Tota la vida m’he refiat i he confiat que estaria protegida pels pares, oncles, avis , cosins… Però arriba un dia que et pares a pensar i comences a veure bastant llunyà el fet d’asseure’t a la faldeta de l’àvia, de traspassar de nit fent corredisses per casa cap al quarto dels pares perquè sents sorolls a l’habitació i ficar-te entremig de tots dos, o de repartir postals de Nadal als oncles i als cosins en aquells grans sopars que t’encantaven quan arribaven les festes, i et diguessin què maca eres i què gran et feies. Aleshores jo em sentia la reina de la festa, l’àngel de la casa… També recordes quan jugaves a fet i amagar pel jardí de casa els avis amb els veïns del carrer o a la caseta de fusta amb les cosines cuidant unes belles nines de porcellana, creient-te una marassa, però sense pensar que a tú també t’arribaria el dia.
Passen els anys i et veus comprant llaminadures i revistes de xafarderies de famosos amb les amigues a la papereria del poble. Amb un tancar i obrir d’ulls et veus comprant un brillant vestit de festa per cap d’any i el més important la nova persona que ha entrat a la teva vida que t’hi acompanya, si si… arriba ELL. Per fi comences a viure allò tan esperat i somiat de les pel.lícules, enamorar-te.
Aquesta experiència produeix un cert xoc a la teva vida, pot arribar fins i tot a capgirar-te-la de dalt a baix. T’adones que no passes tant de temps amb les amigues i que els teus pares no paren de repetir-se què ha passat que de cop i volta alguna cosa se’ls escapa de les mans… ni més ni menys la seva nena.
Recordes la mirada de malencolia del teu pare i notes que per més que ho vagi acceptant no deixa de fer-se extrany amb la situació.
A mida que passa el temps i reflexiones sobre tot això t’adones que per més que siguis una ganàpia segueixes eixugan-te els disgustos a la camisa del pare i no… el somriure d’orella a orella que li tornava boig de la seva petitona encara està allà . Tot això només em fa arribar a una conclsió… Mai deixes de ser una nena.
Cristina
Cristina, m’ha agradat el tema i la forma en què ho vas presentant, però a l’escrit li calia una revisió a fons. Fixa’t:
Tota la vida m’he rafiat i he confiat que estaria protegida pels pares, oncles, avis , cosins… Però arriba un dia que et pares a pensar i comenses a veure bastant llunyà el fet d’asseure`t a la faldeta de l’àvia, de transpassar de nit fent corredisses per casa cap al quarto dels pares perquè sens sorolls a l’habitació i ficar-te entremig de tots dos, o de repartir postals de Nadal als oncles i als cosins en aquells grans sopàs que t’encantaven quan arribaven les festes, i et diguessin lo maca que erets i lo gran que et feies. Aleshores jo em sentia la reina de la festa, l’àngel de la casa… També recordes quan jugaves a fet i amagar pel jardi de casa els àvis amb els veins del carrer o a la caseta de fusta amb les cosines cuidant unes belles nines de porcellana, creien-te una marassa, però sense pensar que a tú també t’arribaria el dia.
Passen els anys i et veus compran llaminadures i revistes de xafarderies de famosos amb les amigues a la papareria del poble. Amb un tancar i obrir d’ulls et veus comprant un brillant vestit de festa per cap d’any i el més important la nova persona que ha entrat a la teva vida que t’hi acompanya, si si… arriba ELL. Per fi comenses a viure allò tan esperat i somiat de les pel.lícules, enamorar-te.
Aquesta experiència produeix un cert xoc a la teva vida, pot arribar fins hi tot a capgirar-te-la de dalt a baix. T’adones que no passes tan de temps amb les amigues i que els teus pares no paren de repetir-se que ha passat que de cop hi volta alguna cosa se’ls hi escapa de les mans…ni més ni menys la seva nena.
Recordes la mirada de malencolia del teu pare i notes que per més que ho vagi acceptant no deixa de fer-se extrany amb la situació.
A mida que passa el temps i reflecciones sobre tot això t’adones que per més que siguis una ganàpia segueixes eixugan-te els disgustos a la camisa del pare i no… el somriure d’orella a orella que li tornava boig de la seva petitona encara està alla . Tot això només em fa arribar a una conclsió… Mai deixes de ser una nena.
Cristina
Ja veus que li calia una bona repassada. I no tan sols de l’ortografia: el redactat és massa ora. Escrius com si parlessis, i són coses molt diferents, perquè l’escrit es pot revisar (i s’ha de revisar) aquest és el seu avantatge: no el pots desaprofitar.
No paris d’escriure, però recorda que l’encarregada de revisar ets tu, no jo (si no ho fas, no aprens!)
Josep Maria