eso, ya afirmamos que somos marionetas del capitalismo.

“podría hacer una larga lista con la cantidad de cosas que me compro y que no necesito. Pero yo solo soy una víctima más”

Ahora llega la navidad, pero realmente que es la navidad? Alguien sabe exactamente que es la navidad? En la navidad se celebra el nacimiento de Jesucristo en Belén, así que es una celebración religiosa. Si se celebra el nacimiento de Jesucristo, por qué el capitalismo ha convertido esta fiesta en un gastar infinito? Por qué se pone un árbol de navidad? Por qué se decoran las casas con enormes y impresionantes luces? Por qué se hace el “Papa Noel”? Que tiene que ver el nacimiento de Jesucristo con el Papa Noel? Podría seguir escribiendo preguntas evidentes durante toda la tarde.

Tengo que reconocer que yo soy una de las personas menos indicadas para hablar de ésto, porque me encanta gastar en ropa, maquillaje y zapatos, y podría hacer una larga lista con la cantidad de cosas que me compro y que no necesito. Pero yo solo soy una víctima más. Desde que nací la vida ha sido así, un gastar continuo, una sociedad dónde lo importante es poseer cosas. Sobretodo en estas fechas en las que si no gastas eres el diferente, y si dices que no celebras la navidad te miran como si fueras un bicho raro.

Sandra

Publicat dins de Consum, Nadal, Sandra Muñoz | Deixa un comentari

Remember me

Publicat el 27 desembre 2012 per lauramorales

Es una sensación fría, algo sencilla y me atrevería a decir que considerablemente dura e incluso grisácea. No acabo de tener muy claro si el culpable de mi sensación es el inamovible miedo a perderla pero lo único que sé con certeza es que la necesito en mi vida. Ella siempre me ha enseñado a ser paciente, a valorar los pequeños detalles, a esforzarme para así conseguir mi personal recompensa, a seguir adelante y siempre tener un frente, una meta… Y aunque la mayoría de éstas cosas aun no las he conseguido, ella siempre me dice el mismo discurso para cada una de ellas con una esperanza siempre en su mirada, la de que algún día las aprenda.

“Es impulsiva y tozuda, exactamente igual que yo. Tiene un carácter de armas tomar, indiscutiblemente igual que yo. Y es desconfiada, sorprendentemente igual que yo”

Es sencillamente auténtica, siempre me enternece con esos pequeños y redondos ojos marrones. Le encanta hablar de cualquier tema, significante o insignificante, y también le da igual si te interesa o no, ella siempre estará dispuesta a explicártelo hasta que considere que ya te lo ha contado todo absolutamente todo y con el más preciso detalle. Y tengo que reconocer que yo hago lo mismo. Es por esto que nos podemos pasar largos ratos las dos tumbadas de lado en la cama, dándonos la espalda, y simplemente hablando, sin profundizar siquiera. También le apasiona verme comer, algo sorprendente y algo confuso para mí pero para ella es un motivo por el cual le sale una media sonrisa y siempre añade un: “¡cómo me comes de bien!”. Siempre huele bien, se compra y le gusta que le compren todo tipo de perfumes. Cocina de ensueño y como buena cocinera, después de cada plato, exige su valoración. Es impulsiva y tozuda, exactamente igual que yo. Tiene un carácter de armas tomar, indiscutiblemente igual que yo. Y es desconfiada, sorprendentemente igual que yo.

Reniega de la suciedad y de las cosas hechas rápido y mal. Pero lo que más le incordia es el hecho de que con el paso de los años su estatura haya disminuido hasta el punto de no llegar a la mirilla de la puerta de la entrada. Eso le frustra, y me sabe muy mal, por este motivo he llegado a la conclusión que uno de sus regalos para navidad será un práctico taburete, ya que creo que en algún momento se le ha escapado, afrontando la realidad, que no le iría nada mal uno.

Padece de insomnio desde ya hará unos veinte años, y hace aproximadamente un año, desgraciadamente, le detectaron Parkinson. Un duro golpe con el que procura convivir el día día con pastillas y más pastillas.

Yo particularmente la considero una persona muy especial, única. Una mujer fuerte y que espero que nunca deje de serlo. La necesito y sé que ella me necesita a mi. Por eso a veces, cuando la miro, siento la sensación de la cual he hablado al principio, una sensación que me estremece porque sé, inconscientemente, que no depende de mi, porque si por mi fuera, toda mi vida a mi lado la tendría.

Remember me, cause I’ll always remember you. Te quiero.

Laura Morales Moreno

Publicat dins de Laura Morales | 1 comentari

La belleza no importa!

Publicat el 16 desembre 2012 per

Un hombre se casó con una mujer muy muy hermosa y la quería mucho. Llegó un tiempo de una enfermedad que se propaga a causa de forúnculos en la piel y cicatrices distorsiona el paciente de una forma muy grave.

Un día esa bella esposa se sintió los síntomas de la enfermedad, y se enteró de que ella también está enferma y perderá su belleza. Pero su marido estaba fuera de la casa, con lo qual no tenia ni idea de la enfermedad…. En el camino a su casa hizo un accidente, en el qual ha perdido la vista y quedó ciego.

La pareja continuaron el matrimonio… día tras día la mujer perdiendo su belleza y su cara se distorsiona, y el marido no tiene ni idea de la distorsión. Han cumplido 40 años juntos con el mismo grado de amor y armonía. Parecian en el primer año del matrimonio, ya que el hombre la amaba con locura y la trataba con respeto y viceversa.

Pero llegó un día y falleció la esposa. Luto por ella profundamente triste por despedirse con su mujer. Cuando terminó el entierro, llegó el momento de ir, todos han ido a sus casas. Por lo tanto, el marido andaba solo a su casa. Un hombre le llamó:
¡Oh fulanito .. ¿A dónde vas?
dijo: ¡”a mi casa”!
El hombre respondió con tristeza: ¿Cómo irás solo si eres ciego?
El marido contestó: !yo no soy ciego!
Cuando me enteré que mi mujer tenía la enfermedad , me asusté de que se avergüenza de su enfermedad y fingí que soy ciego para no dañar los sentimiento de mi mujer, fue una esposa maravillosa. A lo largo de los cuarenta años la he tratado con el mismo amor como antes de su enfermedad.

Amal

Publicat dins de Amal el Hmimdi, Amor | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Recordar para vivir y vivir para recordar

Publicat el 16 desembre 2012 per

Hay veces que la vida, te pone en situaciones difíciles. Me refiero a esos palos que te dan sin haber hecho nada malo. Simplemente llegan, y lo único que hacen es cambiarte la vida por completo.

Yo estaba acostumbrada a ser una princesa, como muchas de las niñas de catorce años que sus mayores prioridades son llevar las uñas bien pintadas o que sus padres les dejen salir de fiesta. Llega un momento donde tu misma te das cuenta de que nada es un cuento de hadas, es una lástima que lo tenga que ver a moratones, pero supongo que así ha sido siempre. Todos querríamos escapar, salir volando, cerrar los ojos muy fuerte y abrirlos en otro mundo. Pero los problemas no van a desaparecer por sí solos.

Por eso, esas personas que me quieren y que amo con locura son tan importantes para mí. Las mismas personas que lloran porque yo estoy llorando, que me escuchan, me apoyan, me aconsejan y me ayudan a tirar adelante, son imprescindibles para mí. Y, cuando alguien me dice, sé valiente y sonríe, que tu sonrisa es preciosa, me doy cuenta de lo maravillosa que es la vida en realidad. Parece una ironía, pero son esos pequeños detalles que pueden volver a pintar mi vida de rosa otra vez, y me hacen ver que el tiempo que he perdido llorando a solas, no ha valido nada.

Nada ni nadie puede condicionarte quien eres, pero recapacitar, abrir los ojos y recordar esos ánimos, besos, abrazos y momentos especiales con estas personas, son los que te hacen valorar la importancia de sus significados. Hay que seguir luchando día tras día para poder disfrutar de un futuro con miles de sonrisas y alegrías que la vida te va a regalar. Porque, al fin y al cabo, estamos vivos, y solo por eso vale la pena sonreír.

Mireia

Publicat dins de Créixer, Mireia Tesua | Deixa un comentari

Piezas que no encajan

Publicat el 16 desembre 2012 per

No eres lo que siempre había buscado. Mejor dicho, eres todo lo contrario, mi polo opuesto, pero los polos opuestos se atraen. O al menos eso dicen. Nunca te diré, no puedo vivir sin ti. Básicamente porque no es cierto. Puedo hacerlo, aunque prefiero compartir la vida contigo. Tampoco te diré que eres mi príncipe azul, no has venido a buscarme en un caballo blanco, ni me has sacado de una torre en la que estaba condenada a pasarme todos mis días hasta que algún héroe me viniera a rescatar, no soy una princesa, ni tú un príncipe. No eres todo lo que necesito. Hay vida aparte del amor, más de la que mucha gente se imagina. Necesito ser libre, divertirme, ser feliz, estar con las amigas, volverme loca. No debe hacer falta que te diga que no eres tú quien me completa, ¿verdad? Bien, ni tú ni nadie. Pienso que cada uno es una pieza única, y que no puede encajar con ningún otro, no somos un rompecabezas. Pero te quiero. Cualquier mañana puedo levantarme de la cama y pensar que necesito tenerte al lado, que quiero tus besos, un poco de cariño para empezar el día y otras veces no. ¡Quien me entienda, que me venga a buscar!

Andrea

Publicat dins de Amor, Andrea Fernández | 1 comentari

Un dia Normal

Publicat el 16 desembre 2012 per xavierpiuriarte

Ja que tinc que escriure sobre qualsevol cosa, escriure sobre lo que em passa en un dia normal, es a dir, un dia entre setmana.

Tot això comença en que com que el meu despertador no sona la meva mare em te que vindre a despertar a les 7:25. Jo seguidament tot dormit, veien mig borrós perquè no puc acabar de obrir el ulls, em dirigeixo al lavabo. La veritat es que no ser com hi arribo, perquè en aquets moments estic molt dormit. Bueno, quan arribo em dutxo, després em vesteixo i baixo a la quina. A la quina m’espera un Nescuic ben calent. Normalment em prenc el Nesquic amb galetes Príncipe però a vagades també me’l prenc amb galetes Núria. després agafem el cotxe i anem cap a l’insti, aproximadament per les 8:00.

Quan arribo a la casses normalment no hi ha mes de 3 persones, però es suficient per començar a parlar. I segueixo parlant fins que arriba el professor que es quan m’ha sento a la cadira i trec els llibres.

Va passant les hores fins que arriba a l’hora del pati, que es quan trec el meu entrapa i me’l començo a menjar fins que torna a sonar el timbre i em torno a seure al meva cadira. I tornant a passar 3 classes més.

Quan hi ha estic a casa lo primer que faig es preparar la taula i parlar amb ma mare de com ens ha anat el dia. Quan acabem de dinar, me’n vaig a veure la tele fins aproximadament per les 4:30 que es quan pujo a la habitació i començo a estudiar.

Mes tard al les 8:30 me’n vaig a l’entrenament de basquet, on estic entrenant unes 2 hores. Després quan torno a casa em torno a dutxar, després sopo i finalment me’n vaig a dormir.

 

Publicat dins de Xavier Pi | 1 comentari

Possible excursió

Publicat el 16 desembre 2012 per

Crec que podria proposar  fer una excursió, seria una excursió que alguns pensarien que no val la pena i que d’altres pensarien que és per perdre classe, però la veritat és que jo la vull fer. Ara mateix us explicaré l’excursió de l’any passat i la meva idea,  qui estigui a favor que ho digui!!

Va ser un divendres 22 de desembre de l’any passat si no recordo malament, quan de bon mati vam sortir cap a la muntanya, al estar a l’ institut no vam haver de pujar tant com si estiguéssim al centre del poble, així que la pujada cap a Sant Mateu va ser uns 200 m menys pesada. Vam pujar per la part del cementiri, el camí menys empinat que puja la nostra muntanya  i d’allà ens vam desviar cap a la Font d’en Dirol, on vam esmorzar i descansar ja que portàvem uns 3 km de caminada.

Després d’aquell petit descans vam seguir pujant i al arribar al dolmen, vam parar a fer-nos una foto i a visitar, tant el dolmen com les tombes prehistòriques. Com he dit abans, el nostre destí va ser Sant Mateu on després de fer uns 6 o 7 km vam arribar bastant cansats. Primer  vam beure de la font, de la qual opino que té un gust metàl·lic, no gaire bo. I després vam arribar  a l’Ermita, on vam fer un altre petit descans.

De tornada ens vam separar i jo i alguns més vam acabar baixant per on no tocava am en Raúl. Tot i aquest petit incident l’excursió va anar molt bé i tothom s’ho va passar molt bé.

Així que la meva idea seria tornar-la a repetir aquest any ja que l’últim dia és un dia bastant pesat, que hi penseu?

Gerard Valera

Publicat dins de Excursió, Gerard Valera | Deixa un comentari

El divorci

Publicat el 16 desembre 2012 per

Per molt temps que passi sempre recordaré el dia que els meus pares ens van dir a el meu germà i a mi que es separaven definitivament, en aquell instant, tota una sèrie de sentiments em van penetrar el cor com una allau de neu…

Un fet curiós és que ens ho van dir justament després de que s’acabés un capítol de Los Simpson en el qual els pares del millor amic de Bart es divorciaven, i el més curiós de tot el tema va ser que apart de que sempre s’estiguessin barallant i que les mostres d’afecte entre ells  ja feia temps que havien desaparegut, és que jo mai pensava que arribés a passar això, no en la meva família…

Només dir-nos que es separaven, el meu cos va respondre d’una forma molt correcta, acceptant-ho i entenent-ho, però quan em vaig anar a dormir la cosa va canviar, i quan estava el llit vaig començar a plorar sense saber ben be perquè, ja que abans no m’havia afectat, els meus pares ho van sentir i els tres vam parlar del divorci i els motius del qual, tots dos van dir-me que no era culpa meva i que per molt que es separessin els dos seguien sent amics, després d’això em vaig adormir i ara ja han passat 5 anys des de llavors i segueixo sense acabar de acceptar-ho de tot.

La reacció del meu germà però va ser diferent, (en aquell moment tenia 6 anys) i de bon principi ho va acceptar, encara que jo crec que no ho va acabar d’entendre del tot el que succeïa i les conseqüències que comportava, però malgrat això l’efecte de la separació dels meus pares es va veure en les seves notes, va passar de no suspendre i treure notables a suspendre’n tres, ja que no era capaç de concentrar-se.

Evidentment, ara ja cadascú fa la seva vida i surt amb altres persones (cosa que costa acostumar-se). Després de tot el divorci té la seva banda positiva: dos opinions sobre un tema, un et deixa fer coses que el altre no i a l’inrevés, més regals…  Però crec que no es pot comparar amb viure tota la família sota el mateix sostre, tot i així prefereixo mil cops que s’hagin divorciat ja que abans es passaven tot el dia discutint i sent infeliços i a l’hora prefereixo pensar que tot és un somni i que demà em despertaré i esmorzarem tots quatre junts com de costum…

Aleix Falgueras Casals

Publicat dins de Aleix Falgueras, Divorci, Família, Pares | Deixa un comentari