Crec que no m’equivoco si afirmo que tothom, des d’aquell nen petit que exigeix amb plors i crits que algú li compri una piruleta, fins aquell guardaespatlles en forma d’armari que em demana el DNI abans d’entrar a una discoteca, tothom, absolutament tothom, té por.
La por en certa manera és un sentiment molt relatiu, de petits gaudíem d’un gran ventall de coses estúpides (o no tant) que ens feien una por terrible: els gossos que bordaven massa fort, la foscor, aquell pallasso que ens mirava amb un somriure una mica massa malèfic, etc. Suposo que aquest tipus de por és deu a la falta de coneixement. Existeix una frase que afirma que sempre es té por a allò desconegut. Si ens parem a pensar-hi, potser si que és veritat. Per exemple, en l’hipotètic cas que algun dia descobríssim l’existència d’extraterrestres (sempre he sigut molt incrèdula davant la idea de ser els únics éssers intel·ligents en l’infinitat de l’univers), probablement tots ens moriríem de por, encara que desconeguéssim per complet les intencions d’aquests nous éssers galàctics. De fet, quan Orson Wells va retransmetre una falsa invasió extraterrestre per la radio nacional d’Estats Units es van produir un seguit de suïcidis i el caos es va apoderar de diversos carrers de Nova York.
| “el més probable és que la valentia no consisteixi en no tenir por, si no en no permetre que aquesta ens condicioni” |
Però la por també pot tenir qualitats positives; potser gràcies a la por de perdre aquella persona, la valorem més, potser simplement és inevitable tenir por que aquells coses que ens agraden tant no siguin eternes i per tant tinguin un fi que arribarà tard o d’hora. De la mateixa manera que tenir la certesa que algun dia morirem fa que vulguem exprimir la vida al màxim i gaudir-la de la millor manera possible.
La qüestió és que tothom, des d’aquell nen petit que exigeix amb plors i crits que algú li compri una piruleta, fins aquell guardaespatlles en forma d’armari que em demana el DNI abans d’entrar a una discoteca, tothom, absolutament tothom, té por. I realment el més probable és que la valentia no consisteixi en no tenir por, si no en no permetre que aquesta ens condicioni.
Laura
Laura, t’estàs convertint en una bona columnista! M’agrada tant el que dius al teu escrit com la forma en què ho expresses. A vegades la por fa por, però si no fos per ella… Aquesta ambivalència del sentiment queda molt ben expressada a l’escrit.
Ha estat un plaer llegir-te
Ja estic esperant el pròxim!
Josep Maria