Fer un pic i baixar esquiant

Dono gràcies per haver pogut esquiar un hivern més. He tingut sort de néixer en una família on aquest esport s’aprecia molt i es fan esforços per poder-lo practicar cada temporada. Què faria jo sense poder esquiar almenys un dia a l’any? Per a mi és una altra raó per a viure i una injecció de confiança en mi mateixa i les meves capacitats.

No sóc una gran esquiadora, baixo bé però encara em queda molt per aprendre i tot i així aquest és l’únic esport que puc practicar amb certa dignitat. Vaig començar als set o vuit anys a l’estació d’Espot i des de llavors es pot dir que aquestes pistes m’han vist créixer i sobretot millorar. Recordo que de petita m’agradava esquiar però em feia una mica de respecte (de fet, sovint tenia malsons d’accidents mortals). Al fer-me gran la por s’ha anat transformant en emoció i cada vegada he esperat amb més ànsia que arribessin el fred i la neu.

Potser és el sentiment de llibertat que provoca saber que quan llisco per la neu tot depèn de mi; la ruta, la velocitat, l’estil… fins i tot el caure. Marco amb els esquís un camí que és únic i que és el meu, l’he escollit jo. Aquesta il·lusió d’autonomia total em fa sentir increïblement bé, fins al punt de sorprendre’m a mi mateixa al adonar-me de que fa estona que esquio amb un gran somriure pintat a la cara i amagat darrere el buff.

“Pujar a peu, fer un pic i baixar esquiant, això sí que seria gaudir de ple i en harmonia amb la natura. He d’aprendre a baixar per neu verge amb seguretat, és una de les coses que vull fer abans de morir”

Aquest any he tingut l’oportunitat d’anar a unes pistes d’esquí de debò, enormes i saturades de neu natural. Una espècie de paradís. El que m’ha semblat més bonic del lloc és que gairebé hi havia tants rastres d’esquís a les pistes com a fora. Hi havia rastres a qualsevol superfície de la muntanya que tingués una mica de neu, per poc esquiable que semblés. A mi aquestes marques, dibuixant esses a les vessants com si fossin cabells, a part d’impressió em van fer sentir una mica d’enveja. Ara per ara, per esquiar necessito les instal·lacions amb els telecadires, les màquines de neu i tota la pesca. Necessito que algú vagi primer a la muntanya i aixafi la neu perquè jo hi pugui lliscar. Segueixo pensant que les pistes d’esquí són genials però he d’admetre que m’ho estimaria molt més si per esquiar tan sols necessités el meu material i una muntanya amb neu. Pujar a peu, fer un pic i baixar esquiant, això sí que seria gaudir de ple i en harmonia amb la natura. He d’aprendre a baixar per neu verge amb seguretat, aquesta és una de les coses que vull fer abans de morir. Potser algun dia fins i tot provaré l’esquí extrem. De moment acabaré el llibre d’en Patrick Vallençant, un dels millors en aquest esquí que per a mi és l’autèntic.

Júlia Xaubet Piferrer

Aquest article ha estat publicat en Esquí, Júlia Xaubet, Muntanya, Natura, Plaer, Satisfacció. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Fer un pic i baixar esquiant

  1. Josep M. Altés Riera diu:

    Júlia, enhorabona per haver gaudit de tan bona neu! Tan de bo puguis acomplir el teu somni.
    Un escrit molt ben estructurat. M’ha agradat llegir-te. No deixis d’escriure, que els altres t’ho agrairem.
    Josep Maria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *