La meva nina de cristall

Tinc una nina de vidre, fa poc que és meva però sempre ha estat amb mi.
Hem crescut juntes, de petita mai hi jugava però sempre la veia quan anava a l’escola. L’observava de lluny, des de fora l’aparador, la mirava i pensava en les nostres diferències, que no eren poques. A vegades em molestava la seva perfecció, feta d’un material tan fràgil i en canvi amb una presència tan sòlida. Les dues érem petites, maques, fràgils. Però mai jugàvem juntes, creixíem separades en un món idèntic.

La meva nina de cristall i jo ens anàvem fent grans i a poc a poc la veia més meva, potser sempre havia estat destinada a ser-ho però jo no me n’havia adonat. Cada dia l’aparador que ens separava semblava més fi, més dèbil, i de sobte la tenia. Me la van regalar unes amigues i mai hagués imaginat que seríem tan iguals, tan perfectes, però ara sé del cert que si no hi puc jugar, la vida no és tan divertida. I d’això n’estic segura perquè durant un temps me la van prendre, se la van emportar lluny de mi i a partir d’aquell moment la meva nina va canviar. Hi ha persones que afirmen que no valores allò que tens fins que ho perds, personalment trobo que és una manera molt absurda de plantejar-te la vida, què pots esperar d’una persona que dóna valor a una cosa quan ja és incapaç de poder-la tenir? No, jo ara no valoro més a la meva nina perquè en el seu moment m’adonés que la podia perdre, la valoro perquè darrere del seu somriure sobri, de la seva constitució perfecta s’hi amaguen fissures. La meva nina s’està trencant. Poca gent se n’adona perquè ella sempre ha estat capaç de lluir sencera la seva perfecció. Però quan la miro als ulls ja no hi veig la llum que hi veia quan me la van regalar, quan vaig tenir la sort d’estar amb ella per primera vegada.

Jo no deixaré que aquesta llum s’apagui, perquè darrere seu m’apagaria jo. Sempre m’he estimat a aquesta nina, i ningú me la prendrà, ningú serà capaç de trencar la meva nina de cristall.

Laura