“L’ascensor estava ocupat i va transcórrer l’estona suficient , com per què un veí de l’edifici entrés al portal amb les mateixes intencions de la Lis, no pujar caminant les escales. Per a la seva sorpresa, es tractava d’un noi molt atractiu, portava el cabell malament pentinat, les celles molt gruixudes i no era gaire alt deuria tenir un any més que ella, potser dos, l’arracada de l’orella la feia dubtar….
Durant aquest instant on la Lis l’analitzava de dalt a baix l’ascensor feia pocs segons que era present de la tensió entre els dos joves. El noi es va incomodar lleugerament i li va fer un senyal gairebé imperceptible a la Lis, que va entrar deixant entre veure un somriure avergonyit. Com si es tractés d’una pel·lícula de Hollywood, les puntes dels seus dits es van trobar prement el mateix botó i per primera vegada es van creuar les mirades amb un símbol de complicitat.”
Ara que se’n va ben lluny a viure noves experiències, de cop, apareix aquella insignificant trobada en forma de record. Ell no havia tornat a veure la Lis fins fa uns minuts; ell seu al seient 3D i ella al seu costat. Les seves còmplices mirades es creuen per segon cop i l’avió s’enlaira amb destí a Londres on es preveu una gran etapa per endavant, els dos junts.
Paula Benzal
Paula,
Un mini-relat de ficció -suposo-, que promet. De fet conté una part del virtuosisme que acostuma a acompanyar els teus escrits, però sembla inacabat: necessita una repassada de puntuació i hi ha alguna frase que no té sentit (hi falta o hi sobra alguna cosa?): “Durant aquest instant on la Lis l’analitzava de dalt a baix l’ascensor feia pocs segons que era present de la tensió entre els dos joves”.
D’altra banda, l’escrit marxa del “format” que s’escau al bloc, que no pretén ser un espai de creació sinó una mena de diari personal, però col·lectiu. De tota manera, també podria ser que el teu article no fos de ficció, o almenys no del tot… no ho puc saber pas.
No paris d’escriure, d’acord?
Josep Maria