Fa molts anys que penso que estic vivint en un somni, ja que tot ve de l’any 2004.
Era un hivern gèlid a “La Molina”, tot esquiant per una vermella. Què va ser allò que em va passar que crec que no n’he sortit ? és molt més complicat d’explicar del que us penseu, ja que és una experiència que em porta molts mals records i que no m’agrada recordar pel simple fet que tinc una mica de dolor dins de mi en quan ho penso o ho dic. El paisatge era preciós, típic de la neu, on tot el cel era blau clar i la neu blanca com ella sola. Baixar ràpid no és la solució em deia sempre la meva mare … em vaig quedar en coma.
Va ser la cosa més espantosa de la meva vida, no sé què vaig fer, ni què m’havia passat, estava baixant tant tranquil i de sobte aquell xoc que em va donar aquell noi al meu cap contra aquell casc … quin malson. Però no, no ho era pas, m’havia donat en tot el cap, i del mateix cop em vaig caure a terra i em vaig desmaiar durant 37 segons, un xifra poc significativa alhora de parlar-ne, però molt llarga alhora de la veritat. Van ser 37 segons que no veia res, només veia … allò, el que és actual. Què vull dir amb això ? doncs que no sé si el que estic vivint és el que de debò estic veient o el fet que ara mateix estic en un hospital, i totes aquestes veus que sento i tots els sorolls són normals o me’ls imagino. No em serveix de res que em diguin que tot és normal, que no passa res, que va ser un cop i ja està, però no ho veig així.
Us semblarà estrany, però des del moment que em vaig quedar en coma, vaig començar a veure pròxims futurs, futurs que només eren meus i només em passaven a mi, com si fossin “ dejà-vu” ( o com s’escrigui ), però del futur. La veritat és que penso que la meva mort, serà el sortir d’aquest coma i fer vida normal i igual com l’estic fent ara, que faré les mateixes coses i sempre el mateix fins el dia de la meva mort, que aleshores ja no sabré on aniré ni què faré.
Oriol
