Ja es 15 de Desembre i ja queda ben poc per el nadal i les seves respectives celebracions. Si algú em digués que definís aquesta època de l’any amb una sola paraula, aquesta seria il·lusió. La il·lusió de la que parlo, jo ja l’he perduda fa anys però tinc una germana petita que es la viva expressió d’aquesta paraula.
Cada dia des de fa una setmana, el primer que fa en aixecar-se es anar al menjador per veure si el tió s’ha menjat la pell de mandarina que li deixa cada dia abans d’anar a dormir i això em porta molts records de la meva infància. Encara recordo aquell nerviosisme amb el que m’anava a dormir la nit de reis pensant que al aixecar-me i obrir les portes del menjador només veuria carbó i més carbó en comptes de regals, i al mateix temps la sensació d’alegria indescriptible al veure tots els sofàs, cadires i taules plens de regals que portaven l’etiqueta amb el meu nom. Al marge d’això també recordo les cavalcades de reis a Barcelona, on els hi entregava la meva carta plena de desitjos al mateix temps que em qüestionava preguntes aleshores tan absurdes com: com pot ser que en una sola nit puguin entrar a casa de tots els nens del món? , o com pot ser que sempre estiguin observant com em porto si només els veig el dia de la cavalcada?. Són preguntes que em feia quan era petit, i ara m’assabento que la il·lusió que sentia en aquells moments m’impedia veure més enllà de la realitat i que ara desgraciadament aquesta il·lusió ja esta totalment perduda.
En alguns moments m’agradaria tornar enrere i poder tornar a viure aquestes sensacions que només es viuen en aquestes dates tan especials i que tal i com les vivia jo de petit, ara les viu la meva germana Ariadna.
Marc
