No sé com començar l’explicació d’un fet que ja va passar fa uns mesos, que cada cop el tinc més present i està més endins meu. Tot això sense contar com em vaig quedar en llegir noves noticies sobre tu i rebre aquella carta. Ja vaig dir-te que escriuria una resposta, potser no massa bona, però és clar, a les tantes del matí res pot ser bo. Tot i això, espero que t’agradi, l’entenguis i et faci pensar tant com ho va fer la teva a mi.
M’agradaria poder saber com se sent una persona en agafar la millor onada de la seva vida, l’onada perfecte. La pots estar esperant durant anys, pot arribar a la mínima, o pot senzillament no arribar mai.
| “Durant molt de temps he estat perdut en aquest oceà, deixant-me endur per les corrents, els vents i les tempestes esporàdiques” |
. Però arriba un moment en el que tot canvia: la climatologia es l’apropiada, els núvols deixen entreveure els primers rajos de sol i sé que és l’ocasió exacta. Em poso les piles, ja estic cansat, el cos em demana que ho deixi córrer, que no estic fet per aquestes coses. No, no l’escolto i senzillament em submergeixo en un remoli de sensacions, alguna cosa dins meu em fa saber que el moment que vindrà serà especial i únic. Començo a remar en direcció al pic just quan s’inicia la sèrie, però les deixo passar totes, amb certa indiferència, esperant-la a ella. I allà està, sembla una com qualsevol altra, ningú s’hi fixa, no m’ho penso, no la penso deixar escapar una altra vegada. Em giro disposat a gaudir d’ella com no ho he fet mai, alguna cosa dins meu em diu que ella és especial. Hi poso forces, però és difícil d’agafar, lluito per tindre-la i per fi ella m’agafa.
Em poso dempeus i veig el panorama: una onada preciosa amb la força perfecta. Tombo el cap en direcció a la paret i una esllavissada de sensacions em cau a sobre, no torno a la realitat, estic disposat a dedicar-li hores, dies, mesos i anys. Sé que no és una de les tantes onades que he agafat prèviament, que ella ha despertat en pocs segons el que altres ni s’han acostat.
Potser no és la més gran, ni la que té el tub mes perfecte, però per mi és molt important i ho sé. Ella marcarà un abans i un desprès en la teva vida.
I si hi ha un adjectiu per definir-la (tot i que no està bé dir-ho), aquest és: perfecte.
I si hi ha un adjectiu per definir com és la meva vida ençà d’aquell moment, aquest és: bonica.
Ruben Morales
Ruben, he decidit suposar que la descripció de l’onada era una metàfora, i que tan sols pot comprendre la persona a qui t’adreces. No sé si m’equivoco i tan sols estaves descrivint una experiència nàutica (que no és poc!). No puc saber-ho.
En qualsevol cas, l’escrit m’ha enganxat fins al final. Dius coses força ben dites, encara que no acaben d’estar del tot perfilades. Vull dir que hi ha, per sota de tot l’escrit, una capacitat que no acaba de desplegar-se, no sé si per mandra, i que si algun dia es desplegués crearia autèntiques meravelles. M’ho sembla… però potser només són imaginacions meves.
He hagut de corregir un munt d’errors ortogràfics (la majoria dels elementals: “és” o “més” sense accentuar, per exemple. Segur que encara me n’he deixat uns quants). Aquesta és feina teva, no meva!
No tinguis mandra i acaba bé la feina! No paris d’escriure, que tens molt a dir, i ho pots fer molt bé.
Josep Maria