Decepció

Què haurà passat des d’aquest estiu perquè les coses hagin canviat tant? Em pregunto si algun dia tornarem a ser el que érem, una família.

Ja no tinc casa, no tinc casa meva o casa de tots, ara hi ha casa de la mama i casa del papa, les quals hem d’abandonar a final de cada cap de setmana.  Ens mouen, a mi i a les meves germanes, com si fóssim objectes, no s’adonen que som la part més feble d’aquesta separació i que el fet de no tenir una llar comuna ens perjudica.

Quan tornava caminant de l’institut no pensava ens res, escoltava la música dels auriculars i feia el mateix trajecte cada dia. Ara, en canvi, he de parar-me a pensar on em toca avui, a quina casa vaig, on són les coses que necessito, els llibres, la roba, fins i tot la més mínima tonteria. Tenia una única habitació on jo tenia la seguretat de trobar totes les meves pertinences al seu lloc, aquelles fotos al prestatge, els llibres ordenats per alçada i els papers penjats al suro.

“Ens mouen, a mi i a les meves germanes, com si fóssim objectes. No s’adonen que som la part més feble d’aquesta separació i que el fet de no tenir una llar comuna ens perjudica”

Què ha passat? Què ha succeït perquè la llar que abans era de tots s’hagi dividit en dues? Aquests són motius que no m’incumbeixen, però m’hi han involucrat des del principi, i ho estem patint tots. Suposo que en aquesta època és normal que dues persones que ho han compartit tot en un període llarg de temps, acabin caient en la monotonia i rutina i s’avorreixin .

Però que després dels actes i les paraules, un se’n penedeixi i l’altre tingui massa orgull com per tornar a ser el que érem, no és normal. Sovint, quan coincidim els cinc junts, es creen situacions estranyes i incòmodes que no puc arribar a entendre. Aquesta raó sí que pertany a la seva intimitat, no m’hi posaré.

Només desitjo que els motius i les causes que ens han portat on estem ara, hagin sigut prou importants i coherents per provocar un trencament en la família, la divisió de tot allò que teníem, una realitat que al menys a mi m’està costant adaptar-me.

No entenc per què és tan difícil trobar una reconciliació en les dues parts, no m’agrada que se’m faci difícil abandonar una casa tristament  i amb ressentiment, baixar les persianes de la meva habitació i tancar-la completament per la setmana vinent.

A vegades em miro la meva germana de tretze anys i interiorment sentim el mateix: decepció.

Mireia

Aquest article ha estat publicat en Família, Mireia Tesua, Separació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Decepció

  1. Josep M. Altés Riera diu:

    Mireia, em sap greu el que descrius. La part dolenta és que som animals de costums i que ens resulta dolorós abandonar una forma de vida que havia esdevingut molt confortable; la part bona és que tenim capacitat per crear nous costums, encara que això requereix esforç, paciència i temps.
    L’escrit és força clar i està ben estructurat, malgrat que massa trossejat. No crec que calguin tants paràgrafs (vuit paràgrafs en un escrit d’aquesta extensió són molts!). Estic convençut que, si t’ho mires bé, podràs unir alguns d’aquests paràgrafs sesne dificultat. Això donaria més cohesió i major unitat a l’escrit.
    No deixis d’escriure!
    Josep Maria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *