Com canvien les coses…

Tot va començar a primer d’eso, durant les colònies a Sant Pere Pescador, concretament la nit que vam anar totes les classes a la platja. Jo estava amb les meves amigues, la Marina, la Maria… quan va venir un nen i em va començar a tirar sorra pel cap. En aquell moment vaig pensar – Que fa aquest nen?- I vaig començar a córrer darrere seu perquè m’havia deixat plena de sorra. No pensava que fos normal aquesta manera de cridar l’atenció. En fi, ho vaig deixar córrer.

L’any següent van canviar els grups de classe i, el primer dia, per sorpresa meva, hi havia el “nen de la sorra”! Anava a la meva classe i es deia Gerard Valera. Casualment es va haver d’asseure darrere meu i no parava de  fer-me la guitza. Em tirava papers fets servir a la meva motxilla (que es deuria pensar que era les escombraries), a l’hora de català sempre feia algun comentari per fer-me enfadar, no parava de dir-me que esquiava millor que jo… Era un no parar.

“em va dir que no i es va quedar tan ample. És per això que em vaig enfadar tant que em vaig prometre que no li parlaria més. Però és evident que als nois tant se’ls en dóna”

Més endavant, estem parlant de tercer d’eso, aquest tema continuava igual que l’any anterior. Però un dia, a socials, havíem de fer un treball amb algú amb qui no n’haguéssim fet cap i vaig pensar que, com el Gerard era tan llest i aquesta assignatura se li donava tan bé, el podria fer amb ell. I jo, amb la meva immensa timidesa, li vaig preguntar si el volia fer am mi. Però què va fer ell? Doncs em va dir que no i es va quedar tan ample. És per això que em vaig enfadar tant que em vaig prometre que no li parlaria més. Però és evident que als nois tant se’ls en dóna.

Però rarament, durant aquell estiu, em va començar a parlar pel messenger, cada dia em parlava d’alguna cosa, encara que quan ens trobàvem pel carrer mai em dia res. Fins i tot, quan vam començar quart d’eso m’ignorava totalment, només es dirigia a mi quan necessitava el llibre d’informàtica.

I així van anar passant els mesos fins ara fa un temps que, com alguns de vosaltres sabeu, em va començar a parlar amb normalitat i ara estem sortint junts. Com canvien les coses! ha passat de molestar-me tot el dia a ajudar-me quan ho necessito, escoltar-me quan no paro de parlar…

Jennifer

Aquest article ha estat publicat en Canvis, Comunicació, Jennifer Coenen. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Com canvien les coses…

  1. Josep M. Altés Riera diu:

    Jennifer,
    M’ha agradat molt com amb quatre pinzellades ben gràfiques descrius una història d’aproximacions i allunyaments. Molt suggerent. Molt humà.
    Està molt ben escrit, però sobretot resulta molt ben ideat.
    Josep Maria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *