Acostuma a haver-hi dos tipus de dies, els dies bons i els dies dolents. Encara que em costi de reconèixer, he arribat a la conclusió que només depèn de nosaltres mateixos el color dels nostres dies. A vegades, em desperto pensant que em menjaré el món, que sóc capaç de somriure al desastre més gran i que tot és més fàcil i senzill del que realment aparenta ser. Altres dies, em desperto pensant que tot el que faré aquell dia serà inútil, que res ni ningú em farà sentir bé i que tothom està disposat a amargar-me el dia. Imagino que aquest fet que em passa no només em passa a mi. Jo crec que cadascú de nosaltres té pràcticament l’obligació, dia rere dia, de buscar més color en totes i cada una de les vint-i-quatre hores que té un dia, deixant de banda el blanc i el negre. El que ens fa realment humans i especials és la capacitat de riure quan el cos ens ho demana, plorar o entristint-nos quan així ho sentim i ho necessitem… Però vivint cada experiència al màxim. Ens hem d’acostumar a que en un dia dolent aprenem més que en un dia bo i, quan aquest acaba, ens adonem que podríem haver canviat la nostra actitud i aconseguir que aquest s’hagués convertit en un dia bo, molt bo.
Al cap i a la fi, la vida es basa en els errors d’avui que seran experiències per demà i millores en un futur.
Sergi
