Psicologia

Des de ben petita sempre m’han preguntat què volia ser de gran. Què m’agradaria estudiar. Als cinc anys deia que volia treballar en una escola, cap els nou, volia ser metgessa i quan vaig començar l’institut em va interessar el periodisme. Fins que va arribar un dia en que ho vaig tenir molt clar. Volia ser psicòloga.

El meu avi va estar ingressat durant molt de temps a l’hospital de Sant Pau i
nosaltres l’anàvem a visitar sovint. Cada dos o tres dies passaven els psicòlegs per parlar amb el pacient i també a la seva família. El meu avi estava molt malalt i tot i que aquestes persones no el podien curar, el van ajudar. I també a nosaltres. Em va semblar importantíssima la feina dels especialistes. Ells sabien com dirigir-se al malalt, als familiars i què dir a cada moment. Sabien com tractar-nos en la difícil situació en que ens trobàvem i com saber-la portar.

Llavors, va ser quan vaig tenir clar que jo volia estudiar psicologia. Saber com
enfrontar-se als problemes de la vida i a la salut mental. Tractar amb persones
que s’estan morint i veure’ls un somriure. Parlar amb la seva família i ajudar-los a conviure amb aquest problema. Així com guiar les persones a sentir-se millor amb elles mateixes i tenir una millor qualitat de vida. Per aquests motius, cada vegada tinc més a què em vull dedicar.

Últimament, cada vegada que em fan la pregunta ja sé quina serà la resposta. “De veritat vols estudiar psicologia? Però si no hi ha feina.” I probablement que no hi hagi de feina, però n’hi ha d’alguna altra carrera? Ara mateix tinc clar què vull fer. És el que m’agrada i al que em vull dedicar. Tant de bo, en el futur pugui estar treballant com ho estan fent els metges del meu avi.

Anna