La meva mare

Cabells castanys i llargs, ulls grisencs, pigada, 1,56 m d’alçada, 37-38 de peu, 50 anys, disposada a ajudar els altres, responsable però despistada, simpàtica, riallera i generosa: la meva mare.

La meva mare ha sigut, és i serà una persona imprescindible a la meva vida. Si més no, suposo que totes les mares ho són pels seus fills. Gràcies a ella he pogut aconseguir moltes coses que jo sola no hagués pogut aconseguir. M’ha ensenyat que la vida s’ha d’aprofitar en cada moment, s’ha de mirar sempre endavant i no donar cap pas enrere, que la vida no s’acaba per haver deixat la relació amb una persona que estimes o per no haver aconseguit una cosa que volies. M’ha ensenyat a tocar de peus a terra.

També m’ha ensenyat a no dependre dels altres. Una cosa que acostumava a fer fa poc era dependre de les altres persones i no dependre mai de mi mateixa. Ja és hora que en aquesta edat sapiguem fer les coses nosaltres sols, perquè d’aquí a dos anys començarà una nova etapa on només deprendrem de nosaltres mateixos.

Una altra cosa que m’agrada molt d’ella és que, per molt que trobi petites pedretes en el seu camí, sempre fa tot el possible per esquivar-les i arribar al punt on vol arribar. Quasi sempre té les idees clares, i si no les té, aplica totes les seves forces per aconseguir arribar a una decisió. És una persona que vol la felicitat per als altres i sempre està disposada a resoldre problemes o ajudar-te en el que necessitis. Té una vida bastant ocupada però ella sempre mira cap endavant per aconseguir aquells objectius que ella sola s’ha marcat i poder fer el que a ella li agrada.

En conclusió, estic molt orgullosa de tenir aquesta mare. Malgrat que tinguem moltes discussions i de vegades ens arribem a ignorar, sempre serà el meu exemple a seguir. No la canviaria per a res del món.

Alba