El senyor que camina tot el dia

Estimat senyor que camina tot el dia,

Estic segura que mai arribaràs a llegir aquesta carta, i és una llàstima. M’agradaria saber que has pogut assabentar-te del que ara et diré, tot i que no estic segura que et cridés l’atenció especialment. Em dedico a expressar tota l’admiració cap a tu que he pogut acumular durant tots els anys que he viscut a Vilassar de Dalt. Tots aquests anys que he pogut veure’t ocasionalment i, per casualitat, pels carrers d’aquest poble, i pels que no són d’aquest poble també.

Fa anys que vaig agafar l’estranya afició d’anar caminat a tots llocs, encara que tingués la opció d’anar amb cotxe. M’agradava calcular el que trigaria de casa al meu destí, m’agradava contemplar les diferents opcions per anar-hi, els diferents paisatges que em podia trobar, la possibilitat de que el camí passés,  casualment, per alguna botiga on pogués comprar Cacaolat, i, sobretot,  m’agradava fer tot aquest camí escoltant música.

Així vaig començar a caminar. No caminava sense motiu, normalment tenia un destí determinat encara que no sempre tingués un interès especial en arribar-hi – com és el cas de quan caminava cap a l’institut. Aleshores et vaig conèixer, he de dir que ja t’havia vist alguna vegada, però mai m’havies despertat tant la curiositat. Et vaig conèixer quan tots dos caminàvem per la Riera de Targa i, amb els pantalons de pana amb les vores rossegades, l’abric de color marró indefinit, i les mans agafades darrera la teva esquena lleugerament geperuda, em vas dir – amb tota la naturalitat possible – : Adéu.

He de reconèixer que em vaig espantar. No sé exactament els motius –potser les insistents advertències de que vagi amb compte de la meva mare, o els “hi ha molt boig pel món” del meu pare– però la veritat és que vaig separar-me lleugerament de la vorera fins a trepitjar la carretera per no estar tan a prop teu. Però quan vaig tornar a la realitat, lluny dels intents de protegir-me dels meus pares, vaig adonar-me que en qüestió de segons ja eres al final del carrer, allunyant-te encara més, sense desenganxar les mans de la teva esquena.

I, des d’aquell moment, com quan et compres un model de cotxe o una raça de gos determinada, no vaig parar de trobar-me amb tu. Et veia caminant a totes hores, als llocs on no esperava trobar-te mai: al carrer del meu pare que en el moment vivia a Vilassar de Mar, a Cabrils quan jo anava a l’autoescola, a Premià quan hi anava per passejar la meva gossa…I, poc a poc, et vas començar a convertir en la persona que més idolatraria al llarg de molt de temps.

Pensava durant moltes hores del dia en tu, el “senyor que camina tot el dia”.  Pensava en la teva imatge excessivament esquifida, cosa que associava a totes les hores que caminaves durant el dia. Pensava en els teus pantalons de pana que tenien les vores esquinçades, i els quals alternaves amb uns altres pantalons texans en el mateix estat que els primers. Pensava en el teu abric de color marró que cada cop era menys marró, en la camisa de quadres i les bambes esportives que desentonaven completament amb la teva indumentària habitual. Però, estimat senyor que camina tot el dia, saps què és el que realment envejava de tu? La quantitat de coses que deuries pensar quan caminaves.

M’imaginava que algun dia podria conversar amb tu, podria ajudar-te a materialitzar tot el que et passava pel cap durant les teves llargues passejades. M’agradava convèncer-me que series un gran pensador, una persona capaç de fer reflexions tan profundes que canviessin el món. Podia veure’ns caminant els dos, mentre tu m’explicaves tot el que havies planejat, tot el que havies deduït, tot el que havies analitzat, totes les teves hipòtesis i totes les teves teories, tot allò que havia nascut de quelcom tan simple com “caminar”.

Però aleshores vaig començar batxillerat. El meu temps va començar a adquirir un valor incalculable, i davant de l’educació i les exigències que m’han donat, vaig haver de prioritzar l’estudi davant de caminar. Va ser una decisió difícil, sabia que no suposaria el final de la nostra inexistent relació, però estava ben segura que suposaria un important distanciament que em privaria d’aconseguir el meu innocent somni de, algun dia, poder ser testimoni de la teva gran intel·ligència. Així que va acabar tot, ara et veig com un estrany, distant, fred i, fins i tot, més vell. Però sempre que et veig estàs caminant, i és l’element que em fa tenir l’esperança que el nostre destí no ha canviat completament.

Simplement et volia agrair tot el que has despertat en mi. Tota la curiositat que – potser pel fet de sentir-me identificada i somniar que podíem arribar a compartir trajectes- em va animar a seguir caminant quan podia fer-ho. Totes aquelles vegades que m’he plantejat seriosament preguntar-te què et passa pel cap. Totes aquelles vegades que em preguntava si et molestaria que et regalés uns pantalons nous. Totes aquelles vegades que m’hauria atrevit a compartir amb tu el meu Cacaolat. Però, sobretot, estimat home que camina tot el dia, et felicito per totes aquelles hores i  tot aquell esforç que has dedicat a l’activitat que has fet durant tota la teva vida: caminar.

Paula