Coses de nens

Publicat el 21 gener 2015 per nilvillagrasa

Abans de res, no, aquest títol no és sobre la igualtat de gènere, d’això en parlaré un altre dia, si de cas. Aquest títol va dedicat a totes les persones que creuen que poden decidir quines coses són de nens petits i quines no, en especial el perquè un lector de còmics se’l considera “infantil”. Per quina raó un fan del senyor dels anells és correcte per la societat però un lector fidel dels còmics de spiderman (com jo) no està tan ben vist?

Realment hi ha poques diferències entre els dos tipus de lectors: ambdós llegeixen un tipus de fantasia escapista on segueixen les aventures d’herois ficticis on trobem referents de maduresa tals com la sang, el sexe, amor, matrimoni, venjança o altres temes no propis de nens. I com més hi penso més veig el perquè: És degut al fet que les persones continuen pensant en els còmics de superherois com els dels anys 60s, dirigits a un public infantil, amb herois amb disfresses de colors i uns poders que els transformen és éssers molt forts que poden anar contra qualsevol cosa.

El problema és que algunes persones no tenen en compte el canvi que han passat els còmics amb els anys, hi ha herois que moren que tenien dècades de història (de fet Wolverine va morir aquest estiu i és un dels superherois més coneguts), hi ha herois que ha perdut éssers estimats, que han canviat, que han evolucionat per a ser anti-herois, que han estat perseguits, que han vist assassinats a sang freda a moltes persones que eren importants i que presenten una mitologia avui dia que transforma als superherois de còmic en els nous mites grecs.

En definitiva: el còmic és literalment el novè art avui dia, no té res a envejar a la literatura (de fet ho és) i potser hauríem de tenir en compte el que aquests herois simbolitzen per a molts, n’hi ha que representen la lluita contra el prejudici (X-men) n’hi ha que demostren la responsabilitat (spiderman) n’hi ha que demostren capacitat per a tornar a començar (scarlet spider), voluntat (green lantern), intel·ligència (batman), creativitat (ironman)… podria continuar infinitament. El cas és que si continues pensant que els còmics són cosa de nens i poca cosa més és únicament perquè no t’has informat del tema. Si tens dubtes, et deixo un parell de vídeos aquí baix:

Nil, el vostre ocell preferit

Publicat dins de Còmics, Nil Villagrasa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Los eternos héroes

Publicat el 20 gener 2015 per haridiantato

Todos necesitamos héroes, grandes hombres y mujeres que podamos admirar y reconocer como nuestros modelos y mentores. No precisamos ir muy lejos para encontrarlos, no nos hace falta inventarnos supermanes o creer en titanes.

Hemos sido criados por auténticos valientes que arriesgaron, en cierto momento, sus vidas con el fin de aseverar el futuro de las nuestras. Debemos dar las gracias a todos aquellos padres que sonríen a pesar del desorden que reina en el comedor, a pesar del vaso de agua derramado por el mantel. A aquellos que nos abrazan cuando erramos, a los que hacen cuentas por las noches después de acostarnos. Adeudados estaremos si no retribuimos a íntegros campeones que no acaban alienados inclusive con cinco hijos que educar o a los que dejaron atrás tantos años de carrera para convertirse en progenitores.

No llevarán capa y no lucharán contra seres malvados, pero sí transcurren noches enteras en vela con nosotros porque el día anterior olvidamos abrigarnos antes de salir.

Son ellas quienes, tras soltarles un discurso de lo más ofensivo, siguen alegando: ‘’Tardé nueve meses en formar tu corazón, perdona por no permitir que te lo rompan’’. Y son ellos quienes no permitirán que tu felicidad dependa de nadie más que de ti.

Está bien tener ídolos y querer imitarlos, pero jamás olvides que los genuinos héroes siempre serán tus padres.

Haridian

Publicat dins de Haridian Tato, Herois, Pares | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

L’hora dels herois

Publicat el 19 gener 2015 per Josep M. Altés Riera

És la sisena hora. Després de cinc hores de classe, és tota una heroïcitat mantenir l’atenció i entendre el que t’estan explicant. El problema és que et demanen que treballis com si fos la primera hora del matí. Tu ja t’hi esforces (una mica) però s’estan acabant les piles i la capacitat de concentració et caduca després de pocs segons d’haver-te promès a tu mateix que no et tornaries a despistar. L’única forma de no adormir-te és fer-la petar amb el veí.

No ens enganyem: com a molt pots aconseguir fer veure que estàs al cas de què t’estan explicant. A classe les aparences són molt importants així que, cada vegada que el o la profe et mira, cal que et trobi amb un posat d’atenció ben convincent. Es fa així: 1) aguantes la mirada fixa, 2) gires una mica el cap i 3) el mous assentint de forma gairebé imperceptible, però que es noti. Tot ha de semblar molt natural, res d’exageracions. Després de tants anys, això acaba sortint sol. I és que costa ben poc fer feliços els que ens envolten! En realitat no estàs entenent res, perquè no es pot dir amb propietat que estiguis escoltant. Hi ha estones en què ni tan sols estàs sentint. Passa com amb el soroll dels cotxes del carrer: hi estàs habituat i, si no t’hi fixes expressament, acaba convertit en una remor de fons imperceptible. La notes tan sols quan desapareix i es fa el silenci (què passa?, no se sent res!), o quan puja una moto massa estrident, per exemple. Pobre profe: si li diguessis que tot allò que s’ha preparat per explicar-nos ha quedat reduït a una “remor de fons”, es desmaiaria! Val més ser bona persona i que no se n’adoni… pel seu propi bé.

Però el teu company de dues files enrere no té tanta consideració envers la salut i l’equilibri emocional del profe, i ha quedat ben adormit damunt de la seva motxilla-coixí. No deu haver descansat prou aquesta nit?, o ja li ha passat -o encara no li han vingut- les ganes de quedar bé? Potser ha tingut un atac de franquesa i ha decidit no simular? O potser encara no n’ha après? Vés a saber! De moment tots us entreteniu una estoneta observant com, el seu son plàcid, està fent la migdiada d’abans de dinar.

Has aprofitat l’hora per organitzar-te el cap de setmana. No es pot dir seriosament que hagis perdut el temps. Al contrari, l’has invertit provant de resoldre uns quants conflictes d’horari del divendres tarda, dissabte i diumenge. Cada vegada us costa més organitzar-vos: tots teniu un munt d’activitats i, si no es prepara amb cura, el cap de setmana s’us escaparà sense haver fet res de bo! Però ara ja ho tens tot força lligat (només falta algun detall) i, a més, el/la profe segueix mirant-te convençut/da que sóc aquell alumne perfecte que està atent durant tota la classe… fins i tot a darrera hora del matí. Tota una heroïcitat. No com el meu company de dues files enrere, que ha perdut la classe dormint! Sona el timbre i es desperta amb la mateixa cara de son que deu fer de bon matí. Només li falta el pijama.

Per avui ja n’hi ha prou. Demà hi tornaràs.

Josep Maria

Publicat dins de Aparença, Classe, Josep Maria Altés | 1 comentari

#JeSuisCharlie

Publicat el 14 gener 2015 per jesusvalera

Si veieu les notícies i esteu connectats a les xarxes social sabreu que, el passat dimecres 7 de Gener, una cèl·lula terrorista pertanyent a Al-Qaeda va realitzar una massacre a la redacció de la revista satírica Charlie Hebdo.

Primer de tot voldria deixa clar que tots els atacs terroristes són repudiables ja siguin duts a terme per ETA, Al-Qaeda, Boko Haram, etc. Però aquest en especial és molt greu. Per què la gent ho entengui, la revista Charlie Hebdo és bastant semblant a la revista El Jueves. És a dir, són revistes que reflecteixen la realitat política, però des d’un punt humorístic. L’envejable d’aquestes revistes és que critiquen a tothom, a la dreta i a l’esquerra, a l’església catòlica i a l’islam, al capitalisme i al comunisme. És a dir, d’aquí no se’n salva ningú. Els terroristes van decidir actuar perquè el seminari francès havia publicat una sèrie de vinyetes en les quals es podia veure la caricatura de Mahoma. Penso que aquest atemptat ataca directament a la llibertat d’expressió. Però el més greu de tot això és que la gent de França i Europa comenci a generar una islamofòbia. És a dir que es confongui la paraula musulmà i terrorista, o es confongui musulmà amb extremista islàmic.

En conclusió penso que aquest atac és una gran ofensa per la llibertat d’expressió, i com va dir el Director del Comitè Islàmic a França (que engloba i representa totes les persones musulmanes) “Les paraules no es podem combatre amb armés, les paraules s’han de combatre amb més paraules, ja que si ho fem amb les armes acabarem caient en el “ojo por ojo y al final todos ciegos”. També crec que s’ha de tenir molt en compte amb l’islamofòbia que es pot generar.

Per si algú ho vol abaix deixaré un link amb les millors portades de Charlie Hebdo subtitulades al castellà.

Jesús

http://elpais.com/elpais/2015/01/07/album/1420632020_829679.html#1420632020_829679_1420645001

Publicat dins de Atemptat, Jesús Valera, Perill | 1 comentari

Qüestió de “mala sort”

Publicat el 14 gener 2015 per evaortizmartinez

La paraula càncer determina les malalties en les quals les cèl·lules anormals es divideixen sense control i poden envair altres teixits. Des de fa bastants anys, el càncer ha estat una malaltia que s’ha estudiat molt, amb la finalitat de trobar-li una solució definitiva, ja que el pateix molta gent. Avui dia, existeix la cirurgia, la quimioteràpia i la radioteràpia, les quals poden arribar a curar un càncer, però a vegades aquestes no són suficients. Per poder obtenir el tractament definitiu, les persones que es dediquen a la investigació han hagut d’investigar els possibles orígens i causes del càncer.

Fa un parell de dies, la revista “Science” va publicar un estudi que deia que un total de dos terços dels casos de càncer de tipologia diversa poden ser atribuïts a mutacions aleatòries de l’ADN i no a factors hereditaris o factors de risc. És a dir, el 65% del risc de càncer es deu a l’atzar. Els investigadors, després de crear un model estadístic que calcula la incidència de càncer causada per les mutacions aleatòries que es produeixen quan les cèl·lules mare es divideixen, han arribat a la conclusió de què un dels orígens del càncer podria ser, bàsicament, la “mala sort biològica”.

Aquest estudi ha generat una mica de polèmica, ja que hi ha persones que pensen que l’origen del càncer no pot ser l’atzar. Jo estic d’acord amb aquest estudi, ja que hi ha persones que al llarg de la seva vida han portat una vida molt saludable i no s’han posat en contacte amb radiacions i, tot i així, han patit càncer i, a més a més, no han sobreviscut a aquest. I d’altra banda, hi ha persones que han portat una vida no saludable, sense tenir cura de la seva salut, i han tingut la “sort” de no patir càncer ni cap altra malaltia.

Eva Ortiz

Publicat dins de Atzar, Càncer, Eva Ortiz, Salut, Sort | 1 comentari

Tarragona 2014

Publicat el 9 gener 2015 per aureagrau

Estic en una terrassa de Tarragona, entre tots els del grup hem ajuntat moltes taules per seure junts. A sobre de les taules hi ha cafès i Cacaolats molt calents, fa fred, també hi ha Donuts i algun croissant, tenim gana. Estic envoltada de persones amb qui poques vegades m’hagués imaginat estar-hi, sincerament.

Per un moment m’ho tot miro des de fora; els escolto, però no parlo, els miro, però passo desapercebuda, i llavors és quan me n’adono: no tinc ganes que ens fem cap “selfie” d’aquestes, no tinc ganes de publicar-ho al Facebook, ni tampoc tinc ganes de twitejar-ho i crec que cap de nosaltres hi pensa, només volem que no s’acabi. Tinc ganes que duri una estona més perquè realment ho gaudeixo, perquè realment estic vivint aquell moment, perquè realment hi estic a gust.

Potser no són els meus millors amics i amb alguns hi tinc poca relació però si em preguntessin amb qui hi voldria ser, no pensaria amb ningú més que no fossin ells. Sé que pot sonar una mica contradictori, però som un grup i hem viscut coses que ningú més pot entendre, perquè nosaltres tampoc les arribem a entendre del tot: Que va ser el que realment ens va unir? Per què des d’aquella sortida el grup ja no és el mateix? Perquè ara som un i no molts? Possiblement nosaltres no ho sabrem mai tampoc, però no em preocupa gens, perquè vaig estar allà gaudint-ho.

I suposo que d’això es tracta, de viure-ho i no tant d’entendre-ho, o si de cas ja ho entendrem en un altre moment…

Àurea

Publicat dins de Àurea Grau, Benestar, Convivència | 1 comentari

Iris

Publicat el 9 gener 2015 per martafigueras

Recentment, vaig anar al cinema i vaig veure una pel·lícula que em va deixar empremta. Em va encantar perquè parlava de temes molt interessants: la reencarnació i la lògica científica. A més, des d’aquell dia vaig començar a fixar-me més en els petits detalls, com per exemple en els iris dels ulls de les persones.

La pel·lícula de la qual us vull parlar tracta sobre un científic que des de ben petit està interessat amb l’iris dels ulls i de gran investiga sobre l’evolució de l’ull humà. El film comença a una festa, per celebrar la nit de la castanyada, on el protagonista coneix una noia que té un iris molt especial i multicolor. Però la noia, en mig de la nit desapareix, així que ell la busca per tot arreu per trobar aquella xicota que tant l’havia impressionat. Quan finalment la troba, comencen a parlar i noten que hi ha una força sobre humana entre ells dos, com si es coneguessin d’abans. La vida d’ell es basava en la lògica, com a bon científic que era, i ella creia en el món espiritual i la reencarnació; eren mons oposats, però s’estimaven i es necessitaven l’un a l’altre. Van tenir un accident amb un ascensor, i va provocar la mort de la noia. Al cap d’uns mesos, després de tenir una gran depressió davant d’aquell desastre, el noi va poder començar una nova relació amb una companya del seu laboratori que s’entenien molt bé. Van tenir un fill, i van veure que aquell nen tenia el mateix iris que un home mort feia sis anys. Llavors, els dos científics van començar a investigar sobre el fet, ja que semblava una reencarnació. I van trobar que l’iris d’aquella noia que havia mort en un accident a un ascensor tenia el mateix iris que una nena de l’Índia. Així que el protagonista, va viatjar fins a l’Índia per buscar la nena i quan la van trobar, va passar un fet molt sobtat: estaven el protagonista i la nena petita esperant que s’aturés un ascensor, i quan es va obrir la porta la nena petita va abraçar molt fort i amb molta por al científic, semblava com si sabés que s’havia mort aquella noia que tenia el mateix iris que ella en un ascensor i la nena conservés aquella por.

Marta

Publicat dins de Cinema, Marta Figueras | 1 comentari

Sensacions del dia a dia

Publicat el 3 gener 2015 per valentinaaraya

Fa uns mesos, al curs d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès, els tretze joves escriptors que seiem al voltant  de la taula estàvem indecisos sobre el nostre futur com a persones escriptores: ens queixàvem de la falta d’idees i d’inspiració i la Mar, la nostra professora, ens va proposar un exercici per la setmana següent perquè comprovéssim que el problema era que no anàvem amb ulls d’escriptor durant tot el dia, i era un error. Perquè la “feina” d’escriptor no es deixa, no és una etiqueta que pots decidir treure-te-la del damunt, com si fos una peça de roba: les ulleres d’escriptor sempre les duus posades.

I efectivament, a la setmana següent tots vam tornar amb les ganes d’explicar tot el que ens havia passat durant la setmana, els diferents estímuls que havíem recollit i portat per escrit. Sensacions que havíem destriat d’un centenar d’altres, perquè la veritat és que estem rodejats d’estímuls, però moltes vegades no els sabem veure. I a vegades va bé posar-se les ulleres d’escriptor per mirar el món d’una altra manera. Tot i que després no les puguis deixar mai, ja que el retorn a la normalitat sempre és avorrit.

Aquestes són les sensacions que vaig recollir jo:

Esperança

Molta gent formava un cercle que m’impedia veure qui estava tocant a la boca del metro. Vaig esquivar el laberint de persones i a primera fila vaig poder veure cinc nois que ballaven i cantaven amb molta energia. Les cares dels que els envoltaven somreien i els seus peus seguien el ritme de la percussió. Llavors van animar al públic a cantar de manera que repetíssim el que ells deien. Les mans s’unien aplaudint per inèrcia i entre tots vam crear un so únic i efímer, que només per això va ser tan especial. Els humans hem fet coses horribles, hem sigut egoistes i tenim un cert punt d’estupidesa que ens fa cometre el mateix error dues vegades. Però mentre hi hagi gent capaç d’unir persones per una cosa que vagi més enllà dels propis interessos hi haurà esperança.

Malenconia

Una vegada, en un viatge en tren, una noia venia llibres molt petits impresos en paper. Em va animar molt comprar-ne un, perquè la noia difonia els seus escrits i trobo que es important recolzar la gent que vol donar a conèixer les seves idees. Tot i així vaig tenir la sensació que no tornaria a trobar-me-la mai més. Però llavors, just després de sortir del curs d’escriptura, la mateixa noia va anar a vendre els seus escrits al tren. Em va fer molta il·lusió, però també em va omplir de malenconia.

Llibertat

M’agrada molt dormir. Diria fins i tot que és una de les meves activitats preferides. M’agrada molt dormir perquè sempre somio, no hi ha cap dia que no hagi tingut un somni o un malson. Per això sempre em fa molta mandra matinar, perquè encara em queden les últimes imatges que imagina el meu cap quan dormo. Però l’altre dia, al baixar les escales fins al meu carrer, la boira no em deixava veure la muntanya del davant. Era tan densa que gairebé semblava que fos un núvol que s’havia instal·lat a la porta de casa meva. Es podia veure fins a la meitat carrer amunt i no es veia la casa del davant. Semblava que estigués aïllada del món i això em va fer sentir lliure.

Sorpresa

Quan la meva tieta va tornar de Portugal, vam quedar per anar a sopar juntes el dissabte. Després del cau, vaig anar a casa seva i tot estava impregnat d’una olor dolça i alhora agra. Quan li vaig comentar, la meva tieta em va explicar que li havien regalat una síndria i l’havia guardat en una de les habitacions. Es va oblidar que hi era i un dia entrant en aquella habitació va notar la mateixa olor que jo li havia dit. Tot el terra, les parets i el sostre estaven coberts de taques vermelles de la síndria, que havia explotat. La meva tieta m’ho explicava rient i en aquell moment estava tant sorpresa que em costava de creure la seva història.

Decepció i motivació

Aquesta setmana em vaig posar a pensar en el dia a dia que faig i vaig adonar-me, amb tristesa, que la rutina és bastant avorrida. Els dies es confonen, no hi ha res que els faci especials. Només quan em passa alguna cosa fora de lloc és quan de veritat sento que estic vivint una mica la vida. Però gràcies a haver-me adonat que m’avorreixo la majoria de dies, ara tinc moltes ganes de fer coses diferents i noves i aportar-li una mica d’emoció a la meva rutina.

Valentina

Publicat dins de Escrits, Sensacions, Valentina Araya | 1 comentari

La vida sense música seria un error

Publicat el 3 gener 2015 per xeniacaballero

Diuen que la música té el poder de dir el que és innombrable i comunicar el que és desconegut. Jo veig aquest art com una forma d’escapar de la realitat que m’envolta, ja que sento que m’endinso en un món que m’entén. Durant el temps,  s’han escrit cançons per a tots els gustos, per a qualsevol estat d’ànim… El que m’agrada a mi és poder trobar confort en un cantant en els meus pitjors moments, ja que realment la música m’anima, a part d’alegria i bon rotllo en altres. Així que ho puc dir: Ed Sheeran, t’he trobat.

El vaig conèixer amb el seu primer gran èxit The A Team, que es va fer famós fa uns anys. La cançó em va agradar, però en aquell moment no li vaig donar gaire importància. Al cap d’un temps, durant una tarda d’avorriment a casa vaig acabar, no sé com, escoltant més cançons d’aquest cantant. Des del primer moment em van encantar, tant per el contingut i significat de les seves cançons, com per la seva varietat.

El dia 24 de novembre vaig tenir la oportunitat d’anar al seu concert a Barcelona. Després de tant de temps escoltant-lo, que ja em sabia totes les cançons de memòria, i el disc ja estava quasi ratllat, vaig poder veure’l en directe. El concert va ser increïble. Em va costar fer-me a la idea que estava vivint aquell moment tant esperat, però em va encantar i el vaig viure al màxim. Van sonar cançons com Drunk, Tenerife Sea, Kiss Me, Lego House que m’encanten. El millor moment de la nit, però, va ser quan l’Ed va cantar Thinking Out Loud, que és la meva cançó preferida.

En definitiva, aquella nit de novembre ocupa un lloc en rang bastant alt a la meva llista de moments preferits. Vull donar les gràcies a l’Ed Sheeran per fer-me entendre que la màgia existeix.

edsheeran.jpg

“Everything will be okay in the end. If it’s not okay, then it’s not the end.“

 Xènia Caballero

Publicat dins de Concert, Música, Xènia Caballero | 1 comentari

Més que un esport

Publicat el 22 desembre 2014 per alexmoruno

Des de ben petit he sigut un gran aficionat al futbol, m’ha agradat veure-ho i jugar-ho. Quan tenia uns cinc anys, els meus pares em van apuntar a futbol sala. Encara me’n recordo com era jo al principi: un nen que rebia la pilota i tal com venia la xutava cap a un altre lloc. A mesura que anaven passant els anys anava millorant. També puc recordar com va ser el meu primer gol en un partit: vaig rebre la pilota al mig del camp i vaig córrer cap a la porteria i vaig marcar. Va ser una experiència màgica.

Tots aquells caps de setmana llevant-te a les 8 del matí per anar a jugar un partit a un poliesportiu d’un poble que no sabies ni que existia. Probablement, durant els 10 anys que he estat jugant a futbol, he jugat en quasi tots els poliesportius del Maresme i voltants.

Aquest any, amb l’inici de batxillerat, vaig decidir “penjar les botes” i deixar de jugar a futbol. A més a més, no tenia tantes ganes de jugar-hi com al principi. L’altre dia estava parlant amb la Mònica, la professora de castellà, sobre aquest tema. Va preguntar-me si enyorava aquest esport i la veritat és que per mi és un esport imprescindible en la meva vida. Vaig acabar la temporada sense l’entusiasme amb el qual vaig començar i ara és una de les coses que més trobo a faltar. No sabem el que tenim fins que ho deixem. Segueixo jugant a futbol, cada divendres, una “patxanga” amb els amics però no té res a veure amb el que practicava.

Per acabar, he conegut moltíssima gent, he tingut com uns set entrenadors i han sigut uns anys increïbles.  El futbol t’ensenya uns valors i no el canviaria per res, és més que un esport.

Àlex

Publicat dins de Àlex Moruno, Futbol, Valors | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

On estic ficat?

Publicat el 20 desembre 2014 per omarbenmesaud

Un diumenge de fa gairebé 3 anys, me’n recordo d’aquell dia, solejat i molta calor.

Vaig decidir sortir a córrer per la muntanya, precisament el meu objectiu era de pujar al Castell de Burriac en “vint minuts”, prèviament abans de plantejar l’objectiu vaig pensar sobretot en el perill que té anar per la muntanya sol i sense un telèfon mòbil, però el cas era que era conscient del que anava a fer en aquell moment…

Eren les quatre del mig dia, quan vaig decidir emprendre la meva ruta, però en comptes d’agafar el típic camí de sempre, vaig anar per un altre per fer la meva excursió una mica més “emocionant”.

… Ja eren les cinc de la tarda… i jo? On era realment? Cabrils? Cabrera? Vilassar? No ho sabia! Em vaig començar a desesperar, no sabia on estava ficat, però quan em vaig adonar que passava per segon cop per la mateixa trajectòria, vaig decidir parar i pensar de debò el que realment estava fent, repassant d’on venia, per on no hi havia passat encara, però finalment vaig decantar-me per intentar tornar a casa, i quan ja pensant que ja quedava poc per arribar a casa, es veia el Castell de Burriac, l’objectiu que tenia fins quan no estava perdut.

Un cop quan vaig sortir d’aquell camí entre arbustos, em vaig fixar en un senyal que ficava “Atenció, zona de caça” , en aquell moment el cor m’anava a cent, pensant que possiblement havia estat al punt de mira de qualsevol caçador. Però la part bona era que ja veia a gent pujant al Castell i ja em vaig tranquil·litzar.

P.D: No he tornat al Castell de Burriac fins l’any passat que ens van portar l’ institut de Cabrils, és a dir, feia dos anys que no hi anava.

Omar Ben mesaud

Publicat dins de Aventura, Excursió, Omar ben Mesaud | 1 comentari

Yulia i Alina Lushchytskaya

Publicat el 15 desembre 2014 per annaxaubet

L’altre dia vaig rebre un correu d’una professora del conservatori on ens convidava a anar tots els estudiants, a un concert a quatre mans gratuït que es feia a l’auditori del mateix conservatori, interpretat per dues germanes russes, Yulia i Alina Lushchytskaya (totes dues van anar a escoles de música reconegudes i van fer una bona carrera pianística). Veure que hi havia tanta publicitat, ja que per molts carrers de Badalona hi havia cartells enganxats, em va fer acabar de decidir que hi aniria.

Així doncs, el divendres, quan vaig acabar cambra, vaig baixar a la taula que hi ha davant la porta de l’auditori, i vaig començar a estudiar. Abans del concert, hi havia una audició dels petits, on hi va entrar molta gent (pares, avis, professors, alumnes…). Quan va acabar, una allau de persones va sortir amb rialles fins que de sobte, la gent va desaparèixer. Hi havia molta quietud. Van tornar a obrir les portes de l’auditori per al concert, però no hi entrava ningú. Al entrar només vaig veure asseguda una parella, dues persones més i l’organitzador. Els minuts anaven passant, fins que van tancar les portes. La majoria de cadires van quedar buides.

Van apagar els llums i van sortir les dues intèrprets de darrere una cortina blanca. La germana més gran, que viu a Badalona, va presentar en castellà. Ens va començar a dir el que tocarien, que s’ho havien preparat amb moltes ganes i que l’Alina (la germana petita), havia baixat de Rússia expressament per fer-lo. Em va saber molt de greu que haguessin fet tot aquell treball preparant les peces (que no eren gens fàcils), tots els esforços que hi havien posat, per acabar veient que només quatre gats havien anat al seu concert. No hi havia ni professors ni estudiants. Sincerament em va fer vergonya i tot haver sigut l’única del conservatori que va decidir anar-hi.

Em fa bastanta ràbia que quan ve un pianista d’aquests de primera línia, la gent pagui molts diners per anar-lo a veure, però quan es fa un concert gratuït amb intèrprets que no són coneguts, però que també valen la pena, la gent no mogui ni un dit.

Anna

Publicat dins de Anna Xaubet, Concert, Decepció, Música, Piano, Públic | 2 comentaris

In Time

Publicat el 14 desembre 2014 per laiasolacomas

“In Time” is a film produced by Andrew Niccol in 2011. It is a science fiction thriller film and the main characters are Sylvia Weis (Amanda Seyfried) and Will Salas (Justin Timberlake). As it is a contemporary film, it has very high quality of sound and image and you are in tension all the time.

The Plot of the film is that in 2161 people are born with a digital clock on their arms and they don’t grow physically more than 25 years old. When people get to this age their clock begins to count down from one year and when it reaches zero they immediately die. To obtain more time to their clocks they have to work and they are paid with time. Will Salas shakes up the system because he is against it with the help of Sylvia Weis.

It is a good film to whatch because it has action but it also is a thriller and you get hooked on it. On the other hand, it is not very original as many films are base don the future.

Laia

Publicat dins de Cinema, Laia Sola | 1 comentari

Vaixells Monstre

Publicat el 14 desembre 2014 per helenahosta

“Ens estem preocupant, sabeu? Estem preocupats pel futur dels nostres fills. Depenem del oceà. Aquest és el nostre únic recurs. L’oceà. I ara cada vegada venen més vaixells d’aquests tan grans. Qui els demanarà que pensin en nosaltres? I no només en ells? Perquè som iguals en aquest món, sabeu? Com podem sobreviure després? Quan l’oceà estigui totalment… esgotat?”

Aquestes són les paraules d’un pescador que està preocupat pel seu poble, de com evolucionarà en un futur. L’illa de Kiribati és difícil de veure en un mapa a simple vista. Forma part de 33 illes més al mig de l’oceà. La gent d’aquestes illes, viu en petits pobles que bàsicament es dediquen a la pesca. La pesca per ells és la forma més natural d’alimentar-se des de fa molts anys. Sempre han viscut així. Si no tinguessin peixos, o per alguna raó no poguessin pescar, ja podeu imaginar com estaria tot. Els pescadors s’embarcaven a les seves petites embarcacions i tornaven amb 50 o més tonyines. Però ara tornen amb 6 o menys tonyines.

Se’n diuen “Vaixells Monstre” els que pesquen a gran altura i deixen sense recursos a infinits pobles del Pacífic. Són vaixells alemanys, espanyols, nord-americans, del nord d’Àsia… De tot arreu. És la pesca de tonyina més activa del món, aproximadament és el 60% del proveïment total. En aquesta zona del Pacífic es reuneixen els vaixells més especialitzats, més ben dit, professionals de la pesca d’altura. Bàsicament els que fan aquests vaixells monstre és pescar sense pensar a qui perjudiquen ni com. Són gent que necessiten aquest peix per vendre’l i poder educar els seus fills i mantenir a les famílies. Però, és clar, els diners estan per sobre de tot i la vida dels altres no és mínimament important. Però no hem d’oblidar que el que els hi passa a uns sempre et pot arribar a passar a tu.

Helena

Publicat dins de Abusos, Explotació, Helena Hosta, Oceà | 1 comentari

Etern somriure

Publicat el 6 desembre 2014 per sandrapiferrer

Intento capturar imatges mentals de les persones que estimo en el moment en que riuen, així quan tanco els ulls i penso en elles veig que encara que fos per poc temps, en algun moment, les vaig fer somriure i això em fa sentir bé.

Sóc d’aquelles persones que, si li dones una oportunitat, la desaprofita equivocant-se tres cops. Per aquesta raó valoro molt que em facin riure, ja que mentre ho faig oblido els problemes, i només penso que una persona vol que sigui feliç i que està disposada a fer-ho tot per aconseguir-ho i aquesta és una sensació que no es pot descriure amb paraules.

Penso que les persones que em fan riure es mereixen un lloc imprescindible en la meva vida. Jo acostumo a somriure per tot, però no tots els somriures són realment sincers. Els meus somriures preferits són aquells en què dos persones estan rient i no vols que l’altre deixi de fer-ho, perquè la seva felicitat és la causa de la teva.

Sandra

Publicat dins de Rialles, Sandra Piferrer, Somriure | 1 comentari

No poder parlar

Publicat el 6 desembre 2014 per annapuighermanal

Fa aproximadament tres mesos em van treure les amígdales. Tenia angines molt repetitives i vam decidir treure-les ja que aquestes afectaven a la rutina de l’institut i a la meva vida en general.

El dia de l’operació ens vam dirigir cap a l’Hospital General de Catalunya a Sant Cugat. Em van posar una anestèsia total. Quan em vaig despertar hi havia el meu pare al costat. Vaig intentar dir-li alguna cosa però no podia. No podia parlar. Quan dic que no podia parlar em refereixo a que parlava però no se m’entenia res. Semblava que tingués algun tipus de retràs.

Abans de l’operació m’havien avisat que possiblement al despertar-me notaria gust a sang i que em faria molt de mal el coll, però no m’havien avisat que no podria parlar.

Vaig començar a plorar  i el meu pare es va quedar molt sobtat. Ràpidament va venir la infermera per veure què em passava. El meu pare li va dir que estava espantada i que no podia parlar. La infermera em va dir que em calmés, que tenia el coll molt inflamat a causa dels quatre punts a cada amígdala i que ja m’aniria baixant la inflamació.

Vaig passar la nit allà. L’endemà al matí vaig poder beure una mica de suc a glopets molt petits i em van treure el sèrum. Com que només m’havia de prendre pastilles per baixar la inflamació, vam decidir anar a casa, que hi estaria millor. De mica en mica, a mida que passaven els dies vaig poder parlar millor.

Això ho explico perquè em vaig adonar de l’important que són algunes coses a la nostra vida i que no valorem. Jo mai m’havia trobat en la situació que no pogués parlar i fa molta ràbia que tu intentis dir alguna cosa el millor que pots i, tot i esforçant-te al màxim, l’altra persona no t’entengui. A part d’això també hi havia el factor que tenia el coll molt inflamat, però això ja era el menys important ja que ja hi estava acostumada.

Gràcies als amics i la família vaig poder recuperar-me més ràpid i amb menys patiment.

Anna

Publicat dins de Anna Puighermanal | 1 comentari

El nom massa llarg d’una bruixa de color lila

Publicat el 6 desembre 2014 per valentinaaraya

Un nom no comprèn tot el que és una persona. Un nom no és res fins que l’anomenada li dona sentit, fins que aquest nom passa de no ser res més que unes lletres juntes a produir sensacions, emocions i pensaments en ser escoltat. Jo tinc un nom llarg: Valentina. Però la seva llargada no em defineix, i de fet, a tothom li agrada dir-me Tina, o Valen, o Ti, o Valentina com l’anunci. Fins i tot hi ha gent que em diu Val. Però sincerament, sempre he pensat que el nom em queda gran.

La història del meu nom és divertida, i una mica irreal: un xic com les històries de l’Edward Bloom a Big Fish. Però estic segura que això és el que les fa irresistibles.

Me mare tenia clar que jo era una nena i que m’havia de dir Valentina: si hagués sigut un nen, tinc la gran sospita que m’haguessin deixat el nom només per tossuderia. Em va explicar que el nom de Valentina era el nom d’una bruixeta que ella havia imaginat, probablement vestida de lila i amb el cabell arrissat i negre com els punts suspensius. Ma mare ho tenia clar, ara faltava dir-li al meu pare.

Però no va arribar l’ocasió de proposar-li ja que un dia, quan ma mare ja estava embarassada, tot sopant, el meu pare va dir: “Podríem dir-li Valentina!” Sense haver-ho comentat abans, sense que ni tan sols hagués sortit la conversa anteriorment. “De fet és el nom que sempre he volgut per la meva filla”, va dir ma mare. I des de llavors i oficialment, tot i ser menudíssima en néixer, em vaig dir Valentina, un nom massa llarg per un cos que tan sols pesava dos quilos i cinc-cents cinquanta grams.

Mica en mica el meu nom i jo hem crescut. A mesura que em feia gran, el meu nom no semblava tan llarg i pesat de portar sobre les meves espatlles, malgrat cada cop que em cridaven i em parava a pensar se’m feia estrany. Perquè no és comú, i em preguntava com seria tenir un altre nom que pogués passar desapercebut. El meu pare diu que ve de valenta, però no sé si és del tot cert.

Però jo i el meu nom hem batallat contra la corrent dels noms de sempre, i al final ens hem posat d’acord. Al final he acceptat el meu nom llarg i costós d’escriure, i ja no em ve de gust que la gent l’escurci. El meu nom és Valentina, amb tota la seva llargada i amb tot el que comporta: una noia de disset anys que ha lluitat per estimar el seu nom. Tot i que potser són dilemes que només tinc jo.

Tina, Ti, Valentina com l’anunci… També els estimo, però no són del tot jo. Valen és el que més s’hi apropa, perquè la meva mare em deia així, i li guardo un record especial.

Sempre he pensat que el meu nom em quedava gran: però ara estic preparada per donar-li la mà enlloc de portar-lo com una càrrega sobre les espatlles. Ara podem mirar-nos cara a cara i ser iguals, i ara puc veure’m reflectida en totes i cada una de les lletres.

V A L E N T I N A

Publicat dins de Nom, Valentina Araya | 1 comentari

¿Qué es para mí la felicidad?

Publicat el 6 desembre 2014 per Ricki

Hay muchas cosas que consiguen hacerme feliz pero, sin dudarlo dos veces, lo que me hace más feliz son esas personas que tengo cerca. Posiblemente la mayor fuente de felicidad son mis amigos. Con ellos paso la mayor parte de mi tiempo libre, quedamos, hablamos, jugamos, o vamos al cine. La mayoría de los fines de semana quedamos y es genial!

La familia también me proporciona gran parte de mi felicidad, con ellos los fines de semana son más entretenidos, ya sea porque miramos una película, comemos en algún restaurante o vamos a dar una vuelta por algún centro comercial. También hemos hecho increíbles viajes juntos, como por ejemplo a Ibiza, Sête (Francia), Cerdeña o Menorca. Incluso estos mismos pequeños recuerdos pueden cambiar mi estado de ánimo.

El deporte me encanta, con este consigo desahogar la rabia de mi interior y consigo sentirme bien conmigo mismo, siempre salgo contento después de practicar cualquier tipo de deporte. El deporte sirve para muchas cosas; si quiero acabar el día relajado practico piscina, si quiero cansarme y desahogarme, gimnasio; si no tengo prisa alguna suelo ir a correr o hacer bicicleta; y para puro hobbie y diversión futbol o submarinismo. Gracias a todos estos deportes consigo estar más relajado durante la semana y me permiten desconectar de los problemas y del instituto.

Como última fuente de felicidad estaría chatear por WhatsApp o mirar las redes sociales.

Ricki

Publicat dins de Amics, Esport, Família, Felicitat, Ricki Notario | 1 comentari

La meva mare

Publicat el 6 desembre 2014 per albamenino

Cabells castanys i llargs, ulls grisencs, pigada, 1,56 m d’alçada, 37-38 de peu, 50 anys, disposada a ajudar els altres, responsable però despistada, simpàtica, riallera i generosa: la meva mare.

La meva mare ha sigut, és i serà una persona imprescindible a la meva vida. Si més no, suposo que totes les mares ho són pels seus fills. Gràcies a ella he pogut aconseguir moltes coses que jo sola no hagués pogut aconseguir. M’ha ensenyat que la vida s’ha d’aprofitar en cada moment, s’ha de mirar sempre endavant i no donar cap pas enrere, que la vida no s’acaba per haver deixat la relació amb una persona que estimes o per no haver aconseguit una cosa que volies. M’ha ensenyat a tocar de peus a terra.

També m’ha ensenyat a no dependre dels altres. Una cosa que acostumava a fer fa poc era dependre de les altres persones i no dependre mai de mi mateixa. Ja és hora que en aquesta edat sapiguem fer les coses nosaltres sols, perquè d’aquí a dos anys començarà una nova etapa on només deprendrem de nosaltres mateixos.

Una altra cosa que m’agrada molt d’ella és que, per molt que trobi petites pedretes en el seu camí, sempre fa tot el possible per esquivar-les i arribar al punt on vol arribar. Quasi sempre té les idees clares, i si no les té, aplica totes les seves forces per aconseguir arribar a una decisió. És una persona que vol la felicitat per als altres i sempre està disposada a resoldre problemes o ajudar-te en el que necessitis. Té una vida bastant ocupada però ella sempre mira cap endavant per aconseguir aquells objectius que ella sola s’ha marcat i poder fer el que a ella li agrada.

En conclusió, estic molt orgullosa de tenir aquesta mare. Malgrat que tinguem moltes discussions i de vegades ens arribem a ignorar, sempre serà el meu exemple a seguir. No la canviaria per a res del món.

Alba

Publicat dins de Alba Menino, Mare | 1 comentari

Cura de humildad

Publicat el 6 desembre 2014 per aleixtugas

Hoy día no hay adolescente que no tenga acceso a las redes sociales, y no solo eso, sino que hay una obsesión por ellas. Han pasado de ser una herramienta útil y, en determinados momentos del día, de entretenimiento, a algo que forma parte totalmente de nuestra vida, de lo que no nos podemos desprender.

Vivimos mejor que nunca, pero creo que es el momento histórico en el que, con diferencia, damos más repelús: el selfie, grabarte a ti mismo con una GoPro, indicar desde donde estás tuiteando, publicar tu día a día, compartir lo que haces en todo momento, tener un blog sobre nada en absoluto. Fotos a platos de comida, fotos a tus pies, fotos a tu cara… Nos estamos volviendo cada vez más imbéciles y la humildad se ha ido hace tiempo dando un portazo. Hemos logrado convencernos a nosotros mismos de que somos estrellas del rock, de que nos están admirando constantemente y de que debemos transmitir una imagen de éxito social, amoroso y económico. Ya no se trata de ser feliz, sino de que los demás piensen que somos felices. Lo peor es que somos tan ingenuos que nos creemos que nuestras vidas le importan a alguien más que a nosotros mismos, cuando la realidad es que estamos tan solos como estábamos antes. El mundo necesita una cura de humildad. Una hostia en la cara. Un espejo en el que ver en quienes nos estamos convirtiendo.

Y es que el problema es que todos tenemos un poquito de ésto, no hay nadie que se salve, incluso yo que soy quien escribe esto. Necesitamos levantar la cabeza y ver todo eso que nos rodea, necesitamos vivir.

Aleix

Publicat dins de Aleix Tugas, Dependència, Humilitat, Xarxes socials | 1 comentari

Espanya: Mediaset o cultura?

Publicat el 28 novembre 2014 per Marc

Tot en aquest món és mogut pels diners, i la televisió no n’és una excepció. Com ja deveu saber els beneficis de la televisió els dona, principalment, la publicitat. Però no tots els anuncis paguen el mateix, paguen en funció de l’hora de retransmissió. Com més audiència té un programa, més diners val posar un anunci en aquell espai horari. En conclusió, si tenim els programes que tenim en antena és perquè tenen la suficient audiència que els mira com perquè siguin rentables.

Després de pensar força en el que he dit abans una pregunta m’ha vingut a la ment: com pot ser que Telecinco segueixi en antena?

Mediaset, aquesta gran empresa, coneguda per a tots, pels seus grans programes de difusió cultural com per exemple: Salvame, MYHYV, LQSA… i la recent incorporació d’Adan y Eva. Tot programes, que com ja he dit, destaquen pel seu interès cultural. Però ara seriosament, si això està en emissió vol dir que hi ha gent que ho mira, molta gent.

Com pot ser que tinguin tanta audiència aquests programes i que en canvi 30 minuts, .CAT, Salvados, La Sexta Noche… en tinguin tant poca? Suposo que aquí és un dels molts llocs on podem veure reflectit el tipus de persones que viuen en el nostre país, persones que prefereixen veure programes amb protagonistes, perdoneu l’expressió, que no saben ni fer la O amb un canut, així va el món…

Si preguntes a l’audiencia habitual d’aquests meravellosos programes et diran que els fa gràcia veure lo “tontos” que són els que hi surten. I tu? Tu no et converteixes en un d’aquests “tontos” al donar audiència i diners al propietari de mediaset? Al permetre que et manipulin i et robin la capacitat de pensar més enllà?

Què preferiu? Ser un Paquirrín, una Belen Esteban o ser persona?

Mentre Mediaset tingui l’audiència que té l’únic que farem és semblar-nos cada cop més a la Itàlia de Berlusconi, un país on es prioritzi més la festa que l’esforç. Seguirem en el país de la paella i la “fiesta”.

Només preguntar-nos: és aquest el país que volem?

Marc

Publicat dins de Cultura, Marc Brugat, Qualitat, Televisió | 1 comentari

La Fageda

Publicat el 27 novembre 2014 per mireiaberruguilla

La Fageda és una cooperativa catalana d’iniciativa social sense ànim de lucre creada el 1982 a Olot, concretament a la Fageda d’en Jordà. Aquesta empresa produeix productes làctics i disposa d’una granja de vaques i una planta d’elaboració per a la producció de iogurts. A més a més, té jardins i horts d’on treuen la fruita que utilitzaran per als seus productes.

L’empresa està formada per 270 treballadors, la majoria dels quals pateixen discapacitats intel·lectuals o trastorns mentals. Amb aquesta iniciativa es donen llocs de treball a les persones que més dificultats tenen a l’hora de trobar-ne i els ajuda a sentir-se útils, ja que en molts casos són persones menyspreades i que no se’ls accepta en certes feines, on el més important és l’estètica. 

Tots sabem que la gent amb malalties deficitàries tenen problemes a l’hora de fer una feina però no és motiu per rebutjar-los. Cap persona és superior a qualsevol altra, però en molts casos aquesta igualtat desapareix. La burla és la principal eina per fer sentir malament a les persones discapacitades. Amb La Fageda s’està portant a conèixer la meravellosa feina que poden fer aquestes persones amb dedicació i paciència.

Actualment, l’empresa catalana s’està donant a conèixer arreu del món. S’ha convertit en un model per a altres companyies que donen feina a persones discapacitades i així, se senten integrades en la societat i porten un nivell de vida més bo. 

Mireia

Publicat dins de Discapacitats, Discriminació, Mireia Berruguilla, Treball | 1 comentari

Ubicació inadequada

Publicat el 27 novembre 2014 per marinarubioricharte

Segur que alguns ja us heu assabentat del nou projecte que es vol dur a terme al nostre poble. Pels que encara no n’heu sentit a parlar, l’ajuntament de Vilassar de Dalt vol instal·lar un complex funerari al polígon industrial Vallmorena, a 10m del camp de futbol. Aquest complex funerari estaria compost per un forn crematori, un tanatori i un nou cementiri.

Arran d’aquesta decisió han sorgit diverses plataformes en contra del crematori, com ara “Plataforma ProVallmorena” o la “Plataforma anticrematori”. Concretament, aquestes organitzacions estan en contra de la ubicació del crematori i no del crematori en si. Estudis demostren que aquests forns emeten substàncies que poden arribar a ser tòxiques, com el plom, el cadmi o el mercuri -materials que trobem en les pròtesis, tractament quimioteràpic o per exemple, implants dentals-. Per tant, jugadors del camp de futbol, treballadors i veïns estarien exposats diàriament a les emissions d’aquestes substàncies que sortirien del forn, fet que a la llarga augmenta el risc de patir malalties com ara càncer o malalties neurològiques. D’altra banda, es creu que és un servei que no és necessari, ja que al Maresme hi ha un forn crematori a Badalona, quatre a Mataró i un altre a Granollers, de manera que les necessitats de la zona queden totalment cobertes. S’ha calculat que a Vilassar hi ha uns 60 defuncions a l’any i només 10 incineracions, així que tampoc no sortiria rentable. A més, seria un servei privat amb un màxim de 10/12 treballadors que segurament portaria els seus propis operaris i serveis, de manera que no donaria feina a gent del poble.

Com bé he dit abans, el projecte estaria a tan sols 10 metres del camp de futbol de Vilassar de Dalt, on centenars de nens fan esport cada dia, i a escassos metres de fàbriques i empreses que treballen pels voltants; a 250 metres del barri de la Fornaca de Vilassar de Dalt i La Marina Verda de Cabrils; a 500 metres del Barri del Pi; a escassos metres de l’IRTA, a pocs metres d’horts destinats al consum humà i a 700 metres del Col·legi Mas Maria.

L’única manera de justificar la decisió de l’ajuntament és la compensació econòmica que rep el poble per dur a terme el projecte. Tindria sentit si el fet de construir el complex millorés la situació econòmica del nostre municipi, però no. L’empresa responsable, que controla -junt amb altres empreses- el monopoli d’aquest sector, cediria a l’ajuntament 1.250.000€ en 50 anys de concessió, però el terreny està hipotecat per 1.000.000€. Per tant, econòmicament el poble no guanyaria res i no rebaixaria el deute actual de 32.000.000€.

Un cop dit tot això, el futur del poble i del projecte està en les vostres mans perquè d’aquí res se celebrarà la consulta que determinarà si se segueix endavant amb el crematori o no. Les plataformes estan fent tot el possible per aturar l’obra i de moment el procés està paralitzat fins a la celebració d’aquesta consulta. Òbviament totes les opinions són acceptables, però sobretot recordeu que les plataformes no estan en contra dels crematoris sinó d’aquesta ubicació inadequada.

Marina

Publicat dins de Marina Rubio, Tanatori, Vilassar de Dalt | 1 comentari

Els somnis

Publicat el 27 novembre 2014 per laiaauset

Hauràs sentit a dir més d’una vegada que els somnis tenen a veure amb la teva vida real. Però, a vegades, els somnis són massa bojos o absurds i és impossible relacionar-los amb el món real. Això sí, es basen en records i experiències que hem viscut. Però no surten de qualsevol cosa que estigui als nostres records.

Hi ha dades que són interessants de saber, principalment que tothom somnia, fins i tot les persones cegues. Que oblidem el 90% dels nostres somnis, durant els primers cinc minuts oblidaràs la meitat i en deu minuts un 40% més del teu somni. En els nostres somnis només veiem rostres de persones que ja hem vist abans, cent milions de cares i totes i cada una d’elles estan registrades al nostre cervell. Una de les més curioses és que els homes i les dones somnien de forma diferent. Els homes tendeixen a somniar més sobre altres homes i els somnis d’una dona conté quasi un nombre igual d’homes i dones.

Segons diuen els experts, van realitzar un experiment amb dos grups de persones: les que patien amnèsia (trastorn del funcionament de la memòria) i les que no. Abans d’anar a dormir es va demanar als participants que juguessin al tetris durant unes quantes hores. L’endemà, se’ls va demanar que expliquessin els seus somnis i tots dos grups van veure cubs volant que queien. Encara que els dos grups havien somiat el mateix, les persones amb amnèsia no reconeixien què eren aquests cubs perquè havien oblidat que el dia anterior havien estat jugant al tetris durant hores. Així doncs, la culpable és la memòria implícita, una memòria que emmagatzema records dels quals no som conscients, conceptes abstractes…
Per tant, els somnis no poden ser aspectes concrets de la realitat que recordem, sino més aviat són fragments d’aquesta, totalment abstractes i no gaire lògics.

Laia Auset

Publicat dins de Laia Auset, Somnis | 1 comentari

Mentalitat del passat

Publicat el 27 novembre 2014 per jesusvalera

Em veig obligat a fer aquest escrit arran d’una conversació al grup de classe. No vull dir noms perquè es pot dir el pecat, però mai es pot dir el pecador. Si alguna cosa he pogut aprendre dels meus pares és el respecte, respecte cap a totes les persones i tots els animals. Doncs aquest és el tema que vull tractar avui. És igual el color de la pell, la religió, la condició, la llengua, etc. Però per sobre de tot això hi ha el respecte, és a dir, ningú pot menysprear una altra persona per ser homosexual, afroamericà o budista. Les persones que no poden comprendre això tenen un greu problema: què té de dolent que una persona sigui com sigui?. Doncs en ple segle XXI encara hi ha persones racistes i homòfobes. I sorprenentment no són persones grans, que van tenir una educació pobra i manipulada, sinó gent jove. Aquesta gent no pot entendre, per exemple en el cas dels homosexuals, que dues persones del mateix sexe s’estimin. Igual que dues persones, home i dona, s’estimen, per què no poden estimar-se o casar- se dos homes o dues dones? Aquest és un gran problema a la societat actual, almenys ara ja no et maten per ser homosexual, senegalès o transsexual. Però tota aquesta gent que utilitza gay, negre o travesti com un insult penso que haurien d’anar a classes de respecte. L’homosexualitat existeix en 450 especies, però l’homofòbia només en una. En conclusió, no vull donar classes de respecte a ningú, només intentar obrir els ulls a certa gent. Crec que nosaltres com a estudiants, que tenim molts coneixements al nostre abast, hauríem de tenir la ment més oberta i no quedar-nos encallats en els pensaments de l’Edat Mitjana.

Jesús

Publicat dins de Discriminació, Idees, Jesús Valera | 1 comentari

L’autèntica família

Publicat el 26 novembre 2014 per nilvillagrasa

Des que tinc memòria (que, veient la meva memòria, podria ser fa una setmana) he donat més importància al pla de consciència que al pla físic, entre altres coses això em dona una possibilitat que altres no tenen: puc escollir jo mateix a qui considero part i a qui no de la meva família sense donar importància als gens, pares, o fins i tot localització.

Això no és una sorpresa respecte a mi , ja que aquell que s’hagi llegit una petita obra teatral que vaig escriure (“cruel d’ofici, d’ofici? Trobador”) pot apreciar que la majoria dels personatges s’anomenen “germans” entre ells.

Dit això ja podeu deduir que la posició familiar que altero és normalment la de “germà”, això passa quan considero a una persona suficientment pròxima a mi com per tractar-la completament de igual, les diferències entre aquesta persona i jo les considero tan petites que sembla que ens haguem criat junts, d’aquí va el sobrenom de familiaritat que els hi dono.

Per si la idea no queda suficientment clara, simplement penseu en “si tot allò que és físic no existís i només la consciència fos real, a qui escolliria com a familiar?” sembla una pregunta fàcil, però costa decidir-se, ja que el que significa per a cadascú “pare”, “mare”, “germà” o “conegut” és diferent, però per a mi significa proximitat, significa poder confiar en algú al 100%, no haver d’amagar res, i és igual si no és mutu, si jo hi confio ja és suficient per a mi com per considerar-lo d’igual.

Per això quan algú em pregunta “quants germans tens?” tot i que la resposta sigui “biològicament un” per dintre sento que he de dir “moltíssims, i tots ells ho han demostrat”. És una idea complexa, potser estúpida, però em dona molta tranquil·litat i em dona més raons per a valorar més a una altra persona. Dit això simplement he de dir: Gràcies per ser part de la meva família, suposo que ja ho sabeu si us en considero.

Nil, el vostre ocell preferit.

Publicat dins de Amics, Germans, Nil Villagrasa | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Només tenim una vida

Publicat el 26 novembre 2014 per adrianatomas

La nostra vida comença quan naixem, és una situació molt emotiva pels pares, els avis, els germans/es i la resta de la família, és un nou membre que arriba. Els primers anys ens passen volant, ja que no tenim memòria sobre aquests records… Primer aprenem a gatejar per agafar les joguines o els objectes que nosaltres volem, després ens ensenyen a caminar, però els primers cops sempre ens caiem de cul; i també a parlar, però això ja es més complicat. Comencem a dir papa, mama o intentem dir paraules que escoltem dels grans com “uaua” (aigua). Aquests anys els pares aprofiten i ens vesteixen com ells volen, ens fan fotografies i vídeos, així nosaltres de grans ens podem veure de petits, ens porten a tot arreu. Però els anys passen ràpid i, vulguin o no els pares, els nens creixem, aleshores arriba un període que no t’importa el que pensin de tu, que només ets nen per jugar amb els amics, a futbol o nines, anar al parc, en altres paraules passar-ho bé i no pensar en res més. Però van passant els anys i arriba un període que es pot conèixer com “l’edat del pavo” en el que busques el teu grup d’amics, t’importa el que pensi de tu la gent, vols causar bona impressió, sempre o casi sempre vols anar a l’última… I passen uns quants anys més aleshores ja et centres més, penses en el teu futur. Tot s’ha de dir, però et posen una mica sota pressió, has de decidir si vols fer batxillerat o no, FP, PQPI o anar a treballar directament, has de tenir les idees clares o més o menys tenir alguna idea general. I arriba el període que combines el sortir de festa, quedar amb els amics/es, estudiar i, és clar, la família.

La vida passa ràpid, molt ràpid, aleshores s’ha de gaudir al màxim, saber aprofitar-la. Alguns diuen que en podem reencarnar en una animal o en una altra persona, però si no recordes de l’altra vida, és com una nova, per això només tenim una per fer el que volem.

Adriana

Publicat dins de Adriana Tomàs, Vida | 1 comentari

Una cosa diferent

Publicat el 19 novembre 2014 per helenahosta

No fa gaire, per ser exactes aquest estiu, anava amb metro o subway, com ho diuen allà. És una acció bastant normal per als humans, i com jo sóc humana no dubto en fer-la. He de dir que m’encanta anar en metro, més que en bus, cotxe o avió. És un mitjà de transport ràpid, divers i assequible (si vius a la ciutat, és clar).

El cas és que tornava de classe matinal d’anglès i em moria de gana. Un cop dins el vagó del metro vaig col·locar-me just al costat dret de la porta després d’haver fet una gran carrera escales avall. He de dir que vaig estar a punt de ser mossegada per la porta. Un cop introduïda en aquell ambient, vaig mirar el meu voltant com a bona humana curiosa que sóc. Malauradament vaig tenir la sort de sempre. Tothom estava amb el seu mòbil (sempre hi ha excepcions, clar). Just al meu costat hi havia una noia que no li veia la cara, perquè estava asseguda. El més estrany de tot és que estava escrivint. Escrivint! Com he dit abans sóc molt curiosa així que vaig intentar llegir el que escrivia a la seva petita llibreta blava. Em vaig adonar que ella també anava mirant al seu voltant mentre ratllava el seu bloc. Estava descrivint les persones del seu voltant. La seva posició, què feien, com es movien… En arribar a la següent estació el senyor que tenia en diagonal meva es va aixecar per marxar. Així que no vaig dubtar i vaig asseure’m. De cop vaig notar la mirada de la noia clavada en mi. Ara al bloc de notes i una altre vegada a mi. M’estava descrivint. “Noia morena adolescent, possiblement estrangera. Motxilla verda als peus, mans a la falda entrecreuades. Mirada curiosa” És una petita hipòtesi de la meva descripció. Ràpidament va desviar la mirada i la va concentrar en un altre personatge. He de dir que no tenia pinta de policia.

És possible que sigui la protagonista d’una novel·la? Podria ser de tot; des d’una assassina en sèrie, una jove estudiant, una adolescent amb poders que no sap controlar i fa explotar un vagó de tren, un robot, una espia…
O simplement és possible que sigui un esbós més d’aquella llibreta petita i blava.

Helena

Publicat dins de Helena Hosta, Metro, Viatjar | Deixa un comentari

Amistats

Publicat el 19 novembre 2014 per marcneonazza

En aquest nou curs m’enfronto amb nous obstacles, tot i haver-me passat del batxillerat social al científic, està sent un dels millors anys de la meva vida. De vegades trobo a faltar alguns companys de l’any passat, però en aquest he conegut a molta gent nova. Una altra cosa que trobo a faltar són els bons moments que passava el curs anterior, amb tots els meus amics des de que vam començar l’ESO.

Quan penso en tot allò m’entristeixo de no seguir amb ells, però per una altre part m’alegro perquè que he tingut l’oportunitat de conèixer gent nova. Una de les coses que més m’agrada de la nova classe és que no m’avorreixo en cap moment, i tots són d’allò més peculiars. Inclús a classes com història o filosofia m’ho passo bé; em passo les estones rient (Josep Maria, tu ho sabràs ja que quasi sempre ens has d’esbroncar). M’agradaria, no obstant, que alguns dels amics que tinc a l’altre classe de batxillerat estiguessin a la meva, però bé, entre classe i classe estic amb algun d’ells i amb això em conformo.

Pot ser que, com en totes les amistats, en algun moment ens distanciarem i perdrem el contacte. Òbviament, això segurament succeirà en algun moment, com ja ha passat altres cops; són amistats intenses però curtes. Les verdaderes amistats duren tota la vida, un dia et poses a pensar i a vegades no saps ni quan han començat.

Abans d’acabar l’escrit m’agradaria animar a tothom a conèixer gent, ja que el bons moments estan assegurats. Darrerament, he conegut a gent increïble que a hores d’ara són alguns dels meus millors amics. Respecto l’opinió d’aquells que diguin que no necessiten conèixer a més gent per passar-ho bé, o d’aquells que no tinguin cap amic i siguin feliços. Irònicament, jo sóc una persona molt tímida quan tracto amb desconeguts, però poc a poc vas perdent la vergonya fins que finalment et resulta molt fàcil.

Marc

Publicat dins de Amics, Marcos Giménez | 1 comentari

Únic

Publicat el 19 novembre 2014 per alexmoruno

Increïble, meravellós, fantàstic i un munt d’adjectius positius hi ha per descriure Ronaldinho.

Ronaldo de Assis Moreira, més conegut com a Ronaldinho és considerat per alguns seguidors un dels genis més grans que ha donat el món del futbol, comparat amb els clàssics mestres de la història d’aquest esport com ara Pelé o Maradona. Així és com comença el seu article a la Viquipèdia i no li falta raó.

Va arribar l’any 2003 al FC Barcelona, de la mà de Laporta, procedent del PSG, per un cost de 25 milions d’euros. Un preu que en els seus millors moments de la carrera s’hagués triplicat. Era un jugador màgic, dotat per jugar al futbol. Quan el veia de petit em quedava bocabadat de les coses que podia arribar a fer el crack brasiler: des de donar passades o xutar sense mirar fins a començar a fer regats com si estigués al pati de l’escola. Era un espectacle veure’l, qualsevol tir lliure que llençava anava quasi sempre a gol.

Al final de la seva etapa al club català no rendia tant com als seus principis i va tenir bastants problemes que van derivar a la seva sortida del Barça i el fitxatge pel Milan. Tot i així, crec que és un jugador que mereix un respecte infinit per tots els aficionats del futbol, ja que va fer d’un esport un espectacle. He tingut la sort de veure’l jugar i de gran podré dir com de bo i de magnífic era aquest jugador. Si algú vol recordar del que era capaç de fer Ronaldinho, aquí us deixo un petit vídeo:


Mai hi haurà un jugador com ell, gràcies per tot Gaúcho!

Àlex.

Publicat dins de Àlex Moruno, Futbol | 1 comentari

Siéntete diferente

Publicat el 19 novembre 2014 per haridiantato

La naturaleza misma ha actuado desde el propio inicio de nuestra creación de manera francamente responsable: haciéndonos diferentes.

¿Por qué vamos a creernos, entonces, que esta cualidad es, precisamente, la peor que puede caracterizarnos? Acontece, inconscientemente, la mayor parte de nuestra existencia mientras andamos a la caza de la distinción, el destaque y la preponderancia y, sin embargo, nos escondemos y silenciamos entre el montón cuando nos hallamos cerca de conseguirlos. Entre ese montón indistinto de personas que tienen miedo a ser consideradas importantes.

Si pudieras escoger un poder, ¿cual escogerías? Probablemente sería tener la capacidad de pasar inadvertido, de ser invisible. ¿Por qué sería este privilegiado poder el predilecto de la mayoría de la población? Es convenientemente irónico, puesto que cuando emprendemos un proyecto o ejecutamos cualquier acción de la que estamos ciertamente orgullosos pretendemos y aspiramos a ser gratificados y considerados.

En definitiva, cuando empecemos a ser conscientes de la trascendencia de sentirnos extraordinarios, sin recurrir a la vanidad, mudaremos nuestras vidas y seremos cuantiosamente más felices.

Hari

Publicat dins de Diferències, Haridian Tato | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Una aventura a cavall

Publicat el 19 novembre 2014 per judithdegea

Tot va començar quan el meu xicot em va regalar una excursió per fer a cavall. Vam estar mirant de moure’ns per Catalunya, però finalment vam decidir anar a Andorra i així poder passar el cap de setmana. Jo al principi estava una mica espantada, perquè des de ben petita que no havia anat a cavall.

Aquell cap de setmana ens vam posar en marxa i sobre les 8:30 vam arribar al seu apartament. Els nervis encara no els tenia a flor de pell, degut a que no pensava molt en el tema. L’endemà, vam prendre la decisió d’anar-hi pel matí i així poder dinar amb tranquil·litat. Quan anàvem en el cotxe estava relaxada, però quan ja estàvem allà, els nervis anaven pujant cada vegada més. Observava els cavalls amb enteniment, ja que tots eren enormes i no em veia capaç de pujar en un de tan alt. El meu xicot em deia que em relaxés, però jo continuava amb els meus nervis. De seguida el monitor va venir, i ens va explicar les quatre instruccions bàsiques. Al meu nen li va tocar el cavall més alt i corpulent, i a mi, els més petit. Era l’última en pujar al cavall, i mentre mirava els altres, m’imaginava el pitjor quan em toqués a mi. Era la meva hora, vaig posar el peu a l’estrep i vaig pujar d’un salt. Ens vam endinsar per les muntanyes d’Andorra i el viatge va estar increïblement preciós.

Ha estat una de les aventures més divertides de la meva vida, i us recomano que algun dia us apunteu a fer-ho. Cal destacar també, que a l’endemà tindreu tiretes.

Moltes gràcies carinyo!!

Judith De Gea Martin

Publicat dins de Cavall, Excursió, Judith de Gea | 1 comentari

L’eutanàsia

Publicat el 18 novembre 2014 per evaortizmartinez

L’eutanàsia es tracta de la mort provocada amb mitjans adequats en un malalt terminal per tal d’evitar el sofriment. És a dir, és la mort sense sofriment físic. Actualment, amb aquest tema s’ha establert una gran polèmica, ja que el dijous passat, a Bèlgica es va aprovar la llei d’utilització de l’eutanàsia als menors d’edat. Avui dia, l’eutanàsia és il·legal a Espanya i també a quasi tot el món; tan sols, està permesa en sis països del món: Colòmbia, Suïssa, Holanda, Bèlgica, Luxemburg i en alguns estats dels Estats Units.

Fa aproximadament un mes, en els Estats Units, també, ha esclatat la polèmica arran del cas de la Brittany Maynard, una noia de 29 anys amb un càncer cerebral terminal. Ella va decidir el passat dia 1 de novembre posar fi a la seva vida i, per poder-ho fer va haver de traslladar-se de l’estat de Califòrnia a l’estat d’Oregon, ja que, aquest últim estat, compta amb una llei per la mort digna.

Òbviament, tots els humans no compartim les mateixes maneres de pensar ni les mateixes idees, però quina postura seria la més correcta, legalitzar-ho o no?

Hi ha molts arguments a favor, com per exemple, que les persones som autònomes i tenim dret a decidir sobre la nostra vida, per tant tenim dret a decidir si volem seguir vivint o no. També, no és just sotmetre a una persona a doloroses situacions quan té l’oportunitat de poder evitar-les; etc. D’altra banda hi ha arguments en contra, com ara, que la vida és un dret inviolable; el viure és un acte de dignitat sota qualsevol circumstància. I a nivell més econòmic, podria augmentar el nombre d’homicidis disfressats d’eutanàsia amb el fi de cobrar herències…

Personalment, estic a favor de l’eutanàsia perquè tothom té dret a morir amb dignitat, sense haver de patir dolor tant físic com psíquic de forma innecessària. Per prendre aquesta decisió, per molt malament que estiguis, cal ser valent, perquè, com en el cas de la Brittany, saps que quan et prenguis el còctel de medicaments que t’han preparat, tancaràs els ulls per no obrir-los mai més.

Eva Ortiz

Publicat dins de Eutanàsia, Eva Ortiz | 1 comentari

Humanitat

Publicat el 18 novembre 2014 per Aina Ros Alsina

Sempre, per qualificar a una persona dolenta i sense escrúpols, li diem que no és humana, què és una bèstia, que és un animalot, etc. En canvi, quan algú fa una cosa bona, li diem que ha tingut un gest molt humà o humanitari. Però en aquest món d’avui en dia, els éssers vius per majoria capaços de fer mal per interessos (no de primera necessitat) o per plaer, són els humans. Només cal donar un cop d’ull a la televisió o al diari per confirmar-ho.

Hi ha un massa gran nombre de països amb conflictes bèl·lics. A més, a tots els països es disposa d’assassins, violadors, o gent violenta i dolenta en general. I és que són els humans els que han creat els patiments més “inhumans” de tota la història. Un exemple són els experiments que es van dur a terme durant la Segona Guerra Mundial, per veure fins on podia arribar el sofriment, per saber quan es tardava a morir de fred, per conèixer els efectes d’alguns verins, per saber si de dues persones es podia fer siamesos (als quals operaven sense anestèsia), i moltes altres coses pitjors.

I molts direu, i els lèmurs mascles de Madagascar que tiren les cries dels arbres? I els …? I les…? Doncs alguns animals sí que potser tenen actituds dolentes, però el nombre és força petit comparat amb la gran massa d’humans “inhumans”.

Per tant, com està anant la societat, no us sembla irònic referir-se a una persona que fa un mal com a “inhumà” o “animalot” quan els animals no fan quasi res comparat amb els humans? Segurament el terme va ser creat per algú que veia la copa sempre mig plena, perquè a l’igual que els humans són els que més mal fan, també són els que més poden fer el bé. Els humans saben compartir, ajudar, estimar, tenir cura d’algú o d’alguna cosa, …

En conclusió, prefereixo les plantes amb les seves boniques floretes, les quals viuen i deixen viure.

Aina Ros Alsina.

Publicat dins de Aina Ros, Humanitat | 1 comentari

Paisatge en moviment

Publicat el 18 novembre 2014 per ruthbelmonte

Sempre m’ha agradat el tren. Ben bé no tinc ni idea del perquè, però suposo que és el fet de no haver de fer res, simplement mirar com el paisatge va passant i els teus pensaments van canviant. Molts direu que anar en cotxe és el mateix, però no, és una sensació totalment diferent. Un cotxe és més íntim: és un espai on coneixes amb qui vas, o no, però un espai en el qual saps que estàs amb gent propera.

El  que més m’agrada, sens dubte és estar amb música agradable i una finestra per on poder mirar. Veure un gran grup de gent diversa, amb personalitats totalment diferents o totalment iguals. Gent mirant a terra, gent mirant la gent, gent mirant per la finestra, com jo. O simplement gent sense saber on mirar. És curiós pensar què serà d’aquelles persones, quin serà el seu destí: rutina, feina, entrevista, alguna cita…

Observar el món des d’un punt de vista diferent, un viatge llarg en tren et dóna molt en el que pensar ja sigui sobre tu mateix, o sobre alguna cosa que t’hagi de passar o que saps que et passarà quan arribis al teu destí. O simplement no pensar en res i gaudir. Pensar en com pot canviar tant el paisatge d’una estació a una altre, com passa de ser platja a muntanya, com passa de ser un paisatge viu a un paisatge ple d’edificis.

S’ha de tenir en compte, a part de tot, que el tren és una eina amb un gran ús. Es cert que no sembla un transport públic, ja que el preu es força elevat, però aquest és una tema a part. Deixant de banda aquest tema, per mi, es podria dir que el tren és un transport que funciona perfectament i que sense ell, molta gent no tindria com anar a l’escola o a la feina.

Així doncs, el pròxim cop que aneu en tren, fixeu-vos en totes les petites coses de les quals es pot gaudir dins d’ell.

Ruth Belmonte.

Publicat dins de Ruth Belmonte, Tren, Viatjar | 1 comentari

La malaltia oblidada

Publicat el 14 novembre 2014 per ferrandelmoral

Últimament s’ha parlat molt de l’Ebola i del gran perill que suposa a la nostra seguretat i de com no s’han pres les mesures necessàries per contendre el virus i que hem de pensar que ens hi va la vida en això!                                                                                                                                                            Tot i així, no vull parlar d’aquest virus, sinó del que vaig agafar jo fa un parell de dies, la grip.

La grip és un virus que conviu amb nosaltres, l’hem acceptat en la nostra societat com un altre membre de la vida quotidiana humana i que es manifesta de tant en tant, com aquell oncle que només veus per Nadal i et porta un regal. El que vull dir amb aquesta comparació és que ara que em veig com a malalt temporal, descobreixo l’existència real d’aquest oblidat parent que ens fa una visita (curiosament també per aquestes dates d’hivern). El malalt té uns “privilegis” i uns desavantatges, per exemple, tens dret a quedar-te a casa i descansar, però potser ho passes malament i has de treballar més després per poder recuperar el temps perdut.

La teva estada a l’hotel “Infecció” també pot variar depenent del que et toqui suportar, perquè ja us puc assegurar que es passa molt millor un refredat que una diarrea, això segur.

Altres coses també poden ser un problema durant la recuperació, com perdre classes, no aconseguir apunts ni deures, no poder menjar normalment o haver d’aguantar cascades de mocs, entre d’altres.

A més a més, hi ha altres coses que t’espatllen encara més l’estada, com els medicaments, que t’arreglen un problema i te’n tornen dos, cosa que em fa pensar si s’haurien o no d’utilitzar medicines químiques en comptes de naturals, si la sanitat ofereix tot el que pot a la població, si les empreses farmacèutiques treballen pel nostre benestar o per propi interès… etc.

El que vull dir és que les malalties formen part del nostre món, així com tots els problemes i beneficis que comporten, o sigui que prepareu-vos perquè s’acosta l’hivern.

(DUNDUNDUDUDUNDUNDUDUDUNDUNDUDUDUNDUN)

p.d.

(el tarareig és de Juego de Tronos)

Ferran

Publicat dins de Ferran del Moral, Malaltia | Deixa un comentari

La gran incògnita sobre Vermaelen

Publicat el 14 novembre 2014 per toniestrada

Aquests últims anys, la secretaria tècnica del F.C.Barcelona ha estat buscant i analitzant centrals aptes per la filosofia “Barça” fins i tot sota les pedres i, finalment, aquest estiu semblava que la llarga búsqueda de centrals havia acabat.

El 10 d’agost, després d’una exhaustiva revisió mèdica, Thomas Vermaelen va ser presentat com a nou jugador del Barça. Zubizarreta va assegurar aquell dia que es tractava d’un fitxatge “de rendiment immediat” i que no hi havia cap dubte “sobre el seu estat físic”. El jugador va ser presentat com a una estrella mediàtica i pel seu traspàs es van pagar 19 milions. Tres mesos després, Vermaelen segueix fent “treball específic” i encara no ha debutat amb l’equip de Luis Enrique en un partit oficial.

El misteri que envolta la situació del central belga, que es va lesionar al Mundial del Brasil el 22 de juny, creix dia a dia. I més després de l’enigmàtica frase de l’entrenador: “La seva recuperació no va com esperàvem”. Què li passa, de veritat, a Vermaelen? L’exfutbolista de l’Arsenal, pel qual el Barça va pagar 19 milions d’euros, va arribar al club blaugrana amb una lesió als isquiotibials de la cama dreta. Una lesió que en principi no semblava tan greu com per tenir-lo apartat cinc mesos dels terrenys de joc.

El problema és l’historial físic de Vermaelen. Només la temporada passada es va perdre aproximadament un 60 per cent dels partits amb l’Arsenal per les seves lesions. I ara al Barça ja porta 15 partits sense poder jugar. El secretisme al voltant de tot el que fa referència als serveis mèdics del Barça genera encara més dubtes i rumors sobre el futur immediat de Vermaelen. Quan podrà jugar? No hi ha resposta per a aquesta pregunta…

Toni

Publicat dins de Barça, Futbol, Toni Estrada | Deixa un comentari

Melancolia

Publicat el 10 novembre 2014 per martagomezbuisan

Miro per la finestra del cotxe i puc observar com sortim del paisatge de carretera i ens apropem al de ciutat. Sense adonar-me ens hem endinsat a la immensa Barcelona, alts edificis, molts cotxes, moltes persones que van decidides cap a un lloc que mai sabrem. Tot plegat produeix un soroll que a mesura que passa el temps es fa monòton i imperceptible. Al cap d’una estona, de veure carrers i més carrers, de cop i volta, ja sé on sóc. La forma dels edificis, els noms de les tendes que havia llegit tantes vegades, el parc on venia a jugar sempre amb els amics de la classe, aquest carrer va haver-hi un temps que me’l recorria cada matí per anar a l’escola. El cotxe s’atura i veig el portal de la casa on abans vivíem, la meva altra casa, ja no puc entrar però dins meu segueix sent casa meva, no ha canviat, ni l’adhesiu que un dia algú va enganxar a la paret del portal, tot i que s’ha descolorit i aquells colors llampegants que en el seu temps ressaltaven i lluïen s’han substituït per uns de blancs i negres, el temps ha passat i encara que tingui la sensació que encara visc en aquest barri, moltes coses han canviat. De sobte, una melancolia irreprimible m’envaeix amb força… ja no és només pel lloc i els records, sinó per les persones que es van deixar enrere.

Marta

Publicat dins de Enyorança, Marta Gómez Buisan, Melancolia | 1 comentari

Premi Nobel a l’estupidesa

Publicat el 10 novembre 2014 per valentinaaraya

“And they say she’s in the Class A Team, stuck in her daydream, been this way since eighteen”

Ed Sheeran va escriure aquesta cançó al 2011, i l’atzar va fer que jo l’escoltés aquell hivern. El seu to senzill i informal em va robar el cor i, com totes les cançons que m’agraden li vaig ensenyar a una amiga meva, la Ruth, qui es va enamorar també del cabell vermell i llampant del cantant. Tots aquests enamoraments van fer dels tres anys següents un constant intercanvi de lletres, melodies, fotos i videoclips relacionats amb el cantant pèl-roig que ens va robar el cor. Fins fa poc, no pensàvem que el podríem veure.

I llavors va arribar l’estiu de 2014 i es va anunciar que vindria a Barcelona a fer un concert, i nosaltres no ens ho crèiem de l’emoció però vam comprar les entrades i tot i que faltava molt ho teníem present i estàvem molt emocionades. La Xènia s’hi va apuntar i l’Andrea i la Pati del curs d’escriptura. Lentament, descobríem noves persones que havien comprat l’entrada i, lentament també, el temps passava i el 24 de novembre s’acostava.

I llavors va arribar la catàstrofe. La meva estupidesa va decidir brollar com una cascada. Feia poc una amiga havia anat a viure a París i amb uns amics havíem decidit anar-la a veure. El moment de comprar els bitllets va ser un complet caos: mai podíem quedar els quatre i quan trobàvem un vol barat eren dates d’examens o d’excursios amb el cau. I finalment vam trobar un cap de setmana que ens anava bé a tots, del 21 al 24 de novembre. I la meva estupidesa em va cegar i fins que no van estar comprats no em vaig adonar del enorme error que havia comès.

Haig de dir que culpo la meva estupidesa, però si hagués estat més atenta res d’això hauria passat, i la culpa és meva i només meva. Per això em va fer tanta ràbia, perquè tot i sabent que anava a París amb els meus amics i m’ho passaria molt bé, vaig perdre l’oportunitat de veure al noi pèl-roig que ens va enamorar fa tants anys.

Valentina

Publicat dins de Concert, Conflictes, Frustració, Música, Valentina Araya, Viatjar | 2 comentaris

Un fet rellevant

Publicat el 10 novembre 2014 per martafigueras

Havia arribat aquell matí de juny en què els estudiants del Jaume Almera van a buscar les notes per a començar a gaudir de l’estiu.

Vaig sortir de casa en direcció cap a l’institut. En entrar a la classe, on la tutora repartia les notes finals, es podia sentir a l’ambient la tensió i la impaciència. Quan em van donar les notes i vaig veure aquells suspesos, se’m va caure el món a terra; no m’ho esperava, i menys aquella quantitat. Havia de replantejar-me l’estiu d’una altra manera: cada dia d’estiu estudiar i fer els dossiers de les matèries suspeses per aprovar-les, i a més a més, era l’any en què havia de passar neta de 4t d’ESO a Batxillerat, no em podien quedar assignatures pendents.

Anava pels passadissos buscant els professors per a parlar sobre el que havia passat, necessitava que em donessin eines per aprovar. Encara que alguns en veure’m plorar i amb un gran disgust, em van dir que al batxillerat si seguia amb la mateixa actitud, no podria tirar endavant, i aquestes respostes em van desmotivar i em van fer sentir pitjor del que estava. Esperava una altra resposta, necessitava suport.

El meu consell és que encara que tingueu mandra d’estudiar durat l’any escolar, feu-ho perquè més mandra fa fer-ho durant l’estiu i estudiar molts més temes del que faries en un examen durant l’any. Perquè reconec que jo no vaig treballar prou. I penso que tot acte té conseqüència.

No estic molt d’acord en l’educació actualment i basant-me en el que he estudiat aquí. El que he notat jo, és que t’ensenyen a estudiar a base de: fer resums i esquemes; mirar vídeos; repetir les paraules o frases fins a aprendre’t-ho… però hi ha molts estudiants que no saben com concentrar-se o com estudiar i des del meu punt de vista, noto una falta de motivació i entusiasme per ensenyar a l’alumnat de part dels professors. En cap moment vull culpar a cap professor, però crec que les persones encarregades en l’educació del país haurien d’analitzar-ho i fer alguns canvis per ajudar a millorar l’educació.

Marta

Publicat dins de Estiu, Estudis, Marta Figueras, Professors, Suspensos | 1 comentari

De les millors experiències

Publicat el 9 novembre 2014 per alexmoruno

Ei, ja tornem a ser-hi un altre cop al bloc per tractar algun tema de nou. En aquesta ocasió m’agradaria parlar sobre el viatge que vam realitzar els alumnes de quart a Amsterdam el juny d’aquest any.

La majoria vam començar quart sabent que a final de curs tot el nostre esforç tindria una recompensa i era el viatge. Hi havia diverses opcions: Santander, Londres, Berlín, Itàlia, etc. I entre elles estava Amsterdam. Des d’un principi no em cridava molt l’atenció i la meva opció preferida era Londres però el preu pujava massa. Vam votar i a l’hora del pati ens va arribar un WhatsApp dient que havia sortit Amsterdam com la ciutat guanyadora pel viatge. Jo personalment estava encantat amb l’opció perquè és la que vaig votar.

Després de quasi 9 mesos de classes, va arribar el moment d’enlairar cap a terres holandeses. Crec que tots estàvem bastant emocionats pel viatge. Eren les cinc de la matinada i allà estàvem tots, a la porta de l’institut amb un autocar esperant a què ens portés a l’aeroport del Prat. A mi em feia molta il·lusió volar, ja que mai ho havia experimentat. Em vaig asseure al seient 23B. Vaig gravar tot el procés d’enlairament amb el mòbil, ja que estava com un nen petit.

Vam arribar a l’aeroport holandès plovent i amb fred. D’allà, un autobús ens portava cap al centre a l’hotel. Jo anava com un típic turista: mòbil en mà i fent fotos a tot allò que es mogués. Ens hostajàvem a l’hotel Van Gogh, un edifici que a primera vista no sembla un hotel però bastant xulo. Era un carrer de vianants i davant teníem una escola. La zona on ens allotjàvem era o semblava de “classe alta” pel comerç que hi havia per la zona i els automòbils que hi havia.

Vam estar-hi cinc dies i des del primer minut que estava allà, sabia que ho havia de gaudir al màxim, ja que potser mai més tornaria a estar-hi. És de les millors experiències que he viscut mai. Anàvem en autobús a tots llocs i almenys això a mi em cansava bastant, ja que acabava amb mal de coll cada vegada que hi pujava, tot i així, aquest factor no va permetre que no gaudís del viatge. Vam anar a molts llocs: Museu Van Gogh, Delft, Rotterdam, el dic del nord, etc. Una de les coses que mai oblidaré va ser abans de tornar cap a casa. Teníem una hora i mitja a l’aeroport i primerament vam passar per un lloc de productes cosmètics on podies xutar a una porteria i guanyar-ne un. Vam estar una estona allà i després vam anar jo i un amic a una botiga d’electrònica. Hi havia de tot: Auriculars amb Swarovski de Dr. Dre, les famoses ‘Google Glass‘, tot tipus de dispositius mòbils, etc. Ens vam passar com una hora jugan al iPad i quan quedaven quinze minuts per embarcar, vam decidir anar on estaven tots. Aquí va arribar l’anècdota: vaig perdre el meu tiquet per embarcar… Ja m’ho va dir els meus pares abans d’anar-hi: No perdis cap tiquet perquè si no et quedaràs allà. En aquell moment vam començar a preguntar a dependents de la botiga si l’havien vist. Negatiu. Una senyora ens va dir que anéssim al punt d’informació de l’aeroport i allà no vaig entendre molt bé a la dona però em va dir que els ‘líders’ del nostre grup (és a dir, els profes) haurien de tenir una còpia o una cosa així vaig entendre. Vaig anar corrents buscant als professors per TOT l’aeroport, vaig comentar-los el meu problema i van dir que no podia volar. Jo estava que no sabia si dormir allà o quina bajanada. Vam anar jo i el Kevin amb la resta dels alumnes i va aparèixer la Carme amb la seva bossa d’on va aparèixer màgicament el meu ticket. No pregunteu com el tenia ella que ni jo ho sé. Els meus pares tenien raó, m’hauria quedat a Amsterdam.

M’ho vaig passar genial (incloent-hi l’anècdota del ticket, ara ho penso i em ric) i més si és amb amics. Moltes gràcies a tots per aquest viatge, va ser increïble.

Foto a l'entrada de l'hotel

Publicat dins de Àlex Moruno, Viatge de fi de curs, Viatjar | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Hem avançat?

Publicat el 9 novembre 2014 per marinajimenez

Vols perdre pes? Vols jugar com Neymar? Vols aconseguir un ordinador d’últim model? No tens èxit amb els nois?

Totes aquestes preguntes, d’entre moltes altres, són les que diàriament ens exposen davant de la televisió. Et vènen un producte com el millor per solucionar el teu problema, o bé per crear-te una necessitat quan realment no la tens.

És això, exactament això el que pretenen fer, mostrar-nos una sèrie de “solucions” o “avantatges” limitant-se exclusivament a realçar allò que ens estan venent fins a no poder més, sense tenir en compte els inconvenients. En definitiva et presenten un producte perfecte i immillorable quan realment no existeix.

Nosaltres, tant innocents com som, ens creiem tot el que ens diuen i sense dubtar-ho anem ràpid a comprar-ho abans que s’esgoti. Sí, així funciona, i precisament d’això viuen les campanyes publicitàries avui en dia, de la nostra ingenuïtat.

Tota aquesta cadena s’alimenta gràcies a nosaltres, i a més, fa que augmentin els nostres desitjos per coses innecessàries.

Realment fem bé en deixar-nos influenciar pels anuncis? Fem bé en creure que hem de comprar tot el que ens diuen o si no estem perduts? Creieu que no teniu suficients recursos per tirar endavant?

I us faré una última pregunta, què seria de vosaltres si no existís la televisió? Us veieu capaços de sobreviure?

Marina Jiménez

Publicat dins de Consum, Marina Jiménez, Publicitat, Televisió | 1 comentari

Qüestió de pilotes

Publicat el 9 novembre 2014 per Valldo

Fa un parell de setmanes vaig anar al Camp Nou, com és habitual en cada partit que juga el Barça a casa. Però aquell partit no me’l volia perdre per res del món, no perquè juguéssim contra Madrid, Milan o PSG, grans fortunes tots, sinó perquè jugàvem contra un autèntic supervivent en els moments que corren avui en dia.

Es tracta de la SD Eibar, un club basc de la ciutat d’Eibar, d’uns vint-i-cinc mil habitants i que té un estadi amb capacitat per a cinc mil persones.

Fins aquí a qualsevol persona que entengui o no de futbol, li pot semblar una història d’allò més insignificant, però el que li ha succeït a aquest equip només pot passar a Espanya, un país de pandereta, com bé va dir el poeta Antonio Machado.

L’equip basc, és l’únic club espanyol professional que té un certificat de la UE per netedat financera, ja que té un deute de ZERO euros i la seva manera de gestionar el club és totalment viable.

Fa dos anys l’equip militava a la segona divisió B, el tercer nivell futbolístic del país. Després de dues temporades espectaculars, el club es plantava per primera vegada a la seva llarga història (74 anys de vida) a la Primera Divisió del futbol espanyol.

Però no tot van ser flors i violes, ja que pel fet de només tenir un pressupost de 140000 euros, no només no se li permetia jugar a Primera, sinó que a més se’l descendia a Segona B!

Això és totalment irracional i vergonyós tenint en compte que equips com Reial Madrid i Atlètic de Madrid tenen deutes superiors als 500 milions d’euros. Sembla mentida però aquests números són certs.

Per finalitzar, només dir que la història va acabar bé per a aquest modest equip, perquè després de buscar inversors arreu del món i de rebre un avançament dels drets televisius, van poder ampliar el capital mínim exigit. L’any que ve hauran d’ampliar l’estadi ja que així ho demana la Lliga, un problema futur, però almenys aquest any equip i afició podran gaudir d’una temporada junt amb ‘’els més grans’’ clubs del país.

Marc Vallosera

Publicat dins de Futbol, Marc Valldosera | Deixa un comentari

Així no es pot

Publicat el 9 novembre 2014 per lauraruiz

No puc pensar. Sincerament, estic davant d’un full en blanc sense saber què escriure. És divendres nit, i en comptes d’estar com qualsevol altre noi o noia de la meva edat de festa o amb els amics, jo estic a casa, malalta escrivint això. Potser el meu subconscient es pensa que amb febre apareixen les idees màgicament. Després d’uns trenta minuts intentant buscar idees he arribat a una conclusió: l’estiu m’ha pres la inspiració.

He passat tres mesos sense fer res, és a dir, he complit amb les expectatives del significat de la paraula vacances. La meva única preocupació era, i de fet ho segueix sent, el Treball de Recerca. M’he passat els dies dormint, anant a la platja i prenent el sol. Totes les nits que he pogut he sortit de festa, i no són pas poques. I per últim les vacances, he marxat amb les amigues i amb la família, és a dir, més o menys un mes sencer fora de casa, desconnectant de Vilassar. Però de cop i volta, sense previ avís ha tornat, aquí està la rutina. No ho trobo just, vull dir, no em queixo de l’estiu que he passat però és un canvi molt fort passar de no fer res (excepte el Treball de Recerca) a fer-ho tot, repassar els temaris de l’any passat, la típica frase que ja ens quedarà marcada de per vida: “nois que ja esteu a segon i això no és cap ximpleria, vosaltres sabreu què feu”.

Amb tots aquests records dins del meu cap, he de tirar endavant, això és segon de Batxillerat, hem de sacrificar moltes coses per intentar aprovar totes les matèries, tot i sabent que no ens ho posaran gens fàcil. Però amb l’estiu ficat al cap no hi ha manera de tornar a fer que el cervell funcioni. Espero que no trigui gaire o estaré acabada.

Laura

Publicat dins de Dificultats, Estudis, Laura Ruiz | 1 comentari

Gràcies per tots aquests anys

Publicat el 9 novembre 2014 per itziarmartinez

Tot va començar un dia de Setembre allà a dalt, a la pujada de Can Rafart, quan es van obrir les portes de l’Institut Jaume Almera. Aquell dia, sense que ningú ho sabés, marcaria el principi d’una història que crèiem eterna, però que avui arriba al seu final.

Aquella noia, una noia jove que seguia les seves lleis i no deixava que ningú trepitgés les seves idees i la seva personalitat, plena d’energia i vitalitat, constant, treballadora i, sobretot, persona, trepitjà la sala de professors a les vuit del matí, i mai no hagués pensat que podria marcar tant la vida d’altres persones.

A més a més creia en les persones i en les seves capacitats, t’animava a que, com a mínim, intentessis arribar a aquella meta que en algun moment t’havies proposat. Aquella persona que mai et diria: “No pots fer-ho”, “Et queda gran”, “Deixa-ho i fes una altra cosa”. No… ella creia que amb esforç i constància tot es podia aconseguir. Un regal que m’ha fet la vida ha estat poder conèixer aquesta noia. Em fa molta llàstima la gent que no et coneixerà, perquè no tindran l’oportunitat de saber com ets i mai podran explicar a casa que tenen una professora que aprecia tant als seus alumnes que és capaç de viure cada dia donant-lo tot per ells i que no pot suportar com desaprofiten el temps, perquè durant les classes sempre estan distrets.

D’altra banda, però, estic feliç, perquè ens has donat tot allò que ha estat a les teves mans i, el que no ha estat, ho has buscat per donar-nos-ho. Només tinc paraules d’agraïment cap a la teva persona i, això, almenys per mi significa molt.
Suposo que recordaràs, ara deu fer uns vint anys, aquell noi, poca cosa, que sempre anava coix pels passadissos de l’Institut i que s’havia de punxar insulina cada dos per tres. Si no ho recordes, et faig memòria: el seu nom és Raul Fernàndez Martínez, el meu cosí. Vas ser capaç d’ensenyar-lo durant un temps a fer el que millor fas, ser constant. Aquesta constància l’ha permès superar tots els reptes que la vida li ha proposat, fins al punt que ara té un restaurant a les seves mans, El Mirador de l’Alba, al que et convido a anar-hi quan puguis. Estic convençudíssima que li farà molta il·lusió tornar-te a veure.

Més tard va arribar al teu terreny un noiet pèl-roig i mogudíssim, però que no li agradava gens ni mica això d’haver d’estudiar. D’aquest noi deu fer uns tretze anyets, any amunt, any avall, que vas coincidir. El recordes? Et faig cinc cèntims: Carlos Camacho Martínez, el meu cosí. Tot just ara treballa, es val per si mateix i té la vida ben agafada, perquè no se li escapi i, no se li queda pas gran.

Fa uns deu o dotze anys va trepitjar l’Institut una de les persones més importants per mi. Un noi que caminava amb l’esquena molt recta, molt prim i molt intel·ligent. Va fer el batxillerat social, gairebé sense esforçar-se, perquè al seu cap ja tenia tots els coneixements necessaris per treure-se’l. De fet, s’avorria moltíssim a les classes. A ell el deus recordar, ja que vau parlar per telèfon el dia de l’Skating. És el Ricard Martínez Fernàndez, el meu germà. L’any passat va acabar la carrera i ja puc dir que el meu germà és professor de primària. Cada vegada que li explico alguna cosa que ha passat a les teves classes m’esbronca, perquè em diu que ets de les millors persones que ha conegut i no tenim dret a fer-te mal, la qual cosa estic totalment d’acord amb ell.

I… Per què t’explico tot això? Doncs perquè aquestes persones s’han convertit en unes persones meravelloses, que no les canvio per res del món i, segur que només tenen bones paraules cap a tu.

Finalment arribo jo, a qui has tingut pràcticament tots els anys, excepte quan vas marxar a Vilassar de Mar i, per cert, et vaig trobar molt a faltar, però res comparat amb el buit que deixes ara. Des d’aquell dia que vam fer la pàgina web, seguint per la casa de cartró ploma i acabant amb les classe de bio dels darrers anys hem viscut moment inoblidables, com ara: el dia a Port Aventura, el dia de l’Skating i, sobretot i més important, els dia que ens vas regalar aquell regle de la fageda del Jordà. A casa, malgrat els vaig explicar la història, els va costar entendre el valor simbòlic que tenia aquell regle fantàstic, però a mi se m’il·luminaven els ulls mentre revivia el record com si estigués passant en aquell precís instant.

T’he de dir que, a partir d’ara, res tornarà a ser igual sense tu. Qui ens dirà que som unes “PESADILLES”? Qui ens dirà “TETES”? Qui ens dirà “COLLONERES”? Qui ens dirà que som “TONTOS PER NO APROFITAR LES CLASSES”? A qui li dirà l’Espelleta que “NO SAPS”? Qui ens donarà abraçades quan estiguem tristos? Ningú ho farà excepte tu! Ningú podrà ocupar el teu lloc i qui ho cregui, s’equivocarà. No és just que ara que sabem com funciona l’ordinador hagis de marxar!!!

Com a mínim ara has d’aprofitar el temps al màxim. Viatja…, fes coses que nos has fet mai…, però siusplau… NO ENS OBLIDIS. Pots estar segura que mai t’oblidarem. Has marcat un abans i un després en la història de l’Institut i en la de tots nosaltres. No sé com hagués estat la meva vida sense conèixer-te, però et puc ben assegurar que infinitament més buida.

Et trobaré molt a faltar, LOLA! No canviïs mai! No deixis que ningú et digui el que has de fer! Viu sota les teves lleis! I sigues sempre lliure i, sobretot, FELIÇ!
Gràcies per deixar-me conèixer-te! T’estimo!

Itziar

Publicat dins de Agraïment, Itziar Martínez, Lola | 1 comentari

No som gats

Publicat el 9 novembre 2014 per marcneonazza

I és que en aquesta vida has de gaudir al màxim cada moment. Viatjar et pot canviar el comportament i la mentalitat. En cap moment t’has de penedir de les coses que has fet o has deixat de fer en el passat, perquè el què has fet té algun motiu. T’has d’assegurar de ser feliç sent tal com ets i fent el que més t’agradi.

Guarda al teu cor aquells moments en que, quan els recordis, et pintin un somriure a la cara. Una cosa que sempre et farà sentir jove, encara que ja siguis molt gran, són els records.

Amb ells, pots reviure moments únics, moments en que per molt que algú ho intentés, no et podies posar de mal humor, moments en que et senties la persona més feliç del món i res ho podia canviar; recordar et manté amb vida. Prova de recordar algun d’aquests moments. Imagina que tornes al passat, en un moment concret, quan estaves amb els amics o amb la família. Segur que amb ells has passat les millors estones de la teva vida.

Sempre, és clar, pot aparèixer algun conflicte entre dues o més persones que s’estimen, ja sigui per ràbia, per enveja, per por, per inseguretat… Intenta treure el millor de tu mateix en cada moment, i sobretot quan estiguis amb algú, posant-te a la seva pell i comprenent els seus sentiments.

Mai siguis prepotent o orgullós, no mostris indiferència o menyspreu per algú que no coneixes; et tancarà moltes portes a grans oportunitats al llarg de la vida i t’acabarà distanciant de molta gent. A més, al cap i a la fi, només tenim una vida, perquè malgastar-la tristament?

Marc

Publicat dins de Felicitat, Marcos Giménez, Vida | Deixa un comentari

Necesito un despertador que sepa cuáles sueños arruinar y cuáles no

Publicat el 9 novembre 2014 per xeniacaballero

El mundo de los sueños no es uno cualquiera, este es un mundo fascinante y misterioso donde las reglas de la realidad no se aplican. Donde no existen ni los problemas ni las soluciones, ni el blanco ni el negro… Soñar es viajar a un lugar donde todo fluye.

Y yo me pregunto, ¿qué sabemos de este lugar?

Es el reino de la subjetividad, donde nuestros más profundos sentimientos afloran indistintamente: hay esos sueños que, a veces, parecen no tener sentido alguno o ser tan reales como la vida misma, en cambio, hay otros que pueden ser caóticos o bien tan tranquilos como las apacibles aguas de un estanque.

Hay quien dice que todo sueño esconde un mensaje interpretable, pero no todos sabemos cómo descifrarlo, cómo encontrarle el sentido. Diferentes estudios han demostrado que hay algunos que se repiten en personas distintas. ¿Quién no ha soñado nunca en caerse en un inmenso agujero negro? ¿O con la muerte de un ser muy querido y cercano? Sin embargo, la situación no es siempre tan dramática. A veces, nos enfadamos con el despertador por haber arruinado ese bonito momento en el que nuestro cuento de hadas se hacía realidad.

Me gusta pensar que las pesadillas son solo eso, pesadillas, nacidas de toda la tensión que vamos acumulando en el día a día y que, de un modo u otro deben salir de nuestro interior para obtener esa paz que todos necesitamos. En cambio, los sueños felices, son nuestras esperanzas en el futuro,  nuestros objetivos, la vida maravillosa que todo anhelamos conseguir.

Los sueños son, en parte, como la vida real. Tenemos que aprender a escoger entre lo bueno y lo malo, lo correcto y lo incorrecto. Debemos guiarnos por nuestros valores, nuestros principios, aquello que nos define como personas, nuestros ideales. Tenemos que pensar en nuestros objetivos y cómo llegar a ellos aunque no sea fácil, no debemos ceder ante la dificultad de lograrlo.

Xènia Caballero

Publicat dins de Somnis, Xènia Caballero | 4 comentaris

Punt d’inflexió

Publicat el 9 novembre 2014 per alexmoruno

Fins aquí ha arribat. He decidit prendre una decisió que no és pas fàcil però crec que és el correcte i la millor opció per mi.

Fa anys que em vaig apassionar pels videojocs, com qualsevol noi de la meva edat. Vaig sentir a parlar d’un joc a 2n d’ESO, a la classe de Plàstica. Vam començar uns amics de classe a jugar-hi i semblava divertit. Aquests amics s’han acabat avorrint i jo hi seguia.

Porto -o portava- jugant a un joc durant uns dos o tres anys i ahir va ser el dia on vaig decidir acabar. M’ho he passat molt bé jugant-hi i he conegut molta gent però ha arribat a un punt que m’afectava en l’àmbit personal, tant a l’escola com a casa.

Jo no li feia cas a me mare quan deia: “Te vas a quedar tonto de tanto jugar a eso”. I sí, no estava equivocada. Les meves notes van anar empitjorant amb el pas del temps. Mirant les notes a l’ESO, veia com cada any anaven en decadència. A 1r i 2n anava bastant bé, en la meva línia:

1r i 2n de la ESO. Notes

A 3r seguia bé però algunes assignatures ja veia jo que aquell camí no era correcte:

:3r ESO. Notes

La part més dura va venir a 4t d’ESO, on jo em vaig confiar molt i com que era l’últim any pensava que seria bastant fàcil i anava molt malament d’idees:

4t ESO. Notes

Aquí és on em va explotar tot i va ser un any no pas fàcil. Per un lloc, m’entretenia i em divertia jugant a les tardes però tot el que aconseguia a l’oci m’ho treien els estudis: males notes i decepcions.

Vaig començar 1r de batxillerat tot confiat dient: Bé, va, aquest any ens posarem les piles, deixarem l’oci a un costat i traurem bones notes. Ja ja. Això és el que diem molts i en veritat ens estem enganyant. Ha arribat el punt d’inflexió i he decidit apartar els videojocs totalment i em centraré al 200% als estudis que és el que em donarà un futur.

Hi ha moments a la vida on les persones hem de decidir entre una opció o una altra i aquest ha sigut un d’aquests moments. Espero que a partir d’ara tot em vagi millor i aconsegueixi unes notes acceptables.

Àlex.

Publicat dins de Àlex Moruno, Decidir, Estudis, Vídeojocs | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

L’anglès

Publicat el 9 novembre 2014 per laiasolacomas

Des de ben petita, exactament des de que tenia 8 anyets vaig a una acadèmia a estudiar anglès. Òbviament això va ser decisió dels meus pares ja que creien i ho segueixen fent que l’anglès és necessari per poder tenir un futur digne. A més a més, partint de la base de que l’anglès de l’escola és excessivament “bàsic” creien que l’únic remei era portar-me a una acadèmia on el nivell fos exigit per la meva pròpia capacitat.

Al principi ODIAVA anar-hi i no passava una setmana sense que els hi demanés que m’hi esborressin. Ells em deien que no, que era necessari i que en un futur els hi agrairia aquest sacrifici, però jo no els entenia.

A poc a poc vaig anar augmentant el meu nivell fins que em vaig assabentar de l’existència d’un examen oficial el qual determinava un bon nivell per l’edat que tenia, un 13 anys. Em van explicar que la preparació d’aquest examen durava 2 cursos escolars aproximadament i vaig acceptar. Aquesta noticia em va motivar moltíssim per aconseguir aquell títol anomenar First Certificate Exam (FCE) i em vaig posar seriosament a preparar-me. Vaig estar 2 cursos preparant-me i finalment als 15 anys el vaig aconseguir.

Ara mateix tinc una gran satisfacció personal de la qual tenen tot el mèrit els meus pares. És més, és tal la satisfacció i motivació per aprendre anglès que ara mateix segueixo estudiant per treure’m el Certificate of Advanced English (CAE) amb moltes ganes i disposició per treballar.

A vegades hem de fer cas als consells que ens donen els postres pares o les persones que ens estimen encara que no entenguem la seva finalitat perquè posteriorment ens poden beneficiar moltíssim en la nostra vida.

Laia

Publicat dins de Anglès, Aprendre, Consells, Laia Sola | 1 comentari

La independència

Publicat el 6 novembre 2014 per blancamarin

Últimament s’escolta molt a parlar sobre la relació entre Catalunya i Espanya. Tot i que és un tema d’actualitat, aquesta tensió ve donada des de ja fa uns quants anys. Des de que tinc consciència, he sentit diverses vegades algun topic com :”Espanya ens roba!”, els quals molts d’ells són merescuts.

Malgrat el fet que no m’agrada decantar-me per cap dels dos bàndols em posicionaria a favor del ‘’No’’ ja que no crec que escaigui una divisió territorial d’Espanya per tot el que això comportaria. Tot i la meva ferma decisió no nego que el país s’estigui comportant de manera correcta enfront al 9N i crec que caldria fer una revisió de la constitució i els diversos estatuts per tal de que Catalunya obtingues més autonomia i un creixement econòmic.

Finalment, crec que el tema a debatre no hauria de ser la independència, sinó que la gent s’hauria de preocupar pel fet que una bona part dels polítics del moment, siguin corruptes i es lucrin amb béns públics , però la meva pregunta és simple, la gent independentista està segura de que vol deixar de formar part de polítics corruptes per a començar a formar part de un nou estat en el que polítics que creiem de confiança, com Jordi Pujol, siguin més corruptes que molt dels Espanyols?

Blanca

Publicat dins de Blanca Marín, Corrupció, Independència, Política | Deixa un comentari