Alfred Bosch al congrés

Publicat el 16 desembre 2012 per oriolbarnet

Em declaro totalment fan de les declaracions que el congressita Alfred Bosch ha fet al congrés espanyol. Amb una claredad directe li diu al ministre “Wert”- Nuestros hijos hablan más lenguas que todos los presidentes que han pasado por este país “. Amb un lema ” No ens mouran” ha defensat la nostre llengua fins a dir-li i amenaçar-lo que no se li ocurreixi posar-se entre Catalunya i la seva parla. Alfred Bosch i Joan Tardà amb una pancarta “Keep calm and speek Catalan ” han defensat els nostres drets com a persones.

Així estan les coses entre el Nostre País i els extrangers. Volen inculcar-nos una por, però que només fan que encara els hi tinguem més, i cada cop més ràbia. La llengua ha perdurat tants i tants anys perquè gent com poetes, escriptors i novel·listes l’han aguantat i defensat fins els seus últims dies. Gràcies Ausias March, Ramon Llull i Vicent Andrés Estellés, gràcies per cultivar-la i regar-la amb sabiduria popular.

Publicat dins de Català, Oriol Barnet, Política | 1 comentari

Un Nadal de contrastos

Publicat el 15 desembre 2012 per urielalvarez

M’encanta anar pel carrer i veure les grans llums que posen en aquestes dates, m’encanta veure les cues quilomètriques de les caixes dels centres comercials, m’encanta veure com les persones compren els llagostins i el caviar més car, m’encanta veure com els directors d’un anunci de perfum en televisió han pagat a una actriu milers d’euros per sortir per Nadal, m’encanta veure com el pare li dóna al fill la consola que tant vol, i el fill li fa la resta. Però també m’encanta veure com ningú mou un dit pel pobre que veu pel carrer pidolant per aliment, i també m’encanta veure com la gent es mor de fred la nit de Nadal, i m’encanta veure també com hi ha gent sense casa, sense diners , sense amor i sense falta de l’essencial, algú al seu costat.

Sembla que hem oblidat la raó de ser del Nadal, la bondat, la caritat i l’empatia. És cert que hi ha gent que realment ajuda a aquelles que més ho necesiten, sempre hi han voluntaris als centres socials i als albergs, entre altres, però la gran majoria preferim comprar compulsivament que poder fer feliç a algú que realment ho necesita.

No podem oblidar el sentit d’aquestes festes, si no, no vull saber en que es poden acabar convertint.

Uriel

Uriel

Publicat dins de Injustícia, Nadal, Solidaritat, Uriel Álvarez | 1 comentari

Simplement l’admiro

Publicat el 15 desembre 2012 per

P3, p4, p5….3r d’eso, 4t d’eso… i desitjo de tot cor que et vagi perfecte.
I és que m’encantaria que continués aquí com la majoria de nosaltres però el fet és que aquest any se n’ha anat a Badalona a fer el batxillerat. I encara que per sort la veig una o dues vegades per setmana, no és suficient perquè la trobo a faltar igualment.

Crec que és una de les úniques persones que sempre ha estat sincera amb mi, suposo que en part és perquè portem pràcticament tota la vida juntes; una sap què pensa l’altra en pràcticament totes les situacions i a la inversa; ens coneixem perfectament.
Em sento afortunada de tenir al costat una persona com ella perquè no tothom ho pot dir. És una persona que es preocupa pels altres, és “carinyosa”, bromista, quasi sempre mostra una cara feliç, sempre rient i enfocant les coses positivament.
Sé que puc comptar amb ella pel que sigui, no cal que li doni explicacions, ella sempre hi serà i ho puc garantir perquè no ens hem enfadat pràcticament mai, moltes vegades coincidim amb opinió i no puc ni imaginar-me el fet de que no hi sigui, és un fet que no existeix perquè com he dit abans es preocupa pels altres i intenta fer el millor per tots, sempre et pregunta com estàs i intenta ajudar-te en qualsevol cosa.

M’agrada la manera que té d’expressar les coses, i fa un temps que tot li va bé, simplement perquè s’ho mereix; ho puc garantir, i m’encanta que estigui bé i que tot en general també li vagi bé; fins i tot de vegades l’arribo a envejar però per una bona causa.

Pau

Publicat dins de Amistat, Pau Hernández | Deixa un comentari

Previsible o imprevisible?

Publicat el 15 desembre 2012 per carlagutierrez

Fa un temps vaig conèixer a una persona molt especial. La veritat és que mai hagués pensat que seria tant important per a mi, però en molt poc temps es va convertir en gran part de la meva vida. Quan el vaig començar a conèixer em vaig adonar que no era com els altres, ell era diferent, era un persona que sempre estava allà per el que necessitessis, era comprensiu, “carinyós”, era perfecte. Amb el temps em vaig adonar que era l’ideal per a mi, i encara que visquéssim força lluny hauríem de lluitar per poder estar junts i ser feliços, i encara ho estem fent.

Des que el vaig conèixer fins ara ja ha passat força temps i la veritat és que ha passat volant. He de dir que no fa tant que vaig començar a sentir alguna cosa per ell, però quan va sorgir, va ser per una banda previsible perquè es notava que hi havia una atracció, però per l’altra imprevisible, sembla estrany perquè és l’antítesi de l’adjectiu anterior, però sí, també va ser imprevisible ja que portàvem un temps sent amics però aquella atracció encara no havia sorgit, potser en part era perquè no ens vèiem tant. Encara que haig de dir que al primer dia quan el vaig coneixer a casa de la seva germanastra, la Pau ja li vaig veure alguna cosa especial.

La qüestió és que per diferents circumstàncies les nostres vides es van ajuntar i ens van portar a fer un camí conjunt, que espero que continuï tant radiant com al principi.

Carla

Publicat dins de Carla Gutiérrez | Etiquetat com a | Deixa un comentari

El Nadal

Publicat el 15 desembre 2012 per adriadeangulo

Queden dos setmanes per que s’acabi el primer trimestre d’aquest curs i comencin les vacances de Nadal. El Nadal és una de les millors temporades de l’any perquè pots estar amb els amics i la gent que estimes tot i que el recordo amb una mica de nostàlgia i ja no és el mateix que quan era petit.

Una de les tradicions per les quals es caracteritza el nadal són els regals. No tinc res en contra dels regals però tampoc crec que siguin necessaris i per mi no són el més important. El que realment importa és ser feliç i el que sents cap a les persones que t’envolten. Quan era petit era més aviat al revés però a mesura que em faig gran i vaig madurant m’adono del que realment és important del nadal.

El nadal és una època per estimar i ser estimat.

Adrià

Publicat dins de Adrià de Angulo, Nadal, Regal | Deixa un comentari

Per què ens odien?

Publicat el 15 desembre 2012 per

Per què ens odien? Aquesta és la pregunta que em faig jo i possiblement molt catalans que es senten odiats i discriminats per un bon sector de la societat espanyola. No entenc perquè per parlar una altra llengua, tenir uns altres costums o simplement pel fet de sentir-nos catalans hem de rebre el tracte que rebem.

El major causant d’aquest odi, des de la meva opinió,  és l’estat espanyol. Aquest organisme, especialment des de que el partit popular governa, s’està dedicant a atacar i ridiculitzar el sentiment catalanista, fent creure els espanyols que nosaltres som  dolents per a Espanya i que és necessari espanyolitzar-nos per solucionar el problema que som. Però des de sempre que hem patit aquests atacs. Començant per  11 de setembre de 1714 i acabant ni més ni menys amb el que jo crec que sens dubte és la pitjor persona que hi ha hagut mai a Espanya, Francisco Franco. Per si no era prou greu el que aquest senyor va fer per Catalunya, la majoria de governs democràtics següents s’han dedicat silenciosament a perjudicar-nos. Sense anar més lluny, l’anterior govern socialista va decidir construir abans el tren d’alta velocitat que unia Madrid i Sevilla que no el que unia la capital amb la que és la segona ciutat del país. I per si no era poc, el govern anterior i el d’ara es neguen a fer el corredor mediterrani. Aquest corredor seria una xarxa de tren que uniria França i tota la costa mediterrània espanyola  potenciant industrialment zones pràcticament desertes com són Múrcia i Andalusia, apart d’afavorir la que és indiscutiblement la zona més pròspera d’Espanya, Catalunya. I per si no n’hi havia prou, ara s’ataca al model educatiu català. Aquest és un model integrador, que fa que els immigrants, ja siguin de fora o de dintre de l’estat espanyol, aprenguin la llengua catalana i també la castellana. El més greu dels arguments que es donen és que pretenen espanyolitzar els alumnes catalans quan, per exemple, en llengua castellana, tenim un nivell superior a la majoria de l’estat.

Perquè en comptes de tancar una ferida se n’ha d’obrir una de més gran? Perquè tocar el que va bé? Perquè no ser coherents i potenciar les zones més pobres i amb menys recursos en comtes que les més riques? Preguntes que ara per ara, inexplicablement, no tenen resposta.

Jordi

Publicat dins de Catalunya, Espanya, Jordi Capeta, Odi | Deixa un comentari

Los científicos creen saber por qué

Publicat el 15 desembre 2012 per

“Controles cerebrales en personas, demostraron que las imágenes de los individuos que odiaban, revelaban un patrón de actividad cerebral que se producía en parte en áreas también activadas por el amor romántico, dijeron Semir Zeki y John Paul Romaya, de University College de Londres.”
“Este vínculo explicaría por qué el amor y el odio están tan íntimamente relacionados uno con otro en la vida”, señalaron los investigadores en la revista PLoS One.

Este escrito será única y exclusivamente para analizar el estudio hecho por Samir Zeki y John Paul Romaya con la finalidad de poder llegar a comprender el comportamiento humano frente al amor y al odio repentino.

La prueba que llevaron a cabo fue la de mostrar a 17 personas fotografías de seres a los que odiaban juntamente con la de rostros familiares y neutrales. Al ver las fotografías de personas odiadas como ex parejas o rivales laborales demostraron un patrón de actividad en diferentes zonas del cerebro, el llamado “circulo del odio”. Este círculo se activaba únicamente cuando esas personas observaban las fotografías de aquellos a los que despreciaban. A demás el círculo del odio también demuestra relaciones diferentes a las de las emociones como el temor, el miedo y el enfado.

“Una parte del cerebro que se activó fue una zona considerada crucial a la hora de predecir las acciones de otras personas, algo que resultaría clave cuando se confronta con alguien odiado, indicaron los expertos.”

También se presintió actividad cerebral en dos áreas del celebro que se “activan” cuando observamos a una persona amada o simplemente tenemos mucha estima. Los científicos han encontrado la unión entre las regiones con la acción agresiva y las situaciones angustiantes, explicó Zeki. Pero hubo, a la vez, diferencias importantes. Una mayor parte de la corteza cerebral, una zona relacionada con el juicio y el razonamiento, se desactiva con el amor, al contrario que con el odio.

“Aunque ambas emociones son pasiones muy demandantes, sucedería que las personas enamoradas suelen ser menos críticas y juiciosas con sus parejas pero necesitan mantener su atención cuando lidian con un rival odiado, explicaron los autores.”

Laura

Publicat dins de Amor, Laura Alarcón, Odi | Deixa un comentari

El nostre trosset de cel

Publicat el 14 desembre 2012 per

I ja estic aquí, un altre cop mirant-te, tu no te n’adones i, sempre que puc, ho faig. I t’observo, observo com prestes atenció d’aquella manera, de la teva manera. Observo el teu somriure, ple de vida. Els teus ulls grans, rodons i d’aquell color marró que em té completament enamorada. Aquells amb els que dimarts i dijous per les nits miraven les estrelles junt amb els meus, miraven el nostre trosset de cel.

I de sobte, te’n adones de que t’estava mirant, se’t va sortir aquell petit somriure, aquell que se’t surt quan t’agrada molt alguna cosa. I deixes estar els teus pensaments per uns segons i sense pensar-ho dos cops em preguntes aquell ”Què?” I em treus a mi el somriure. També sense pensar-ho et responc un “ T’estimo”.

I espero amb ànsies un dels teus petons. Me’l dones, i ens quedem mirant-nos uns segons, i és quan em mires d’aquella manera, la qual no trobo forma d’expressar-la. Però em fas treure el meu somriure tonto, el que només tu pots fer possible.
I si em tornes a demanar “què?”, jo et tornaré a dir “t’estimo”. M’agrada dir-t’ho. I saps que no sóc d’aquelles persones que ho diuen per dir. Em vaig fer una promesa. I és que no deixaré de dir-te tot el que sento, perquè potser un dia sigui el teu últim “Què”. Perquè potser un dia sigui el meu últim “t’estimo”.

I ja saps el per què del títol, va ser el nostre començament en el nostre lloc secret.

Paula

Publicat dins de Amor, Detalls, Paula Arcas | 1 comentari

Tot depèn de tu

Publicat el 14 desembre 2012 per

Acostuma a haver-hi dos tipus de dies, els dies bons i  els dies dolents. Encara que em costi de reconèixer, he arribat a la conclusió que només depèn de nosaltres mateixos el color dels nostres dies. A vegades, em desperto pensant que em menjaré el món, que sóc capaç de somriure al desastre més gran i que tot és més fàcil i senzill del que realment aparenta ser. Altres dies, em desperto pensant que tot el que faré aquell dia serà inútil, que res ni ningú em farà sentir bé i que tothom està disposat a amargar-me el dia. Imagino que aquest fet que em passa no només em passa a mi. Jo crec que cadascú de nosaltres té pràcticament l’obligació, dia rere dia, de buscar més color en totes i cada una de les vint-i-quatre hores que té un dia, deixant de banda el blanc i el negre. El que ens fa realment humans i especials és la capacitat de riure quan el cos ens ho demana, plorar o entristint-nos quan així ho sentim i ho necessitem… Però vivint cada experiència al màxim. Ens hem d’acostumar a que en un dia dolent aprenem més que en un dia bo i, quan aquest acaba, ens adonem que podríem haver canviat la nostra actitud i aconseguir que aquest s’hagués convertit en un dia bo, molt bo.

Al cap i a la fi, la vida es basa en els errors d’avui que seran experiències per demà i millores en un futur.

Sergi

Publicat dins de Optimisme, Sergi Francès | Deixa un comentari

El més gran mai vist

Publicat el 14 desembre 2012 per toniestrada

El que va passar ahir a Sevilla passarà a la història del futbol. Aquest no és un rècord més, és un rècord que ha durat 40 anys. La setmana passada el gran Messi va protagonitzar un ensurt que va generar una gran repercussió mediàtica. Tot apuntava a que havia petit una greu lesió al genoll i que estaria aturat durant una llarga durada. Per sort només va ser una contusió al genoll i va poder jugar d’inici al partit d’ahir a Sevilla. Tenia un objectiu en la ment, batre el rècord de gols en un sol any establert per Gerd Müller fa 40 anys. Aquest n’havia fet 85 i Messi en portava 84. Malgrat l’ensurt del partit de Champions League jugat la setmana anterior, en la primera ocasió i en una de les seves tradicionals diagonals va fer que igualés el rècord del futbolista alemany. Nou minuts després va marcar el segon des de la mateixa posició i després d’una assistència magistral d’Iniesta. En menys de mitja hora ja tenia el rècord a la butxaca. Allà on va caure el Madrid, ell va saber treure tres punts d’or. No hi ha marca que se li resisteixi i, només té 25 anys. Però ell segueix sent humil i demostrant dia a dia que els títols individuals i col·lectius no se li pugen el cap.

Tenim la sensació que Leo juga amb la bota d’or posada, té un instint golejador que fins ara només havíem vist als davanters centre de tota la vida, als depredadors de l’àrea. Messi és una altra cosa, juga per tot el camp i defineix millor que ningú. És un jugador que destaca en molts aspectes. Juga com quan era nen, com si estigués al pati del col·legi.
Som molt afortunats ja que sempre podrem comptar que nosaltres vam veure aquell any meravellós en què Messi va marcar 86 gols o més. És un plaer, un espectacle, una meravella veure en acció el millor jugador del món.

Toni.

Publicat dins de Futbol, Toni Estrada | Deixa un comentari

La primera impressió del batxillerat

Publicat el 14 desembre 2012 per

Ara que com qui diu ja hem acabat el primer trimestre, em penso que ja m’estic fent una idea del que significa per a mi el Batxillerat. Molta feina, molt esforç i molta perseverança.
En els primers dies del curs, no em va semblar pas que el Batxillerat fos molt diferent en la forma de treballar que la de l’ESO, però conforme va anar avançant el trimestre em vaig anar adonant que no tot era tan fàcil com m’hauria pogut semblar al primer moment, és podria dir que això em va fer pagar la novetat. El problema principal va ser que vaig trigar una mica a adaptar-me al ritme de com es treballa al Batxillerat, i és possible que la reacció lenta que vaig tenir em penalitzi a l’hora d’anar a recollir les notes i que no totes les assignatures estiguin aprovades. Però opino que el que m’ha passat m’anirà bastat bé per estar molt més atent des de bon principi al següent trimestre, evitant deixar-me acumular la feina que tingui i que no em torni a passar el mateix.
Per tant, en línies generals, el primer trimestre tot i no haver anat del tot malament m’ha donat una clara lliçó de la disposició que haig de mostrar davant el curs i que això m’ajudi a estar més atent i a no tenir tants problemes.

Nil Farriols

Publicat dins de Batxillerat, Nil Farriols | Deixa un comentari

Canvi de xip

Publicat el 14 desembre 2012 per eduardferrer

Batxillerat és molt diferent de la ESO, jo ho dic per experiència només amb un trimestre.

A l’ESO jo anava fent, estudiant just per aprovar, fent mitges etc… Però aquest curs he començat sense canviar el xip i ara aquest primer trimestre em quedaran unes quantes. Als primers exàmens vaig estudiar poc i no prenia gaires apunts, i per culpa d’això als segons exàmens de cada assignatura he estudiat de valent però ja no em fa mitja…

He decidit començar de zero al segon trimestre i anar a treure la màxima nota perquè encara estic a temps de treure bones notes perquè no les que he suspès han sigut amb la màxima nota, és a dir, un quatre, per això ara em veig amb cor de treure bones notes i recuperar les assignatures suspeses i aconseguir passar a segon de batxillerat tranquil que això suposa una satisfacció enorme.

Edu

Publicat dins de Batxillerat, Eduard Ferrer | Deixa un comentari

Ens generen addició les noves tecnologies?

Publicat el 12 desembre 2012 per

En els últims 50 anys l’avanç de les tecnologies ha estat impressionant. No existien el mòbils ni les consoles, a les cases no hi havia televisió, la gent no tenia calefacció, no hi havia mitjans de transport tal i com els tenim ara, tampoc teníem internet… Una de les coses que més s’ha perfeccionat ens aquests temps són els mòbils, s’han perfeccionat tant que fins i tot la majoria d’ells tenen internet.

Si et pares a fixar i fas un recompte dels adolescents que tenen mòbil, sortiria que més d’un 90% en tenen i que d’aquest 90% més de la meitat tenen internet en ell. S’ha fet una eina “imprescindible” per viure. Aquest “imprescindible” ens l’hem creat nosaltres mateixos.

Si féssim un viatge en el temps i tornéssim  al moment en que les tecnologies eren quasi inexistents, t’adonaries que la gent d’avui en dia es desesperaria al no tenir cap d’aquestes noves tecnologies al seu abast. La gent d’ara s’ha acostumat a fer-ho tot a través d’internet, o del mòbil… Això és estar absorbit per les noves tecnologies. Ens creen addicció aquestes noves tecnologies ? La resposta sens dubte és que sí.

Jo també em considero absorbit per elles, però del que m’estic adonant és que la gent que les fem servir amb freqüència, com és el cas de tots els adolescents, no podriem seguir fent la majoria de coses que fem diàriament, sense elles, ja que aquestes formen part de la nostra vida quatidiana i sense elles no sabem fer res. No és que no sabem fer res, és que ens han creat tal addicció que no podem imaginar-nos la vida sense elles.

Si nosaltres ja estem amb aquesta adicció, paro per un moment a pensar en el que passarà amb totes les generacions següents, en les quals els nens han nascut  just en mig d’aquests grans desenvolupaments. Potser per ells no serà el canvi tan gran com per nosaltres, doncs ells ja hi han nascut, però el que està clar és que totes les coses i sense excepció s’han de fer amb mesura, intentant controlar fins a on pots arribar, i frenar a temps.

Marc

Publicat dins de Addicció, Marc Méndez, Tecnologia | 1 comentari

4 de desembre

Publicat el 10 desembre 2012 per

El 4 de desembre va ser un dia molt important per a mi, em vaig examinar del FCE (First Certificate Exam) el títol amb el que la gent sap que parles, escrius, llegeixes i entens l’anglès.

Vaig anar a les 8:15 del matí a l’hotel de Mataró on es feien els exàmens, a primera hora estàvem tots bastant nerviosos, ja que no sabíem el que ens trobaríem. A les 9 va començar el primer examen, el Reading i només llegir el primer text em vaig espantar, era una mica més complicat dels que havia fet sempre a classe i els personatges que apareixien a la història tenien uns noms molt estranys: Gogol i Mouchima. Les altres parts d’aquell examen, que consistien a contestar més preguntes de textos diferents.

Desprès d’aquest primer test, va venir un descans i a les 10 en punt, va començar la següent prova, el Writing, que tractava d’escriure dos textos, el primer, una carta formal i el segon podies escollir entre un article, una història, una ressenya i una redacció de classe. Jo d’aquestes opcions en vaig escollir la ressenya sobre un videojoc, aquesta part em va anar força bé!

Seguidament, desprès del pati més llarg, a les 12:05h va començar el “Use of English” on havíem de fer ús de tots els nostres recursos lingüístics i la nostra imaginació per poder completar el full.
Per últim i no menys important, desprès de l’últim descans de 15 minuts, va començar el que seria el pitjor de les proves: el Listening. Ho vaig fer bastant malament a la segona part, on havies d’escoltar a una noia (que parlava molt ràpid i no vocalitzava) parlant sobre la seva carrera i mentre ella parlava, tu havies d’omplir uns espais que comprenien entre una i cinc paraules. Era especialment difícil per a mi, ja que no podia escoltar, llegir la frase on havia de escriure i desprès escriure la resposta, crec que de 10 que n’hi havia en vaig fer 2 bé, però esperem que faci mitja amb els altres exàmens!

Si aprovo, no hauré de tornar a fer anglès si no vull i per a mi, que l’he estudiat des de primer de primària serà tota una sensació tenir totes les tardes lliures. Per altra part, haig de dir que ho trobaré a faltar, els meus companys i companyes, la meva professora… A vegades anar a classes d’anglès m’agradava més que fer deures o estudiar a casa, però ja sabeu el que diuen, tot el que és bo, s’acaba!

Maria

Publicat dins de Anglès, Exàmens, Maria Padial | Deixa un comentari

Género Rap/Hip Hop

Publicat el 10 desembre 2012 per

Hoy escribo en castellano igual que podría escribir en catalán, prefiero hacerlo en la lengua española porque es la lengua que utilizamos en el tema del cuál hablaré a continuación.

En este escrito me gustaría comentar mi punto de vista sobre el género musical Rap/Hip-hop. Primero de todo, quiero expresar la opinión sobre la visión muy equivocada que tiene una gran parte de la gente sobre este tipo de música. La masa en general, relaciona la palabra Rap con personas que visten ‘’mal’’, con ropa ancha, con gente que lleva viseras o gorras planas, con cadenas, con malos ambientes, con términos como ‘peleas’, ‘pobreza’, y pienso que están muy equivocados.

La gente asocia el término rap con personas creídas que fanfarronean de tener dinero, de tener muchas chicas cerca, de tener coches muy lujosos, de tener pistolas y armas, pero pienso que también hay raperos humildes, que simplemente utilizan la música para expresar sus ideas, pensamientos o sentimientos, ya sea en lengua americana, española, o en cualquier otra.

Sobre mi punto de vista este tipo de música ayuda a expresar tus sentimientos, a escribir lo que sientes y lo que piensas en cada una de tus frases y rimas que plasmas en el papel. Mientras otra gente relaciona Rap con palabras como: miseria, vulgar, vandalismo…yo las relaciono con otras muy distintas como por ejemplo: composición, rima, estructura, pensamientos, ideas, arte, etc.

“Parece fácil cantar y escribir tus propias letras al mismo tiempo, pero tiene mucha complejidad y horas de dedicación, aunque muchos no lo crean”

Una vez más pienso en la frase esa que dice: ‘’las apariencias engañan’’, y así es, no puedes juzgar a alguien por su apariencia física o su aspecto cuando no la conoces de verdad. Parece fácil cantar y escribir tus propias letras al mismo tiempo, pero tiene mucha complejidad y horas de dedicación, aunque muchos no lo crean.

Una canción que me encantaría mencionar porque pienso que es un gran tema, es la de un rapero bastante conocido llamado Sharif Fernández, de un título llamado ‘Ese raperito de la tele’. Pienso que en esta canción transmite muy bien la idea que tiene él del Rap, contrapuesta a opiniones de otros raperos o de la masa en general. Aquí os dejo el enlace.

http://www.youtube.com/watch?v=QPw8Z_DxmkQ

Espero que mi escrito os haya servido, desde mi humilde opinión sobre este tipo de música, que me gusta mucho y que practico ya sea con amigos o en solitario, ya sea en casa o en la calle.

Ricard Julià

Publicat dins de Aficions, Música, Ricard Julià, Sentiments | Deixa un comentari

A un pas d’un món nou

Publicat el 10 desembre 2012 per

Algunes vegades, i sobretot ara que ja s’acosta l’etapa de l’últim curs, he pensat què estaré fent ara mateix d’aquí a un any, (si tot va bé) quan hagi acabat el batxillerat. Suposo, i tinc la il·lusió, que estaré estudiant la carrera que hagi acabat escollint, a un lloc nou, rodejat de nous companys i nous professors; en definitiva, a un ambient diferent.

En tinc moltes ganes d’acabar segon de batxillerat i descobrir el “món nou” que s’amaga darrere les parets de les universitats; tot i que allà s’hi va a fer el mateix que he fet fins ara: estudiar. Fins aquí tot “sona” perfecte, però hi ha una cosa que em preocupa i hi penso sovint: què se’n farà de la relació amb els companys que tinc ara? El normal és dir que ens seguirem veient de tant en tant, però això no t’ho assegura ningú. És quasi bé segur que, amb el canvi d’ambient i altres factors com ara la distància i el temps, la relació que tinc ara amb molts dels meus companys s’acabi esvaint. Dic això perque ja l’he patit alguns cops aquest canvi, sobretot al pas de primaria cap a l’institut.

“És quasi bé segur que, amb el canvi d’ambient i altres factors com ara la distància i el temps, la relació que tinc ara amb molts dels meus companys s’acabi esvaint”

Tot això d’“amics per sempre” queda molt bonic, però és difícil que s’acabi complint. Som humans, i crec que encara que comparteixis moltes experiències amb amics i companys, a la llarga, si no hi mantens una relació contínua, aquesta s’acaba perdent. El que vull dir és que les relacions neixen, creixen i moren. El destí d’una relació que no es cuida és la “mort” d’aquesta. No vull dir que no puguis mantenir una conversa amb aquella persona mai més, però sí que la relació que hi puguis tenir ara no serà la mateixa d’abans.

Així doncs, espero amb ànsies l’any que ve i, encara que perdi la relació d’amistat que tinc amb alguns amics (per coses inevitables de la vida), seguiré recordant els bons moments que vàrem passar junts.

Xavier

 

Publicat dins de Amics, Futur, Universitat, Xavier Cañellas | Deixa un comentari

Una època diferent

Publicat el 10 desembre 2012 per

Uns pocs dies més i ja serà aquí l’hivern i amb ell arribarà el Nadal.

En el fons l’hivern és una època més de l’any. Arriba el fred i els dies es fan més curts. Personalment a mi no m’agrada que cap a les cinc i uns minuts ja s’estigui  fent fosc, és com si no aprofités el dia, com si les sis fossin les nou i el temps hagués passat volant. Però tot això canvia quan arriba el Nadal.

Les llums il·luminen i decoren els carrers dels pobles i ciutats, les nadales i les fires. Tot això és el que fa que l’hivern sigui una època especial, plena de sentiments i records. Aquestes festes aporten felicitat, s’obliden els mals moments per estar amb la gent que s’estima, amics i família. Festes, regals, abraçades, riures, les típiques pel·lícules de Nadal, llars de foc, etc. Hi ha moltes coses que caracteritzen el Nadal i potser sempre acaba sent igual any rere any. Pot ser que sigui avorrit que cada any es faci el mateix, però m’agrada, per mi és el que fa que el Nadal sigui tant especial.

Laura

Publicat dins de Hivern, Laura Sagarribay, Nadal | Deixa un comentari

Un any més

Publicat el 10 desembre 2012 per

9 de Desembre, s’acosta Nadal amb tot el que això comporta, regals, amics, família, Granada, etc. Ara mateix estic fent un balanç de d’aquest any ”apocalíptic”. Apocalíptic entre comentes ja que suposadament aquest 21 de desembre s’acaba el món, a part de que la teoria mai ha estat desmuntada, la gent creu que el món no s’acaba encara, com van pensar les generacions més antigues, que creien que durant l’any 1000 s’acabaria el món, molta gent es va suicidar perque pensava que era millor que morir per culpa d’una explosió terràquia, o per culpa d’un meteorit que colisiona en el planeta.

“Sembla que cada dia el temps s’accelera i cada any passa més rapid, per això hem de disfrutar del moment ja que no sabem el que podrà passar demà”

Tornant al tema (ho sento, però m’enrotllo com una persiana) estic fent un balanç d’aquest any 2012, hi han hagut moltes coses bones com el viatge a Berlín amb els companys de 4t d’Eso, el naixement del meu cosí Aitor i la notícia que en 2013 hi haurà un cosí més a la família, l’operació de genoll de la meva àvia, l’agost a Granada, el cap de setmana a Terra Mítica i Benidorm, el retrobament amb els amics, la tornada a l’institut… Però durant aquest any també hi ha hagut algunes coses no tan bones,com per exemple el no poder accedir al CFGM de turisme per la manca de plaçes i haver d’escollir el Batxillerat (encara que pensant-ho millor, crec que en el fons és una bona notícia, i que ells s’ho perden per no haver-me agafat), crec que si m’esforço puc treure’m aquedst cicle i amb nota.

Crec que aquest any ha sigut molt bo (sé que encara que no ha acabat l’any i que pot passar de tot, però prefereixo no pensar en això) i espero que els següents anys siguin igual o millors que aquest any, que ja ha sigut molt bo. Sembla que cada dia el temps s’accelera i cada any passa més rapid, per això hem de disfrutar del moment (carpe diem) ja que no sabem el que podrà passar demà. Aquest escrit m’ha quedat una mica estrany, el que passa es que els temes s’acaben i l’originalitat no és el meu fort, no sóc molt original la veritat.

Hector

Publicat dins de Any, Hèctor Calvet, Temps | Deixa un comentari

Adán y Eva

Publicat el 10 desembre 2012 per paulafornells

Hace muchos años, cuando Dios ya llevaba seis días de trabajo muy duro como creador de la Tierra, decidió crear a Adán. Adán fue el primer ser humano en pisar el paraíso, todo estaba a su disposición: la naturaleza, el silencio, la calma…Todo era para él. Pero, ¡pobre Adán!, ser el poseedor de todo lo que le rodeaba no era suficiente como para satisfacer todas sus necesidades. Así que un día, aburrido de sus miles de hectáreas de tierras y prados, habló con Dios y le pidió una compañera para poder compartir su paraíso. Supongo que Dios se conmovió por la generosidad que había creado él mismo en Adán e hizo salir de la costilla de éste, para que nunca se pudiera separar de él, la mujer más bella que jamás ha existido: Eva.

Adán y Eva pasaron años compartiendo lo mejor que la Tierra ha tenido. Estaban hechos el uno para el otro, literalmente. Dicen que el amor de Adán y Eva no se ha podido comparar jamás con ninguna otra historia de amor posterior. Él vivía para ella, y ella moría por él. Pero Adán había sido creado para amar a la vida, y su vida aún no era la perfección que él quería amar. Así que Adán, sentado en el Jardín del Edén, dilucidando entre el amor y el compromiso, decidió buscar la libertad a pesar del sufrimiento. Adán, guiado por su lado más apasionado, abandonó a Eva, abandonando así también el paraíso, para encontrar las texturas que pudieran llenar su vida.

“Adán no sabía que, sin amor, todos los besos son el mismo”

Adán y su soledad vivieron felices, con la única preocupación de dormir calientes, constantemente con una mujer distinta. Filósofo del sexo, buscó la paz de espíritu a través del cuerpo. Pero lo que Adán no sabía es que, sin amor, todos los besos son el mismo. Y así se dio cuenta de que en su historia no todo eran placeres porque hay tormentos que no se curan por la cantidad de mujeres, sino por la calidad de éstas. Y en el mismo momento en su mente estuvo claro, se dio cuenta que tener a quien amar es un regalo. Y guiado por el sabor amargo que le habían dejado los labios del pecado, regresó al paraíso y le dijo a Eva: Sabes que soy tuyo. Pero si no vivo, no muero, y si no muero se me olvida que te quiero sin medida.

Paula

Publicat dins de Amor, Desig, Paula Fornells, Plaer | 1 comentari

La vida està marcada per decisions

Publicat el 10 desembre 2012 per

Desde que naixem ens veiem obligats a prendre decisions que, per insignificants que semblin, acabant marcant la nostra vida. D’aquí ve la frase “pequeños toques hacen grandes rasgos”. Es veu com és una persona a partir de les decisions que pren, no crec en que hi hagi decisions encertades ni equivocades, simplement hi ha decisions que som capaços d’assumir i altres que ens queden grans.

“Es veu com és una persona a partir de les decisions que pren”

Una de les últimes decisions que he pres ha estat seguir amb els estudis, fer el batxillerat va ser la meva decisió, concretament fer la modalitat de ciències socials. De moment no em puc queixar en gaires assignatures però crec que podria haver estat millor si fes llatí en comptes de matemàtiques. Tot i això crec que em servirà fer matemàtiques ja que sempre he estat acostumat a tenir facilitat amb la feina i per tant això pot ser un repte, i esque diuen que quan la situació és més difícil surt el millor de cadascú.

Pablo Gallego

Publicat dins de Eleccions, Llibertat, Pablo Gallego, Responsabilitat | Deixa un comentari

La vida és canvi

Publicat el 8 desembre 2012 per

Diuen que la vida és canvi, i hi estic totalment d’acord. Si tot fos igual, monòton, rutinari… la vida, sota el meu punt de vista, seria molt avorrida.
No em considero una persona “fixa” en el sentit que puc tenir diferents estils, per exemple de roba, no m’agrada anar sempre d’una manera determinada; m’agrada canviar.

Bé doncs, si tot va bé, d’aquí a unes setmanes canviaré de casa. Penso que aquest canvi és molt més important que un simple canvi d’estil de roba, perquè la roba la pots canviar més o menys quan vulguis però la casa ja és una cosa més seria. Tot i així, aquest canvi l’enfoco positivament ja que tinc moltes ganes de fer-lo. Encara que sigui al mateix poble, és igualment un lloc nou; i crec que és també un nou començament per dues raons, la primera perquè comencem de zero en una casa diferent i la segons perquè serà la primera vegada que visquem els cinc oficialment, i això m’agrada.

En definitiva, crec que tots els canvis fets amb ganes i bona intenció són bons. Per més petits o grans que siguin, tots tenen importància i em sembla que alguns dels canvis que fem, els fem sense adonar-nos-en, al llarg d’un dia per exemple; i és normal, perquè la vida és canvi.

Pau

Publicat dins de Canvis, Pau Hernández | Deixa un comentari

#Wertgonya d’Espanya

Publicat el 7 desembre 2012 per

Quin problema tens amb nosaltres? Qué problema tienes con nosotros? És que no sé parlar castellà? ¿Es que no sé hablar castellano?

Fa uns dies el ministre Wert va treure una llei per la qual situava la llengua catalana com a 4a llengua de Catalunya a l’educació, obligava a la Generalitat a pagar escoles privades a famílies que sol·licitessin ensenyament en castellà i no se’ls pogués donar i també marcava els continguts que els i les professores hauran d’ensenyar als alumnes. M’he quedat perplex, perquè per aquí no passaré. L’educació a Catalunya serà catalana o no serà, perquè és un model d’èxit que garanteix l’aprenentatge d’un mínim de tres llengües i és admirat per Europa.

Estem perdent uns drets pels quals els nostres pares i avis s’hi van deixar la pell i a nosaltres ens toca, com a mínim, mantenir-los

Per què surt aquesta llei una setmana després de les eleccions i no va sortir abans? Doncs perquè el que estan fent no té nom. Estem perdent uns drets (tant nacionals com socials) pels quals els nostres pares i avis s’hi van deixar la pell i a nosaltres ens toca, com a mínim, mantenir-los. El que hem de fer és molt simple: no acatar cap sentència ni cap nova llei que se’ns vulgui imposar. Una llei injusta està condemnada a no ser acatada.

I aleshores penso… Qui vol seguir amb un estat que et roba? Qui vol seguir amb un estat que t’aplica lleis injustes? Qui vol seguir amb un estat que et menysprea i t’explota? Qui vol seguir amb l’estat espanyol? Doncs jo no, perquè vull que el dia de demà els meus fills puguin ser educats per a ser ciutadans lliures dins d’un país democràtic i lliure.

Visca el sistema d’immersió lingüística i Visca la Llibertat.

David

Publicat dins de David Barnet, Immersió lingüística | Deixa un comentari

Nadal…

Publicat el 7 desembre 2012 per marcneonazza

Tradicionalment, per nadal es fan regals i la família i els amics s’ajunten per fer dinars o sopars i celebrar les festes.

L’acte de fer regals es molt maco però desde el meu punt de vista no crec que s’hagi de regalar res a ningú, ja que són una cosa material i per nadal el que realment importa són els sentiments i les emocions, també conegut com “esperit nadalenc”.
No hi ha res millor que estar amb la família o amb els amics, passant-ho bé i gaudint de les festes.

“…per nadal el que realment importa són els sentiments i les emocions”

Per aquestes dates ens recordem de les persones que falten entre nosaltres, persones que sense elles s’ens fa la vida impossible però que malauradament han hagut de deixar. Fa uns anys la meva avia va morir per aquestes dates i desde llavors la recordem sempre. La vida sense ella no és igual. Ella ens cuidava, ens mimava, ens animava a seguir endavant i ens feia forts per afrontar el futur amb més forçes. Des que la meva àvia no hi és… res no és el mateix.

Per aquest motiu us recordo que el que importa no es veu sinó que es sent.

Marcos

Publicat dins de Enyorança, Marcos Giménez, Nadal, Sentiments | 1 comentari

Una tarda de divendres

Publicat el 7 desembre 2012 per

Sis de la tarda, assegut a la cadira de l’escriptori, desapassionat després d’haver intentat fer uns exercicis de matemàtiques, ho reconec, sóc molt dolent.

Estic fent aquest escrit de filosofia no perquè em toqui ni res, sinó perquè porto des de les 4:30 intentant fer uns exercicis de matemàtiques del moodle, i en tots m’he quedat bloquejat, quin desastre. He decidit fer un escrit ja que em relaxa molt. Porto dues setmanes d’exàmens i ja no aguanto més això d’estudiar tant, però la veritat en general els resultats m’han anat bastant bé. Però estem a divendres i dimarts de la setmana que ve tots els de la meva classe tenim examen de matemàtiques, i com ja se sap, és la assignatura més difícil per quasi tothom, inclòs jo. A l’examen entra tot el que em fet durant tot el trimestre, és molta matèria i no sé si seré capaç d’estudiar prou com per treure bona nota, per no dir que la meva nota de matemàtiques depèn d’aquest últim examen. També per dilluns de la setmana que ve tenim uns exercicis del moodle, a més a més de que són de pensar, s’han de passar a l’ordinador, i jo i la informàtica no som gaire amics. No sé què faré, ja pensaré alguna cosa.

Porto dues setmanes d’exàmens i ja no aguanto més això d’estudiar tant

M’acabo de tornar a llegir l’escrit, ara són les onze i mitja de la nit, acabo d’arribar d’entrenar i he vist que en aquest escrit de filosofia no m’he centrat en un tema en concret. La veritat és que no sé per què, però aquesta tarda en veure’m tant perdut amb mates, he decidit desconnectar.  I com que no volia perdre temps i volia aprofitar la tarda, he pogut avançar escrits de filosofia.

Per acabar voldria recordar una cosa, son les dotze menys quart i no he sopat, per tant vaig a sopar que m’espera un bon entrecot i a veure si demà, que és un dia nou, em llevo més inspirat amb mates i avancem.

Carles.

Publicat dins de Cansament, Carles Martin, Estrés, Estudis, Matemàtiques | 1 comentari

Una bona amistat

Publicat el 7 desembre 2012 per

Sóc una persona que no acostuma a dir el que sent ni dir “t’estimo” a les persones que m’importen, per això, em sento una mica estranya escrivint el que a continuació veureu, però estic en una època que (no sé si és l’estrès el causant de tot) en general, estic més sensible. Avui, m’agradaria centrar-me en un tema que em sembla important i essencial per ser feliços en la vida; una bona amistat.

El fet és que aquest any he notat un canvi tant en els estudis com en algunes amistats. El nostre grup és bastant nombrós i com és normal, arriba un moment on cadascuna escull el que vol estudiar i és pràcticament impossible que totes anem juntes al mateix institut. Aquest escrit, l’adreço especialment a una d’aquestes amigues que ja no veiem cada dia, que aquest any està estudiant un mòdul de marketing a Barcelona, i la veritat és que se’m fa estrany no estar 6 hores al dia amb ella.

Fa 17 anys que vaig néixer i, des d’aleshores que la conec. Vivíem en el mateix edifici i els nostres pares es portaven molt bé, fins al punt que quan jo vaig néixer els seus pares van cuidar de la meva germana ja que els meus estaven a l’hospital. Recordo com si fos ahir mateix quan baixava a jugar a casa seva i em passava les tardes amb ella… i ara a mi, em queden 5 mesos per fer els 18 i m’alegra saber que encara està amb mi i que seguim portant-nos igual de bé o millor que quan érem petites.

“totes la trobem a faltar diàriament, sobretot els seus somriures i bromes”

La veritat és que no sóc partidària de la frase “això és per sempre” però crec que en aquest cas si la digués no m’equivocaria perquè, realment sento que és una de les persones que necessito que estigui al meu costat i amb la que puc comptar en qualsevol moment.

En aquest escrit, per tant, vull que sàpiga que totes la trobem a faltar diàriament, sobretot els seus somriures i bromes; i, alhora recordar-li que l’estimem molt (encara que pocs cops ho digui). Crec que ella, més que ningú, és mereix que li diguem! No obstant, jo tinc la sort de veure-la una estona cada dia ja que ens trobem quan ella surt del bus i jo vaig cap a casa. Una estona que em fa estar contenta i alegre perquè veig que tot li continua anant igual de bé com sempre.

Marta Jareño

Publicat dins de Amistat, Enyorança, Marta Jareño | 1 comentari

The Hives

Publicat el 7 desembre 2012 per

El diumenge passat una amiga i jo varem anar al concert de “The Hives” que van fer a la sala Razzmataz de Barcelona. És una banda sueca de rock alternatiu i garage-punk. Tenen una estètica molt curiosa i característica, van vestits amb roba d’etiqueta i barrets de copa. Aquest estiu van publicar un nou àlbum que es diu “Lex Hives” i ara estan fent una gira per tot el món per presentar-lo. Tenen un so molt elèctric i motivador que fa que tinguis ganes de moure’t i activar-te, són famosos per la seva posta en escena que aporta bon rollisme i diversió en el públic que l’escolta.

El que us volia explicar és que el concert de l’altre dia va ser increïble i ple de sorpreses. Per exemple, just desprès de l’actuació dels teloners, quan estaven muntant l’escenari i fent les proves de so, van sortir uns homes disfressats de ninjes per afinar les guitarres. La gent del públic es va quedar al·lucinant.

Nosaltres estàvem situades al millor lloc del local, a primera fila! Durant el concert, vam rebre unes quantes empentes, però va valdre la pena ja que el cantant i el guitarrista s’acostaven al públic per fer broma, llançaven púes i fins i tot sabates. Els que estaven al meu costat casi bé es peguen per aconseguir-ne una.

Ha sigut un dels concerts mes divertits que he anat mai, tenen una posta en escena molt bona, us recomano que els escolteu!!

Cinta

Publicat dins de Cinta Hosta, Concert, Diversió, Música | 1 comentari

Viajando hacia un sueño

Publicat el 3 desembre 2012 per

Después de incontables horas de viaje por carreteras desoladas, llegamos a nuestro destino en el ocaso de un largo día de conducción. No tardamos en apagar el contacto del coche para poder salir de él y disponernos a disfrutar del paisaje que nos habían recomendado. Les digo a mis padres que no miren hasta salir del vehículo. Ellos asienten y agradecen la idea. Una vez fuera del  automóvil, dirigimos nuestras miradas hacia la playa.

Nunca antes había visto nada igual. Un paisaje paradisíaco, natural, salvaje, salvo por una furgoneta unos metros por delante de nosotros. Es una clásica Volkswagen California, con sus formas curvilíneas, dividida en dos mitades por una raya que dibuja su cintura pintando la falda de un color azul marino intenso,  dejando la parte superior de color blanco. Tiene la puerta del maletero abierta y de ella cuelgan dos trajes de neopreno. Uno notablemente más pequeño y con una forma distinta en la zona del pecho, es de mujer, de color negro con detalles rojos que forman recorridos suntuosos desde los hombros hasta la cintura, tanto por delante como por detrás. El otro, más grande,  tiene un diseño blanco y negro, donde los dos colores juegan a entremezclarse en un patrón aleatorio,  pero simétrico.

Apoyada en la furgoneta, se distingue una forma grande, de punta redonda, de un color marrón oscuro, con una franja blanca de unos diez centímetros que la recorre de arriba abajo partiendo así,  la monotonía del marrón en dos. Me pregunté si podría ser una tabla de surf.

De repente una carcajada desvía mi atención hacia el siguiente plano: un par de figuras yacen sentadas en la arena, juntas, interrumpiendo la vasta extensión de arena blanca enrojecida por los rayos, ahora rojizos del sol. Una pasarela de madera húmeda, guía el camino desde la furgoneta hasta donde la silueta de las dos personas parecen juntarse formando una sola. A su alrededor, unas cuantas antorchas apagadas esperando a que oscurezca para ser encendidas, marcan el perímetro de una media circunferencia. Este último detalle hace parecer la escena mucho más romántica.

“Toda mi atención queda fijada en la majestuosidad de cada una de las paredes de agua,  en cómo se forman a partir de un montículo de agua en movimiento”

De pronto, el romper de las olas llega a mis oídos, junto con una suave brisa marina, para interrumpir la observación de aquella situación amorosa y dirigir mis ojos hacia el agua. En lo primero que me fijo es en la ilusión de “deja vu” al ver una serie de olas romper una detrás de otra. Es la sensación de que la primera ola es el reflejo de la segunda, y la segunda el de la tercera. Toda mi atención queda fijada en la majestuosidad de cada una de las paredes de agua,  en cómo se forman a partir de un montículo de agua en movimiento, cómo transforman ese bulto en una pared, con una pequeña cresta de espuma en lo alto, cómo rompen creando un tubo largo y poderoso para acabar explotando en una gran cantidad de espuma blanca y llegar, por fin, hasta la orilla para fundirse con la arena.

-¡Vamos Xavi, que te quedas atrás!- grita mi hermana algunos pasos por delante de mí. Sus palabras provocan que vuelva a la realidad, y darme cuenta de que ahora, no sólo tengo la oportunidad de observar tan inusual paisaje, sino que puedo disfrutar de él en todo su esplendor.

Xavier

Publicat dins de Mar, Paisatge, Platja, Xavier Martínez | 2 comentaris

El gran miércoles

Publicat el 3 desembre 2012 per

El dimecres 31 d’octubre, coincidint amb el dia de la Castanyada, a les costes catalanes es va gaudir d’una mar de fons espectacular. Això va causar ones d’entre dos a tres metres en els punts més afortunats. Aquest fet va sorprendre molt, ja que no van haver-hi  els precedents habituals com són les fortes tempestes, o fortes ratxes de vent.

Després de sortir de classe i dinar com un esperitat, vaig posar-me el neoprè, vaig agafar la taula de surf i desprès de trucar al Rubén i l’Ignasi, vam baixar tots tres cap a la platja. Un cop allà les previsions es van fer clares: a la platja de Vilassar de Mar hi havia ones de més de dos metres. Ens vam emocionar, alhora que ens vam espantar una mica per el gran tamany. Al cap de pocs segons ja buscàvem el millor lloc per on entrar per tal de no haver de remar gaire estona i no xocar contra les ones que trencaven tan fort aquell dia. Però en aquell moment em va estranyar una cosa: no hi havia ningú a l’aigua!

Mitja hora després d’haver arribat a la platja, jo ja tenia ben clar que aquell no era un bon lloc on anar a fer surf, i si no, per que no hi havia ningú? Aquesta pregunta només tenia dues respostes possibles. La primera és que hi hagués molta corrent i per tant seriem arrossegats ràpidament cap a Barcelona, fent que els nostres intents per arribar allà on trenquen les ones no serveixin per a res. La segona resposta és que hi hagués llocs on les ones eren més bones.

“Al cap de pocs segons ja buscàvem el millor lloc per on entrar per tal de no haver de remar gaire estona i no xocar contra les ones que trencaven tan fort aquell dia”

Al cap d’una estona de ser per la sorra discutint si entràvem o no, un senyor ens va dir que la corrent era molt forta i que el millor seria que anéssim a una platja tancada com la de Montgat. Dons, amb tantes ganes com tenia de fer surf, vaig pujar-me a l’espigó amb els meus dos amics i vam estar mirant com trencaven les ones i imaginant que nosaltres lliscàvem per damunt seu.

En arribar a casa, amb poques ganes de fer res, vaig encendre l’ordinador i vaig buscar una pel·lícula de surf. Volia veure ones precioses, gegants, i gent prou valenta per navegar-les. No vaig estar massa estona buscant, ja que vaig trobar una pel·lícula bastant adient per al moment: El gran miercoles. Pot ser que tot plegat fos una coincidència?

Xavier

Publicat dins de Surf, Xavier Martínez | Deixa un comentari

La generació perduda

Publicat el 3 desembre 2012 per paucuixart

Molt nois i noies d’entre 23 i 28 anys formen part de l’anomenada generació perduda. Estan àmpliament preparats però no poden accedir al món laboral per progressar en les professions que han estudiat i fins i tot , alguns, amb molt bones notes. La prolongació de la crisi els fa veure el futur amb pessimisme i viuen una sensació de frustració ja que aquests joves han nascut en un context de bonança econòmica i de seguretat material.

“viuen una sensació de frustració ja que aquests joves han nascut en un context de bonança econòmica i de seguretat material”

Molts continuen formant-se, perfeccionant sobretot l’anglès i l’alemany per tenir més possibilitats de trobar feina a l’estranger. Aquest any la taxa d’emigració catalana creixerà un 150% respecte l’any anterior.

Alhora altres joves en treuen un missatge positiu, cal canviar la mentalitat i aprofitar la situació actual per superar la frustració trobant noves eines i valors com la superació dels reptes quotidians i no valorant tant els diners ni les coses materials per sortir-ne més forts del que eren abans de la crisi.

Pau

Publicat dins de Crisi, Joventut, Pau Cuixart | Deixa un comentari

Disculpe, ¿me podrías dar alguna moneda? Gracias

Publicat el 3 desembre 2012 per

Disculpe, ¿me podrías dar alguna moneda? Gracias. A lo largo del día repito esta misma frase cientos de veces. Hay días como hoy que alguien como tú, me da alguna moneda y otros en que nadie me da nada. No les culpo, ya que yo antaño tampoco me paré a pensar en su situación. No te das cuenta de que piden por necesidad, hasta que te encuentras en sus mismas circunstancias. Eso sí, intento ser lo más respetuosa y educada posible para causar la mínima molestia.

Llevo sin casa desde hace un año y es realmente difícil de llevar. Pero aun dentro de mi dificultad puedo sentirme afortunada de no tener que dormir en la calle, ya que conservo el coche y puedo dormir en él. La noche es muy peligrosa, le tengo miedo. Y miedo tengo también a coger algún tipo de infección entre tanta suciedad que acompaña a la gente que está en la calle.

“yo antaño tampoco me paré a pensar en su situación. No te das cuenta de que piden por necesidad, hasta que te encuentras en sus mismas circunstancias”

Hoy sueño lo que ayer fue realidad. Yo aquí tal y como me ves he estado en los mejores restaurantes de Barcelona y hoy me veo en esta deplorable situación. Ya te puedes imaginar por dónde van los tiros. Efectivamente lo perdí todo. El que era mi pareja, un empresario bastante reconocido, se cansó de mí y me dejó por una más joven. Antes eso sí, se preocupó de que no pudiera reclamarle nada, ya que aparentemente nada tenía.

Perdón me he ido por las ramas… Cuál era tu pregunta? Que si estaría mejor en Barcelona antes que en Madrid con familiares y amigos? Probablemente… pero como ya has visto mi vida ha cambiado mucho. Me conoce mucha gente allí, que no me gustaría que me viese así. Llámalo vergüenza.

Sandra

Publicat dins de Pobresa, Sandra Moradell | Deixa un comentari

Esforç

Publicat el 2 desembre 2012 per

Els estudiants cada dia ens aixequem a les 8 del matí, ens vestim, preparem la motxilla i si ens dona temps esmorzem mentre anem cap a l’ institut. Allà fem sis hores i mitja de classe ja que les hores de pati ens les passem estudiant o fent deures que no hem tingut temps de fer a casa, ja tenim prou feina.

Cada hora se’t fa més pesada que l’anterior i la gana va augmentant, sobre tot ara que fem una hora més de classe. Quan totes les classes del dia acaben penses: “per fi…” però la cosa no acaba així ja que quan arribes a casa i mires l’agenda penses: “merda….”. Cada setmana tenim exàmens o si més no treballs. El batxillerat no sembla molt difícil, de moment, però es un esforç continu que m’està costant una mica.

No quedar entre setmana ja és una realitat.

Quan em trobo davant d’aquesta situació penso: “Estaré perdent la millor època de la meva vida?”. No ho sé, de fet, poca gent ho té clar. La resposta només la sabré quan l’esforç diari faci efecte…o això espero.

Xavier

Publicat dins de Batxillerat, Esforç, Estudis, Xavier Almendros | Deixa un comentari

Molt més que una simple onada

Publicat el 2 desembre 2012 per

No sé com començar l’explicació d’un fet que ja va passar fa uns mesos, que cada cop el tinc més present i està més endins meu. Tot això sense contar com em vaig quedar en llegir noves noticies sobre tu i rebre aquella carta. Ja vaig dir-te que escriuria una resposta, potser no massa bona, però és clar, a les tantes del matí res pot ser bo. Tot i això, espero que t’agradi, l’entenguis i et faci  pensar tant com ho va fer la teva a mi.

M’agradaria poder saber com se sent una persona en agafar la millor onada de la seva vida, l’onada perfecte. La pots estar esperant durant anys, pot arribar a la mínima, o pot senzillament no arribar mai.

“Durant molt de temps he estat perdut en aquest oceà, deixant-me endur per les corrents, els vents i les tempestes esporàdiques”

. Però arriba un moment en el que tot canvia: la climatologia es l’apropiada, els núvols deixen entreveure els primers rajos de sol i sé que és l’ocasió exacta. Em poso les piles, ja estic cansat, el cos em demana que ho deixi córrer, que no estic fet per aquestes coses. No, no l’escolto i senzillament em submergeixo en un remoli de sensacions, alguna cosa dins meu em fa saber que el moment que vindrà serà especial i únic. Començo a remar en direcció al pic just quan s’inicia la sèrie, però les deixo passar totes, amb certa indiferència, esperant-la a ella. I allà està, sembla una com qualsevol altra, ningú s’hi fixa, no m’ho penso, no la  penso deixar escapar una altra vegada. Em giro disposat a gaudir d’ella com no ho he fet mai, alguna cosa dins meu em diu que ella és especial. Hi poso forces, però és difícil d’agafar, lluito per tindre-la i per fi ella m’agafa.

Em poso dempeus i veig el panorama: una onada preciosa amb la força perfecta. Tombo el cap en direcció a la paret i una esllavissada de sensacions em cau a sobre, no torno a la realitat, estic disposat a dedicar-li hores, dies, mesos i anys. Sé que no és una de les tantes onades que he agafat prèviament, que ella ha despertat en pocs segons el que altres ni s’han acostat.

Potser no és la més gran, ni la que té el tub mes perfecte, però per mi és molt important i ho sé. Ella marcarà un abans i un desprès en la teva vida.

I si hi ha un adjectiu per definir-la (tot i que no està bé dir-ho), aquest és: perfecte.
I si hi ha un adjectiu per definir com és la meva vida ençà d’aquell moment, aquest és: bonica.

Ruben Morales

Publicat dins de Comunicació, Ruben Morales, Vida | 1 comentari

Experiència al Camp Nou

Publicat el 2 desembre 2012 per

Ja farà uns dies que els meus pares i jo vam anar al camp nou per veure al Barça que jugava contra el Celta. Tot va començar quan la meva mare va arribar a casa amb una bona notícia, un amic seu li va deixar una de les tribunes del camp nou que era de la seva empresa, ja que aquell dia ell no hi podia anar. Dues setmanes després ja érem allà, vam entrar per la porta d’empreses i ens van fer anar amb ascensor a una planta on tothom anava molt elegant vestit.

Ens vam dirigir a la nostra tribuna on es veia perfectament el camp i tota la gent que hi havia, estava ple, ja que era un dissabte a las cinc de la tarda i feia bon temps, així que no em va estranyar. Va començar el partit, la veritat es que el barça estava jugant molt bé, el temps se’m va passar volant i l’àrbitre va pitar mitja part. Ens van dur a una sala nomenada ” Sala Roma” en la que hi havia un catering amb molt de menjar i barra lliure.

De seguida, però , vam haver de tornar als seients perquè començava la segona part, aquesta no va ser tan bona com la primera, però com és habitual, el Barça va guanyar.

Va ser un dia molt especial en el que vaig disfrutar un munt, espero que algún ho pugui tornar a repetir.

Paula Matamoros

Publicat dins de Espectacle, Futbol, Paula Matamoros | Deixa un comentari

L’inici d’un curs complicat

Publicat el 2 desembre 2012 per

Aquest curs he començat el segon de batxillerat a l’ institut després d’un any com a repetidor fent només tres assignatures i el treball de recerca, un any passat força més relaxat que aquest inici de curs.

L’inici d’aquest curs he hagut de tornar a assistir a totes les classes de cada dia, a estudiar un altre cop totes les matèries, a adaptar-me al ritme bastant elevat que ja ha començat aquest segon de batxillerat i que pel que es veu no disminuirà sinó que augmentarà fins al final del curs.

M’està costant força adaptar-me un altre cop al fet de no tenir un examen per setmana o cada dos sinó a tenir diversos per setmana, comentaris de text, PowerPoint, deures, haver de llegir llibres etc… sobretot al fet de no tenir tant de temps lliure per cada examen com l’any passat i el fet de tornar a estudiar matèries que no feia des de fa un curs sencer.

“Segon de batxillerat és un curs complicat, cal ser constant per tal que la feina no se t’acumuli i no hi hagi dies massa atrafegats”

La pressió del curs és alta hi ha dies que et sembla que no podràs fer-ho tot, que la pressió et pot i un examen que et pensaves que t’aniria força bé no treus la nota esperada. En canvi altres moments que et sembla que no te’n sortiràs no saps ben bé com però les coses t’acaben anant millor del que et pensaves.

Segon de batxillerat és un curs complicat, cal ser constant per tal que la feina no se t’acumuli i no hi hagi dies massa atrafegats, cal no baixar la guàrdia i no especular en notes i mitges matemàtiques de les assignatures. En conclusió ens espera a tots els estudiants de segon de batxillerat un curs força atapeït de feina i en el qual no haurem d’afluixar fins al final.

David

Publicat dins de Batxillerat, David Cons, Escrits, Estudis, Exàmens | Deixa un comentari

Bàsquet

Publicat el 2 desembre 2012 per quimrocafernandez

Des de que sóc petit sempre m’ha agradat fer esport, sigui quin sigui: bàsquet, futbol, etc.

Quan era petit al sortir de l’escola anava amb els meus amics a jugar a futbol, o simplement passar la tarda al poliesportiu de Vilassar de Dalt, i sempre veia gent que jugava a bàsquet.Un dia, els meus pares em van preguntar si volia provar d’entrenar a l’Escola de Bàsquet, i jo molt content els hi vaig dir que si. Vam anar a entrenar el meu cosí, un amic de la classe i jo, i ens va encantar. Al final , ens vam apuntar definitivament i vam acabar formant part de l’equip.

Al principi no jugàvem molts partits, algun amistós a vegades, però generalment pocs. Però quan vam ser més grans, vam entrar a competir en lliga contra equips del Maresme, i fent tornejos on conèixer amics, passar una bona estona, etc. Ara que som més grans ja juguem en lligues amb més equips, i contra equips mes llunyans. Ara, estem en una lliga bastant complicada, i juguem contra equips amb més experiència, però encara que els rivals siguin més bons, nosaltres seguirem lluitant per aconseguir victòries.

Tots 3, encara continuem jugant a bàsquet al mateix equip, i n’estem molt contents. Ja portem un 10 anys jugant i hem viscut molt bons moments, però també de dolents com per exemple la marxa de companys o entrenadors.

Aquest esport és molt entretingut i serà difícil de deixar-lo.

Quim

Publicat dins de Bàsquet, Quim Roca | 1 comentari

La Masia

Publicat el 2 desembre 2012 per joanrossaborit

El F.C.Barcelona, és impressionant el que ha aconseguit aquest equip fins ara i seguirà aconseguint, no només a nivell de títols sinó que també en qui està logrant tota aquesta fama, la masia del F.C.B. Crec que ningú hagués pensat que el millor equip del món estigués format pels de casa, i no per talonari com fan altres, ja que no parlem solament d’uns jugadors magnífics, sinó que també del que va ser un clar exemple per el barcelonisme Pep Guardiola i l’actual entrenador, Tito Vilanova, el qual està demostrant està per sobre de totes les expectatives fent el millor inici de temporada per el Barça.

Un clar exemple es aquest cap de setmana quan Tito Vilanova no tenia prevista la lesió de Dani Alves, però al seu costat estava Martín Montoya, ja en feien onze jugadors formats a camp Barça. Aquets onze no van fer res més que desplegar el seu talent, amb un estil i una filosofia de jugar que identifica avui en dia el Barça. Ells eren : Valés, Puyol, Piqué, Jordi Alba, Montoya, Busquets, Fàbregas, Xavi, Iniesta, Perdo i Messi. Encara que Fàbregas, Piqué o Jordi Alba, van conèixer altres clubs, es senten tan blaugranes com els veterans Xavi, Messi, Iniesta, Busquets, Perdo, Puyol o Valdés, jugadors que van pujar esglaó a esglaó fins triomfar al primer equip.
Aquets només són alguns noms vinguts de la masia, sense contar tots en el que aquell partit no van tinguer la oportunitat de jugar.
Més que un club. Visca el Barça.

Joan

Publicat dins de Futbol, Joan Ros | Deixa un comentari

Com canvien les coses…

Publicat el 2 desembre 2012 per

Tot va començar a primer d’eso, durant les colònies a Sant Pere Pescador, concretament la nit que vam anar totes les classes a la platja. Jo estava amb les meves amigues, la Marina, la Maria… quan va venir un nen i em va començar a tirar sorra pel cap. En aquell moment vaig pensar – Que fa aquest nen?- I vaig començar a córrer darrere seu perquè m’havia deixat plena de sorra. No pensava que fos normal aquesta manera de cridar l’atenció. En fi, ho vaig deixar córrer.

L’any següent van canviar els grups de classe i, el primer dia, per sorpresa meva, hi havia el “nen de la sorra”! Anava a la meva classe i es deia Gerard Valera. Casualment es va haver d’asseure darrere meu i no parava de  fer-me la guitza. Em tirava papers fets servir a la meva motxilla (que es deuria pensar que era les escombraries), a l’hora de català sempre feia algun comentari per fer-me enfadar, no parava de dir-me que esquiava millor que jo… Era un no parar.

“em va dir que no i es va quedar tan ample. És per això que em vaig enfadar tant que em vaig prometre que no li parlaria més. Però és evident que als nois tant se’ls en dóna”

Més endavant, estem parlant de tercer d’eso, aquest tema continuava igual que l’any anterior. Però un dia, a socials, havíem de fer un treball amb algú amb qui no n’haguéssim fet cap i vaig pensar que, com el Gerard era tan llest i aquesta assignatura se li donava tan bé, el podria fer amb ell. I jo, amb la meva immensa timidesa, li vaig preguntar si el volia fer am mi. Però què va fer ell? Doncs em va dir que no i es va quedar tan ample. És per això que em vaig enfadar tant que em vaig prometre que no li parlaria més. Però és evident que als nois tant se’ls en dóna.

Però rarament, durant aquell estiu, em va començar a parlar pel messenger, cada dia em parlava d’alguna cosa, encara que quan ens trobàvem pel carrer mai em dia res. Fins i tot, quan vam començar quart d’eso m’ignorava totalment, només es dirigia a mi quan necessitava el llibre d’informàtica.

I així van anar passant els mesos fins ara fa un temps que, com alguns de vosaltres sabeu, em va començar a parlar amb normalitat i ara estem sortint junts. Com canvien les coses! ha passat de molestar-me tot el dia a ajudar-me quan ho necessito, escoltar-me quan no paro de parlar…

Jennifer

Publicat dins de Canvis, Comunicació, Jennifer Coenen | 1 comentari

Una experiència inoblidable

Publicat el 2 desembre 2012 per

Ara us parlaré sobre una cosa que hem va passar a les vacances d’estiu, i que espero que no es torni a repetir, i ara entendreu perquè ho dic.

Un dels llocs on vaig anar va ser a Andorra, com cada any. Allà vam fer lo típic: anar de compres, però de sobte al meu pare se li va ocorre la idea d’anar d’excursió a la muntanya, i al dia seguent d’arribar-hi vam anar.

A primera hora del matí vam anar a comprar els entrepans, les begudes i la fruita per anar a la “magnífica” excursió. Quan vam arribar, com que no coneixiem la zona, ens van aconsellar d’ anar caminant per la muntanya i anar a veure uns llacs bastant coneguts. Vam fer el que ens habien  dit, i quan vam arribar a l’últim llac, ja era l’hora de dinar així que vam treure els entrepans i vam començar a menjar.

Fins aquí tot em va anar molt bé, però el que no vull que es torni a repetir no és res d’això, perquè encara que no em va apassionar l’excursió m’ho vaig passar força bé. El problema va ser a l’hora del postre, la meva mare i la meva tieta van comprar sis préssecs, un per a cadascú. Jo, la que té més sort de tota la família i  la que vagi on vagi sempre li passa alguna cosa, vaig agafar un préssec, com tothom i… SORPRESA!!! Quan el vaig mossegar vaig veure alguna cosa que es movia, eren CUCS!!! QUIN FÀSTIC!!! Vaig tirar el prèssec a terra i, com no, el meu pare i el meu tiet es van riure de mi. Lo meu es sort, de sis préssecs, m’havia de tocar a mi el dolent.

Això no ho oblidaré mai, va ser una experiència molt fastigosa. I sabeu que?  JA NO HE TORNAT A MENJAR-ME CAP PRÉSSEC.

Judith

Publicat dins de Excursió, Fàstic, Judith Pacheca, Menjar | 1 comentari

Fer anys

Publicat el 1 desembre 2012 per aidapuigmal

Ahir vaig fer 16 anys; i la veritat es que ja en tenia ganes, es el problema d’haver nascut a final d’any, totes les meves companyes fa temps que els van fer i jo encara no em podia treure el carnet de moto i altres avantatges que tenen els 16 anys. Un d’aquests avantatges que em feia mes il·lusió, a part del carnet de moto, era treure’m el carnet de monitora de patinatge, ja que era l’únic que em faltava per poder treure-me’l, necessitava el certificat de l’ESO, el nivell de certificat de patinatge i tenir els 16 anys fets, no valia simplement ser de l’any 1996.

“fer els 16 anys és d’aquelles dates que fan una il·lusió especial perquè et permet fer coses que no podies fer abans”

Suposo que fer els 16 anys és d’aquelles dates que fan una il·lusió especial perquè et permet fer coses que no podies fer abans, com els 18 que crec que es l’edat que tothom espera amb mes il·lusió i els celebra amb una festa diferent als altres anys, més especial.

Tot i que moltes vegades és mes responsable una persona menor d’edat que una de major, que té mes responsabilitats, fer anys no sempre vol dir que et fas més responsable.

Aida

Publicat dins de Aida Puigmal, Aniversari, Responsabilitat | 1 comentari

Veritat o mentida

Publicat el 1 desembre 2012 per

Que és millor, dir la veritat o mentir? Si ens ho pregunten, normalment responem que la mentida no es bona i que sempre és millor dir la veritat. Però, la realitat és que sovint, per una cosa o altre volem amagar la veritat i llavors mentim. Quan ens trobem per exemple, en una situació difícil i creiem que la veritat pot fer molt de mal a una persona estimada, aleshores l’amaguem, això és el que anomenaríem “una mentida piadosa”. Tot i saber que no està bé mentir, ho fem, ja què volem ajudar i creiem que és més convenient per l’altra persona o per nosaltres mateixos.

“per molt dura que sigui la veritat és millor dir-la d’un sol cop perquè si ho anem allargant i mentim, aquesta mentida es farà més grossa i ja no la podrem aturar”

Tot i així, s’ha comprovat que a la llarga, la mentida pot fer més mal que la veritat, per exemple, si una persona que estimem ens amagués una veritat i ens mentís perquè ho cregués convenient, el dia que nosaltres la descobríssim, potser ens enfadaríem molt amb aquesta persona i ens sentiríem traïts. Moltes vegades costa acceptar que per molt dura que sigui la veritat és millor dir-la d’un sol cop perquè si ho anem allargant i mentim, cada vegada aquesta mentida es farà més grossa i ja no la podrem aturar, és per això que penso que en qualsevol situació que ens trobem és millor explicar la veritat de la millor manera que sapiguem.

Sandra

Publicat dins de Sandra Estivill, Veritat | Deixa un comentari

El campus d’estiu

Publicat el 26 novembre 2012 per

Aquest estiu vaig anar per primer cop a un campus de la Generalitat. Hi vaig anar amb un amic de tota la vida ja que si hi hagués hagut d’anar sol possiblement no hi hagués anat per mandra o per por. Al principi pensava que em costaria molt conèixer gent nova, fer nous amics però el primer dia vam conèixer els nois de l’habitació i els de la taula del menjador i ens vam fer molt amics. L’últim dia era com si ens coneguéssim de tota la vida.

Les colònies van durar 10 dies. Ens vam estar en una casa del Baix Ebre en un poble que es deia Deltebre. Cada dia al matí ens llevàvem a les 8 i anàvem a esmorzar, després fèiem 3 hores de classes d’anglès on ens separaven per nivells i on també vaig fer molts amics. Després anàvem a dinar i en acabat teníem dues hores lliures per jugar futbol en unes pistes enormes que hi havien al voltant de la casa, jugar a ping-pong o descansar, entre altres coses. A la tarda fèiem un esport d’aventura diferent cada dia, podia ser escalada, rafting, caiac, canoa, windsurf o flanqueig litoral entre altres que ja no me’n recordo. Al vespre ens dutxàvem i anàvem a sopar i més tard a dormir.

Encara que el campus va durar només 10 dies, com que amb els amics que vam fer estàvem tot el dia junts ens vam arribar a conèixer molt i a fer molt amics. Al final del campus cadascú va tornar cap a casa seva, a diferents llocs de Catalunya: Sabadell, Igualada, Girona i Barcelona entre d’altres. Tot i que no he tornat a veure a cap d’ells des d’aleshores, gracies a les xarxes socials continuem parlant i estant en contacte i hem organitzat una trobada per Nadal a Barcelona.

Enric

Publicat dins de Campus, Enric Grau, Estiu | 1 comentari

Els reptes de la vida

Publicat el 26 novembre 2012 per

Els reptes són una de les coses més importants a la vida de les persones. És un motiu per aixecar-te cada matí amb ganes de superar-te, d’aconseguir allò que desitges i de tenir una meta a la vida.

Els reptes són imprescindibles. Si no ens poséssim reptes a la nostra vida, aquesta seria totalment monòtona i avorrida, no hi hauria ni un sol canvi en la nostra manera de fer les coses. Tampoc hi hauria celebracions ni premis, ja que et premien per assolir un objectiu, tenir un èxit en algun àmbit i fer una cosa que se’t dóna molt bé i cal que tinguis un reconeixement.

Hi ha molts tipus de reptes, de metes que la gent vol assolir , alguns més petits com aprovar un examen, marcar en un partit de futbol, etc i d’altres de més grans com arribar a treballar del que vols, comprar-te la casa dels teus somnis, anar a viure a algun lloc… Però tots ells tenen en comú que ens fan tirar endavant i avançar com a persones a tots nosaltres.

Resumint, és imprescindible tenir reptes a la vida pels quals puguis lluitar i aconseguir amb gran esforç per així sentir-te bé amb tu mateix.

Jofre Mañosa

Publicat dins de Jofre Mañosa, Repte | Deixa un comentari

El futbol

Publicat el 26 novembre 2012 per

Hi ha gent que pensa que el futbol és un esport d’onze contra onze, on es corre darrere una pilota i s’intenta ficar-la dins d’una porteria amb els peus. Jo respecto moltísim aquest punt de vista, però per a un gran nombre de persones el futbol significa molt més que això. Afortunadament jo em trobo en aquest  grup de persones.

El futbol és el meu estat d’ànim, jo no imagino la meva vida sense anar tres dies a la setmana a entrenar, a sentir-me lliure xutant una pilota, a compartir un sentiment amb uns companys. Malgrat la pluja, el fred, la calor, etc. jo mai he anat a un entrenament enfadat, sense ganes de jugar, desanimat. La meva vida no seria la mateixa sense els caps de setmana  de partit, sense estar pensant tota la nit anterior de com anirà el partit, com he de jugar. Les presses per estar a l’hora de la convocatòria, arribar al camp i tenir poc a poc més i més ganes de saltar al camp. Estar tot el patit corrent, deixant-t’hi la pell i donant el millor de tu mateix. Si després es guanya o es perd només dependrà de les ganes que s’hi han posat.

“Mai ni res ni ningú em donarà el que el futbol m’ha donat”

Mai ni res ni ningú em donarà el que el futbol m’ha donat. La sensació que es té quan el teu equip es classifica per la final de la “champions”  a falta de dos minuts d’acabar, després d’estar patint tot el partit. La sensació que se sent en humiliar al teu pitjor rival, aquell al que odies per sobre de tot, al que vols guanyar sigui com sigui, és indescriptible.

Podran dir-me boig, podran dir-me que tinc raó, m’és igual. El que jo sento pel futbol i pel que representa a la meva vida no ho canviaria mai per res.

Jordi

Publicat dins de Aficions, Futbol, Jordi Capeta | Deixa un comentari

T’agradaria tenir tot el coneixement del món?

Publicat el 26 novembre 2012 per

La primera resposta que em ve al cap, a mi i suposo que no seré l’única, es sí, per suposat m’agradaria tenir tot el coneixement del món. Però, si et pares a pensar-hi, la primera pregunta que et ve al cap és: què s’entén per “tot el coneixement del mon”?. Podem entendre saber-ho tot sobre les ciències i demés àrees del saber, tenir tot el coneixement matemàtic, saber de tecnologia, de llengua catalana o literatura castellana. Tot i que per coneixement, també es poden entendre certes coses que no s’aprenen i no es saben amb l’estudi; que succeirà exactament al futur, què sent una altra persona, què pensa, si hi ha vida després de la mort…

Des del meu punt de vista sí, clar, lògicament estaria molt be saber-ho tot, tenir clar què fer a cada moment per a que tot surti bé, però, per altra banda, hi ha coses que és millor aprendre-les amb l’experiència, aprenent dels errors comesos, de forma que ens sigui útil de cara en endavant.

“seria molt útil, però no crec que m’agradés completament saber-ho absolutament tot”

Deixant de banda l’estil filosòfic de la resposta, a més, cal considerar la impossibilitat d’assolir tot el coneixement del món, per varius motius: per anys i anys que passessin, amb l’enorme quantitat de coneixements que hi ha a la i sobre la Terra i tot el que aquesta comporta, seria impossible arribar a tenir temps suficients per estudiar-los, i dubto que si disposéssim d’aquest temps, hi hagués qualsevol cervell, humà o no, sobre el planeta capaç d’assumir tots els coneixements possibles que existeixen, són milers de milions de coses a saber.

Per tant, deixant com a impossible l’adquisició de tots els coneixements a través de l’estudi i aprenentatge dels mateixos, en cas de que hi hagués una forma possible d’obtenir-los tots, seria molt útil, però no crec que m’agradés completament saber-ho absolutament tot, seria una sensació increïble, però em cansaria ràpidament, de saber tot el que passarà, i no tenir la possibilitat d’aprendre res nou, o d’equivocar-se, o de que el futur el guardi sorpreses… per tant, crec que, seria al·lucinant, però ja m’està bé tenir coses a aprendre i millorar, i tenir una gran baralla de possibilitats de cara al futur, sense saber què passarà.

Laura

Publicat dins de Laura Alarcón, Omnisciència, Saber | 1 comentari

Banc del Temps Vilassar

Publicat el 23 novembre 2012 per

Actualment, amb la crisi econòmica, la gent s’ha adonat, i es veu obligada a fer canvis sobre els seus valors i necessitats. Neixen projectes anti-crisi com bancs d’aliments, horts comunitaris, bancs de voluntaris, … Són tot projectes sense ànim de lucre, per potenciar una societat millor, més social, doncs tothom és igual i té dret a una vida digna. La persona és el més important, no les coses que té ni els diners que posseeix, sinó com és i quins són els seus coneixements i habilitats.

El funcionament és simple i, de la mateixa manera que comprem coses amb euros, en aquest tipus de bancs es poden intercanviar favors amb el temps invertit.

Una d’aquestes iniciatives és el banc del temps, un projecte sense ànim de lucre, en el que la gent s’inscriu amb la intenció de realitzar intercanvis de serveis. És el primer Banc que funciona sense diners, on el temps és, únicament, la moneda de canvi. El funcionament és simple i, de la mateixa manera que comprem coses amb euros, en aquest tipus de bancs es poden intercanviar favors amb el temps invertit.

La raó per la qual he volgut fer aquest escrit és perquè el meu treball de recerca va sobre la creació d’aquest banc a Vilassar de Dalt, i us animo a tots a participar-hi! Encara no està creat, però suposo que al llarg del 2013 ja estarà en funcionament. Qualsevol persona, major de setze anys i resident a Vilassar de Dalt, té l’oportunitat de participar-hi i aportar qualsevol capacitat i qualitat que tingui. Des de passejar gossos fins a acompanyar gent gran al metge, tot és intercanviable.

I pels que sigueu de Cabrils, Premià o Vilassar de Mar, us informo de que ja existeixen Bancs del Temps, així que poseu-vos en contacte i participeu. Només té aspectes positius, doncs pots rebre tot els serveis que vulguis només pagant amb temps!

Més fàcil impossible!

Kim

Publicat dins de Intercanvi, Kim Rodríguez, Temps, Treball de recerca | 5 comentaris

Mireia Sanz

Publicat el 23 novembre 2012 per

Tan sols queden 13 dies per entregar un treball de recerca que portem preparant des de fa més de sis mesos. Estem constantment retocant la introducció, la hipòtesis, els apartats, etc. La part pràctica simplement es tracta de recollir dades i obtenir informació de primera mà a base d’enquestes, entrevistes a especialistes o simplement assistint a algun event relacionat.

En un principi vaig pensar que fer una entrevista a alguna persona relacionada amb el meu treball (accidents de trànsit) no em suposaria cap problema. El problema se m’ha presentat més tard.

La setmana passada vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un “roadshow”, una activitat preventiva d’accidents dirigida als joves. Va ser commovedora, una sensació poc agradable. Bombers, policies, personal d’ambulància, metges, etc. Tots ells van explicar les seves vivències i experiències professionals relacionades amb el trànsit, i cap d’ells en va treure una frase positiva. El consell que van repetir varies vegades va ser “és millor perdre un minut a la vida, que la vida en un minut”. Finalment va sortir la Mireia, una noia jove, guapa i somrient, amb estudis, treballadora, amb projectes de futur, que desgraciadament, fa cinc anys va quedar-se en cadira de rodes a causa d’un accident de moto. Amb molta valentia va sortir davant de tota aquella gent i va explicar el que li havia passat.

El consell que van repetir varies vegades va ser “és millor perdre un minut a la vida, que la vida en un minut”

El problema és que no és tan sols la part pràctica d’un treball de recerca, parlar amb la Mireia em suposa alguna cosa més. Es realment violent haver de preguntar-li a algú sobre la seva vida, una vida que no és com la que li agradaria tenir. Haver de preguntar-li pels seus plans de futur tot i saber que estan únicament relacionats amb aquella cadira. És dur.
Això fa pensar en totes les coses que no valorem suficient, com per exemple anar a platja. Poder entrar dins del mar, nedar, i sortir caminant per sorra. Desitjaria que ella també ho pogués fer.

Natàlia

Publicat dins de Accident, Lesió, Natalia Gasulla, Trànsit, Treball de recerca | 1 comentari

Massificació Oceànica

Publicat el 22 novembre 2012 per

Qui em diria a mí que un dijous qualsevol encendre la televisió em suposaria un avantatge per a la classe d’economia?, doncs gràcies a això, m’he adonat de la importància del procés de direcció d’una empresa, li he trobat un doble sentit a la definició d’ ‘actuar sota condicions de risc’ que és el que suposadament fa un bon empresari. Em pregunto: la mort és un risc que assoleix una empresa? sembla ser que l’àrea comercial, de recursos humans i de producció de ‘Diviertt’ pensa que si.

Ells van sobrepassar els límits d’aforament, van contractar personal poc o gens qualificat i no van prendre les mesures necessàries per a un bon funcionament del seu únic objectiu, fer gaudir als joves. Els principis bàsics que serveixen de guia per a prendre decisions, els passos a seguir i el que es pot i no es pot fer, són algunes de les qüestions que s’hauria d’haver plantejat l’empresa abans d’acabar injustament amb la vida de 4 joves al recinte del ‘Madrid Arena’.

“van sobrepassar els límits d’aforament, van contractar personal poc o gens qualificat i no van prendre les mesures necessàries per a un bon funcionament del seu únic objectiu, fer gaudir als joves”

Ara és tard per penedir-se de la irresponsabilitat i la pèssima ètica empresarial dels ‘organitzadors’. Malauradament només ens podem limitar a parlar en passat, perquè ens serveixi per a un millor futur, ja que el present està carregat de persones que no saben fer el seu treball.

Ara mateix no sóc ningú per donar lliçons sobre la vida a cap persona, però del que sóc conscient és que em decepciona gent que ni tan sols coneixo, actuant de manera injusta. Gestionar les masses i el pànic mai ha sigut fàcil, són com les onades del mar, incontrolables.

Paula Benzal

Publicat dins de Concert, Empresa, Mort, Paula Benzal, Risc | 1 comentari

Educación sexual en los adolescentes

Publicat el 22 novembre 2012 per

Es evidente que cuando somos pequeños, nuestro cerebro, es como una esponja. Absorbe todo lo que puede. Por eso, es conveniente recibir una educación sexual correcta y adecuada a edades tempranas, ya que es muy importante para entender, conocer, prevenir, disfrutar y sobre todo para estar tranquilo y feliz.

“Un error habitual en los adultos es pensar que los adolescentes disponen de un nivel muy alto de información sexual, de esta manera se liberan de la responsabilidad de enseñarles”

Hay que distinguir entre lo que es educación e información sexual.
Los adolescentes reciben influencias fundamentalmente de cuatro ámbitos: la familia, los amigos, la escuela y los medios de comunicación.
Para la mayoría de los padres la educación sexual de sus hijos ha sido un tema preocupante, aunque hay muchas familias que muestran un cierto desinterés. No son conscientes de que igual que educan a sus hijos en otros aspectos lo deben hacer también en la sexualidad.

Un error habitual en los adultos es pensar que los adolescentes disponen de un nivel muy alto de información sexual, de esta manera se liberan de la responsabilidad de enseñarles.

Muchos padres, por vergüenza, no se atreven a manifestar el afecto propio de una relación de pareja delante de los niños. Evitar mostrar estos sentimientos, les priva a los hijos de un aprendizaje importante para su vida. Por lo tanto, no demostrar cariño y afectividad puede tener repercusiones negativas en sus futuras relaciones afectivas.

Sean o no culpables los padres, los jóvenes quieren respuestas y el aprendizaje que no hacen en la familia lo buscan en sus amigos. Ellos siempre les aportarán sus puntos de vista, sus consejos y sus historias. Y aunque no sean adecuados, les darán mucha credibilidad y es ahí cuando tienen problemas, porque todos esos consejos van a influir mucho a la hora de actuar y el querer imitar experiencias sexuales.

El aprendizaje que nos brinda la escuela también va ligado con las amistades. Educan e informan a los jóvenes a base de charlas, clases dedicadas a la sexualidad, actividades ligadas al tema, y disponiendo de una enfermera dispuesta a contestar a todos los alumnos interesados en el tema.

Finalmente, los medios de comunicación, los que actualmente están causando un enorme impacto en la educación sexual de los jóvenes, han dejado de mostrar al público que la sexualidad proviene de la intimidad, de la confianza de una pareja para convertirla en algo glamuroso y lo que es más erróneo: libre de riesgos.

Desde las series de televisión, las telenovelas, los programas cómicos, las propagandas con sus avances sin respeto por horarios de protección al menor, el internet y la prensa, se explota la sexualidad sin ningún reparo, es más, la muestra asociada a la burla, la falta de respeto y la violencia. La polémica serie “Física o Química”, refleja la libre expresión de la sexualidad, orgías, sexo entre alumnos y profesores, abusos sexuales. Es un claro ejemplo de cómo los medios de comunicación difunden ideas un tanto excesivas, provocando actitudes negativas en todos los jóvenes.

“Desde las series de televisión se explota la sexualidad sin ningún reparo, es más, la muestra asociada a la burla, la falta de respeto y la violencia”

Por no hablar de las secciones de todas las revistas dedicadas, básicamente, a resolver cuestiones personales con tu pareja. Preguntas y respuestas ridículas, son lo que abundan, y lo peor de todo esto es que los lectores dan demasiada credibilidad, fomentando la pésima información.

Por eso es tan importante incidir en la educación sexual de todos nosotros para evitar disgustos, para prevenir problemas en nuestras futuras relaciones de pareja y porque, aunque no lo parezca, esto es la base fundamental del hombre.

Melany

Publicat dins de Educació, Melany Sors, Sexualitat | 1 comentari

Mullar el llit no és només cosa de nens petits!

Publicat el 20 novembre 2012 per

El passat dissabte 27 d’octubre vaig acudir a un taller d’ejaculació femenina amb algunes amigues. Encara que al dir taller sembla que es tractés d’una cosa pràctica, es tractava d’una xerrada.

El cas és que després d’això vaig parlar d’aquest tema amb diverses persones i la gran majoria no sabien de que es tractava. Per tant vaig pensar que fent un escrit per a aquest bloc seria una forma de fer-ne difusió.

“La diferència entre l’ejaculació masculina i la femenina és la quantitat de líquid segregat, ja que les dones poden arribar a segregar un litre”

Les dones ejaculem quan estimulem la glàndula d’Skene. Aquesta glàndula és l’equivalent masculí a la pròstata, per tant el fluid que segrega és el mateix, amb la diferència que el de la dona no conté esperma. La zona de la paret de la vagina que s’estimula per aconseguir arribar a la glàndula d’Skene és el famosíssim “Punt G”, l’equivalent al “Punt P” o G de l’home amb la diferència que aquest s’estimula per el recte (per això punt P, de pròstata).

La diferència entre la ejaculació masculina i la femenina és la quantitat de líquid segregat, ja que les dones poden arribar a segregar 1 litre, i la potencia amb el que aquest surt. A més, la capacitat de reomplir-se de líquid de la glàndula d’Skene és molt major, en qüestió de minuts ja pot tornar a ejacular.

Encara que sembli un fenomen estrany, ja que moltes ara estaran pensant en que mai els ha passat això, n’estic segura de que al menys heu tingut la sensació prèvia a la ejaculació, ja que aquesta és pràcticament igual a la sensació de estar-se pixant. Ho diré molt clar: NO ÉS PIPI! És impossible pixar en aquell moment ja que la glàndula d’Skene està situada al voltant de la uretra i quan s’infla és impossible pixar. I si alguna no ho ha sentit mai que no es pensi que no la té, sí que la té, totes la tenim.

“Si entenem el nostre cos com l’única cosa que tenim, com l’única casa en la que naixem i morim, com es pot entendre que hi hagi parts del nostre cos que no coneguem?”

El que em provoca tristesa de la ejaculació femenina és que estic segura de que el fet de que no sigui coneguda com a una cosa habitual ve donat per la repressió sexual que patim i a la autorepressió que ens imposem les dones quan es tracta dels nostres desitjos més carnals per por a “deixar-ho tot pixat”. Més que res ho dic perquè en textos dels filòsofs antics s’ha trobat com descrivien l’ejaculació femenina com a una cosa normal i usual en l’acte sexual.

I per acabar, us intentaré donar unes indicacions per si voleu ejacular, La glàndula d’Skene es troba a la paret de davant de la vagina (la paret que dona amb la uretra, la contraria al cul), i a uns dos centímetres més o menys de la obertura de la vagina. Així que heu d’estimular aquella part ja sigui manualment, o si és amb una persona de l’altre sexe heu de trobar postures que estimulin aquella zona. Cal dir que quan més estimulada estigui més s’inflarà, per tant més fàcil serà localitzar-la amb els dits.

Raons no crec que faci falta donar-ne però la dona que ens feia et taller en va dir una que queda molt poètica i a sobre crec que té tota la raó. Si entenem el nostre cos com la única cosa que tenim realment en la nostra vida, com a única casa (no ens poden desnonar del nostre cos, de moment), en la que naixem i morim, com es pot entendre que hi hagi parts del nostre cos que no coneguem? Ningú s’imagina viure en una casa que no sàpiga on es troba el lavabo, o la cuina, o per a que serveix un botó en concret… per què tenim un cos del qual no coneixem totes les seves parts i com reaccionen quan les estimulem?

Si algú vol veure un parell de videos de la xerrada us els deixo aquí!

I dit això només em queda una última cosa per dir: noies, nois, estimuleu el clítoris!

Ainara

Publicat dins de Ainara Odriozola, Clítoris, Ejaculació, Sexualitat | 1 comentari

Decepció

Publicat el 20 novembre 2012 per

Què haurà passat des d’aquest estiu perquè les coses hagin canviat tant? Em pregunto si algun dia tornarem a ser el que érem, una família.

Ja no tinc casa, no tinc casa meva o casa de tots, ara hi ha casa de la mama i casa del papa, les quals hem d’abandonar a final de cada cap de setmana.  Ens mouen, a mi i a les meves germanes, com si fóssim objectes, no s’adonen que som la part més feble d’aquesta separació i que el fet de no tenir una llar comuna ens perjudica.

Quan tornava caminant de l’institut no pensava ens res, escoltava la música dels auriculars i feia el mateix trajecte cada dia. Ara, en canvi, he de parar-me a pensar on em toca avui, a quina casa vaig, on són les coses que necessito, els llibres, la roba, fins i tot la més mínima tonteria. Tenia una única habitació on jo tenia la seguretat de trobar totes les meves pertinences al seu lloc, aquelles fotos al prestatge, els llibres ordenats per alçada i els papers penjats al suro.

“Ens mouen, a mi i a les meves germanes, com si fóssim objectes. No s’adonen que som la part més feble d’aquesta separació i que el fet de no tenir una llar comuna ens perjudica”

Què ha passat? Què ha succeït perquè la llar que abans era de tots s’hagi dividit en dues? Aquests són motius que no m’incumbeixen, però m’hi han involucrat des del principi, i ho estem patint tots. Suposo que en aquesta època és normal que dues persones que ho han compartit tot en un període llarg de temps, acabin caient en la monotonia i rutina i s’avorreixin .

Però que després dels actes i les paraules, un se’n penedeixi i l’altre tingui massa orgull com per tornar a ser el que érem, no és normal. Sovint, quan coincidim els cinc junts, es creen situacions estranyes i incòmodes que no puc arribar a entendre. Aquesta raó sí que pertany a la seva intimitat, no m’hi posaré.

Només desitjo que els motius i les causes que ens han portat on estem ara, hagin sigut prou importants i coherents per provocar un trencament en la família, la divisió de tot allò que teníem, una realitat que al menys a mi m’està costant adaptar-me.

No entenc per què és tan difícil trobar una reconciliació en les dues parts, no m’agrada que se’m faci difícil abandonar una casa tristament  i amb ressentiment, baixar les persianes de la meva habitació i tancar-la completament per la setmana vinent.

A vegades em miro la meva germana de tretze anys i interiorment sentim el mateix: decepció.

Mireia

Publicat dins de Família, Mireia Tesua, Separació | 1 comentari