El nostre trosset de cel

I ja estic aquí, un altre cop mirant-te, tu no te n’adones i, sempre que puc, ho faig. I t’observo, observo com prestes atenció d’aquella manera, de la teva manera. Observo el teu somriure, ple de vida. Els teus ulls grans, rodons i d’aquell color marró que em té completament enamorada. Aquells amb els que dimarts i dijous per les nits miraven les estrelles junt amb els meus, miraven el nostre trosset de cel.

I de sobte, te’n adones de que t’estava mirant, se’t va sortir aquell petit somriure, aquell que se’t surt quan t’agrada molt alguna cosa. I deixes estar els teus pensaments per uns segons i sense pensar-ho dos cops em preguntes aquell ”Què?” I em treus a mi el somriure. També sense pensar-ho et responc un “ T’estimo”.

I espero amb ànsies un dels teus petons. Me’l dones, i ens quedem mirant-nos uns segons, i és quan em mires d’aquella manera, la qual no trobo forma d’expressar-la. Però em fas treure el meu somriure tonto, el que només tu pots fer possible.
I si em tornes a demanar “què?”, jo et tornaré a dir “t’estimo”. M’agrada dir-t’ho. I saps que no sóc d’aquelles persones que ho diuen per dir. Em vaig fer una promesa. I és que no deixaré de dir-te tot el que sento, perquè potser un dia sigui el teu últim “Què”. Perquè potser un dia sigui el meu últim “t’estimo”.

I ja saps el per què del títol, va ser el nostre començament en el nostre lloc secret.

Paula